| L'Acadèmia Valenciana de la Llengua aprova un nou document per a
impulsar el valencià | |
|
El Ple de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua ha aprovat un document elaborat per la Secció de Foment a partir
de les conclusions de la segona part del Llibre blanc sobre l'ús del
valencià, en el qual es reflexiona sobre la necessitat que les
institucions públiques s'impliquen en la promoció lingüística.
| |
“SORBER” I XARRUPAR
Un
excel·lent article d'Albert Jané plantejava, fa poc el tema (que el malaurat
TERMCAT ha avalat) de l'espuri “xarrup” o, per si no fos poc, “xarrupet” en
comptes del correcte sorbet. Transcric un article publicat a “El Temps”, un dels
molts que he publicat sobres aquests temes (referents al llenguatge de
l'enogastronomia) en aquest i altres mitjans. Naturalment, no parlo com a
lingüista, –que no én sóc–, sinó com a escriptor gastronòmic que estima la
llengua. Heus aquí l'article.
Xarrupar, xarrupejar, xuclar, xuplar
(País Valencià) és una de les activitats pròpies de l'acció de menjar o beure.
Les normes de comportament a taula indiquen que no hem de xarrupar les sopes –és
a dir, menjar-les fent un soroll amb la boca–. Però això, a Occident. A Orient,
xarrupar o xuplar sorollosament una sopa –i fins uns fideus–, és considerada la
forma correcta de menjar-les. Uns japonesos menjant udon o uns altres fideus, doncs,
constitueixen un veritable concert de música discordant, que tira per terra la
idea de refinament, exquisidesa i contemporaneïtat de la cuina nipona.
Els catalans, però, ja no xarrupem, encara que ingerim perillosos “xarrups”. No xarrupem perquè l'estat de decandiment gairebé morta de la nostra llengua –sobretot entre els joves–, fa que aquesta paraula ja sigui desconeguda: alumnes meus de la facultat (en alguns casos catalanoparlants) en un examen (en català, se suposa), fan servir tranquil·lament la paraula “sorbir” (a part d'“asar” –rostir–, “mejillons” (sic) etc.). I “sorbir” no la fan pas servir perquè sàpiguen que aquest mot existia en català medieval, tal com ho documenta Coromines en un text del s. XIII. Ni l'alumne que fa servir “asar”, és clar, no sap que Arnau de Vilanova també utilitza “assar” amb el mateix sentit. I no ho saben perquè a l'examen m'hi ha posat que aquest metge i dietista importantíssim, i el no menys important Francesc Eiximenis, eren “espanyols” (que és com dir castellans). Què s'ensenya –o millor, què no s'ensenya–, realment, a les escoles de Catalunya?. Què en podem esperar, si des de diversos serveis lingüístics oficials s'ha sancionat el mot “xarrup” per indicar el sorbet –la paraula correcta–? Un xarrup o xarrupet, si de cas, hauria de servir per traduir “chupito”, i així civilitzar lingüísticament les cartes dels bars i restaurants.
per Màrius
Serra
Haihober?
Article publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 29 de juny del 2009
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/l-estigma-dels-alienats.html
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"
Aguilar, Albis, Albons, Alcover, Alenyà, Alzamora, Arbós, Balaguer,
Begur, Bellpuig, Berga, Bisbal, Blanes, Bordoi, Barcons, Cabrera, Calafell,
Camarassa, Campins, Canet, Cànoves, Cantallops, Canyelles, Cardona, Castelló,
Cervera, Corbera, Estaràs, Estelrich, Figueres, Figuerola, Fluxà, Guàrdia,
Güell, Juncosa, Llambies, Lledó, Lliteres, Manresa, Massanet, Mendiola, Mieres,
Miravet, Montcada, Montserrat, Morell, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès,
Peralta, Perelló, Perpinyà, Piera, Prats, Real, Reus, Ribes, Ripoll, Rubí,
Sallent, Salord, Savellà, Segarra, Soberats, Sunyer, Sureda, Taltavull, Tarragó,
Terrades, Terrassa, Torelló, Tous, Vallbona, Vallès, Vallespir, Valls, Verdú,
Vic, Vila, Vilanova, Villalonga o Vinyals.
Això, entre més de mil, si
ens limitam a topònims, però podem enfilar una mostra referida al nom patern o
matern: Abraham, Adrià, Agustí, Albertí, Aleix, Ambrós, Andreu, Avellà,
Baltasar, Beltran, Bernat, Celià, Contestí, Crespí, Cursacs, Dalmau, Domènec,
Elies, Esteve, Feliu, Ferrà, Ferrando, Ferriol, Furió, Gelabert, Gil, Gili,
Gomis, Guillem, Horrac, Huguet, Jaume, Joan, Julià, Llodrà, Lluc, Llull, Macià,
Marcús, Marquet, Martí, Mateu, Melià, Miquel, Nadal, Nicolau, Pasqual, Peris,
Ponç, Ramon, Sans, Santandreu, Santmartí, Santpere, Sbert, Sentmenat, Serafí,
Simó, Tomàs, Valens, Valentí, Ventura, Vicenç, Victorí, Vidal o Xamena.
I continuar amb referents geogràfics, tant naturals com bastits per
l'home, amb Bassa, Bellafont, Call, Caminals, Canals, Carreres, Casesnoves,
Castell, Coll, Colomer, Comes, Costa, Creus, Escales, Font, Forcades, Fortesa,
Garriga, Mas, Mercadal, Molins, Muntades, Nouviles, Palau, Penya, Planells,
Planes, Ponts, Portell, Pou, Puig, Puigserver, Pujol, Quadreny, Riera, Riu,
Riusec, Roca, Sagrera, Sala, Serra, Sitjar, Soler, Terrades, Torres, Torrents,
Triall, Verger, Ventosa, Verdaguer, Verdera, Verger o Vinyes. I noms d'oficis o
càrrecs: Arquer, Ballester, Barber, Baró, Batlle, Boter, Bover, Cabrer,
Campaner, Capellà, Cavaller, Comte, Cotoner, Darder, Ferrer, Forners, Fuster,
Guaita, Jover, Llaneres, Marquès, Massip, Mallol, Marí, Mercader, Mercant,
Mestre, Moliner, Monjo, Obrador, Pagès, Pastor, Pellisser, Sabater, Sastre,
Siquier, Tauler, Teixidor, Timoner o Vaquer.
I del món de la botànica i
la zoologia, com Aguiló, Alzina, Arbós, Bosc, Bou, Burguera, Busquets, Cabot,
Capó, Cardell, Castanyer, Cirerol, Colom, Conill, Falcó, Florit, Genestar,
Juncosa, Llabrés, Llop, Magraner, Moix, Móra, Mulet, Oliver, Picornell,
Piferrer, Pineda, Porcell, Rabassa, Romeguera, Rovira o Tarongí. I afegir-hi
altres fonts com la procedència: Bibiloni, Biernès, Cerdà, Genovard, Narbona,
Pizà o Sard. I aspectes de la persona com Alegret, Antich, Blanc, Bastard,
Bauçà, Benejam, Bonet, Bonnín, Castany, Clar, Company, Dolç, Duran, Ensenyat,
Ferrús, Gambús, Llongueres, Major, Moll, Morro, Prim, Pubil, Quart, Quint, Roig,
Ros, Segura, Socies, Suau, Trobat, Valent, Verd o Vivó.
I podem
arrodonir-ho amb Alabern, Alomar, Alou, Amengual, Armengol, Artigues, Batllori,
Carbonell, Frau, Galmès, Garau, Gener, Gibert, Ginard, Guiscafrè, Gomila,
Gornals, Gual, Isern, Jofre, Llodrà, Llompart, Maura, Mir, Miret, Miró, Moià,
Moranta, Ramis, Rigo, Salvà, Samsó, Seguí, Tur, Valriu, Vanrell o Vivern. Tot
plegat constitueix una minúscula mostra d'entre els més de deu mil llinatges que
constitueixen un certificat biològic de catalanitat. No és cap aval identitari,
perquè no és l'ètnia allò que determina la pertinença a un poble, sinó el
compromís cívic. Són mallorquins els que viuen a Mallorca, hagin nascut on hagin
nascut, si estimen i defensen la llengua, la cultura i el territori.
"A
contrario sensu" alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló,
Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rosselló, Rotger, per
posar-ne exemples gens a l'atzar) abominen de les arrels. Són bons de destriar.
Es refereixen a l'arribada del rei en Jaume (alguns li diuen "el infante don
Jaime") amb una expressió distant com si no anàs amb ells. Parlen de quan els
catalans "varen venir" (ells diuen aragonesos) i eviten dir "quan vàrem venir",
perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que
s'establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la
hispanitat, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics
drets de conquesta. Neguen l'existència, no ja nacional, sinó fins i tot
lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els "Paises
Hispanos".
Com s'emocionen quan un sud-americà parla de "la madre
patria"! Com s'indignen quan un felanitxer es proclama català! Entre la
hispanitat, empeltada per força, i la catalanitat apostatada, quina diferència
hi ha? A Mallorca, matemàtica pura, la distància que hi ha entre 1229 i 1492, és
a dir, més de 250 anys a favor nostre! Ja sé que els sap greu que els ho diguin,
però la història és caparruda i farien bé de llegir-la per aclarir qui són i
deixar de representar el paperot que els ensenyaren a l'escola. En els 10
exemples, el llinatge els hauria d'obrir l'enteniment i esvair l'alienació que
pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i
transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard descobriran
l'endemesa.
El secretari de Política Lingüística de la Generalitat,
Bernat Joan, ha
alertat que el català corre el risc d'esdevenir una llengua totalment de
segona a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on només hi ha
un 27% i un 33,1% de catalanoparlants, respectivament: 'L'ús social espontani de
la llengua hi és molt feble i, si la tendència seguís en aquesta direcció, hi
hauria el perill que, en aquestes zones concretes, es percebés el català com una
llengua estrangera i, per tan fos, superflu'. Tot amb tot, ha descartat que, de
moment, la Generalitat faci cap campanya específica per a aquestes dues zones,
però ha admès que 'si no canvien les pautes d'ús social' pot ser
necessari.
Tot i descartar
d'entrada campanyes específiques per a aquestes dues àrees, sí que ha exposat
que la política lingüística genèrica s'hi haurà de focalitzar.
En
declaracions a COM Ràdio, ha valorat la la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics,
feta
pública ahir, recalcant que el català és la llengua minoritzada més ben
situada d'Europa: 'Som més el cap d'arengada que la cua de lleó'. Tot i això,
apunta que 'ja és molt tenint en compte que menys del 30% de la població té avis
que parlessin català i, en canvi, el poden parlar el 78% dels
ciutadans'.
Entre les dades positives, l'estudi també ressalta que hi ha
més catalans que identifiquen el català com la seva llengua que no catalans que
la tenen com a llengua materna, un indicador que apunta que s'hi han anat
incorporant al llarg de la seva vida.
http://paper.avui.cat/article/opinio/168001/plurilinguisme/total.html
Sebastià Alzamora
Perdonin que hi insisteixi, però és que aquí hi ha negoci. Fa poc més d'un mes, ens assabentàvem que el Parlament Europeu havia desemborsat sis mil euros de l'ala per traduir un espot televisiu, i que, ai carai, el text de les dues versions havia resultat ser idèntic. Ahir mateix, a la comissió general de les comunitats autònomes, el Senat espanyol va dur a terme una jugada força semblant: contractar un intèrpret de valencià, a més de dos intèrprets de català més, per poder traduir les intervencions que es produïssin en aquests dos suposats idiomes.
És fascinant. Però encara ho és més si es té en compte que l'esmentada comissió general de les comunitats autònomes constitueix l'única excepció en què es permet l'ús a les Corts espanyoles de les llengües cooficials a l'Estat, i encara una vegada molt de tant en tant, no fos cas que a algú li agafés un atac de feridura. Passin, passin, senyors arapahos, que avui que estem de bones els permetem graciosament que s'expressin en el patuès de la seva tribu. Al cap i a la fi, un cop a l'any no fa mal prestar una mica d'atenció a les simpàtiques peculiaritats regionals. I, a més, ja estableix la Constitució que les llengües oficials diferents del castellà seran considerades "patrimoni cultural" i seran objecte "d'un especial respecte i protecció". Doncs té patrimoni, té respecte i té protecció. Aquí, és que això de la pluralitat ens agrada molt.
Però, vaja: vexacions a banda, com deia al començament, aquí hi ha negoci i, en temps com aquests, la pela és més la pela que mai. De manera que aprofito l'avinentesa per reiterar l'oferta (que ja vaig fer al Parlament Europeu) dels meus serveis com a traductor i intèrpret del valencià, i àdhuc, arribat el cas, del mallorquí, del menorquí, de l'eivissenc i del formenterenc. Encara més: es dóna el cas que també parlo amb fluïdesa l'andalús, l'extremeny, el madrileny, el lleonès, el burgalès i el murcià, i que em veig amb cor de realitzar una multitraducció simultània entre tots els idiomes que acabo d'esmentar jo solet. Prengui'n nota, senyor Francisco Javier Rojo, que a més li faria preu d'amic. Posats a practicar el plurilingüisme, que sigui fins a les darreres conseqüències.