Article publicat en el diari Levante-EMV dijous 27 d'agost del 2009
CC OO falta al valencià i a la
paraula
Francesc Esteve
Institut de Política Lingüística d'ACPV
Començaré mostrant les cartes dels meus arguments perquè hi haja base per
a la discussió raonada. Primer: l'única manera de fer que les administracions
puguen atendre els ciutadans en una llengua és que els seus empleats la
coneguen. Malament podrà ningú exercir el seu dret de ser atès en una llengua
oficial si aquests no la dominen. Segon: aquesta exigència de capacitat
lingüística és una qüestió d'estricta igualtat i de respecte envers els
valencians, perquè de fet i de dret el castellà sí que és un requisit: és
impossible aprovar unes oposicions si no se'l coneix. Tercer, la nova Llei
d'ordenació i gestió de la funció pública valenciana que el Govern valencià ha
negociat amb els sindicats hauria hagut de recollir aquest requisit de
competència lingüística si volia assegurar l'equitat i el respecte, i això no
s'ha fet. I quart: CC OO i UGT, després de comprometre's de manera pública i
reiterada a fer del valencià requisit d'accés (en el Compromís pel Valencià, en
En el meu article «Contra el valencià i la paraula donada» (Levante-EMV,
6 d'agost) jo exposava tots aquests punts fàcilment comprovables i constatava
que CC OO i UGT han preferit faltar als compromisos signats amb altres entitats
de la societat civil i pactar amb el PP un text legal que discrimina els
catalanoparlants i tracta la llengua pròpia com una opció marginal. I predicar
només de paraula el requisit lingüístic valencià amb ACPV, Escola Valenciana,
A aquesta argumentació em contestava el secretari de Comunicació i Política Lingüística de CC OO-PV amb el text «Oblit, equivocació o mentida» (Levante-EMV, 14 d'agost). L'article és, com el seu títol, un penós cúmul de tergiversacions i mentides que, en comptes de discutir un a un els arguments que he exposat, ho desvia tot al terreny personal de l'insult.
Si el lector té la paciència de llegir el text perquè la retòrica pomposa es combina amb la buidor, comprovarà que el secretari de CC OO evita citar ni un sol article de l'esborrany de llei que el seu sindicat ha signat. I que, en lloc de tractar qüestions públiques, intenta dur la discussió al terreny de l'atac personal i a un declamatori posat d'ofensa davant els meus suposats insults, que, per cert, tampoc no precisa amb citacions literals de les meues paraules. Quan, per fi, en una sola ocasió concreta l'insult, la seua tergiversació salta a la vista. Diu: «Insulta totes les treballadores i els treballadors de la funció pública quan identifica defensa dels interessos laborals i legals amb el model de funció pública franquista». La meua frase literal deia una cosa ben diferent: «Estem segurs que molts dels seus afiliats i simpatitzants [de CCOO i d'UGT], ben compromesos amb aquests valors, s'avergonyiran del doble joc dels seus dirigents i per això els animem a reclamar una rectificació i a assumir el compromís públicament adquirit davant la societat valenciana. O això o haurem de concloure que la paraula de CC OO i UGT no té gens de valor. I que més que els treballadors i els ciutadans, volen representar els interessos corporativistes d'uns funcionaris –en el pitjor sentit del mot que, com els franquistes, creuen que són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar i els han de servir i no al contrari».
Per això, en comptes de llançar cortines de fum, demane al senyor Garcia o als representants de CC OO, que, quan discutim, ho fem sobre fets palpables i públics: sobre els articles concrets de l'esborrany de llei que han pactat. I, en aquest sentit, reitere les preguntes del meu l'anterior article i demane respostes concretes: com pot l'Administració atendre en valencià i respectar els nostres drets com a ciutadans si els empleats públics no en tenen cap obligació de coneixement? No és una hipocresia que la llei qualifique de «falta greu» la «discriminació per raó de llengua» (art. 141.1.b) i alhora no hi haja cap garantia ni obligació que els servidors públics hagen de dominar i usar la llengua pròpia i oficial? Per què el domini del català és l'únic requisit que es demana després d'haver aprovat les proves selectives i no abans (art. 53)?
Per què això no passa amb els altres requisits, com ara la titulació
exigida o la ciutadania espanyola o europea, i aquests no es poden demostrar
també amb amb una promesa d'adquirir-los o amb uns cursets? No és insultant per
als valencians ja que tant parla d'insults que el valencià siga només un
«mèrit» al mateix nivell que el danès o el lituà (art. 100)? I no és un
fariseisme que diga que «CC OO-PV sí ha exigit el requisit lingüístic a
Si tot això no és doble joc, hipocresia i corporativisme, pregue al lector que trobe altres qualificatius.
I, com que, al límit del cinisme, acaba acusant-me d'exigir «la mateixa
lleialtat que reclamaven aquests membres de l'Administració franquista: seguir a
boca muda les doctrines dictades», faré sols una precisió final. L'exfranquista
Manuel Fraga incorporà el requisit del gallec el 1992. 17 anys més tard, CC
OO-PV encara no arriba ni al nivell de Fraga en el respecte lingüístic. I això
just ara que el PP està en plena campanya d'eliminar l'exigència del valencià en
municipis com Alboraia, Carcaixent, Dénia, Ontinyent i
Ticino, les terres altes
«San
Gottardo: fotografata una marmotta albina». Aquest és un dels titulars estiuencs
del Giornale del Popolo, diari de la Suïssa italiana. La crònica és presentada
com una raresa de la natura, tot i que el redactor reconeix que també és
possible detectar-hi ocasionalment altres animals albins (guilles, cabrits,
cèrvols...). En el Ticino, nom oficial del cantó confederal, han de treure les
notícies de sota terra, hàbitat natural d'aquests rosegadors, arran de la pau
que es respira. En rigor, la Heidi demanava cantant al seu avi «per què jo sóc
tan feliç». La tranquil·litat helvètica quedarà trasbalsada precisament en el
massís del St. Gotard quan comencin les obres del túnel ferroviari que unirà en
dues hores i quaranta minuts la ciutat de Zuric amb la de Milà. La seva longitud
serà de 57 km., amb la qual cosa es convertirà en el túnel més llarg del món. El
periodista Quim Torrent assenyala que l'obertura d'aquest corredor ferroviari
tindrà conseqüències més enllà de Suïssa i Itàlia: «connectarà els ports
italians amb el centre i el nord d'Europa» (Avui,
13-7-09).
«Això sí que són muntanyes», sento dir a
uns catalans entusiasmats a conèixer els estanys d'aquesta part meridional dels
Alps. I és que Suïssa és el país més muntanyós d'Europa (Catalunya és el segon).
La fresca dels cims convida a enfilar-s'hi quan en el pla la calor és
forta.
Suïssa és un referent europeu
perquè ha sabut sintonitzar progrés i estima per la natura. Aquest savoir faire
també l'ha aplicat en el tractament de les seves llengües autòctones. L'exemple
del Ticino és prou explícit. Es tracta d'unes valls de parla italiana,
conquerides pels confederals al Duc de Milà en el segle XV, on l'única llengua
oficial és la de Dant. Tan cert és que uns ciclistes austríacs que s'han mig
perduts pregunten, en adonar-se que tothom parla italià, si són a Suïssa o a
Itàlia. Cal tenir en compte que l'alemany és la llengua de la majoria del
cantons suïssos, però aquesta predominància lingüística en cap cas inferioritza
els cantons restants de parla francesa, italiana i retoromànica (o romanx).
L'assagista Joan Francesc Mira remarca que d'això se'n diu territorialitat,
normalitat, respecte: «curiosament els suïssos no tenen escrit aquest principi a
la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s'encarreguen
d'aplicar-ho fins a les últimes conseqüències» (dins el llibre Cap d'any a
Houston, Texas). Mira afegeix que els anys 70 el Jura es va separar del cantó de
Berna: «després d'un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la
llengua francesa fora de l'abast de l'alemany».
La
Sra. Lina és una octogenària natural de Basilea, ciutat suïssa de parla
alemanya, però resideix des que es va jubilar en un veïnat d'aquestes alçades
alpines, que al pic de l'hivern la neu deixa incomunicat. Va haver d'aprendre
italià de gran. Té un aire d'exhippy reconvertida en cooperant. És una enamorada
del seu hortet, on diu que la feina mai se li acaba. De la collita del matí ens
fa un sopar d'alt valor nutritiu, segons assegura. Però el més deliciós han
estat les postres: gerds amb un pastís de xocolata que per moments m'ha retornat
a la infantesa. Si de Suïssa en diuen la pàtria de la xocolata espessa, el
símbol del Ticino és la gasosa.
És possible que algú relacioni el nom de
Ticino amb la primera de les quatre batalles que el general cartaginès Anníbal
va guanyar als romans a partir de l'any 218 aC. I és que Ticino també és la
denominació de l'afluent més cabalós del riu Po. Però l'escomesa militar, amb
paquiderms inclosos, es va produïr a Pavia, al sud de Milà, no massa lluny
d'allà on els dos rius conflueixen.
Quim Gibert, coautor
d'Identitats. Convivència o conflicte?
Resulta paradoxal, i alarmant, que tots aquells castellanismes que no sentim mai a TV3 en les pel·lícules doblades, els acabem sentint en les produccions catalanes. El nivell d'exigència lingüística no té res a veure. Mentre que els estudis de doblatge són supervisats minuciosament i es veuen obligats a repetir escenes només perquè un actor ha fet una essa massa llarga (i no exagero), amb les produccions es té màniga ampla, fins al punt que alguns directors veten la presència de lingüistes als platós.
Porca Misèria és una de les millors sèries, si no la millor, que ha emès TV3. La primera i la segona temporada (després es perd una mica) són un magnífic fresc d'una generació de catalans que viuen la llengua amb naturalitat. Potser per això, parlen molt com es parla al carrer. "Ni se t'acudeixi, Laia", diu per exemple Joel Joan. És possible que a l'origen d'aquesta expressió hi hagi un Don't even think que va forçar el doblatge espanyol a inventar Ni se te ocurra. El cas és que ara és molt viu entre els joves, i si els diguéssim que han de dir Te'n guardaràs prou contestarien que els fem parlar com iaios. Qui sap, però, si un bon lingüista hauria suggerit Treu-t'ho del cap, prou viu i genuí?
Però ara no vull parlar de la sèrie sinó de la cançó que amb el mateix nom va enregistrar Joel Joan. És cert que a l'àrea metropolitana el que àton, pronunciat amb vocal neutra, està en perill d'extinció entre la gent de menys de 40 anys. Joel Joan no hi arriba, però és un professional de la interpretació, ha estudiat locució i articula prou bé perquè en un teatre l'entenguin des de l'última fila mentre es rebolca per terra. Quina provocació se suposa que està fent quan diu una vegada i una altra el que com si la e fos tònica? Quina classe de modernitat aporta dir trepem?
Ho dic sense indignació, amb genuïna perplexitat, perquè crec que és un excel·lent professional. La cançó, em diuen, és de Jofre Bardagí, que és, si no m'erro, el nét de Bartomeu Bardagí, corrector de Josep Pla i un dels vetlladors de les essències de Fabra durant el franquisme. Puc entendre, doncs, que al Jofre posar trepem a la cançó li produeixi un efecte alliberador.
El que no puc entendre és que algú que es mulla i es despulla per la dignitat d'aquest país, contribueixi a erosionar la identitat de la llengua amb una fonètica castellanitzada que, fins i tot si el país li importés una merda, seria inadmissible per raons purament professionals.
VAL MÉS EL FARCIMENT QUE EL GALL
Jaume
Fàbrega
Una frase feta
típica de la nostra llengua, de les poques expressions on es feia servir el mot
farcir –substituït, de forma general, per l' hispà “rellenar”–. Sortosament, ara
les dues paraules, si més no, conviuen. Per farcir entenem omplir de forma
atapeïda amb carn o d'altres ingredients: un pollastre, un embotit, els
calamars, verdures, fruites, etc. És una paraula documentada d'ençà del 1375,
però que apareix abans en els manuals culinaris. Així, al Libre de Sent Soví (mitjan del xiv) el mot hi és àmpliament ressenyat:
“com se ffercex cabrit”, o “espatle de moltó”, “ventre de moltó o de cabrit”
(l'actual girella del Pallars!), “capons e gualines”, “porcel”, etc. Al llarg
dels segles, el mot continua utilitzant-se en els manuals culinaris: “calamars
farcits”, “caragols farcits”, al costat de “farciment” –farciment de gall,
“farciment de porcella”, “farciment de carbassons” (Jaume Martí i Oliver, receptari mallorquí de mitjan
del xviii) –; el mateix podem dir
del llibre coetani del frare menorquí Fra Francesc Roger (ambdós, a més fan
servir el verb “farcir”). Els autors catalans de la mateixa època, en canvi, ja
fan servir l'hispanisme “relleno” al costat de farcit: “relleno de carabasa,
ceba, enciam, alvergínias y escarola”; “conills farcits” (Fra Sever d'Olot);
“calamarsos farcits” (Francesc del Santíssim Sagrament). No obstant, podem
afirmar que el mot “relleno” és ja fixat amb el sentit d'un plat que ha arribat
fins avui, conegut sota el mateix nom: és el “relleno” (pomes o peres farcides)
de l'Empordà, el Maresme o el Ripollès (dit també “farcit de peres”). És el
mateix sentit utilitzat a La cuynera
catalana, el gran receptari que
inicia la Renaixença: “relleno de cebas”, “préssechs rellenos”, “relleno de
carbassons”, “relleno de alcarxofas”, etc. Altrament, el “relleno” és un embotit
del Pallars i altres comarques del Pirineu. Hi ha també la “coca fassida”
d'Alacant (equival a la “coca tapada” de Ponent). En gastronomia, finalment, es
fa servir el mot “farsa”: és un castellanisme innecessari, procedent al seu torn
del francès farce. El Larousse Gsstronomique ho defineix com a
“barreja d'elements crus o cuits, trinxats de forma més o menys fina i amanits”.
És a dir, exactament el català “farciment” (o farcit). La “farsa”, si de cas, és
una
farsa.
El Ministeri de Sanitat i Política Social del govern d'Espanya ha editat uns cartells publicitaris per prevenir la grip A i ha tingut la deferència de traduir-los a altres llengües, cosa d'agrair perquè denota sensibilitat i representa un pas endavant en el concepte de pluralitat lingüística de l'Estat.
A http://www.informaciongripea.es/descargas.html es pot llegir la informació en l'idioma que es vulgui.
Sorprèn que una de les opcions sigui «Valenciano». I incrèdula observo, una vegada més, com s'eleva a categoria d'idioma un parlar català. Això cada vegada passa més sovint, hi ha altres impresos de l'administració de l'Estat que també s'editen en valencià. Aquesta subtilesa lingüística la trobo perversa, sincerament. Em pregunto si arribarà un moment en què tots acceptarem el valencià com un idioma diferent del català, sembla una qüestió que ens van embotint, contra la qual ben pocs es queixen.
Reflexiono sobre això i penso que a Catalunya hi viuen molts bolivians, colombians, argentins, moltes persones vingudes des de l'Amèrica del Sud que parlen castellà. No en tinc cap dubte, per al govern d'Espanya i per als membres de la Real Academia Española de la Lengua és l'idioma que es parla en aquests països. Dedueixo aquest fet perquè a les falques publicitàries per a la ràdio hi torno a observar per a la llengua oral una versió catalana i una de valenciana, a més de francès, portuguès, romanès, castellà, anglès, però no hi veig una versió argentina o colombiana.
Algú s'imagina què passaria si des de Catalunya es decidís publicar versions castellanes adequades als parlars dels sud-americans?
No penseu que pot haver-hi tanta distància del castellà parlat a la Guadalajara espanyola al castellà de la Guadalajara mexicana, com del català de Ribes de Freser al d'Alcoi? I si es tracta d'accent, algú pensa que a Sevilla i a Salamanca es parlen idiomes diferents?
Una vegada i una altra hem d'acotar el cap. Si no serveixen ni els arguments filològics per defensar una llengua, quin argument ens queda?
Mireu els cartells del Ministeri de Sanitat en versió catalana i en versió valenciana.
Busqueu-hi les diferències.
(*)Tècnica de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya
http://cerib.blogspot.com/2009/09/el-cerib-demana-lassociacio-de-la.html
El passat 21 d'agost en Carles Barrull, Secretari General del CERIb, es va reunir a El Pont de Suert amb en Daniel Marsol, gerent del consorci de la "Asociación para el Desarrollo de la Ribagorza Románica" integrat per 14 ajuntaments ribagorçans (3 d'ells de l'Alta Ribagorça catalana i l'Ajuntament de Tremp) i la resta de la Ribagorça aragonesa, els departaments de medi ambient de l'Aragó i de Catalunya i el Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí.
En aquesta primera reunió es va informar de les diferents activitats i les publicacions que ha realitzat el CERIb i la possibilitat de col·laborar conjuntament entre ambdues entitats.
El CERIb, va explicar que en els mapes de difusió d'aquest pla pilot de desenvolupant rural que es realitza a la Ribagorça, la toponímia dels municipis aragonesos apareixen únicament la denominació oficial en llengua castellana i els catalans en llengua catalana. Es va explicar que la Llei 12/2002 de creació de la comarca de la Ribagorça oferia la possibilitat de la denominació bilingüe dels municipis aragonesos i reconeixia la denominació en llengua catalana (Areny de Noguera, El Pont de Montanyana, Les Paüls) i que l'empresa editora, Prames, tot estar afincada a Saragossa, anteriorment ja havia cartografiat la zona utilitzant les dues denominacions, en castellà i en català. El CERIb va demanar que s'utilitzi també la toponímia en llengua catalana, o com a mínim en les dues llengües, degut a que la llengua pròpia del territori és el català. En Daniel Marsol va prendre nota de tots el comentaris, va afegir que no té cap dubte sobre la catalanitat de la llengua d'aquests municipis i que prenia nota sobre les denominacions dels municipis ribagprçans i ho comentaria a la propera Junta.
Sobre el tema
de la llengua catalana i els mapes de la Ribagorça Romànica, Una visió personal
del Carles Barrull l'ha escrita a:
http://carlesbarrull.blogspot.com/2009/08/el-consorci-catalaaragones-de-la.html
Informe
sobre la Cooficialidad de las lenguas propias de la
Ribagorza (febrer de 2008) http://www.cerib.org/informecooficialidad_CERIb.pdf
Taller d'espai lingüístic
personal a Torrent
La Gavella, associació torrentina per la llengua i la cultura, en col·laboració amb l'Oficina de Promoció i Ús del Valencià de Torrent, ha organitzat, amb l'objectiu de promoure l'ús social del valencià, el Taller d'Espai Lingüístic Personal dirigit per Ferran Suay, professor de Psicologia de la Universitat de València.
Està adreçat a totes aquelles persones valencianoparlants que vulguen aprendre a afrontar eficaçment situacions lingüístiques que ara com ara resulten incòmodes. En resum, és un taller d'estratègies de comunicació davant eixos dubtes de parlar en valencià que de vegades tenim quan entrem en una botiga, en una dependència administrativa o simplement ens adrecem a una persona desconeguda.
No és un taller per
a aprendre valencià, sinó que el que pretén és donar recursos per tal que les
persones que volen utilitzar-lo no canvien de llengua.
El taller tindrà
lloc els dimarts 22 i 29 de setembre de
Inscripcions: fins al dia 18 de setembre, a l'Oficina de Promoció i Ús del Valencià, 6a planta. C/ Ramón y Cajal, 1. Tel. 961 111 111, ext. 1069 i 1065. A/e: usvalencia@torrent.es
9)
Vídeo de l'acte de presentació de la Iniciativa Legislativa Popular 'Televisió Sense Fronteres'