«Això del català»
En un dels seus articles, interessants,
ben orientats i divertits, que escrivia en aquest diari els dilluns (ara s'hi
sumen els que hi escriu els altres dies de la setmana), Albert Pla es queixava
(27 de juliol) de la degradació lingüística de TV3 i s'aixecava de l'anècdota a
la categoria. L'anècdota era un locutor d'esports, un tio campetxano, que no feia pas res de l'altre dijous, sinó que
simplement parlava «com un taxista». I Pla formulava la categoria així: «el
model lingüístic d'un mitjà d'àmbit nacional ha de ser prou genuí i depurat
perquè els oients de tots els dialectes s'hi puguin adherir, s'hi trobin bé»; i
encara elevava el comentari un grau més cap a la generalització: «Si això del
català va de debò, ¿es pot tolerar a TV3 el que no es toleraria a
Doncs hem de respondre amb un no a totes tres qüestions: s'hi sent incòmode de manera empipadora, dolorosa, impotent i intolerable el catalanoparlant de primera llengua; li és impossible de prendre'n bon exemple al qui voldria parlar bé o aprendre la llengua; i, finalment, «això del català» no va de debò. De fet, la criatura plora més del tercer no que dels dos primers, i des d'aquí, si no volem fer sempre broma o ironia (que de vegades van bé per rebaixar el malestar), si volem fer algun servei als lectors, als polítics i a qualsevol responsable de qualsevol àmbit, hem d'apuntar al tercer. Posem al sevei de TV3 o de les maquinàries universitàries, municipals, editorials, mediàtiques, un exèrcit de tècnics lingüístics i de llibres d'estil electrònics; muntem un espès organigrama de classes d'adults a tots els grans indrets d'aterratge d'immigrants, gastem sumes immenses en propaganda; que si «això» no va realment de debò, no farem altra cosa que allargassar l'agonia i la dasaparició de la llengua, sense retorn. Jo diria encara més: amb aquesta actitud pública i oficial, no tan sols desenganyem el nouvingut sinó que escampem pertot arreu, i l'encomanem a tothom (inclosos els professors, que esdevenen els macips dels polítics), la sensació que «això» és una broma de mal gust. Perquè les llengües, senyors, no són cosa fàcil sinó ben al contrari, i per tant qui les ha d'aprendre, de mantenir i de propagar necessita raons poderoses per acceptar-les i dedicar-s'hi.
La mateixa expressió «això del català» fa anys i panys que ens estigmatitza. Els periodistes, quan ens fan entrevistes als qui ens dediquem a «això», indefectiblement deixen anar la pregunta fatídica (no, ells no ho pensen pas, esclar!, perdoni; simplement et fan una pregunta que es troba a l'ambient...): si el català no és..., ¿com ho diríem?..., un pèl (massa)... difícil. I tu, ja més d'un pèl enfastidit de tanta misèria periodística, els retopes: ¿Més difícil que l'anglès, que l'alemany, que el francès? És la mateixa miserable anual cançó de l'enfadós periodística dels exàmens de selectivitat: els periodistes, durant una setmana, no tenen altra feina que enverinar l'ambient calculant si una pregunta de l'examen de català no era potser uns mil.límetres més difícil que la de castellà (mai la comparança no s'estableix amb les altres llengües: observin-ho). Dic enverinar perquè la pregunta (com la majoria que es formulen en el terreny periodístic) pressuposa resposta desfavorable: pressuposa que el català és innegablement massa difícil, o un pèl massa difícil; pitjor encara: que no té dret a ser tan difícil com qualsevol altra llengua.
Joan Solà
El web Joan F. Mira - Tria de textos aplega una àmplia selecció de la seua obra (narrativa, assaig, articles) i de la crítica (entrevistes, ressenyes, etc.). Es va posar en marxa el 2005 i i forma part dels projectes de la Xarxa de Mots, entre els quals s'hi inclouen RodaMots i el bloQG (la bitàcola d'«El quadern gris», de Josep Pla, premi Lletra 2008).
Gabriel Bibiloni
Els parlants d'espanyol fan una cosa extraordinàriament curiosa: diuen buenos días només durant el matí. No tindria res d'estrany si la fórmula emprada fos buenas mañanas com es fa en anglès (good morning) o en alemany (Guten Morgen), però no hi ha res que hagi de fer associar la paraula dia al matí, que només és una part del dia. Els altres idiomes que diuen bon dia, com el francès, l'italià, el mateix alemany i molts altres, diuen bon dia (bonjour, buon giorno, Guten Tag) mentre és de dia, ço és, mentre hi ha claror, no durant el matí, com és de pura lògica matemàtica. La darrera vegada que un francès m'ha dit bon jour ha estat fa cosa d'un mes, era el capvespre i el rellotge ho vaig mirar deia 20.15.
Per què en català no fem com fan a la resta del món? Perquè un mal dia es va introduir a la nostra parla el castellanisme bones tardes, amb la qual cosa el bon dia va quedar restringit a l'ús durant el matí a la manera castellana. No sé quan va entrar el lamentable castellanisme, però de la seva absència a la Catalunya del Nord deduesc que el fet és posterior al tractat dels Pirineus (1659). La fórmula per a saludar bones tardes, amb un plural que fa indiscutible el seu caràcter foraster, va entrar al sud dels Pirineus, tant en aquelles àrees on es troba el castellanisme tarda com en aquelles altres en què és inusitat. Perquè, digui el que digui Coromines, tarda és un castellanisme, com ho prova el fet que en català occidental és tarde. La grafia amb a final no és més que un procediment de camuflatge ortogràfic. Què es deia abans per a saludar després de dinar? Sens dubte bon dia, com a tots els països del voltant.
Bones tardes era una fórmula general a totes les terres del sud dels Pirineus fins a la conversió de l'intrús en el camuflat bona tarda, fet per analogia amb els singulars bon dia o bona nit, però, al cap i a la fi, tan castellanisme com la forma sense camuflar. Fabra va acceptar tarda al seu diccionari, segurament davant la falta d'un mot per a designar aquesta part del dia que ell trobàs fàcilment vehiculable al Principat. I, a més, a la mateixa entrada, com a exemple hi posa bona tarda! Però, segons les meves informacions, la difusió social de bona tarda al Principat la va començar Salvador Escamilla en els seus programes de ràdio, els primers en català, i l'han consumada la ràdio i la televisió de la Generalitat de Catalunya. Els constructors del model de llengua d'aquests mitjans, allunyat del projecte històric de descastellanitzar el català, hi estan aferrats com una pegellida. Al bona tarda i al seu model claudicant.
Per a acabar-ho d'adobar, al País Valencià s'ha difós la còpia regional equivalent bona vesprada, mancada de la més mínima tradició i historicitat. A Mallorca la persistència del bones tardes, beneïda per Moll amb l'argument de val més un castellanisme que la gent diu que un altre que no diu ningú, ha blocat tant el bona tarda, completament inusitat, com l'aparició d'un bon horabaixa o bon capvespre, tan artificiosos i falsos com si de cop algú es posàs a dir bon matí durant el matí. Durant la primera etapa (2005-2007), IB3 feia servir el bones tardes amb tota la impudicícia del món, un fet ara feliçment superat.
per Màrius
Serra
Verdesca?
El dissabte 19 de setembre va actuar a la Festa Major
d'Horta “La Tresca i la Verdesca”. Els seus membres Claudi Llobet, Carles Pérez
i els germans Toni i Jordi López tresquen pel món des de 1998 amb espectacles
infantils relacionats amb les abelles. Es veu que la lectura d'un llibre del
zoòleg Karl von Frisch, premi Nobel de Medicina 1973, els va impactar tant que
encara actuen de groc-i-negre. Els tres espectacles que fan girar es diuen Històries d'aigua, A quant va la mel? i Zum. Al carrer Feliu i Codina van
representar aquest darrer, que és l'evolució de la seva primera proposta
musical: Això, allò i allò altre. Tot
i que una verdesca era una estructura
defensiva, si la busqueu als diccionaris anireu a petar a la que Coromines
considera una de les frases fetes catalanes més antigues: “la tresca i la
verdesca”, d'origen obscur i definida com “això, allò i allò altre”. L'any 1407
Anselm Turmeda ja escrivia: “sobre la torre,/ prés la verdesca,/ serà la tresca/
de la batalla”. Tanta confusió semàntica degué inspirar al corrector del
programa de la Festa Major d'Horta, perquè els rebatejà com “La Tresca i la
Ventresca” i ningú no l'atonyinà. Bon
profit.
Això deu pensar un inquiet lector que insisteix a fer-nos saber que tonto no és català. Ho sap, esclar, perquè no ho troba al DIEC. Sí que hi troba maco (ve de majo) o guapo, que li deuen sonar catalaníssims. Gent que coneixia i patia pel català tant o més que ell, com Joan Coromines, Carles Riba, Joan Sales i Maurici Serrahima, no veien en tonto cap castellanisme condemnable. Els lingüistes de TVC el donen per bo als diàlegs informals (és a l'ÉsAdir). El Corpus Informatitzat de la Llengua Catalana (de l'IEC) en registra 540 aparicions. Entre d'altres, en obres d'Oller (1883 i 1906), Vayreda (1904), Puig i Ferreter (1906), Bertrana (1932), Sagarra (1954) i Capmany (1970). Malgrat tot, tonto no és avui al DIEC i, per tant, no és normatiu. I, tanmateix, no puc evitar suggerir a l'amable lector que no faci el salt del no és normatiu al no és català. El DIEC el fa l'IEC, el català el fem entre tots. No volent ser tonto es pot acabar fent el ruc.
I el ruc es fa quan, de tant voler-la protegir, impedim que la llengua es mantingui viva integrant barbarismes. L'IEC ha tingut prou seny per no fer amb maco el que es va fer amb quefe: tancar-li la porta per vulgar quan era l'opció més catalana per evitar l'ara omnipresent jefe. I també ha sabut ser flexible en un cas curiós d'elitisme erudit contra llengua popular. Si algú no calla ens dóna la llauna, però Fabra creia que la lata del castellà dar la lata no era cap llauna sinó el femení de lato (extens, dilatat), en català lat. Va rebutjar, doncs, l'adaptació popular i en va dir lata, ignorant que des de la intuïció sona a recastellanitzar el que s'havia catalanitzat. I ho va reblar entrant donar la llauna (aquí sí un tros de ferro) en el sentit (ara obsolet) de despatxar d'una feina. El que queda de l'intent, d'èxit perfectament descriptible, encara és als diccionaris. Ara només cal esperar que Joan Saura, després del tostón, no ens ressusciti lata via SMS.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 3 d'octubre del 2009
Al braç de gitano ni hi ha braç ni hi ha gitano. Lèxicament, és tant d'una peça com el tortell. Del procés que fa d'un grup de mots una unitat lèxica se'n diu sintagmació. La llengua popular sintagma més que la culta. Hi gasta més saliva, però és com els tomàquets d'abans: té més gust. La mare deia "T'hi posaré esperit de vi". Sabies que couria, però deixaves fer l'esperit. Si la rosa, com diu Shakespeare, amb cap altre nom no faria aquella olor, potser l'alcohol no guareix tan bé. Mercuri era el déu missatger, no parava quiet, però ningú pensa en aquell belluguet quan es trenca el termòmetre i en surt una gota de plata esmunyedissa: l'argent viu. L'esperit de vi i l'argent viu ens mantenen en contacte amb la dimensió màgica de la realitat. Quan agonitzen sota la pressió de sinònims més breus i exactes, agonitza la nostra capacitat de percebre el món sensualment, l'emmeravellament del nen que vam ser. I la matèria esdevé una mica més inerta.
A aquesta tendència que el peix petit es mengi el gran, que el mot simple es mengi el sintagmàtic, també hi contribueix el bilingüisme. I el pitjor és que, de vegades, la sinonímia és més que dubtosa: passa bou per bèstia grossa. Als trens i metros hi ha un rètol en bilingüe que diu "No asomarse / No us aboqueu". La finestra és petita. T'hi pots asomar, mai abocar, que vol dir treure el cos enfora doblegant-te per la cintura. Però el bilingüisme exigeix simetria -no vol que a un mot, asomarse, ni corresponguin tres, treure el cap- i força una sinonímia que fa trontollar els fonaments de la nostra lírica. La llarga espera del galant al peu de la finestra es veia recompensada quan la dama treia el cap; si ara s'aboca, la claredat del seu gest farà innecessària la conquesta i, de retruc, dos segles de poesia trobadoresca.
El Misteri d'Elx, joia valenciana, patrimoni excepcional de la cultura universal
Antoni
Ferrando
Si hi ha una
manifestació de la cultura valenciana digna de ser presentada com una de les
millors joies de la cultura universal, esta és sens dubte el Misteri d'Elx. En efecte, el Misteri d'Elx és una de les poques
pervivències de la cultura cristiana medieval que ha arribat als nostres dies
amb tota la seua vitalitat popular i tot el seu esplendor escènic i musical.Una
representació que no deixa indiferent a creients i no creients. Gràcies al Misteri d'Elx podem reviure els
sentiments i les emocions dels nostres avantpassats, que no van estalviar cap
esforç per fer present cada any el misteri de la Dormició de Maria i de la seua
Assumpció als cels. Perquè el Misteri
d'Elx sintetitza de fet les dos grans tradicions de l'Església sobre el
culte a Maria, la “plena de gràcia” i, per tant, la imperible: la de la dormició
del seu cos, tradició pròpia de l'església d'Orient, i la de l'asumpció del seu
cos i de la seua ànima a cel, tradició pròpia de l'església d'Occident.
Esta doble
tradició va convergir en la Corona d'Aragó i, de manera particular, en el regne
de València, que Jaume I, el seu fundador, va consagrar a la Mare de Déu. Per
això les principals esglésies valencianes, i moltes de menys importants
escampades al llarg i ample de la geografia valenciana, tenen com a titular
l'Assumpció de la Mare de Déu, és a dir, l'advocació que commemorem cada 15
d'agost. Però amb una particularitat entre els valencians, que ens singularitza
iconogràficament dins Espanya: Maria és representada en escultures i pintures,
de manera preferent com una imatge gitada, és a dir, com una imatge durment. En
canvi, fora de les terres valencianes solen desconéixer-se estes
representacions, i només se'n sol representar-se l'assumpció al cel. El Misteri d'Elx sintetitza la singular
visió valenciana del doble, i
alhora únic, misteri de la
dormició i assumpció de Maria, punts culminants de la representació teatral del
Misteri d'Elx. Heus ací una de les
claus del seu extaordinari interés cultural i religiós.
Per als elxans i per a
tots els valencians, el Misteri d'Elx
encara té un altre valor singular: l'obra se'ns ha transmés de generació en
generació en llengua valenciana, la mateixa que hui parlem, però parada en
l'estadi cronològic que tenia a finals del segle XV i al segle XVI. Una llengua
que, en la mesura que anaven passant els anys, era percebuda com a arcaica i,
per això denominada com a llemosina, ja que, a partir del segle XVI, totes les
nostres manifestacions lingüístiques medievals solien rebre este nom. En sentit
estricte, llemosí és el nom d'un parlar occità, el de Llemotges, famós per les
notables aportacions d'alguns dels seus trobadors a la lírica occitana, però en
l'imaginari col·lectiu valencià, el nom de llemosí es vinculà als orígens
històrics del regne de València, ja que el rei Jaume I, nascut a Montpeller, era
de llengua materna occitana. La
troballa onomàstica de llemosí també permetia a valencians, catalans i
mallorquins de designar, amb una denominació identitàriament neutra, la llengua
que compartinen uns i altres. A més a més, el costum de denominar com a
llemosina la llengua del Misteri
servia també per a subratllar els orígens tradicionalment antiquíssims del Misteri il·licità.
Amb el pas del
temps, la llengua del Misteri d'Elx
evolucionà en la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant
els anteriors. Però arribà un moment, al llarg dels segles XVI i XVII, en què es
consideraren intocables cada una de les de les paraules del Misteri. Amb la sacralització del Misteri d'Elx, el seu text va ser fixat
mitjançant venerables Consuetes, que
va ser copiades i transmeses, quasi sense cap alteració, de generació en
generació.
A pesar de la fidelitat del
Misteri d'Elx a aquell estadi de
valencià, ens podem reconéixer perfectament en la llengua en què ha quedat
escrit, perquè el nostre valencià no ha experimentat canvis importants en els
últims cinc segles. Per això a penes podem observar diferències lingüístiques
entre el valencià del Misteri i el
valencià de hui. Això convertix el Misteri en un monument viu i singular de
la nostra llengua, tal com ja va subratllar, l'any 1734, en la seua obra Epítome del origen y grandezas del idioma
valenciano, el notari valencià Carles Ros, amb el seu peculiar
castellà:
Es también grandeza y blasón para la lengua valenciana la apreciable honra que la Inmaculada Virgen María la hizo, pues aquella soberana imagen, que en título de la Asunción se venera en la insigne y dichosa, por tal joya, villa de Elxe, ahora Elx, Reino de Valencia (por corruptela comunmente se dice en lengua castellana Elche), que aportó a su playa, en una arca o cofre, trajo escrita en verso de lengua valenciana toda la Fiesta, de la manera que, con rendidos cultos y aparatos muy festivos, cada año celebra. Maravilla y favor de que puede muy bien gloriarse y blasonar nuestro idioma valenciano y la referida villa, pues la Virge María se da por contenta de que las glorias de su asunción triunfante se las canten y publiquen en lengua valenciana, circunstancia sola para ser amada y reverenciada dicha lengua. Consta lo expresado por diferentes papeles que impresos andan por el mundo, sacados del Archivo de la citada villa, donde estan costudidos los originales, con el arca o cofre, y es fama pública que nadie duda. A este asunto de traer la Virgen los papeles en lengua valenciana, tenía yo escrita la siguiente décima:
Nostra
llengua valenciana
pot
gloriar-se ab gran raó
que vós sou
d'ella blasó,
Verge pura
soberana:
de lo que
estar deu ufana,
puix, la
Festa que a Elx duguéreu
de vostra
assumpció, elixquéreu
fos escrita
en valencià,
qua altra
llengua no traurà
tal honra com a esta féreu.
El consell de govern de la Universitat de València ha acordat hui guardonar amb la seua màxima distinció el cantant Raimon i el Misteri d'Elx. La institució acadèmica considera Raimon «una referència obligada a l'hora de reflexionar sobre el que ha sigut el segle XX al nostre país» i ha decidit reconéixer el cantant pel seu treball com a músic i la seua tasca d'investigació en les arrels poètiques dels clàssics valencians.
Amb la concessió de la Medalla de la Universitat al Misteri d'Elx, la institució acadèmica reconeix «la importància que per al nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura té la festa que va nàixer en la mateixa època que ho va fer la Universitat de València». Ambdues medalles seran lliurades aquest curs en un acte solemne al Paranimf de la Nau, la seu històrica de la Universitat de València.
El consell de govern d'aquesta universitat també ha acordat el nomenament com a doctors honoris causa del teòleg jesuïta Jon Sobrino, de la filòsofa i teòrica del feminisme Sheyla Benhabib, de l'astrònoma Virgina Trimble, de l'hispanista Thomas F. Glick i, a títol pòstum, del jurista Vicente Luis Montes, catedràtic de Dret Civil i magistrat del Tribunal Suprem, que va morir el passat mes d'agost.
Rafael Dalmau, Editor: 50 anys
Dimarts dia 6 d'octubre, a les onze del matí, tindrà lloc, al Museu d'Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3. Barcelona), la presentació de l'exposició «Rafael Dalmau, Editor: 50 anys» en commemoració dels 50 anys de la fundació. L'exposició restarà oberta fins al diumenge 25 d'octubre. La celebració del cinquantenari tindrà lloc diumenge 18 d'octubre a dos quarts de dotze del migdia; comptarà amb l'actuació de La Nova Euterpe i finalitzarà amb un brindis.
L'exposició ha estat comissariada per Enric Pujol, professor d'Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en historiografia catalana contemporània. La producció ha anat a càrrec del museògraf Rafel Sospedra.
L'editorial, fundada l'any 1959 per Rafael Dalmau i Ferreres (Barcelona 1904-1976) conjuntament amb la seva filla Maria Carme Dalmau i Dalmau (Barcelona, 1930), continua com a empresa familiar a mans de la tercera generació i com un dels referents de l'edició vinculada a difondre la història, la geografia i la cultura popular catalanes.
L'exposició, que vincula la trajectòria dels
fundadors a l'entorn sociocultural de cada època, es divideix en sis àmbits: 1)
Els precedents dels fundadors dins el món del llibre (Edicions Mediterrània,
Llibreria Dalmau, Ed. Dalmau i Jover...), 2) El tarannà de l'editorial, tot
subratllant-ne el caràcter familiar i la constant col·laboració amb el món
associatiu, 3) Les col·leccions històriques: tant obres de referència (Els
castells catalans, Enciclopèdia de l'excursionisme, Món
Casteller...) com de llibres de butxaca, 4) El paper de la censura com a
òrgan repressor, 5) Els Episodis de