L’any 1934, ara fa setanta-cinc anys, l’Editorial Moll iniciava formalment la seva existència amb la publicació del número 1 de la Biblioteca Les Illes d’Or: l’obra titulada Comèdies, de Pere d’Alcàntara Penya, un dels autors destacats de la Renaixença mallorquina del segle XIX.
Amb aquest llibret d’aparença modesta, el seu editor, Francesc de B. Moll i Casasnovas (1903-1991), donava un salt qualitatiu important en la missió que s’havia imposat de continuador de l’obra cultural de Mn. Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932): a part de seguir publicant l’Aplec de rondaies mallorquines, que Mn. Alcover havia iniciat l’any 1896, i de continuar la redacció i publicació, tot just començada, del gran Diccionari català-valencià-balear, ara obria a tots els autors, primer de les Illes i després de totes les terres de parla catalana, la possibilitat de veure publicada la seva obra.
De llavors ençà, l’Editorial Moll ha publicat més de 1.200 títols, malgrat tots els entrebancs que ens ha tocat viure, des de la guerra civil iniciada dos anys més tard, fins als quaranta anys de dictadura franquista i les dificultats pròpies d’una activitat empresarial duita a terme pensant més en els aspectes culturals que en els purament econòmics.
Res de tot això no hauria estat possible sense el suport dels nostres lectors: des de la corrua de gent que els primers mesos acudia personalment al domicili de Francesc de B. Moll per subscriure’s a Les Illes d’Or, o els que celebraren amb entusiasme l’any 1949 la represa de la publicació del Diccionari, o els milers de subscriptors que l’any 1954 acolliren els primers números de la Biblioteca Raixa, fins als que avui mateix segueixen amb atenció la publicació dels premis Mallorca i Ciutat de Palma, de narrativa i poesia, o tantes altres publicacions nostres de camps tan diversos com literatura, lingüística, ciències socials i naturals, didàctica, infantil i juvenil, etc.
Per això ara, amb motiu d’aquest 75è aniversari, voldríem sentir una vegada més l’estímul de la vostra solidaritat. Mitjançant l’aportació de 300 euros, us convidam a formar part del Cercle d’Amics de l’Editorial Moll, un grup selecte de persones a les quals mantindrem informades de les nostres novetats i reedicions, i d’altres notícies que ens semblin interessants.
Aquesta aportació no és a fons perdut, sinó que us dóna dret a l’adquisició de llibres nostres per un import de 375 euros, és a dir, amb un descompte del 20% sobre el preu normal amb IVA. A més, no us compromet a fer cap més aportació en el futur, si bé podeu repetir-la tantes vegades com vulgueu, si us resulta convenient.
Podeu consultar el nostre catàleg i adherir-vos al Cercle d’Amics de l’Editorial Moll a través de la nostra pàgina web: www.editorialmoll.cat. Les comandes s’efectuaran exclusivament per un d’aquests canals: correu electrònic, telèfon, fax o correu postal.
Els llibres que vulgueu adquirir amb la vostra aportació no cal que els escolliu al mateix moment, si no voleu. Es tracta d’una quantitat que quedarà abonada al vostre compte, que podríeu anar usant en resultar-vos convenient fins a esgotar-la. Enviarem un carnet als adherits on hi haurà un espai per portar un control dels imports ja utilitzats.
Voldríem que aquesta oferta us pogués resultar convenient. En qualsevol cas, podeu comptar amb el nostre agraïment més sincer. I si el Cercle d’Amics de l’Editorial Moll és prou ampli, serà el millor estímul per iniciar amb forces renovades els propers 75 anys.
Moltes gràcies!
Publicat en crònica
http://www.cronica.cat/opinion/Bernat-Joan/La-politica-linguistica-de-la-Catalunya-independent
La política lingüística de la Catalunya independent
Bernat Joan - Secretari de Política Lingüística
És obvi que, en les circumstàncies actuals de manca d’estructures d’estat, no es pot fer la política lingüística que faríem en una Catalunya (ep, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, si pot ser...) independent. Certament, les situacions de dependència política afebleixen les posicions de la llengua del país (enfront de la superposada) i, per tant, fan falta tota una sèrie de mesures correctores, que poden semblar “antipàtiques” (almenys a una part de la població de l’interior) i “autoritàries” a una part dels que s’ho miren des de fora. I, malgrat tot, no són mai suficients per aconseguir la situació desitjada per a la llengua pròpia del país. Dit d’una altra manera, es fa realitat, dia rere dia, aquell aforisme aracilià que, a principis dels vuitantes, ens feia avinent: “hem d’imposar ràpidament el català, perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català”. És a dir, només s’acusa d’”imposició”, en el discurs públic, aquells que es troben en una clara situació de fermesa. El simple fet que determinades mesures “antipàtiques” i “autoritàries” es discuteixin en el si de la nostra societat no constitueix més que un símptoma de la situació irregular en què es troba la llengua catalana.
Sóc dels que poden imaginar sense problemes una Catalunya independent amb tres llengües oficials (com ara), o fins i tot més (s’hauria d’anar pensant ja en l’oficialitat de l’anglès, llengua comuna més general entre tots els europeus, i interllengua arreu del món). No veig, en el futur, perquè seria, senzillament, cosa de tronats que no hi entenen un borrall, una Catalunya monolingüe ni res que se li assembli. Aquí es parlen (i es continuaran parlant) moltes llengües, i hi ha un percentatge molt gran de població que té l’espanyol com a llengua pròpia, i hi continuarà sent.
La diferència entre tenir prou poder propi o no tenir-ne és associar o no la llengua a aquest poder propi. Dit d’una altra manera: ara mateix, qualsevol persona que arribi al nostre país (als nostres països), sap de seguida que hi ha una llengua imprescindible, que coneix tothom i que tothom ha de conèixer per llei, que té una part dels parlants que són i poden ser monolingües (fins i tot, sovint, monolingües militants). La pròpia, en canvi, no compta amb parlants monolingües (i molt menys amb un gruix important de persones que rebutgin el coneixement de l’altra llengua). Per tant, allò més pràctic és aprendre la dels monolingües militants, per evitar-se problemes. Amb la independència, evidentment, aquesta percepció canviaria de seguida.
Per tant, la política lingüística de la Catalunya independent podrà ser molt més relaxada que no la de la Catalunya dita autònoma. La millor campanya per “normalitzar” l’ús de la llengua és saber qui mana. Aleshores, hom pot deixar de banda tota casta de mesures “antipàtiques” i fins i tot hom es pot permetre un cert anarquisme antiautoritari. La gent sap qui mana. I això és fonamental, a l’hora de decidir-se a aprendre i a usar una llengua o una altra.
Publicat en el blog de Víctor Alexandre dimecres 23 de setembre del 2009
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/
La situació en què es troba la recepció de TV3 al País Valencià és dramàtica, perquè a l'actitud ideològicament oposada de la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, s'hi afegeix la sintonia del Partit Socialista, que també és contrari a tot allò que pugui cohesionar els Països Catalans. Recordem, en aquest sentit, que José Montilla, quan era ministre d'Indústria ja va atorgar la freqüència de TV3 al País Valencià a La Sexta, emissora propera al PSOE, cosa que va anul·lar la recepció de l'emissora catalana i que ha propiciat, amb l'acció dels tribunals i de l'exministre d'Indústria, Joan Clos, que la Generalitat Valenciana hagi tancat tres repetidors amb un quart de segle d'història i imposat multes a l'entitat promotora, Acció Cultural del País Valencià, per un valor global de 700.000 euros.
És cert que el conseller Joan Manuel Tresserras ha intentat arribar a un acord de reciprocitat entre les emissions de Canal 9 i TV3, de manera que Canal 9 es pugui sintonitzar des de Catalunya, però ha fracassat per dues raons. Una, perquè la Generalitat Valenciana no té cap interès que Canal 9 arribi a Catalunya -no el té per raons polítiques i perquè el caràcter infecte de la seva programació no tindria cap audiència al Principat-; i dues, perquè el partit del conseller Tresserras, Esquerra Republicana, està voluntàriament subordinat al partit de José Montilla, que governa tant a Catalunya com a Espanya. Per això, com a única solució, s'ha engegat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) anomenada Televisió Sense Fronteres que té com a objectiu aconseguir l'aprovació d'una llei al Congrés espanyol que respecti la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries -signada per Espanya l'any 1992 i ratificada el 2000- que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants es comprometen a garantir la recepció de ràdios i televisions que comparteixen alguna d'aquestes llengües, encara que pertanyin a administracions diferents. Això, a més, està emparat jurídicament per la normativa europea que fa referència a la unitat de mercat cultural.
Però per tal que aquesta Iniciativa Legislativa Popular tingui èxit, primer cal recollir 500.000 signatures en el termini de nou mesos; cosa que no és fàcil però tampoc impossible. Això vol dir que tota adhesió que arribi a Televisió Sense Fronteres serà molt ben rebuda i ajudarà a l'evolució del procés. Serà la nostra manera de correspondre a les desenes de milers de valencians que amb la seva aportació econòmica, 25 anys enrere, van fer realitat la xarxa de repetidors de TV3 que ara el nacionalisme espanyol vol tancar. Com sempre, el futur del país és a les nostres mans.
Víctor Alexandre
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 10 de setembre del 2009
http://www.levante-emv.com/panorama/2009/09/10/tribunal-les-aigues-estrena-pagina-web/629192.html
Les pàgines
www.tribunaldelasaguas.es i www.consejodehombresbuenos.es
difonen els valors que han fet valdre davant la UNESCO per a aconseguir aqueix
guardó.
La web compte amb versions en quatre idiomes: castellà, valencià,
anglès i francès, que cerquen donar a conèixer el funcionament d'aquestes
entitats encarregades d'impartir justícia en eles comunitats de regants
tradicionals de les hortes de Múrcia i València. A través de textos,
fotografies, audiovisuals, mapes interactius i documentació diversa, la web
repassa la «història mil·lenària» Tribunal de les Aigües i el Consell d'Homes
Bons, al mateix temps que ofereix una panoràmica sobre la seua organització i
les seues funcions, l'entramat de les sèquies que abasten, els elements
patrimonials que disposa o les activitats i festes populars que envolten una
«cultura de l'aigua». Així mateix, subratlla els seus valors culturals (tradició
oral, costums de l'horta, antiguitat que es remunta a l'època musulmana i
medieval, i que forma paisatge cultural), socials (organització de regantes que
s'autogestiona, propietat comunal de l'aigua i el sistema hidràulic, el reg),
jurídics (justícia ràpida, eficaç, gratuïta, concentrada i inapel·lable) i
ambientals (sostenibilitat del sistema de reg, biodiversitat associada a les
sèquies).