A cremallengües
El senyor Bernat, Red Thundercloud i els
altres...
Joan-Lluís Lluís
Quan el senyor Bernat
morirà, ja ningú no parlarà català. Ho saben els lectors de Carles Casuajana i
podria ser que fos profecia. El senyor Bernat és un personatge de ficció de
L'últim home que parlava català (ed. Planeta). Quan morirà? I quan
morirà, amb ell, la llengua catalana? Casajuana no ho diu però tot i sabent que
encara caldrien unes quantes dècades, escenifica aquesta mort en un marc
familiar als lectors d'avui; no s'inventa cap futur llunyà i així aquesta mort
és encara més angoixant. Quan mor, el senyor Bernat té prop seu un professor
americà que conviu amb ell per estudiar la llengua de l'últim parlant. I les
últimes paraules de l'últim parlant seran «Au, au» per calmar la tristor del
professor.
El narrador de la
novel·la diu que cal tractar aquesta mort com una investigació policíaca: «Hi ha
un mort, el català, un detectiu, el professor Rosenfeld, i un testimoni, el
vell». I l'assassí? Casajuana hi posa més aviat còmplices d'assassinat: els
catalans mateixos i, en particular una «classe dirigent que no va ser capaç
d'aixecar un estat, una burgesia panxacontenta i victimista que es va estimar
més ser cua del lleó esdentegat de Madrid que cap d'un ratolí català que, a
Europa, hauria pogut fer un paper tan digne com el danès o el txec». En
definitiva, relliga la mort del català a «la derrota definitiva d'un país que
mai no va tenir el coratge d'apostar-se tot sencer a l'aventura de ser ell
mateix». Com ho deia Píndar en temps antics: «Esdevén allò que ets». O fes la
viu-viu. O desapareix. Per esdevenir allò que som, què ens manca? Un estat,
evidentment. És un axioma gairebé universal: tenir un estat propi és una
condició necessària, tot i que no suficient, per assegurar la supervivència
d'una llengua. I molt més en temps de globalització. Mentrestant els estats
existents, als quals, amb algunes comptades excepcions (Suïssa, Índia) no agrada
gens la diversitat lingüística, treballen oficialment o subterràniament a
uniformitzar el paisatge en favor de la llengua d'estat. Amb hostilitat
declarada, desídia o falsa amistat.
Els catalans podem
decidir, encara, quin serà el futur de la llengua. Si deixem que els altres
decideixin per nosaltres la profecia es farà realitat i en morir algun senyor
Bernat també morirà el català. Valgui doncs aquesta crònica com a homenatge no
al senyor Bernat, que cal esperar que no existeixi mai, si no als senyors
Bernats d'arreu del món, que han tingut la sort molt relativa de deixar el seu
nom lligat a la desaparició d'una llengua. Tantes altres llengües han mort i
moren sense fer soroll ni deixar cap rastre enlloc. Homenatge doncs a Red
Thundercloud, mort el 1986, que va ser l'últim parlant de catawba, una llengua
sioux; a Arthur Bennett (mort el 1972), últim parlant de mbabaram (Austràlia); a
Armand Lunel (1977), últim parlant de judeo-provençal; a Tevfik Esenç (1992),
últim parlant d'ubyck (Turquia) ; a Tuone Udaina (1898), última parlant de
dàlmata (Monte Negro); a Marie Smith Jones (2008), última parlant d'eyak
(Alaska); a Walter Sutherland (1850), últim parlant de norn (Escandinàvia); a
Klavdiya Plotnikova (1989),
última parlant de kamassià (Sibèria); a Cristina Calderón, última parlant de
yaghan (Terra de Foc) que, pel que sembla, encara és viva i no té ningú amb qui
compartir els seus mots. A tots, adéu-siau i que la pell d'aquells que pensen
que la mort de les vostres llengües és un bé es cobreixi de pústules pudoses.
Article publicat en el número 1949 de la revista Presència (pàgina 46)
Costa oest
“La letra (ñ) con sangre
entra”
Un de tants personatges tèrbols de trajectòria confusa, en tot cas opaca, tirant a fosca, que desfilen pel text ben travat del llibre Anatomia de un instante de Javier Cercas, vinculats a la generació gens espontània d´un estat d´opinió procliu al “cop de timó” tan reclamat al seu moment, per part també d´alts dirigents socialistes i el mateix Tarradellas, que desembocaria en el 23-F, és el periodista Luis Maria Anson, per aquella època director de l´agència Efe, amb una ja aleshores llarga carrera professional forjada al caliu del franquisme, règim de què aquell influent articulista amb fama de monàrquic (i faldiller, una cosa no treu l´altra, ans al contrari) no es va distanciar més que lleument, i encara a nivell de matís, dins d´un ordre, fins a les acaballes, quan ja se n´albirava el relleu inevitable a la cantonada. Un altre demòcrata de tota la vida, vaja. Com tots aquests antics còmplices de la dictadura que ara ens pretenen impartir lliçons de democràcia, sobretot als catalans, que segons sembla portem el totalitarisme a la sang.
Bé, aquest individu amb un passat que en un país normal l´hauria dut com
a mínim a l´ostracisme, s´atreveix encara a treure pit i anar insultant aquells
que sí que es van exposar per la causa de la llibertat, enfrontats a un sistema
autoritari en què l´home va prosperar i feia l´efecte de sentir-se còmode (o si
no, ho dissimulava prou bé). En la seva privilegiada tribuna setmanal a tota
plana al suplement El Cultural del
diari El Mundo, el divendres 22 de
maig, Luis Maria Anson, “de
La web, dirigida pel lingüista Germà Colón, permet la consulta de termes tècnics o d'especialitat i dels mots savis que sovint són primeres datacions en català. El cercador s'actualitzarà periòdicament amb els mots dels nous volums que s'aniran publicant dins d''Els Nostres Clàssics'. Una col·lecció que va ser creada el 1924 pel filòleg i advocat Josep Maria de Casacuberta amb la finalitat de donar a conèixer els escriptors medievals en llengua catalana en acurades edicions crítiques. Actualment, la Fundació Lluís Carulla continua la tasca de publicació d'aquesta col·lecció, que ja consta d'uns 170 volums.
Article publicat en el diari AVUI diumenge 12 de juliol del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/169600/catala/ni/fred/ni/calor/tmb.html
El català, ni fred ni calor a TMB
Sílvia Barroso / Cap
d'AVUI.cat
Conec un gironí que ha passat quinze dies a Barcelona i que se'n torna disposat a desmuntar davant els seus veïns diversos tòpics sobre la ciutat. Entre d'altres, vol escombrar la mentida que a la capital no s'hi pot viure les 24 hores del dia en català. "Jo he parlat en català en tot moment i tothom m'ha entès", assegura. A banda que hagi pogut tenir sort, el molt demagog obvia, per exemple, la mímica que li he vist fer en molts restaurants perquè l'entenguin quan demana un cafè amb gel. Tanmateix, té raó. Als barcelonins ens aclapara el victimisme i la mandra. Ens deixem arrossegar massa fàcilment cap al canvi de llengua. I després ens queixem.
D'acord. A partir d'ara, fermesa i missatges en positiu. Com diu la Plataforma per la Llengua, el català suma: llàstima que no pugui sumar als autobusos perquè TMB ha vetat, justament, aquesta campanya publicitària. Potser ha estat un malentès, però el que no té explicació és la resposta dels portaveus de TMB: "Nosaltres, ni estem a favor ni en contra de la campanya. En realitat no tenim cap opinió sobre el tema." A una empresa pública amb voluntat de projecció social -com demostra amb els seus esforços per promoure la lectura-, el català no li fa ni fred ni calor. Fantàstic.
La Plataforma per la Llengua va presentar ahir la campanya El català
suma amb què celebra el seu quinzè aniversari [vídeo]. Parteix de la base
que el català és lluny del reconeixement polític que gaudeixen d'altres llengües
amb igual pes demogràfic a l'Unió Europea i s'estructura en quatre campanyes que
es referiran a quatre àmbits diferents, el primer dels quals és el cinema. La
proposta pretén bàsicament donar a conèixer una sèrie de dades que diagnostiquen
la situació de la llengua a Catalunya a més de transmetre la idea que el català
és una llengua inclusiva en la que tots sumem si ens impliquem en la millora de
la seva situació.
La serp multicolor ha passat per una Barcelona força grisa. I els mitjans de tot el món se n'han fet ressò amb un vocabulari florit, ric en imatges, que el català recrea -massa sovint tradueix- com pot. Repassem-ne algunes.
El pilot o gran grup roda compacte fins que arriba un coll i un grupet o escamot s'escapa. Distingim, doncs, entre pilot (gran grup) i escamot (grupet, sovint escapat) allà on el castellà fa només pelotón. No tenim clar, en canvi, si l'equip del líder tira del grup o l'estira. Potser per això certs mitjans s'apunten a l'híbrid i absurd estirar de. Si el pilot s'estira, podem dir que l'estira. Però aquí la metàfora és més la del cavall tirant d'un carro. I tirar de és l'opció de la majoria de mitjans, tot i que l'IEC hi projecti ombres de castellanisme admetent només un tirar transitiu (els cavalls tiraven la carrossa) que obligaria a un estranyíssim l'equip del líder tira el pilot.
Però, atenció, que ara un favorit demarra, fa un brusc canvi de ritme, per atrapar l'escamot. Demarrar és un gal·licisme marítim (desamarrar) que en el francès d'avui vol dir arrencar i que el català, com el castellà, adapta i especialitza en el sentit ciclista. L'IEC i el Termcat no l'accepten i ens volen fer passar amb saltar, d'un sentit molt més genèric, però als mitjans fa temps que corre.
Per a desgràcia de l'escapat, el seu rival també ha saltat i ara es limita a anar a roda, és a dir, s'aprofita del seu esforç. D'això el francesos en diuen sucer la roue, feliç metàfora que trasplantada al castellà (chupar rueda) ha fet tanta fortuna que pocs saben que també és un gal·licisme. Els italians parlen dels succhiaruote i en anglès s'obre pas wheel sucker. En català, tot i tenir xuclar, mamar, xumar i llepar, ningú gosa fer-ho amb una roda. Ens limitem a anar a rebuf (com les motos) o a remolc. Si algun dia decidim fer el pas, suggereixo xuclar (la) roda. Qui s'aprofita dels altres és una sangonera, l'animal que suce, chupa, sucks, succhia, xucla la sang, i xuclar la sang vol dir, segons el DCVB, treure profit de l'esforç d'algú.
A l'Aragó el PSOE ha iniciat la tramitació a Corts de la “Llei de Llengües”, esperada, com a mínim, fa un dècada. Per a alguns tota una vida. En l'actual proposició de llei socialista, per tal d'atreure's les simpaties dels seus socis del PAR, reconeix el català i l'aragonès com a llengües d'Aragó, però no la cooficialitat. A més a més, vol crear un Consell Superior de Llengües d'Aragó, amb un atac directe a l'IEC.
El moviment associatiu
hem de treballar el text a l'estiu. De totes maneres, el Centre d'Estudis
Ribagorçans ja ha fet una primera valoració:
http://cerib.blogspot.com/2009/07/catesp-el-cerib-reclama-la.html
Tot això apareix a
www.franja.tk
Carles Barrull
Trobareu articles que parlen clar, sense pèls a la llengua, que defensen la dignitat del nostre poble.
La revista subsisteix econòmicament pels subscriptors. Fem país!
Adreça:
L'ESTEL
Bellavista, 44
07240 Sant Joan – Mallorca –
Telèfons: 971-85-85-80 / 657-01-25-68
www.racocatala.com/esteldemallorca
P.V.P. 2 euros
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 2, dijous 16 de juliol del 2009
http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=169889
Sebastià Alzamora
L'editor Isidor Cònsul s'ha jubilat després d'onze anys d'ocupar-se de la direcció literària de l'editorial Proa, i aquest va ser el motiu que fa uns dies va aplegar prop d'una cinquantena de persones, entre autors de la casa, amics i companys de feina, a un dinar d'homenatge en el seu honor. El lloc escollit va ser el restaurant Ca l'Agustí, del carrer Bergara de Barcelona, local noble d'esperit, de cuina i de servei. En alegre companyonia, allà va acudir un estol d'escriptors que feia patxoca de veure reunits: des de Joan Francesc Mira, Jaume Cabré o Carme Riera fins a Joan Margarit, Bartomeu Fiol o Jordi Pàmias, des de Lluís-Anton Baulenas, Montserrat Abelló o Àlex Susanna fins a Pere Rovira, Enric Sòria o Vicent Alonso, des de Sam Abrams, Anna Montero o Francesc Garriga fins a Manuel Forcano, Llorenç Soldevila o Josep-Lluís Aguiló, i paro per no esgotar l'article amb una rastellera de noms. Hi havia de tot: novel·listes, poetes, traductors i assagistes, vinguts de Lleida, del País Valencià, de Mallorca i de tot arreu. Per no faltar-hi ningú, fins i tot va ser-hi el president Pujol, que al cap i a la fi no deixa de ser, també, un autor de l'escuderia Cònsul (a la seva insistència devem el fet que Pujol accedís a publicar les seves memòries).
Es tractava d'una celebració i d'un acte d'agraïment, i el motiu no era altre que la tasca excel·lent que Isidor Cònsul ha dut a terme al capdavant de Proa. En aquests onze anys, Cònsul ha posat tota la seva capacitat de feina, que és proverbial, al servei d'una convicció: que la literatura escrita en català és mereixedora de la mateixa consideració que qualsevol altra literatura europea, o d'arreu del món. El magnífic catàleg que ha construït -el catàleg és l'obra de l'editor- és el testimoni i la demostració tangible d'aquesta convicció. Per això s'ha guanyat el reconeixement i la gratitud dels autors en els quals ha cregut i pels quals ha treballat sense fatiga. Com va dir el president Pujol, la vitalitat d'una llengua es deu, en part, als escriptors que la usen per fer literatura. Però, també, als editors que estimen la literatura i que fan la seva feina amb intel·ligència, rigor i tenacitat. Com Isidor Cònsul: gràcies.
LLIR ENTRE CARDS
Entro al bar Velòdrom divendres, que l'inauguraven, i hi trobo el Joan de Sagarra assegut i amb barret. Dur barret en un lloc cobert és una horterada. Horterada d'amargat que escriu sobre una sola bullabesa. Hi ha un tipus de gent que conegué el luxe fent enquestes. Quan el teu únic què és haver tingut un pare poeta, has d'entrevistar-te amb el teu esperma. Sort que Sagarra deixà una obra completa sòlida i concreta, perquè si hagués confiat la seva posteritat al petit Sagarreta, avui parlaríem de qualsevol altra persona. Barcelona té una habilitat especial per encimbellar personatges sinistres i fracassats. La derrota és bella i té èpica si la causa era noble. Quan es tracta només d'un pobre arreplegat que viu del talent d'altri, tot reconeixement és un escarni a la genialitat. Em desagrada trobar-me'l perquè taca l'aire de tristesa. Ressentiment que transpira. Agror que torna més lletges les coses al seu voltant. Hem de fer net. Barcelona ha de fer net de socialistes, de pallassos i de fracassats. Higienitzar la moral de la ciutat, renovar referències i adorar mites de veritat, i no aquesta farsa de barret inadequat. Hem de fer net d'aquesta indigència espiritual, d'aquest cant truculent a la brutícia i a la sordidesa. Desempellegar-nos d'aquesta retòrica tronada, sense cap talent ni gràcia. No podem limitar el nostre imaginari a un que el dia que es mori i haguem d'explicar què va fer, haurem de tornar a explicar un altre cop què va fer son pare. Ens hem de fer grans i, sobretot, hem de dutxar-nos. Som alguna cosa més que aquesta total rendició i tan barata, que aquesta negació absoluta de qualsevol respecte a la Creació. I hem de començar a demostrar-ho. Sent per exemple molt més exigents amb els intel·lectuals que triem i revisar amb més rigor les idees que defensen. És que si no, és un drama. El tal Sagarreta, Marsé, etcètera: equivocats en tot i sempre. Si duen barret, que sàpiguen què fer-ne. Si vius de ser fill de poeta hauries de no pertorbar, rebaixar, degradar, humiliar l'obra que ell ens deixà. I per tant no escriure.