Tots
els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants
utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s'adrecen que, el
període de temps immediatament posterior a l'instant de la salutació –d'unes
quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no
li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable,
advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem
usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema
el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a
desgràcia nostra, és
omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la
televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les
tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema
de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els
valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions,
les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la
nostra llengua.
El
sistema de salutacions valencià.
El
nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia
i bona nit. La primera s'usa durant el període de temps que dura la
claror del sol i la segona quan ja s'ha post el sol. Per tant, hem de dir bon
dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a
les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I
bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s'usen les expressions
bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada
(o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al
nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens
trobem.
En el
sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un
bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit)
que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que
isca el sol).
El
sistema de salutacions castellà.
El
sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres
salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi
han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en
lloc de dues i l'ús del plural en lloc del singular.
En
castellà es diu buenos
días d'ençà que ix el sol fins a l'hora de dinar (una hora indeterminada que
oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada),
buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas
noches quan és de nit. De matí es desitja a l'interlocutor que pase un bon
dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la
vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que
passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de
vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i
explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona
nit.
El
castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en
singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com
ara a
finales (o
a principios) de semana (o de mes, o de año, o de
siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir)
las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de
la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades,
felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas
felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la
pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las
Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las
narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a
hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de
narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse
añicos, heces fecales, etc., o
paraules com ara felicidades,
cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas,
parabrisas, Navidades, etc., són
sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents
valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn.
De la mateixa manera el castellà diu buenos
días,
buenas tardes i buenas noches, sempre
en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra
llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només
en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La
salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient
com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià
quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant
d'aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1)
continuar usant el sistema de dues salutacions, com s'ha fet sempre (bon
dia i bona nit), i 2) passar-se'n al sistema de tres salutacions
incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en
castellà, (bon dia, buenas tardes i bona
nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen
el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho
és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en
un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a
qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes,
en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar
més català. L'invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per
mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona,
primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys,
ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen
demostrar la seua força de difusió i l'invent va fer fortuna. Salvador Escamilla
no va inventar l'expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les
terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó
vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s'havia
d'adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada,
cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que
destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí
molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio
s'encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú
fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de
televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra
llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els
lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la
llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de
convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en
qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC,
GD62, etc.) trobarem l'exemple Bona tarda! Si busquem
vesprada en el Diccionari
Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana,
El
sistema de salutacions en altres llengües.
Hi han
altres llengües en les quals es desitja a l'interlocutor que tinga un bon dia
(portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno)
però n'hi han d'altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga
un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir,
hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l'interlocutor que
tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s'empren
altres salutacions específiques que s'usen a partir de la vesprada, del
capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que
dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i
usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons
llengües.
Cap
sistema és millor de cap altre i no n'hi a cap que siga més lògic, més racional,
més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu
sistema i cada llengua ha d'emprar el que l'enginy del poble que la parla ha
creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona
vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho
seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens
encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s'adiuen
amb la idiosincràsia del nostre
poble.
En un lloc de Catalunya un avi s'asseu a la falda el besnét per explicar-li històries de temps passats. Però a l'avi la història d'avui no li agrada gens, el seu besnét li fa preguntes que l'avi gairebé no sap ni com respondre. El besnét s'interessa per aquell idioma, el català, que ja tan sols es parla a llocs com el poble del besavi, ja que ell a ciutat pocs cops el pot sentir. L'avi fa un llarg silenci i és incapaç d'explicar el perquè.
Aquell home recorda com de mica en mica el castellà va anar guanyant terreny als mitjans de comunicació, als reclams publicitaris, les noves tecnologies, els cinemes, els llibres, etc. Que en entrar en un bar quan demanava un tallat sempre li responien "Cómo dice?", "No le entiendo" i, com que ell era una persona molt ben educada, acabava per demanar "un cortado" . L'avi va maleir tots els ossos del seu cos en veure que per culpa de la seva bona educació i de no fer cas dels avisos del risc que es corria, s'havia arribat a una situació com aquella. Va maleir cada cop que havia dit "Això no passarà mai". Es va adonar que el seu petit país, aquell pel qual havien lluitat els seus avantpassats, avui no era més que una província envaïda i sense identitat.
Jo no vull haver d'explicar una història com aquesta. I tu?
Carles A. Camps i Obrador
Taradell
La conversió del català en patuès
Víctor
Alexandre
Potser us semblarà un contrasentit, però no ho és. No és
cap contrasentit que la màxima aspiració del Correllengua sigui poder
desaparèixer algun dia. No és cap contrasentit, perquè, quan això s'esdevingui,
voldrà dir que la llengua catalana haurà recuperat la normalitat i que, per
tant, ja no caldran celebracions com aquesta per a prendre consciència de la
perillosa situació en què es troba. Franco va morir l'any 1975, però hi ha
àmbits en què la llengua catalana pateix exactament la mateixa marginació que
quan era viu. I aquesta marginació, en bona part, és culpa nostra, perquè, tot i
que no disposem de les estructures polítiques i jurídiques per a fer que la
llengua catalana gaudeixi en el seu territori del mateix estatus que l'espanyol
a Espanya o que el francès a França, hi ha molts àmbits que depenen
exclusivament de nosaltres i que, això no obstant, hem
abandonat.
Un d'aquests àmbits és el de l'ús de la llengua. Una
llengua que s'usa poc, acaba no tenint raó de ser, i allò que no té raó de ser
desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si
nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès
poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que
l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la
necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts
segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i
necessària per a viure als Països Catalans.
Hi ha, tanmateix, un altre factor de risc, i és el de la
degradació de la llengua. La llengua catalana, cada cop més, s'està convertint
en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això –cal denunciar-ho– s'està
fent en connivència amb els llibres d'estil de molts mitjans de comunicació
catalans que, amb l'excusa de “arribar a tothom”, no sols naturalitzen els
castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les
expressions catalanes més genuïnes i utilitzen les que presenten menys
diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que
l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobra, la sintaxi fa pena i creix
per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major
part dels catalans utilitzin dites populars i frases fetes espanyoles en lloc de
les pròpies i que la llengua catalana s'estigui transformant en un dialecte
anomenat catanyol.
El Correllengua ens ajuda a prendre consciència
d'aquesta transformació i ens adverteix que el futur de la llengua és
indestriable del futur del país. Si perdem la llengua, perdem el país. Assumim,
per tant, la nostra responsabilitat i treballem, cadascú des del seu àmbit, per
petit que sigui, per tal que la llengua i el país assoleixin l'únic estatus
polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per
normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem
també la nostra llengua i la nostra vida.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dimarts 22 de setembre del 2009
El restaurant es diu La Botiga i és al carrer Josep Tarradellas, número 155. La catalana poc conscienciada hi entra a esmorzar el dia 7 a un quart i cinc minuts d'una. Al vestíbul hi ha un cartell que diu que t'esperis fins que vinguin a buscar-te per donar-te taula. La catalana poc conscienciada obeeix, però com que no ve ningú, al final opta per anar a destorbar una cambrera. "Puc seure on vulgui?" pregunta. La cambrera fa un gest vague.
La catalana poc conscienciada li demana un entrepà de formatge. "Un manxego", diu. I naturalment, la cambrera no l'entén. La catalana poc conscienciada, doncs, li tradueix la complicada petició: "Un manchego".
Fins fa poc n'hi havia prou de traduir aquestes complicades giragonses idiomàtiques. La catalana poc conscienciada se n'ha fet farts, de demanar "un gintònic" i quan ha vist que el cambrer es desconcertava i entristia per aquesta o oberta tan poc cosmpolita, ha dit "un gintónic" (pronunciat a l'espanyola) i la cosa s'ha solucionat. Però ara traduir ja no és prou. Quan la catalana poc conscienciada demana "un manchego" la cambrera pregunta: "¿Uno de jamón?". La catalana poc consienciada li diu que no. Que "uno de queso". (Evita la paraula formatge perquè tothom sap que és una paraula poc integradora i agressiva que els catalans diem per molestar.) Però la cambrera té idees pròpies sobre el que és el "manchego", de manera que diu: "A ver. Uno de jamón manchego, será". La catalana poc conscienciada ja no diu res. Hauria pogut demanar un "queso serrano" però potser hauria creat un conflicte amb la COPE. La catalana poc conscienciada en parla sovint amb els amics cambrers professionals: si no tens experiència i servir taules et sembla un ofici indigne, vine a Catalunya. No et demanarem que ens entenguis, però ni tan sols et demanarem que sàpigues fer pa amb tomàquet.
Article publicat en el blog de Carles Ribera
Carles Ribera
Abans que cap
arrossaire ebrenc comenci a maleir-me els ossos pel títol d'aquest article,
deixeu-me dir que la defensa del caragol maçana no és en favor del mol·lusc
pròpiament dit, sinó de la manera de dir-ne. La reflexió em va venir al cap un
dia que seia a taula enforquillant el dinar mentre mirava el telenotícies de la
teletrès. La presentadora, des dels estudis de Sant Joan Despí, va introduir la
notícia relatant que a l'Ebre estaven molt preocupats per la
plaga del cargol poma. Dit això, va passar la connexió al corresponsal, enviat
especial o qui fos el periodista destacat sobre el terreny, que va mostrar a
càmera una closca de bona mida i una rastellera d'ouets d'un color entre rogenc
i rosadet arrapats a un branquilló mentre esperaven esdevenir nous exemplars del
refotut invasor. Quan el reporter va identificar allò que tenia a la mà vaig
quedar amb la boca oberta i la forquilla a mig camí amb els fideus penjant. Allò
que minuts abans era un cargol poma havia esdevingut un caragol
maçana!
Caragol maçana. La sorpresa no em va pas venir del fet de sentir com
li canviava el nom. Perquè com que sóc molt viatjat, per més gironí que sigui ja
sabia que a les terres de l'Ebre del cargol se'n diu caragol i que de la poma
se'n diu maçana. És més, per aquells verals no s'ha de preguntar de res ni de
ningú com es diu, sinó com li diuen, matís molt important que podria donar peu a
tot un tractat de filosofia sobre la identitat i el jo que ara no ve al
cas.
El que em va sorprendre és que a TV3, una actitud que després he sentit
i llegit en altres mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, decidissin
transformar el caragol maçana en cargol poma. Perquè si el problema el tenen a
l'Ebre, hauria de tenir el nom que a l'Ebre decidissin. I tant caragol com
maçana no només són variants dialectals, sinó que estan admeses en igualtat de
condicions amb les seves variants orientals als diccionaris generalistes que he
consultat. Desconec quin criteri segueixen en altres països i en altres entorns
lingüístics a l'hora d'estandarditzar la llengua. Per al cas que ens ocupa la
conclusió que n'extrec és que amb la feina que tenim per normalitzar l'idioma
contra les agressions externes, només falta que anem perdent el temps fent
traduccions del català al català. Tampoc és tan lluny l'Ebre (especialment per
als que són d'allí) perquè no els puguem capir. I si ho trobem distant, ben
segur que a mig camí ensopegarem amb algun diccionari que ens traurà del mal
pas.