Article publicat en el número 1313 de la revista El
Temps (11 d'agost de 2009, p.
25)
Front PP-CCOO-UGT contra el requisit del
valencià
Hauria pogut ser una excel·lent oportunitat per a avançar en molts aspectes: per a augmentar la professionalitat de l'administració i reduir la dependència respecte del poder polític, per a cobrir tots els llocs de treball amb valoració de mèrits i capacitats, per a atendre els ciutadans en la llengua pròpia i per a posar fi a la discriminació dels catalanoparlants.
Però tots aquests avanços possibles, reclamats en la negociació, han estat llançats per la borda en l'esborrany de Llei d'ordenació i gestió de la funció pública valenciana que han pactat els sindicats Comissions Obreres-PV i UGT-PV amb el Govern Valencià del PP, amb l'oposició d'Intersindical Valenciana. Per la seua banda, CCOO i UGT no han dubtat a fer un front comú amb el sindicalisme corporativista del CSI-CSIF i CEMSATSE ni a concedir un valuós baló d'oxigen al Govern de Camps, acorralat entre la investigació judicial per corrupció i amb un seguit de sentències perdudes en el camp de la llengua i l'ensenyament.
Un dels punts pactats més
escandalosament retrògrads i discriminatoris és el tracte que rep el català.
Així, mentre que el coneixement del castellà es pot exigir a tots i cadascun
dels ciutadans (article 3.1 de
Tots els requisits que l'esborrany de
llei enumera per a accedir a ser empleat públic s'han de complir, lògicament, abans de les proves selectives. Segons
l'article 53, per a poder participar en aquestes proves, hom ha d'acreditar abans de la convocatòria aquestes
condicions: ciutadania espanyola o de
I com s'acredita aquest domini de
català “promès” i a posteriori? Doncs
amb uns simples cursets, que ni garanteixen res ni obliguen a res. “El personal que no pueda acreditar dichos
conocimientos deberá realizar los cursos de perfeccionamiento que a este fin
organice
La burla a la lògica i
l'excepcionalitat discriminatòria contra la llengua pròpia es fa patent en tres
articles més. En el 88 s'esmenten, entre les obligacions dels empleats públics
“la atención en cualquiera de las lenguas oficiales”, una obligació fantasma que
és un escarn als catalanoparlants, perquè quasi cap funcionari de
Finalment, l'article 100 ens proclama quina és la consideració màxima que el PP i els sindicats signants donen al català: un “mèrit” extraordinari, equiparat als idiomes comunitaris. Així, en els concursos, “se podrán valorar” –es podran: ni tan sols s'hauran de valorar! mèrits com el “conocimiento de valenciano” o “de otros idiomas comunitarios”. “Conocer el valenciano” queda equiparat a conèixer l'alemany, el txec o el maltès.
Tot això ho han firmat CCOO i UGT amb el PP. Però afegiu-hi encara més misèria moral: aquests dos sindicats ni tan sols han estat capaços de complir els compromisos que han signat davant la societat civil: sindicats, partits polítics, entitats com ACPV o Escola Valenciana. Parlem del Compromís pel Valencià signat el 2003 o del Manifest pel Requisit Lingüístic, on exigien a les Corts Valencianes l'aplicació d'aquest. Les Illes Balears establiren el requisit del català el 1989, amb el govern del PP de Gabriel Cañellas, i Galícia, per al gallec, el 1992, amb Manuel Fraga. És d'una infinita tristesa constatar que CCOO i UGT resten molt per darrere del PP i l'exfranquista Fraga en respecte a la llengua i als ciutadans. I potser també en el valor de la paraula donada.
Francesc
Esteve
Institut de
Política Lingüística d'ACPV
Messi és un geni de l'un contra un
Albert Pla Nualart / Filòleg
O ho és de l'u contra u? El dubte és general. A diaris com El Punt o El Periódico hi ha de tot. L'ÉsAdir, el llibre d'estil en línia de TV3, opta per u contra u i ho justifica dient que el Termcat ho recull com a sinònim complementari d'un contra un. Com en el cas de caixa i capsa, la intuïció se'ns esmussa quan dos mots catalans (u i un) es reparteixen el camp semàntic d'un sol mot castellà ('uno'). La clau és distingir entre ordinal i cardinal. L'ordinal expressa la posició d'un element dins un conjunt. El cardinal, la quantitat d'elements d'un conjunt. "Quin dia hi anirem?", "El dia u", però "Quants dies hi anirem?", "Només un". Diem un i un fan dos perquè sumem quantitats, però puntuem de l'u al deu l'examen d'un alumne.
L'u pot ser número o nombre (una altra distinció difícil). És número quan ens hi referim com a ordinal: busquem la pàgina número u o preguntem qui té el número u. I és nombre com a concepte abstracte: diem el nombre u, com diem els nombres enters. En canvi, un sempre és una quantitat, una part presa del tot, d'un tot comptable. La n, com el pronom en, és una marca d'aquest tot del qual es pren la part. És la mateixa n de l'oposició cadascú / cadascun, que dóna peu també a freqüents errors.
Sembla bastant clar, per tant, que si parlem d'una situació del joc en què un jugador d'un equip s'enfronta a un jugador de l'altre equip, n'hauríem de dir un contra un.
La quantitat i no la posició és aquí crucial. El fet que n'hi hagi només un permet a Messi, que sap driblar, anar-se'n sol a porteria o provocar un penal. Seria ben diferent si es tractés d'un esport en què s'haguessin d'enfrontar els jugadors que tenen el número u de cada equip. Llavors sí que es podria parlar pertinentment d'un u contra u.
Però hi ha una raó que explica que TV3 i altres mitjans es decantin per una forma que gramaticalment no és lògica: la repugnància que produeix la repetició d'un quan diem un un contra un. Una repugnància que els correctors informàtics fomenten subratllant implacablement la paraula repetida.
És una raó suficient? Costa dir-ho, però hi ha altres casos en què això es fa i no passa res. Per exemple, quan es demana als participants de la tertúlia esportiva que aventurin un pronòstic per al partit del Barça i algú diu "un un a zero". Espero no haver donat idees i que ara algú es despengi amb "un u a zero", perquè això en cap cap cap.
Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana
raonada i popular. Els fonaments. Segona edició (revisada i augmentada),
València, Tabarca, 2005.
Sobre número i nombre
[ ]
Pel que fa a la terminologia, el valencià té dos noms per a referir-se a les quantitats precises, que és com també actua el francés. Quan es tracta d'una quantitat concreta, usem el nom número: el número u, el número cent vint. En canvi, quan no parlem de quantitats específiques (cosa que passa ben poc sovint), hem de recórrer a nombre:[1]
No
sap dir quin número hi ha escrit
En la
loteria, sempre juga al mateix número
L'aritmètica estudia els nombres
El nom té gènere i nombre (singular i plural)
Els casos en què hem d'usar la forma nombre són molt pocs. Hem de procurar no recórrer a eixa forma quan, en realitat, hem d'usar número. Com ara, direm que 7 i 15 són números imparells, i no la forma que vaig trobar en un treball de lingüística («8 i 15 són nombres primers entre ells»; en la p. 138 i n. 60, hi ha un altre exemple de mal ús).
Sobre un i u i el marc en què es
troben
Ara que ja hem vist quines són les diferències sintàctiques i semàntiques que hi han entre mig camí, camí mitjà i a mitjan camí, convé explicar per quina raó la paraula mitjan perd la n quan la usem com a adjectiu qualificatiu. Com a primera explicació, podríem dir que la n desapareix quan la paraula va després del nucli. Fixeu-vos en els tres exemples següents:
1. És un home molt bo
2. ¡Quin dia més bo que
fa!
3. Parla molt
bé
Com que en
els tres casos les paraules bo i bé es troben després del nucli,
no tenen n. En canvi, si elaboreu construccions en què eixes
paraules apareguen davant del nucli, veureu que us ixen espontàniament amb una
n final:
4. ¡Que bon home que
és!
5. ¡Bon
dia!
6. És molt ben
parlat
La causa profunda que condiciona la supressió de la n en final de paraula és el següent: en els noms i en els adjectius, quan una paraula s'acaba en n i pot aparéixer en final d'oració (i, per tant, davant de pausa), perd eixa consonant:
7. Viu en la casa {del cantó/dels dos cantons}
8. Ovidi Montllor era {un cantant alcoià/u dels cantants alcoians}
9. Ell en vol, i jo també [paraula formada per tan i be(n)]
Recordeu que la condició (necessària i suficient) és que la paraula puga aparéixer davant d'una pausa.[2] De fet, les tres paraules anteriors poden anar seguides d'una construcció:
10. T'esperaré en el cantó de la dreta
11. Ovidi Montllor era un alcoià de soca-rel
12. ¿També en vols?
Seguim avant. Com que els modificadors que precedixen el nucli nominal, adjectival o verbal no es troben en general davant de pausa, han conservat la n (bon dia, ben alt, 4-6). En canvi, quan van després del nucli sí que poden aparéixer davant de pausa i, en conseqüència, han perdut la n (home bo, parlar bé, 1-3). Eixe quadre explica una actuació singular: el fet que una mateixa paraula en un mateix funcionament sintàctic pot conservar la n o suprimir-la segons que es trobe davant del nucli o després (bon home/home bo, bon dia/dia bo, Parlar bé/Ser molt ben parlat). Naturalment, això passa excepcionalment, ja que els modificadors en general es troben o bé després del nucli (taula redona) o bé davant (ben alt).
Clourem les observacions comentant que abans hem parlat de noms i adjectius perquè els verbs no perden la n final. Per a entendre eixa diferència, només hem de tindre en compte que la en expressa la tercera persona del plural en tots els temps de totes les conjugacions (ells pensen, pensaven, pensaren, pensaran ; baten, batien, batran ; preferixen, preferien, preferiran , §1.5.6). A més, si eliminem la consonant n en la forma de futur, obtenim la tercera persona del singular: preferirà. Podem deduir, per tant, que les formes de la conjugació dels verbs han conservat la en per dos raons: perquè expressa un valor (el subjecte és una tercera persona en plural) i perquè l'eliminació faria que hi haguera confusió amb la tercera persona del singular en el cas del futur.
Si contrastem ara el valencià i el castellà, haurem de notar que eixa llengua té adjectius que actuen al revés que els nostres (fent-se llargs quan poden aparéixer davant de pausa):[3]
13. Buen día però dia bueno
14. algún hombre però Aún queda alguno
15. Muy grande però Te quiere mucho
La forma de l'adjectiu u(n) és un tema difícil per diverses raons. En primer lloc, els parlars tradicionals no actuen d'una manera homogènia i, per tant, a més de buscar regles, cal justificar-les. En segon lloc, les gramàtiques dediquen molt poca atenció a eixa qüestió (i amb paraules poc precises). El resultat és que no exposen als lectors ni tan sols la casuística bàsica que hi ha. Finalment, en la llengua culta s'ha estés una espècie de prejudici contra la forma u, de tal manera que, al llarg del segle xx, la forma un ha anat substituint-la. U dels factors que ha degut afavorir eixe procés és un error de Fabra, que mostraré ara.
En la gramàtica de 1912, només hi han exemples:
1. En las expresiones el uno de Mayo, el veinte y uno de Julio, el número uno, uno y dos hacen tres y análogas, uno se traduce por u: l'u de maig, el vint-i-u de juliol, el nombre u,[4] u i dos fan tres. (Fabra 1912: §118)
Sis anys més tard, trobem la referència a dos grups:
2. Quan els numerals cardinals són usats com a ordinals, no prenen mai la forma femenina, i hom diu u en lloc de un. Ex.: el quilòmetre u, l'u de març, el vint-i-u de setembre. Quan són usats com a noms dels nombres naturals (1, 2, 3, &.), hom diu també u en lloc de un. Ex.: el nombre u. U, dos, tres, &., substantius, formen els plurals uns, dosos, tresos, &. Ex.: D'aquest joc n'han tret els vuits i els nous. Li han tocat dos uns i dos tresos. (Fabra 1918: §67)
L'autor no explica en què consistix «l'ús substantiu com a nom dels nombres naturals». A pesar del buit teòric, els lectors veuen que els dos grups deuen ser el mateix. En efecte, el quilòmetre u (grup ordinal) és idèntic a el nombre u (l'altre grup), i l'u de març (grup ordinal) té elidit un nom (el dia u de març), igual com en els huits i els nous (segon grup) hi ha elidit un nom (número).
Damunt d'un fonament teòric tan reduït (i expressat de manera redundant),
Fabra vol solucionar un problema. En una conversa filològica de 1923, constata
que la gent (probablement de l'àrea de Barcelona) vacil·la entre un i
u, entre ben i bé, i en posa exemples del numeral: «es sent
dos i un fan tres i dos i u fan tres» (Fabra, Conv. Filol. 566
–306, de 1923–). Pel que fa a la teoria, repetix la proposta anterior: s'usa la
forma u quan és un ordinal i quan és «el nom (d'una xifra, d'una carta,
d'un número). El quatre de copes, el número quatre». I bé, per a resoldre
la vacil·lació que observa en el seu entorn el nostre autor no recorre a la seua
pròpia proposta. Pareix evident que, en les operacions matemàtiques (u per
quatre, tres més u), hi han «noms de xifres, noms de números» i que, per
tant, la seua descripció comporta u i dos fan tres (que és l'única opció
que dóna en 1912, citació de 1). En compte d'eixa coherència interna, el
gramàtic barceloní va fer l'afirmació següent:
3. Si diem un pam i dos pams fan tres pams, és lògic que diguem un i dos fan tres, i no pas u i dos fan tres. (Fabra, Conv. Filol. 566 –306, de 1923–).
L'argumentació anterior és de l'estil de la següent: «Com que diem Josep parla bé, és lògic que també diguem Josep és un home bé parlat». L'una i l'altra tenen en comú que ignoren què ha causat que una paraula perda la n final. La veritat és que, si en les operacions matemàtiques hi han «noms de números», i si eixe grup és reduïble a l'ús ordinal, haurem de sospitar que, en les operacions matemàtiques, també hi ha l'ús ordinal. I, realment, quan diem tres per quatre, no pot ser un ús adjectival numeral (com ara tres ovelles per quatre ovelles), sinó un ús adjectival ordinal concret, ja que hi ha elidit el nom número: el número tres pel número quatre.
En els nostres dies, la llengua culta tendix a donar preferència a la forma un en les operacions matemàtiques (u dividit per quatre), en els resultats de les competicions esportives (El València i el Madrid van tres a u) i fins i tot en els usos ordinals amb el nucli nominal explícit. Així, l'autor d'una novel·la del 2002 escriu repetidament el dia trenta-un de maig.
L'operació que faré tot seguit és descriure una tendència que, segons m'ha informat Emili Casanova, aparegué en la segona mitat del segle xiv, s'escampà en el xv i perdura en una part del valencià. Quan l'adjectiu un funciona com a ordinal, és un qualificatiu que va després del nucli nominal i, en conseqüència, és predictible que actue com els adjectius qualificatius (redó, mitjà ). Cal notar que eixa actuació es dóna tant si explicitem el nucli nominal (4) com si l'elidim (5, 6), tal com hem vist en els exemples de Fabra:[5]
4. el número u, el quilòmetre u, la porta
trenta-u
5. el dia u de març = l'u de març, el vint-i-u de juliol
6. el número u = L'u és la unitat
dels adjectius numerals
Naturalment, el nom més fàcil d'elidir és aquell que té com a missió representar nominalment qualsevol adjectiu numeral, número. Així, suprimim sovint el nom dia quan parlem dels dies del més (5), però no diem mai el nom número quan parlem de les cartes i uns altres jocs (és a dir, allò que Fabra anomenava «ús substantiu com a nom dels nombres naturals»):
7. –¿Quin [número] tres ve a la cara? –El [número tres] d'espases
8. –¿Quin u ve a la cara? –L'u de copes
Per una altra banda, ja hem comentat que hi ha una altra manifestació de l'ús ordinal en les operacions matemàtiques:
9. Hem de dividir mil per tres-cents trenta-u = Ara, hem de dividir el
número mil pel número tres-cents trenta-u
En la
mesura que ara no falta només el nucli nominal (com en 5-8), sinó també
l'actualitzador (el), els lingüistes que apel·len a la «substantivació»
hi podrien recórrer. Ara bé, els noms perden la en final (pin > pi) i,
com a conseqüència, la forma u és la regular en les dos propostes: tant
si la construcció plena és el número mil com si algú afirma que, en 9, hi
hauria un «ús substantivat».
L'adjectiu u té un altre ús qualificatiu: quan significa
‘igual, homogeni, no vari', valor que prové del fet que el número u és la unitat
dels adjectius numerals (tant dels cardinals com dels partitius). S'usa
predominantment com a atributiu (concepte que estudiarem en §3.5.1; 10, 11). En
posaré un exemple mallorquí del segle xix (Gramática de
10. Tot es u lo que dig jò y lo que dius tu
11. Entrar ell i posar-se a aplaudir va ser tot u
12. Hem de buscar una Europa una en el fons i diversa en les formes
L'ús purament qualificatiu (12) no deu existir en la llengua del carrer, i l'he considerat perquè Fabra el va incorporar al DGLC (entrada un).
Quan l'adjectiu un té el seu valor bàsic (és a dir, numeral), la llengua del Tirant lo Blanch actua de la manera següent:
13. En el Tirant un només s'usa quan és un adjectiu seguit de substantiu explícit (són els únics casos que no he recollit, per obvis). Fora d'aquest context només hi ha dos vegades que s'use la forma un (una anècdota si tenim en compte la magnitud de la novel·la). (Joan Mascarell, carta personal, estiu del 2003)
El dia que tindrem treballs empírics, veurem que eixa actuació es perpetua segle a segle fins a una part del valencià actual, i respon a la regla següent:
14. La forma adjectival un esdevé u (cada u en l'exemple) quan el nucli nominal no apareix o és anterior. Recorrem a la coordinació quan l'oració expressa diversos fets, però a l'emissor no li interessa indicar en quin temps concret s'ha produït cada u
El fragment «o és anterior» té la finalitat d'abastar els usos ordinals en què explicitem el nucli nominal (4, el número u). En canvi, si no expressem el nucli és indistint que hi haja un ús ordinal (5-8) o un ús numeral. Tot seguit, exemplificaré l'ús numeral de u amb una part de les dades empíriques que Joan Mascarell ha tingut l'amabilitat de passar-me.
Quan el nucli nominal està elidit o substituït pel pronom en, apareix la forma u tant si es troba al final del constituent nominal restringit (15) com si va seguit d'un modificador restrictiu qualificatiu (16):
15. E per ço com molts cavalls anaven solts, que havien perdut llur senyor, prengueren-ne u e donaren-lo al Capità (cap. 157)
16. Aquest rei Escariano era [ ] molt ric de cavalleria, car era u dels grans senyors del món (cap. 409)
L'actuació de 16 és previsible, ja que respon al marc general: quan un nom o un adjectiu qualificatiu perd la n final, eixa pèrdua es manté si a continuació hi ha un modificador (cantó de l'esquerra, Ser bo de menjar). Per tant, en caure la en de un a causa de trobar-se al final del constituent nominal restringit, eixe fenomen es manté quan no hi ha nucli nominal i, a continuació, apareix un modificador qualificatiu.
En el grup anterior, podem recuperar el nom elidit: prengueren un cavall (15), era un senyor dels grans (16). En canvi, ja no explicitem el nucli nominal quan, després d'haver eixit un constituent nominal que indica una pluralitat d'entitats, les recuperem i les distribuïm en subconjunts. En el material de Mascarell, he trobat quatre construccions diferents (tres combats/u altre, etc.):
17. E cascun dia daven tres combats al castell, u per lo matí, altre al migjorn (cap. 99)
18. Com los dos
animosos reis foren dins lo camp, la u anà devers l'altre ab molt gran
ànimo (cap. 19)
19. Mas ara, que menge los grans d'u en u (cap. 263)
20. Aquest s'era trobat en set batalles campals on hi havia rei o fill de rei i de deu mília combatents ensús, [ ] u per u, e de tots havia obtesa victòria gloriosa (cap. 2)
Ací, n'hi
han dos exemples dels segles xviii
i xix:
21.
Rahonament, que fan quatre llauradors de
22. Convertir-lo en u dels millors diaris d'Espanya (Constantí Llombart, 1879, Saó, 2001, 7, p. 335)
Girant els ulls cap a una altra banda, convé observar que, en la mesura que el parlar tradicional de diverses comarques valencianes respon a la regla simple de 14, és normal que, per molt que les gramàtiques del segle xx hagen ignorat eixe sistema (i com a conseqüència també les aules valencianes), per ací i per allà el trobem en la llengua escrita. Els dos exemples següents no estan triats a l'atzar. En concret, el primer és d'un professional de la llengua altament qualificat (Antoni López i Quiles) i, el segon, és d'un document molt ben redactat:
23. No cal dir que tots els models, cadascú a la seua manera, eren espectaculars (A. López i Quiles, «Sal en la llengua: el miracle més gran de sant Vicent Ferrer», Pentecosta, 10, p. 27-31; p. 31)
24. Cal preguntar a cada candidat i a cada partit quines són les seues opcions fonamentals en cada u dels sectors de la vida municipal o autonòmica (Grup de Capellans del Dissabte, València, 10 de maig del 2003)
Fins ara, en tots els usos numerals que hem considerat hi han processos anafòrics. Ara bé, de la mateixa manera que en l'ús qualificatiu de les formes dels adjectius numerals és possible que hi hagen implicacions díctiques (com ara en el joc de les cartes: el set d'oros), igual passa en l'ús numeral. Així, quan parlem dels resultats de les competicions esportives hi ha implicat un nom que no diem:
25. [en un partit de bàsquet] Van huitanta a setanta-u
Des del punt de vista de la llengua viva, cal dir que els parlars valencians que no responen a l'ús descrit no tenen una actuació homogènia, situació que deu ser extensible a les Illes Balears i a Catalunya. Pel que fa a considerar alternatives diferents de l'exposada, jo fins ara només he vist propostes molt incompletes, de l'estil de la que hem analitzat ací. Un estudi de molts manuals mostraria que la base comuna que compartixen és impulsar els lectors a eliminar la forma u, i això en tots els usos: els adjectivals numerals, els adjectivals ordinals i els pronominals; quan hi han processos anafòrics i quan hi ha dixi.[6]
[1] La paraula número és una forma presa directament del llatí, mentres que la forma nombre és la tradicional, que ha tingut l'evolució següent: numeru > num-ru > nomru > nomre > nombre. Per una altra banda, és quasi una obvietat afirmar que els noms quantitat i nombre no són sinònims, ja que les quantitats poden ser definides i indefinides, mentres que els nombres només indiquen quantitats definides. El nom quantitat és un hiperònim dels noms nombre (‘quantitat definida, però sense concretar') i número (‘quantitat definida concreta').
[2] També hi ha habitualment una pausa quan diem oracions relatives explicatives i modificadors semblants:
(i)
Viu en aquella mansió, que ara estan
pintant
(ii)
El lleó, molt satisfet, se'n va anar
muntanya avall
Estudiarem eixa classe de constituents en
§3.5.
[3] En castellà, però, no sempre hi ha la mateixa actuació, com hem observat parlant de ciento i cien (§2.2.6). No seguix tampoc el patró regular cuanto i cuan (cf. ¿Cuantos juguetes quieres, ¡Cuanto trabaja! i ¡Cuan grande es!).
[4] Com ja hem comentat (§2.2.2), la referència a números concrets exigix el nom número.
[5] L'elisió i l'el·lipsi (que no són el mateix fenomen) afecten constituents sintàctics molt diferents, com ara noms actualitzats sencers. Quan estudiarem els pronoms febles, dedicarem un apartat (§4.3.3) a explicar les nocions dites i el procés lingüístic que representen (de què depén que puguem suprimir –o no dir– un constituent sintàctic específic).
[6] Caldria estudiar les coincidències i les discrepàncies que hi han entre l'adjectiu numeral u(n) i el trio ningun, algun i quin. Els darrers tres adjectius no tenen usos qualificatius i, probablement, u apareix davant de pausa (Dóna-me'n u, En vull u, Només n'he vist u, etc.) molt més sovint que ningun, algun i quin, afirmació que es pot demostrar o refutar estudiant l'actuació d'obres extenses, com ara el Tirant lo Blanch.
El próximo sábado, todos estos comités participarán en un acto en Monzón (Huesca), en el que reafirmarán las modalidades aragonesas y recogerán firmas en contra de la declaración del catalán como "lengua propia e histórica de Aragón". Desde las nueve de la mañana y hasta la una del mediodía, instalarán una gran mesa informativa en la plaza del Auditorio de Monzón y mostrarán el Proyecto de Ley presentado por los socialistas. Posteriormente, los militantes y simpatizantes del PAR de las diferentes poblaciones que se hayan desplazado hasta la localidad montisonense celebrarán una comida de hermandad.
Los comités que ya se han unido a esta reivindicación son los de Monzón, Altorricón, Fraga, Calaceite, La Portellada, Aguaviva, Peralta de Calasanz, Benabarre, San Esteban de Litera, Velilla de Cinca, Alcampell, Ráfales, Fonz y Fórnoles. El secretario del PAR de Altorricón, Amado Forrolla, se ha mostrado "muy satisfecho" ante la "positiva" respuesta del Partido Aragonés oriental. "Cada vez son más los Comités del PAR que se suman, y eso sólo en la zona oriental. Está claro que una aplastante mayoría en el PAR rechaza que declaren el catalán como lengua propia e histórica de Aragón", ha afirmado.
Por otro lado, el día 24 de octubre se realizará un acto similar de reafirmación aragonesista en Fraga (Huesca), la población con mayor número de hablantes de aragonés oriental, ha recordado el PAR. Los responsables del PAR de Fraga han asegurado que la capital del Bajo Cinca será escenario de uno de los días "más importantes e históricos" para el futuro de la zona oriental de Aragón. "Fraga es uno de los baluartes del aragonesismo de la zona y como tal está reaccionando ante el pancatalanismo que PSOE y CHA quieren implantar", ha concluido.
La Constitució reconeix que, a part del castellà, pot haver-hi altres llengües oficials si ho estableixen els estatuts d'autonomia. Hi ha estatuts que reconeixen el català com a llengua pròpia i, a més, l'estableixen com a oficial. Però així com la Constitució explicita que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença, raça, sexe, religió o opinió, no ho fa amb relació a la llengua, tot i que es pot suposar implícit quan diu que tampoc no ho poden ser per "qualsevol altra condició o circumstància personal o social", ja que poques circumstàncies hi deu haver més alhora personals i socials que la llengua.
A pesar d'aquest marc, hi ha gent i col·lectius que s'estranyen molt que n'hi hagi d'altres que, basant-se en el reconeixement d'oficialitat del català en algunes comunitats autònomes, vulguin donar un tracte institucional preferent al català (pel caràcter de llengua pròpia) o fins i tot la sorpresa es produeix encara que només el vulguin igualar al castellà, quant a drets i deures.
Els en produeix tanta, d'estranyesa, o més que la que els produiria una persona que, després de tirar una llosca per la finestra del cotxe, reclamàs que li afegissin quatre punts al carnet perquè, en els rètols d'intermitència bilingüe que hi ha en algunes autopistes i carreteres, fa una partida de dies que s'hi anuncia "Tirar llosques, 4 punts". Tot i no dir que es tracta de restar-los aquests punts, es deu considerar que la gent ha de ser capaç de suplir l'el·lipsi, basant-se en totes les informacions prèvies i de l'experiència, pròpia o d'altri.
De la mateixa manera, la prohibició durant tants d'anys de l'ús públic del català (i de l'euskera i el gallec), tota la constant manipulació sobre la jerarquia de les llengües i l'experiència de veure els comportaments d'institucions i de moltes persones, du aqueixa gent i aqueixs col·lectius a entendre que, tot i que s'atorgui formalment oficialitat compartida i propietat exclusiva al català en el seu territori, mai no pot implicar concedir-li ni tan sols una posició igualitària respecte del castellà. Interpretar-ho així ho veuen tan violent com reclamar quatre punts per tirar la llosca per la finestra del cotxe.
Això es demostra, fins i tot, en els pocs documents oficials d'àmbit estatal en què apareixen les quatre llengües, amb el castellà en lletres grosses i les altres tres amb lletres petites (tenc davant un permís provisional de conduir). Fa un parell d'anys vaig rebre un escrit personal de felicitació de Nadal d'una persona que treballa a un Ministeri de Madrid, amb la qual havia tengut una amable relació professional. El text, molt breu, estava escrit en les quatre llengües; això sí, en castellà en lletra més grossa. És a dir, fins i tot, en un gest d'evident cordialitat (no ho dubt gens), la seva percepció li imposava marcar la jerarquia entre les llengües.
És evident que el pòsit i la percepció personals determinen la interpretació dels textos. Algunes vegades forçant-los més enllà dels límits lògics; com és el cas dels qui volen "suboficialitzar" (o "desoficialitzar") el català. En altres casos, en bona lògica; com la interpretació que reclama un cartell que vaig veure en una botiga d'una barriada de Palma, en el qual s'anuncia "Se alquila aparcamiento y trasero" (dic en bona lògica, perquè els dos lloguers literals no solen oferir-se mai junts; així i tot, una mà samaritana i previsora, amb un retolador, hi ha afegit l'el·líptica "t" entre la "s" i la "e" del darrer mot).
CURSOS DE LLENGUA I CULTURA
OCCITANES
L'occità o
llengua d'òc és la llengua romànica pròpia d'Occitània, parlada en tres estats:
al terç sud de l'Estat francès; a la Val d'Aran de Catalunya; a una franja
alpina del Piemont d'Itàlia. És la
llengua dels trobadors i la llengua moderna de la Renaixença occitana.
Cursos 2009 –
2010 (octubre 2009 – juny 2010)
Curs Nivell
Bàsic
(A2, 60h els dimarts de 19h a
21h)
Curs Nivell
Intermedi 1 (B1, 60h els
dilluns de 19h a 21h)
i altres
activitats i tallers de cultura occitana.
L'OCCITÀ
és llengua oficial a Catalunya segons
l'article 6.5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de
2006
Més informació i inscripcions:
CERCLE D'AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ
(CAOC)
Hotel Entitats. Providència, 42
(Gràcia). 08024 BARCELONA
Tel. 93 284 36 34; E-mail: caoc@caoc.cat; Web: www.caoc.cat