Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 15 de febrer del 1988)
Dimecres passat, hi va haver unanimitat al Parlament de Catalunya. Sempre n'hi ha, quan és de la llengua del que es tracta. Fins i tot en vigília d'eleccions. I així ha de ser. Aquesta vegada s'ha decidit treballar per l'oficialitat del català a la Comunitat Europea. Incloure el català entre la vintena llarga de llengües minoritàries de l'informe del diputat flamenc Willy Kuijpers era un mal negoci. Estar-ne orgullós era com presumir de ser el campió d'un colla de baldats de tota mena. Amb les llengües malaltes i agòniques hi hem de ser solidaris, però no ens hi podem confondre. Ara volem ser una més de les llengües oficials de la Comunitat, volem ser normals. És el que ens pertoca. Tant de bo ho aconseguim, tot i que aleshores caurem en una contradicció ben curiosa.
Els nostres diputats enraonaran en català al Parlament europeu, circularan papers en la nostra llengua a les institucions europees, però cap de les dues coses no passarà a les Corts espanyoles. Ni tan sols ho haurem demanat. Al Congrés de Diputats, la Minoria Catalana s'expressa en castellà, el representant del PSUC també, el d'Esquerra Republicana quan hi era també, i els socialistes igual. Al Senat, Trias Fargas va anunciar que seria clar i català, però en català només va prometre el càrrec, i encara el van renyar els de la mesa, i Francesc Ferrer i Gironès hi defensa molt el català, però en castellà. Els parlamentaris valencians i els de les Illes tampoc no usen el català a Madrid.
A última hora, potser sí que serà veritat que ser català i europeu són dues coses ben compatibles, mentre que ser alhora català i espanyol és del tot incompatible.
Rellegir ara aquest article de la meva hemeroteca personal posa en evidència dues badades del catalanisme. Primera: durant la transició, quan tot era possible, els nostres parlamentaris haurien d'haver fet servir el català a les Corts espanyoles des del primer dia i sense cap restricció. Segona: el catalanisme ha mantingut durant massa temps una esperança europeista del tot ingènua, en pensar que el fet de pertànyer Espanya a la Unió Europea afavoriria la nostra plenitud nacional.