A cremallengües
La mandra dels catalans
Joan-Lluís Lluís
Per algú, com jo, que no viu en territori català d’Espanya, parlar català
és un xic complicat. Vull dir parlar el català d’ara. A vegades em costa
seguir-vos, amics principatins. Si no m’entristís, em meravellaria la vostra
capacitat ―o la capacitat de tanta gent― a oblidar mots catalans per usar mots
espanyols més o menys catalanitzats. Aneu massa de pressa per mi, que,
catalanoparlant i francòfon, no estic al dia dels darrers canvis. Sense ser ni
lingüista, ni sociolingüista ni filòleg, gosaria dir que el procés és el
següent: un mot espanyol (o castellà, si preferiu) comença a penetrar el català
perquè, amollat en una conversa en català sembla donar un matís respecte al seu
equivalent català. Així sembla que la llengua s’enriqueixi ja que el parlant
disposa d’un ventall més ampli de vocabulari. Progressivament però el mot
espanyol s’imposa i arracona el mot català. I, al cap d’un temps, el mot català
sembla primer un matís del mot espanyol, tot seguit un matís prescindible i,
aviat, un arcaisme que fa riure una mica.
Llavors, quan jo me’n vinc del costat sud de la frontera tinc la
impressió de ser un vestigi medieval perquè dic algunes paraules no només
catalanes sinó usades com a tals per la majoria no fa tants anys. Recordo, quan
era petit, que els meus familiars de Cassà de
És clar, no es tracta de refusar l’evolució de la llengua ni la incorporació de paraules vingudes d’altres llengües. Només faltaria. Es tracta, aquí, d’altra cosa. Els catalanoparlants han esdevingut porosos a la llengua espanyola i l’efecte de tot plegat pot ser de convertir el català en un dialecte espanyol. No hi ha dubte que l’espanyol sigui una llengua tan digna com qualsevol altra però em sembla que no té res a fer a l’interior del català. Aquest procés pot no acabar-se mai i potser que un dia serà normal sentir un nin tornar somicant a casa i dir: «M’he caigut i me dol la rodilla»... Tot això, crec, ve de la mandra, col·lectiva i individual, d’haver de continuar fent esforços, d’haver de suplir, cada un, l’absència d’un estat que vetlli de debò sobre la llengua. Però la psicoanàlisi ensenya que la mandra no existeix. La mandra seria com una barrera que ens posaríem a nosaltres mateixos per no haver d’enfrontar una situació que ens fa por, ens angoixa, ens repel·leix, etc. La mandra és una flassada flonja que ens permet de no enfrontar la realitat del moment. I la realitat, pel que fa al futur de la llengua, és força aclaparadora, justament per culpa d’aquesta mandra. La mandra genera mandra, el peix es mossega la cua i nosaltres, la llengua.
Tocarà el Tribunal Constitucional l'Estatut? I si ho fa, ¿quin o quins articles o apartats del preàmbul declararà nuls? ¿O potser es limitarà a interpretar-los? ¿Rebran el cop la definició alambinada de Catalunya com a nació, el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer el català, el fonament de l'autogovern de Catalunya en els drets històrics, l'equiparació de la protecció jurídica dels símbols nacionals de Catalunya -la bandera, la festa i l'himne- als altres símbols de l'Estat, o determinades competències materials i funcionals de la Generalitat?
DEIXANT ARA DE BANDA LA LEGITIMITAT política del Tribunal Constitucional -que a més de jurisdiccional és un òrgan polític i polititzat- per esmenar el que han aprovat el Parlament de Catalunya i les Corts Generals i el poble de Catalunya ha ratificat, tot seria més o menys digerible llevat d'una destralada al deure de conèixer el català. Segons el decantament final de les posicions polítiques al ple del tribunal, sentenciaran el que els plagui en dret sobre la nació, els drets històrics i els símbols nacionals. Tanmateix, l'existència d'aquests no depèn d'una opinio juris, sinó d'una realitat viva, i aquesta la configura el poble de Catalunya. Quant a les competències, el cove ja és ben ple de peix. Però amb la llengua, poca broma.
L'AUTONOMIA DE CATALUNYA ha generat una classe política pròpia i uns interessos legítims que l'Estatut empara. Els uns i els altres podrien subsistir amb els drets lingüístics retallats i fins i tot sense el català, però Catalunya no, deixaria d'ésser el que és, continuaria existint físicament, però hauria mort espiritualment, perquè l'haurien buidat de l'essència de la seva identitat. En el nostre cas -no ens enganyem-, en el món globalitzat i capolador d'identitats, en el context de l'Espanya assimilista, no hi haurà nació més enllà de la llengua. Sense identitat, sense singularitat respecte a les altres comunitats humanes, no hi ha nació possible, i el substrat de la identitat catalana és la llengua pròpia.
DE L'AIRE QUE ENS FA VIURE com a nació se n'ha dit "una aspiració desmesurada". ¿Què més volen si els catalanoparlants ja som bilingües, no d'una manera natural, sinó imposada per la història i reblada per les circumstancies actuals del país? I al damunt, l'Estatut consagra el bilingüisme, només afegeix quelcom d'elemental per a la dignitat de qualsevulla llengua oficial: el deure de conèixer-la. Probablement és això el que toca el voraviu a alguns dels membres de les elits de l'espanyolització per dalt de Catalunya, les que surten retratades a l'article 33-3 de l'Estatut: jutges i magistrats, fiscals, notaris, registradors de la propietat i mercantils, encarregats del Registre Civil i personal al servei de l'administració de justícia que presten o prestaran llurs serveis a Catalunya.
ÉS D'UNA GRAN DESHONESTEDAT intel·lectual pretendre que el castellà -l'altra pota del bilingüisme, la de l'elefant- està en perill a Catalunya. Només cal parar l'orella al carrer per adonar-se que la pota en perill és la de l'ocell català. La tasca que queda per fer per a la normalització plena del català és ciclòpia. Es va optar per l'extensió de l'ús social del català, però s'ha negligit la qualitat de la parla. Com més va més s'acosta el català a la condició de patuès del castellà. A tall de mostra, fa pena sentir parlar en públic i davant de micròfons i pantalles la majoria dels dirigents del país de la branca que sigui. I pel que fa a la llengua escrita, n'hi ha prou amb donar una ullada als comentaris de molts lectors d'aquest diari, quan es publiquen sense corregir.
EL DEURE DE CONEIXEMENT del català no posarà remei per ell sol a les dificultats de la llengua, però li aportarà suport i prestigi. En canvi, la supressió o la limitació per la via de la interpretació restrictiva d'aquest deure enviaria un missatge d'encoratjament als refractaris a l'aprenentatge i l'ús del català; quedaríem a mercè de dubtoses bones voluntats. Es donaria així el cop de gràcia a la normalització del català, i, de retruc, a la identitat de Catalunya. Per això és tant de témer que el Tribunal Constitucional toqui la llengua.
Si hi ha un comportament indigne en política és considerar els
ciutadans infants irresponsables a qui es poden prometre caramels per després
fer allò que et vinga de gust, apel·lant —ara sí— a la responsabilitat i al
realisme. I aquest fariseisme de predicar una cosa i fer la contrària és el que
exhibeix sense escrúpols el secretari de Comunicació i Política Lingüística de
Comissions Obreres del País Valencià, Ferran Vicent Garcia. Aquest senyor
intenta justificar, cada vegada amb arguments diferents, el pacte de CC OO amb
el PP respecte a la llei de la funció pública valenciana, en què CC OO renuncia
a introduir el coneixement del valencià com a requisit i es desdiu així del que
havia exigit públicament. De fet, en el text de llei pactada per CC OO, la
llengua pròpia no passa de ser un simple mèrit, equiparat a dominar qualsevol
idioma europeu, com el txec o el lituà (articles 53 i 100).
Aquests són els
fets incontestables i ja pot vendre fum el senyor Garcia i voler fer-nos creure
que es pot fixar per reglament un requisit que no han establert per llei:
«continuem lluitant perquè el text de la llei i els seus desenvolupaments
normatius tinguen en compte el requisit», diu en un article curiosament titulat
«Un señor [sic] entestat en l´error» i dedicat personalment a mi (Levante-EMV
11-9-2009). Són també fets incontestables que CC OO signà el 2003 les 50 mesures
del Compromís pel Valencià, on s´incloïa el requisit lingüístic valencià. I que
enguany mateix, en la reunió de 9 de març de la Mesa per l´Ensenyament en
Valencià (integrada per sindicats, Acció Cultural del País Valencià, Escola
Valenciana, la Federació de Pares i Mares d´Alumnes i altres) CC OO acorda
—després de mesos de reunions i esmenes seues consensuades fins al mil·límetre—,
un text per a establir l´exigència del català en la funció pública. I no sols es
compromet a reclamar-lo en la negociació, sinó que, a més —amb la participació
del mateix Ferran V. Garcia—, es presenta a tots els grups de les Corts
Valencianes pers demanar-los que el subscriguen. Tots els grups parlamentaris i
cada partit en particular (excepte el PP) s´hi comprometen públicament davant la
mesa. És un compromís que reafirmen en un acte públic el 26 de maig passat
organitzat per l´Institut de Política Lingüística d´ACPV amb Francesc Catalayud
per EUPV, Agustí Cerdà per ERPV, Vicenta Crespo pel PSPV, Enric Morera pel Bloc
i Miquel del Real per Iniciativa del Poble Valencià. I també amb Vicent Maurí
(per Intersindical Valenciana, sindicat que s´ha negat a signar aquest esborrany
de llei) i —cal subratllar-ho— amb Manuel Picó, secretari de la federació
d´ensenyament de CC OO-PV.
Ras i curt: com a representant de CC OO, Garcia
té la barra de demanar públicament a altres partits que facen allò que CC OO no
fa. Els exigeix que introduesquen en la llei el mateix requisit lingüístic que,
mesos després, CC OO signa que no s´aplicarà. Jo diria que això té un nom,
fariseisme, i que retrata la credibilitat de qualsevol persona o organització. I
que, a més, revela un menyspreu olímpic pels compromisos adquirits i per la
feina, pel temps i per la confiança que han fet perdre a altres persones i
entitats. I cal deixar ben clar que les justificacions de pragmatisme del senyor
Garcia són pura excusa de malpagador. El requisit lingüístic no és cap utopia:
el tenen establert —des dels anys 80!— Catalunya, les Illes Balears i el País
Basc, perquè és l´única manera en què les administracions poden atendre els
ciutadans en la llengua oficial i pròpia. Fins i tot Galícia l´incorporà per al
gallec, amb Manuel Fraga com a president, el 1992. Potser per això s´altera tant
el senyor Garcia quan jo repetesc que fins i tot l´exfranquista Fraga passa
davant a CC OO en respecte pels drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta
referència a Fraga (que, aplicada per comparació al PP valencià, el mateix
Ferran V. Garcia trobà impecable en les notes de premsa acordades per la mesa),
curiosament li pareix inacceptable aplicada a CC OO. Pitjor: contraataca per
acusar-me de seguir un «paradigma franquista que el senyor Esteve mira
d´emular», acusació estrafolària que, mancat de millors arguments, em llança en
el seu darrer article.
Per tot plegat, conclouré que quan dic que CC OO
desacredita CC OO no és cap exageració retòrica. El 2005 Joan Sifre comparegué a
les Corts Valencianes com a secretari general de CC OO-PV en la ponència que
tractava de la reforma de l´Estatut d´Autonomia. En nom de CC OO (vegeu el
document «CC OO PV davant la reforma estatutària» aprovat per la Comissió
Executiva Federal l´11-1-2005), Sifre demanava a les Corts «establir l´exigència
del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública», perquè —deia— «només
així s´enfortirà l´ús social» del valencià (punt 10.1, «Política lingüística i
requisit lingüístic»). Si el màxim dirigent de CC OO-PV, per acord de
l´executiva federal, afirma davant la màxima institució valenciana (les Corts)
que en la màxima norma legal valenciana (l´Estatut) és necessari «establir
l´exigència del requisit lingüístic» en la funció pública i que «només així
s´enfortirà l´ús» del valencià, quan Ferran V. Garcia intenta justificar que CC
OO-PV haja signat just el contrari amb el PP, a qui deixa com un mentider públic
no és a mi, sinó ell mateix, el seu secretari general de la federació
d´ensenyament, Manuel Picó, el secretari general de CC OO-PV Joan Sifre i CC
OO-PV.
per Màrius Serra
Practicant?
Al
recent Diccionari d’infermeria (2008)
del Termcat no hi surt la paraula practicant. És lògic, perquè les
creences religioses dels professionals de la infermeria no haurien de ser
significatives des d’un punt de vista mèdic. Els practicants de la xeringa van
començar a extingir-se l’any 1957, amb l’accés de la dona als estudis que
n’atorgaven el títol. Des de llavors fins al curs 1977-78, els practicants van
passar a ser coneguts amb un acrònim força popular: A.T.S., per Ajudant Tècnic
Sanitari. Tenint en compte que en els anys setanta un “tècnic sanitari” era,
també, un expert en desratització, s’entén que la subsegüent mutació verbal ja
prescindís dels eufemismes i desemboqués en un terme molt més lògic per
referir-se als professionals de la infermeria. Infermers i infermeres, doncs, ho
són amb totes les lletres des de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria en
el curs 1981-82. Tot i això, el DIEC
encara manté una segona accepció de practicant com a “persona que té el
títol per a fer petites operacions, especialment donar injeccions, fer cures o
donar els medicaments ordenats pel metge”. Potser algú hi hauria de posar remei,
naturalment amb recepta.
7)
Publicat en el blog de l'horta estant dissabte 19 de setembre del 2009
http://hortaestant.blogspot.com/2009/09/paraules-de-rajoy.html
Publicat en el diari Levante-EMV dissabte 23 de setembre del 2009 amb el títol ENEMICS DE LES LLENGÜES
http://www.levante-emv.com/opinion/2009/09/26/enemics-les-llengues/635101.html
El que distingirà El gran dictat d'altres concursos entorn de la llengua catalana que s'han fet o encara es fan -com Bocamoll, que també emet TV3- és que els participants han de mostrar destresa en el domini del català actual, el que es parla al carrer. Per això, els continguts del programa inclouen des de barbarismes fins als darrers anglicismes i tecnicismes i el llenguatge col·loquial que ha incorporat l'idioma.
Justament, El gran dictat omplirà la mateixa franja horària en què s'emet Bocamoll, però els dissabtes i diumenges. "És un avantatge estar en pantalla en aquesta franja, perquè anem abans del TN vespre dels caps de setmana, que és un dels programes amb més audiència", manifesta Dalmau.
El nou presentador explica que el perfil dels concursants és variat, tot i que per la peculiaritat del programa "sovintegen persones relacionades amb la llengua: tècnics de normalització, professors de llengua i literatura, molts estudiants i tot tipus de gent... amb l'únic requisit que són majors de edat, i Déu n'hi do el nivell que hi ha".
El joc consisteix en quatre proves que han de passar els tres concursants: Paraules mal dites, La frase feta, La doble pregunta i Lletra a lletra. Els dos que obtinguin més punts es classifiquen per jugar a El gran dictat, la prova final que dóna nom al programa. Els concursants poden endur-se 1.500 euros i si no fan cap error també guanyen el pot acumulat.
Mots moderns
Participants i espectadors jugaran amb el més modern de la llengua. "Aprendran paraules manllevades de l'anglès que ja s'han incorporat i mots d'ús corrent però que no tenim ni idea de com s'escriuen com bluetooth i wifi, a més de termes com capsigrany i efemeròpters, per exemple."
Per cert, Òscar Dalmau mantindrà la seva estètica. Ulleres grans -diu que si n'ha de dur "millor que es vegin"- i vestuari anys 80. I, sobretot, revelarà el seu fi i satíric humor. "Vaig demanar que no m'encotillessin dins d'un guió i si, emportat per la situació, em ve al cap un acudit el diré. Les aniré deixant anar en comptagotes. És una bona fórmula per a un concurs on mai saps del cert amb què et poden sortir els participants".