Castellanismes
de primera i de segona
Sense cap mena de dubte, en la nostra llengua hi han castellanismes de
primera i castellanismes de segona. Castellanismes de primera són: «maco»,
«amoïnar», «rumiar», «pessebre», «tarda», «abans d'ahir» o «aquest any» i
castellanismes de segona són «almorzar», «mentira», «rabo» o «per favor». Els
castellanismes de primera són els que es diuen en el català «central» i els
castellanismes de segona els que es diuen en el català
«perifèric».
Un cas escandalós és el de «pesebre / pessebre». La paraula «pesebre»
(pronunciada amb «s» sonora) amb el significat de «recipient fet d'obra o de
fusta que es col·loca de manera fixa en la quadra o estable per a que mengen els
grans ruminants com ara els bous, els muls, els cavalls, els ases, etc.» és
àmpliament usada pels valencians des del segle xiii i la trobem fàcilment en els
nostres clàssics, com ara en L'Espill
de Jaume Roig, però no la trobem en els diccionaris normatius de la nostra
llengua, que no la recullen amb aquest significat i amb aquesta grafia. En canvi
el vocable «pessebre», pronunciat amb «s» sorda i per tant escrit amb dues
esses, amb el significat de «representació del naixement de Jesús feta amb
figuretes de fang o d'altres materials», que és una paraula manllevada del
castellà en època recent i que els valencians no la utilitzem mai perquè sempre
diem «betlem», sí que la recullen els nostres diccionaris normatius. Comprendre
aquesta paradoxa és ben senzill: el català central no usa «pesebre» amb el
significat de «menjadora per als animals», usa «grípia», però en canvi usa el
castellanisme «pessebre» per a denominar la representació del naixement de Jesús
feta amb figuretes.
«Pessebre», «maco» i «amoïnar» són castellanismes evidents i ningú
discuteix el seu origen, mentres que es fan esforços ímprobes per a intentar
demostrar la catalanitat genuïna de «rumiar», «tarda», «abans d'ahir» i «aquest
any», paraules i locucions que, si bé no són castellanismes evidents, la seua
autenticitat és, com a mínim, francament dubtosa. Pel que fa als castellanismes
valencians –que no sempre ho són– diré que «pesebre» és, segons Coromines, un
mot d'origen mossàrab ben antic entre nosaltres, «almorzar» és un mot mossàrab
tan antic o més que la variant formal «esmorzar», «mentira», que ha originat
derivats com ara «mentirola» o «mentirons», és un mot d'origen aragonés que ja
trobem en els Sermons de sant Vicent
Ferrer coexistint amb «mentida» i la locució «per favor» és usada en diverses
llengües llatines com ara l'antic gallec-portugués, el gallec modern, el
portugués modern, el castellà, l'italià, etc. La paraula «rabo», àmpliament
usada pels valencians, deriva del llatí rapum que significa «nap redó» i el
mateix origen tenen, molt probablement, les paraules catalanes «rabassa» i
«rap». El fet que el mot «rabo» siga el que empra el castellà per a denominar la
cua dels mamífers ha originat que se'l considere com un castellanisme
inadmissible, però aquesta paraula, també usada en portugués, sembla que era
comú a tots els parlars mossàrabs de la península Ibèrica i per tant també al
que parlaven els mossàrabs valencians prejaumins. És possible (i fins i tot
probable) que els valencians hàgem dit «rabo» des de temps immemorial i, a més,
hem creat paraules i locucions derivades d'aquest mot com ara «rabut»,
«rabotada», «rabosa», «rabosejar», «rabosot», «rabet de gat», etc. El fet que
condemnem aquesta paraula a la foguera de la inacceptabilitat pel simple fet que
siga idèntica a la que empra el castellà, tan sols ens condueix a empobrir i a
despersonalitzar la nostra llengua.
Els castellanismes flagrants del català central («maco», «amoïnar»,
«pessebre», etc.) poden pujar al cel, ser recollits pel Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
i emprats per la llengua culta mentres que els castellanismes del català
perifèric (que en molts casos no ho són pas) són condemnats a l'infern de la
inacceptabilitat.
I ¿què passa amb els mots que són idèntics en català i en castellà? Si
aquests mots s'usen en el català central, com ara «infectar», «anís», «empatxar»
o «dilapidar», es fomenta el seu ús, fins i tot en detriment dels equivalents
usats tradicionalment pels valencians que en els casos citats són «endenyar»,
«batafaluga», «enfitar» o «balafiar». Ara bé, si els mots idèntics als
castellans són els que usem els valencians i en canvi els que usa el català
central són diferents, aleshores els que es potencien són els del català central
en detriment, com sempre, dels del català perifèric. ¿Què passa amb «arena»,
«rascar» o el numeral «dos» usat com a femení? Que malgrat ser paraules tan
catalanes com els seus equivalents «sorra», «gratar» i «dues», han quedat
relegats a un segon terme en l'ús de la llengua culta i, a vegades, fins i tot
se'ls considera com a castellanismes. ¿Per quin motiu en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
apareix «rascaculs» però en canvi trobem «gratacel» i no «rascacel»? ¿Vol
dir açò que hi ha llocs on podem «rascar» i altres llocs on imprescindiblement
hem de «gratar»? Crec que no cal cap altre comentari.
Festa major
Avui que reprèn aquest Suplement és
Però avui voldria fer honor a
No menys emocionant, però, foren els Castellers de la vila, que enguany van donar el do de pit descarregant castells que t'estronquen l'alè: quatre de nou amb l'agulla, tres de nou amb l'agulla, pilar de vuit. No se'n pot fer càrrec qui no hagi vist mai de prop tremolar i suar aquells homes per l'esquena dels quals s'enfilen i desenfilen la canalla, nens i nenes, lleugers i valents. Aquí, amics, no hi ha diners en joc: esport i espectacle pur, que agermana avis amb néts, dones amb homes, fills de la vila i nouvinguts d'arreu. Al peu de cada castell veuríeu, amb un somriure de vell astut i emocionat, en Cisco, de 73 anys, que ha fet tots els castells perquè jo compto que ja va néixer dins la pinya i dins la pinya aguantarà fins al final.
Abans i després, els nombrosos balls, que aglutinen i endiumengen tota
la vila en pes: Ball de Gitanes (amb l'estaquirot que aguanta les cintes), Ball
del Cercolet (oh, el cèrcol enyorat, que avui ja pràcticament
és un nom desconegut!), els Capgrossos que immortalitzen personatges locals com
el senyor Rafecas, el primer graller. I
Joan Solà
Si miram el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (al web de l'Institut d'Estudis Catalans), veurem que, de l'inici de la recopilació (c. 1833) fins entrat el segle XX, la llengua escrita mostra un ús quasi absolut de la paraula anàlisi (i les variants anàlisis i anàlissis) en forma masculina. La variant femenina només apareix molt escadusserament els darrers anys del vuit-cents, tot i que alguns diccionaris del XIX, com el Labèrnia, entren el mot com a femení. I podem estar segurs que a la llengua oral no hi havia altra cosa que anàlisi(s) masculí. L'espanyol com a referent per als neologismes en aquell temps és indiscutible. El Diccionari ortogràfic de Fabra, tant a l'edició de 1917 com a la segona de 1923, consigna anàlisi com a mot masculí, i només a la tercera edició, de 1931, Fabra va canviar el gènere a aquesta paraula. Diguem també que per aquells anys l'Alcover-Moll va entrar el mot com a masculí i així encara hi figura. I per què, si quasi tothom deia i escrivia un anàlisi, Fabra va establir que havia de ser una anàlisi? Molt senzill: perquè a totes les altres llengües romàniques (menys l'espanyol) la paraula és femenina. El principi d'universalitat, lligat a l'etimologia, per damunt els usos de la gent, sempre mediatitzats per l'espanyol.
Això mateix ha passat amb altres paraules: escafandre (masculí, com el francès scaphandre, l'italià scafandro i el portuguès escafandro), estratagema (masculí com en les tres mateixes llengües), síndrome (femení, com la lamentable sida), etc. Totes aquestes paraules han entrat al català amb el gènere de l'espanyol i encara en el parlar corrent de la majoria de parlants conserven aquest gènere. La normativa, aplicant el principi esmentat, les ha ressituades amb tot l'encert, cosa que ara ningú no discuteix.
I ara parlem d'una paraula que va entrar al diccionari tard i amb mal peu. Massacre és una paraula curiosa. Tot i que la podem veure documentada en els anys 20 del segle passat, tant en català com en espanyol, no surt al Fabra (a cap edició, inclosa la darrera de 1994) ni a l'Alcover-Moll, i Coromines se n'oblida completament, tant en el Diccionari etimològic i complementari català com a l'equivalent espanyol. Tampoc no surt a la Gran enciclopèdia catalana fins al suplement del 1997. L'Acadèmia espanyola incorporà el mot al seu diccionari el 1984, i la lexicografia catalana no el descobreix fins al DIEC (1995).
Massacre, i el verb massacrar, són paraules originàries del francès i tenen una llarga tradició en aquesta llengua. La primera és un postverbal de massacrer, i aquesta surt del llatí matteuculare, derivat al seu torn de matteuca ('massa'). Del francès passaren a les altres llengües europees. Les empra Shakespeare, per exemple. El substantiu original és masculí (un massacre) i masculina és la paraula en totes les llengües romàniques, excepte en espanyol: italià un massacro, portuguès um massacre, romanès massacru. Fins i tot en gallec oficial la paraula és masculina.
Article publicat dilluns 7 de setembre del 2009 en el diari digital El Singular Digital
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/omplir_el_got_una_s_ntesi_hegeliana_41484.php
Omplir el got (una síntesi
hegeliana)
Tesi (dels “cofoïstes lingüístics”): la situació del català és francament positiva. És a dir, el got és mig ple. Amb més de nou milions de parlants -mai no n'hi havia hagut tants-, la llengua catalana ocupa la 88a posició d'un total de gairebé 6.000, s'estudia a uns 180 centres d'arreu del món i és cooficial o oficial en més d'un 90% del territori on és llengua pròpia. Continua sent una llengua minorada, certament, però les dades indiquen que avança amb pas ferm vers la plena normalització, ja que els nivells de coneixement i de comprensió oral de què disposa són elevats i, lentament però constant, es van fent avenços en el reconeixement dels drets de les persones catalanoparlants.
Antítesi (dels “catastrofistes lingüístics”): el català és al límit de la desaparició com a llengua d'interacció social. O dit d'una altra manera, el got és mig buit. Malgrat l'augment del nombre de persones que saben parlar-lo, les dades sociolingüístiques indiquen que l'ús social retrocedeix o, en el millor dels casos, es manté estancat. Aquesta tendència és clarament observable entre els joves o bé en els entorns amb una presència notable de persones nouvingudes. L'espanyol (i el francès a Catalunya Nord i l'italià a l'Alguer) està ocupant els espais d'ús de la llengua pròpia, relegant-la a una presència gairebé testimonial en àmbits com els mitjans de comunicació o la justícia.
Síntesi (de Tallers per la Llengua, amb modèstia): no sabem si el got és mig ple o mig buit, però sí que tenim molt clar que el que cal fer és omplir-lo fins a vessar. El coneixement del català és elevat, sobretot al Principat de Catalunya. Cert. I l'ús social baixa arreu del país. Cert. Així doncs, tenim un context complicat, no cal dir-ho, però també tenim a l'abast una oportunitat històrica per capgirar-lo i fer que el català esdevingui una llengua normal. Primer de tot ens cal recuperar l'autoestima com a parlants i, per fer-ho, les dades que mostren els cofoïstes lingüístics ens hi poden ajudar. I tot seguit, conscients de la complexitat de la situació -només cal mirar les reflexions que fan els catastrofistes lingüístics-, ens cal actuar amb coherència i responsabilitat, desprenent-nos de vells prejudicis i complexos i aprenent a fer un ús natural de la llengua. “Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret”, que cantava en Llach. Hem après el català; ara hem d'aprendre a parlar-lo amb normalitat. Ara hem d'omplir el got.
David Vila i Ros
Tallers per la
Llengua
L'argot mèdic, cada dia més en boca de tothom, amenaça de fer perdre un riquíssim i saborós llenguatge popular sobre el cos humà. La insípida medul·la s'imposa al moll de l'os, fins i tot en sentit figurat, i així s'arriba a sentir (autèntic disbarat!) que el Barça està polititzat fins a la medul·la. La gràcia de l'anatomia popular és que treballa amb la metàfora i ens transmet sempre l'experiència del que descriu. No ens parla d'articulacions sinó de frontisses o xarneres, i així estem de rovellats! I és allò que es toca o que se sent el que passa a primer pla: el tou de la cama (la castissa pantorrilla) i l'os de la musica, aquell os del colze on un cop fa l'efecte d'un corrent elèctric. Sovint el mot castellà ha enterrat el nostre. Pocs usen, i alguns fins i tot ignoren, que el canell és la muñeca i la canyella l'espinilla. I si canyella no us fa el pes sempre en podeu dir séc de la cama. Ara: si aneu per nota, us falta tenir un nom per a la part que s'oposa al genoll i al colze: la sofraja. Oi que sembla irrellevant? Doncs és fonamental per fer una bona botifarra.
I algú dirà: "Doncs jo en deia de la música, d'aquest os". I així ho diu molta gent. No saben, però, que música és un cultisme que s'ha anat menjant el mot popular musica, fins a deixar-li només aquest os. Dels arcaismes que han sobreviscut incrustats en girs idiomàtics o locucions se'n diu fòssils. Així, l'antic possessiu només persisteix al central en la intimitat de la llar, on mon pare o ta germana sembla que reforcin vincles familiars. I l'article masculí lo, l'únic que existia en català, ara només treu el cap a l'estàndard en tot lo dia o qui sap lo. Abans tots els nens barcelonins se'l trobaven quan aprenien a senyar-se. Les síl·labes de "Per lo senyal de la santa creu" se sincronitzaven amb les creus fetes amb el polze a la cara, i dir pel t'hauria deixat a mitja creu. La decadència de la catequesi va ser un cop del qual el lo mai s'ha recuperat.
Arriben les pluges i el sant tornem-hi de la feina. La terrasseta demana bon temps, però tants lectors us hi heu trobat bé que hi posarem una estufa per obrir tot l'any. A partir de la setmana vinent, la trobareu aquí cada divendres i dissabte. Avui, per dir adéu a l'estiu de bon humor, us he preparat una refrescant macedònia de lapsus calami. No els invento; alguns fins i tot s'han publicat. Si no en traieu l'entrellat, com a mínim riureu.
"Tots dos frisen la trentena", "Les reformes es fan amb una patxoca exasperant", "França ha trepitjat drets humans la filigrana de 182 anys", "El Barça tem una ensarronada a Zagreb", "Va estar a la presó nogensmenys que 50 anys", "Guardiola exclou Puyol en detriment de Márquez", "Estava fet un garbuix de nervis", "L'eix de la reunió gira al voltant del canvi climàtic", "Els ocupants van marxar de mutu propi", "Els cromanyons van eliminar els neandertals a sang i fetge", "Els jugadors no poden sortir garratibats al camp", "Vam haver de passar set calces de dolor", "La Logse va néixer amb ploma a l'ala", "Rainier és qui remena el bacallà successori", "El Consorci vol dinamitar l'ús del català", "Ha mort degut a un embassament cerebral", "Condemnem la política de panys calents", "S'ha aixecat de la cadira com si tingués un moll al cul", "A la Fira d'Abril s'hi podien degustar xoricets regats amb camamilla i brous de qualitat", "El Palau Moja va cobejar l'exposició sobre l'exili", "Josep Català s'adentrà als orígens de l'Univers fa 8.000 milions d'anys", "CiU pateix una sangonera de vots", "El film deleix d'una superficialitat esfereïdora", "Exitós trasplantament de gots sanguinis", "La designació de Berlusconi pot ser un tràngol difícil d'empassar", "Vistos de lluny, un penis i una vagina en primer plànol no tenen gaire interès", "Maria de la Pau Janer, la flagrant guanyadora del Planeta".