Text íntegre del discurs del professor Joan Solà en el Parlament de Catalunya dimecres 1 de juliol del 2009
http://lexicografia.blogspot.com/2009/07/la-paraula-joan-sola-al-parlament-de.html
http://www.scribd.com/doc/17033330/La-Paraula-Joan-Sola-Discurs-al-Parlament
http://www.vilaweb.tv/?video=5734
La
paraula
Joan Solà
Parlament de Catalunya,
1.VII.2009
1
Em sento molt honrat,
senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i
antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar
precisament de la paraula.
La paraula, aquesta
misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de
la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït
monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara
Vostès, senyors diputats,
s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i
nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants
teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes
esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa
vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i
emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos
últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès.
Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula
els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut
almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi
d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de
correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa,
d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una
notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula,
potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de
prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment
¾com el cuiner,
vestit de blanc, prepara les llepolies del convit¾ he preparat les
paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte
principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia,
intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició
respecte d'aquesta llengua.
2
La llengua catalana no està
bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut
filològica.
a) Per salut política em refereixo al marc
estatal de referència. Quan es va pactar
Però em refereixo també a
l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la
diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La
ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil
maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers,
sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb
pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i
nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin
acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment
patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la
bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim
contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra
vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres
espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i
exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com
a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes
amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens
interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria
de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris
catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar
les nostres relacions ¾i les regles de
joc¾ amb Espanya. Però
deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema
principal.
b) La
salut social es podria concretar en
aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el
sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i
alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que
ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns
afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència.
¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a
l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament
referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial.
Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests
territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és
llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els
totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels
grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan,
aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores
aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un
enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar
les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la
mateixa.
Fa trenta anys que diem,
que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un
exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre
sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i
vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser
sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un
espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí,
ofegant.
Fa trenta anys que esmercem
energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria,
al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de
Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alcant, de l'Alguer
o de Fraga.
Cada any, precisament en
aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó
de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de
castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la
situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot
proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en
aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de
dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una
llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria;
en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de
comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en
aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.
c) La
mala salut filològica del català és
també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les
seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet
que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí
però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una
banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement
aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la
terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres
llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En
tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys
benestant ¾si alhora és més o
menys sensible als aspectes lingüístics¾, tots els
universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes,
els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens
preguntem contínuament ¾mig fent-hi broma,
però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar
vivint¾ si en català això
o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal
animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que
ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en
anglès.
I aquesta tercera mala
salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la
salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància
decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura,
degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara,
com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de
fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les
necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat
lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que
una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò
que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer
llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els
pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats,
encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda
per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país
normal?
3
¿Causes,
solucions?
Ni l'oportunitat que avui
generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva
preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em
limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que
ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però
persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de
viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i
apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de
fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada
potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per
esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de
l'Estatut.
Aquesta sensació
col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també
tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que
no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua
molesta.
I per tant, la inseguretat
es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les
persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos
com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom
que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una
relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua
no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la
parlen.
I sembla innegable que una
comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se
senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de
dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi
com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida,
serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç,
irritant.
Potser això que acabo de
dir equival a haver descobert
Fa trenta anys que neguem
la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua
recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes
lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per
millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític
té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de
lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la
situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb
l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha
tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i
orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la
inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per
casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en
realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és
patrimonial.
La primera condició, la
bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem
plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem
disposats a arribar fins allà on calgui per
aconseguir-ho.
Per començar, potser ja
fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna
responsabilitat ens proposéssim de fer recular de
Paral.lelament, hauríem
d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català
sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són
els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment
imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió
enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors
poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana
que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el
turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra
societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un
veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la
personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys
parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem
afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem
pedaços.
Els ciutadans percebem
clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor
d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i
tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i
això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes
d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a
molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes
iniciatives topen amb el handicap d'una societat esgotada de tanta lluita
estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a
substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que
hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les
que són políticament «reconegudes».
4
Afortunadament, el nostre
país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un
potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho.
Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la
societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem
inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els
catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a
legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol
suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap
altre.
Les persones que el formem
no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra
persona.
La llengua pròpia del país
i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït
tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir
aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua
degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada
pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya.
Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap
altra.
Moltes
gràcies.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Notícia publicada en el diari digital VILAWEB dimecres 1 de juliol del 2009
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3603941&p_edi=General
El lingüista Joan Solà ha
intervingut aquesta tarda al Parlament de
Catalunya i ha instat als parlamentaris a emprendre accions per tal que el
poble català no se senti subordinat a cap altre. És la primera vegada que fent
ús de l'article 178 del reglament de la cambra es convida a intervenir davant el
ple una personalitat rellevant per la seva 'significació institucional,
política, social, científica o cultural'.
Solà ha concretat: 'Els polítics
s'han de preguntar si volen o no que siguem un país normal'. La solució és
difícil, ha afegit, 'però portem anys sense voler-la afrontar des de l'arrel i
posant pedaços'. Joan Solà ha sentenciat que la llengua catalana no està bé de
salut política, social ni filològica. Pel que fa a la salut política del català
el lingüista ha advertit que és imprescindible i urgent modificar les regles de
relació amb Espanya i ha afegit que la negociació de l'Estatut i del finançament
han creat una sensació de subordinació i dependència com a poble entre els
ciutadans.
Com Suïssa, Bèlgica o Canadà
En relació a la
salut social de la llengua, Solà ha dit que es parla català a les aules, però no
al pati i que falla un sistema educatiu que no pot promocionar el català. A més,
Solà ha observat que fa trenta anys que es reclama el català a Europa perquè no
es pot reclamar allà on caldria fer-ho: al Congrés dels Diputats espanyol.
Per últim, en referència a la salut filològica Joan Solà ha subratllat
que hi ha una degradació de totes les estructures de la llengua i que els
mitjans de comunicació no ajuden a millorar-la degut al mal ús que fan del
català. El lingüista ha afegit que la mala salut filològica del català no és
tinguda en compte en el debat de la llengua. Solà ha dit: 'Ens caldria una
situació lingüística semblant a Suïssa, Bèlgica i Canadà'.
Solà, actual
vice-president del IEC, va rebre a
principis de juny el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural atorga per
reconèixer una persona que ha contribuït a la vida cultural del nostre país.
Aquest any ha publicat el recull d'articles a 'Plantem cara' (La
Magrana). Vegeu l'entrevista
que va fer-li VilaWeb TV arran de la publicació del seu llibre.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 2, diumenge 28 de juny del 2009
http://paper.avui.cat/article/opinio/168190/cosins/llunyans.html
Alfred Bosch
Quin seria el futur del valencià si Catalunya se separés d'Espanya? La resposta no pot ser fàcil. De fet, aquells que crèiem que un litigi així es resoldria en democràcia, hem vist que més aviat ha passat el contrari. Els tribunals han ratificat fins a l'avorriment que català i valencià són legalment el mateix, però els governs de baix han ratificat fins a l'esgotament que es passaven les sentències per les taronges.
Què caldria esperar, doncs, en un horitzó de llibertat sobirana? Dependria de les decisions dels valencians, per descomptat. En el cas improbable que se s'embarquessin en una aventura pancatalana, segurament s'acabaria aquest problema i ens en buscaríem d'altres. Ens prendríem el contenciós de la llengua com s'ho prenia Jaume I, fent-ne ús sense fer-ne causa.
En el supòsit, no tan improbable, que el Principat es decantés tot sol per emprendre el camí de la separació, és imaginable que Catalunya guanyaria forces per afavorir l'idioma en territori propi. I la llengua dels valencians? Hi sortiria beneficiada amb una mena d'Andorra gegant al costat?
El nas em diu que no. El comú dels catalans se'n fotrien, del que passés al sud, vull dir encara més; i Espanya esmolaria les eines per passar el ribot a singularitats culturals que (mireu els catalans!) podrien acabar desembocant en separatisme polític. La indefensió del valencià seria molt més acusada, davant els que voldrien folkloritzar-lo, escindir-lo o bé esclafar-lo.
És cert, com diuen alguns mapes del temps, que la frontera política no té per què coincidir amb la frontera lingüística. També cal dir que això cada any és menys cert. Només hem de fixar-nos en com han evolucionat les llengües al Rosselló i just enfront, a la Garrotxa. O com el croat i el serbi, a partir de fronteres noves, s'han anat divorciant en pocs anys.
Les parles no són ben bé el que són, sinó el que semblen. I juraria que, si ens separés una frontera internacional, catalans i valencians semblaríem encara més distints del que se'ns vol fer entendre avui. O potser molt igual que avui, perquè de fet, per dir-ho en termes bíblics, qui estigui lliure de tal frontera que tiri la primera pedra.
"El Casalot" (2/3)
Qualificava l'altre dia d'insuperable la traducció que ha fet Xavier Pàmies d'El Casalot de Dickens. La pedra de toc que avala aquest adjectiu és a l'abast de tothom: mireu si es nota mai ni per remei que el text sigui una traducció; mireu si el lèxic, la sintaxi, la fraseologia, els registres i fins l'humor adherit a la llengua sonen com a sorgits o elaborats espontàniament en la llengua que llegiu. Afortunadament, avui podem afirmar tot això d'una bona colla de traductors, no pas inferiors als mítics Carner, Riba, Sagarra, etc. Som, encara, una cultura afortunada: cuidem-la, lluïm-la, encomanem-la!
Amb els fragments que els vaig donar l'altre dia es pot veure prou
tot això. Il.lustrem-ho una mica més. Mirin la naturalitat i la gràcia de les
expressions que dono en cursiva: «Així doncs, [...] podria molt ben ser que ho sabés»,
«Avui, pròpiament, d'avançar no s'ha
avançat», «jo
vaig dir a aquella pobra senyora [...] que li estàvem molt agraïts. /
¾I ara! ¾va dir escandint les
paraules¾. Pots comptar!», «¿On s'és vist que se't fiquin a casa per
burxar-te d'aquesta manera?», «Com que no
pares mai quiet i tens sempre tants tràfecs...», «Permete'm, vida meva!». La fraseologia
és espectacularment rica, avui que la llengua pateix tant per aquest cantó: anar prim de ventre (o de butxaca), Ara sí que la ballarem!, cap a Londres falta gent, com hi ha món!, de color de gos com
fuig, «perquè n'estic molt,
d'ell», fer curt, fer net (d'una
cosa), fer safareig, passar-se els
taps, pesar figues, posar fil a
l'agulla, pujar-hi de peus, ser un llepafils, treure'n l'aigua clara (d'una
cosa), ves per on! I, com en altres obres de Pàmies, ensopeguem aquí
deliciosos refranys o dites com ara diner
fa diner, gota a gota el mar s'esgota, fer feix de tota herba, ha estat callat
com un rat dintre el forat. Deixaré el lèxic, que no acabaria mai: però
Pàmies coneix els racons dels bons diccionaris i dels bons autors, i tant
coromineja amb esborrall o gassa com inventa peatger (cobrador del peatge) o xucla roda-salons (qui es deleix per lluir en
societat) d'un llibre que li cau a les mans.
Pàmies, com a gran responsable
del seu ofici, coneix també els racons de les gramàtiques i els temes discutits.
I ajusta la seva llengua a l'opció personal, no pas a la por en la (real o
suposada) autoritat; car, diguem-ho d'una vegada, ell també és una autoritat! Per exemple, usa
sempre els dos signes d'interrogació i només el final d'exclamació; i en la
qüestió de per (a) usa només per davant l'infinitiu i fins en casos
limítrofs («Això és pel mes que ve,
mestressa»). O usa les interjeccions veiam i aviam (el diccionari oficial només
recull vejam, però ho recull on no
toca, dins veure). I fa servir
sistemàticament l'adverbi encabat,
també absent del codi («Va escoltar-me sense interrompre'm; i encabat va dir
[...]»). I, naturalment, opta per no posar coma enmig de connectors com així doncs («Així doncs, quan sento que m'acusen
[...] els dic [...]»), o en sí/no
senyor(a) («Sóc boja, sí
senyor»).
http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/numero.html
Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni
En català número comença a entrar en el segle XVI (en aquest segle sembla que encara predomina nombre). El llenguatge escrit i parlat va oblidant-se'n de nombre, que ja està completat oblidat en el moment de la represa de la llengua i l'inici de la codificació. Els diccionaris del XVIII només duen número i el Labèrnia considera nombre una paraula antiquada. L'Alcover-Moll diu sense vacil·lació que número és un castellanisme, però Coromines (DECLC), que qualifica número de "duplicat culte", creu santa ingenuïtat que la paraula fou introduïda per la imitació culta de la fraseologia llatina i pel caràcter internacional del mot, i no fa la més mínima referència a la possible influència de l'idioma que a partir del segle XVI comença a ser llengua de cultura per als catalans.
Fabra va sucumbir a la temptació de practicar la distinció del francès, contra l'opinió d'altres Ferran Soldevila, per exemple que volien l'eradicació de número. Era una manera de recuperar el nostre nombre i salvar alhora el castellanisme. Salvar-lo per què? El raonament del Mestre no sembla gaire fortunat: "Si en el català central ens haguéssim trobat que dèiem nombre i no número (com ocorre en algun parlar català), mai segurament no se'ns hauria ocorregut d'introduir en català aquest mot de forma castellana". Però, com que "els qui s'han acostumat a fer aquesta distinció la que ell va impulsar no es resignarien fàcilment a abandonar-la", proposa "no condemnar en absolut el mot número" i seguir el model anglès, que diu "al costat del not number, que poden usar en tots els casos, també admeten numero". Amb tot, reconeix que "la distinció entre ambdós mots no és avui realment sentida sinó per una minoria exigua de catalans, puix que la gent continua, en general, dient número en tots els casos." (Converses filològiques, 1955, vol. IX, pàg. 13). No estic gaire segur que la distinció a la francesa proposada per Fabra representi cap utilitat per a la precisió i la claredat. En tot cas, Fabra permet que nombre s'usi en totes les ocasions, cosa que fa número prescindible. La darrera accepció de nombre en el Fabra és "número", una accepció que ha estat suprimida en el DIEC. Però, a més, el fet és que avui, conseqüència de la política espanyolitzadora practicada per molts de lingüistes dels mitjans de comunicació, número tendeix a substituir nombre en tots els casos. Observau la llengua de TV3 o del diari Avui. D'altra banda, el DIEC ha introduït l'expressió fer números (fer comptes) i el Termcat ha beneït el terme números vermells, que ha estat acollit pel diccionari d'Enciclopèdia Catalana, amb la qual cosa augmenta la confusió, favorable a la liquidació de nombre. Números vermells, expressió procedent de la pràctica força estesa d'escriure en color vermell les quantitats degudes en els llibres de comptabilitat, ha de ser clarament nombres vermells d'acord amb les definicions de nombre i número del Fabra i el DIEC. A més, estar en nombres (o números) vermells és un calc de l'expressió espanyola, que en les llengües de l'entorn correspon a estar en vermell o estar dins el vermell (anglès to be in the red; francès être dans le rouge, au rouge o en rouge; italià essere in rosso).
Com és lògic, els cultismes s'ajusten a l'etimologia: numerar, numerable, numeració, numerador, numeral, numerari, numeratiu, numèric; enumerar, enumeració, innúmer, innumerable. Pel que fa a nombrós i numerós, hem de celebrar que el DIEC només accepti la primera, car és un derivat directe de nombre . Numerós no sembla un derivat de numerosus, i si apareix qualque cop en el segle XVI, deu ser per la mateixa raó que apareix número. Coromines, en canvi, simplement el posa a la llista dels derivats de número. D'altra banda, són sinònims innumerable (del llatí innumerabilis) i innombrable (derivat de nombrar). El diccionari d'Enciclopèdia Catalana pot deixar qualcú perplex, perquè explicita que innombrable (innumerable, 'massa en nombre per a ésser comptats') és un derivat de nombrar i defineix aquest verb com "afegir fils a l'ordit d'un teixit". Però nombrar en català antic significa 'comptar', 'avaluar en quantitat', que és el sentit del seu ètim llatí numerare, diferent de l'actual numerar, que vol dir 'marcar amb nombres'.
La paraula nombre (número segons el DIEC) té encara dues altres accepcions especials, que corresponen al numéro francès. D'una banda, qualsevol exemplar d'una publicació periòdica que porta el mateix nombre d'ordre, i, d'una altra, una part d'un espectacle, sobretot de circ. Sembla que aquest darrer ús procedeix del món del teatre, en què l'escenari era dividit en parts identificades amb un nombre i assignades als actors. Aquestes dues accepcions es troben en les llengües veïnes, totes les quals, llevat del francès i l'occità, usen l'única paraula que tenen per a dir nombre en qualsevol accepció.
En una reunió celebrada a Gandia
Gandia ha acollit aquest dimarts la reunió dels promotors de la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull -Gandia, Morella, Vinaròs i Sueca- amb representants institucionals de 16 ajuntaments valencians de tots els colors polítics que han manifestat la seva intenció d'integrar-se a la Xarxa.
A l'assamblea constituent hi han assistit, entre d'altres, el
president de la Xarxa i alcalde de Morella, Joaquim Puig; el director de la
Fundació Ramon Llull, Josep Bargalló i l'amfitrió, l'alcalde de Gandia, José
Manuel Orengo.
En finalitzar la reunió, Joaquim Puig ha informat que "han
sol·licitat la incorporació a la Xarxa els ajuntaments d'Almoines, Bellreguard,
Benifairó de la Valldigna, Guardamar del Segura, Muro, Novelda, Palma de Gandia,
Picassent, Potries, Real de Gandia, Simat de la Valldigna, Xàbia, l'Alcúdia,
Xeraco, Xixona i Pedreguer".
Puig ha remarcat que "a partir d'ara queda
oberta la incorporació a tots els ajuntaments valencians que ho desitgin, siguin
del signe polític que siguin, perquè l´ùnic que pretén la Xarxa, juntament amb
la Fundació Ramon Llull, és donar a conèixer la nostra llengua i la nostra
cultura a l'exterior".
L'Associació Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon
Llull forma part, com a membre de ple dret, del Patronat de la Fundació que du
el seu nom i entre els seus objectius hi ha que els creadors i intel·lectuals
valencians de totes les arts, siguin presents en els diversos àmbits de
producció, i difusió cultural internacional.
L'Alcalde de Gandia, José
Manuel Orengo, ha manifestat "la necessitat de promoure la Xarxa per difondre la
nostra cultura valenciana actual i la dels clàssics com Ausiàs March, Joanot
Martorell o Roís de Corella, més enllà de les fronteres territorials i dins d'un
àmbit lingüístic compartit".
José Manuel Orengo ha dit que "donada la
negativa de la Generalitat Valenciana a formar part de la Fundació Ramon Llull,
l'acord entre ajuntaments valencians és fonamental". Tot i això, " la pertinença
podria ser transitòria si el govern valencià decideix assumir la responsabilitat
d'incorporar-se a la Fundació".
En aquest sentit, el director de
l'Institut i de la Fundació Ramon Llull, Josep Bargalló, ha remarcat la
importància dels governs que constitueixen la Fundació: "els governs de
Catalunya, les Illes Balears i Andorra; el Consell General dels Pirineus
Orientals i l'ajuntament de l'Alguer, a més de l'Associació Xarxa de Ciutats
Valencianes Ramon Llull ".
Gandia fou ahir l'amfitriona d'una reunió de les ciutats valencianes integrades a la Xarxa Ramon Llull, amb uns estatuts aprovats el novembre del 2008 a iniciativa de Gandia, Morella, Sueca i Vinaròs. L'Alcúdia, Almoines, Bellreguard, Benifairó de la Valldigna, Guardamar del Segura, Muro, Novelda, Palma de Gandia, Pedreguer, Picassent, Potries, Real de Gandia, Simat de la Valldigna, Xàbia, Xeraco, Xixona han sol·licitat d'incorporar-s'hi.
Un dels fets remarcables és que tres
d'aquests municipis són governats per batlles del PP: l'Alcúdia, Pedreguer i
Real de Gandia, aquest últim amb el mandat repartit amb el Bloc.
'A
partir d'ara queda oberta la incorporació a tots els ajuntaments valencians que
ho desitgin, siguin del signe polític que siguin, perquè l'únic que pretén la
Xarxa, juntament amb la Fundació Ramon Llull, és donar a conèixer la nostra
llengua i la nostra cultura a l'exterior', va dir el president de la Xarxa i
batlle de Morella, el socialista Ximo Puig. D'una altra banda, va remarcar la
importància de l'accent valencià en els actes amb què la Fundació Ramon Llull
s'hi troba integrada potencia la cultura i la llengua del país arreu del món.
A l'assemblea constituent també van assistir, entre uns altres, el
director de la Fundació Ramon Llull (de la qual forma part la Xarxa),
Josep Bargalló, i l'amfitrió, l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo.
Bargalló va dir que amb l'adhesió d'aquests municipis es completa la
projecció de la institució al País Valencià.
El batlle de Gandia, José
Manuel Orengo, va dir que estava orgullós pel fet que el municipi que governa
hagués acollit l'acte i va recordar que la Generalitat Valenciana no ha volgut
d'impulsar aquesta iniciativa de projecció cultural exterior. És per això que
'l'acord entre ajuntaments valencians és fonamental'. I va afegir: Tot i això,
'la pertinença podria ser transitòria si el govern valencià decideix assumir la
responsabilitat d'incorporar-se a la Fundació'.
·
PEL QUE FA A LITÚRGIA CÍVIL
l'Administració no està preparada per a
oferir als ciutadans alternatives a les celebracions religioses. La clara
tendència a substituir la litúrgia religiosa per celebracions civils mostra la
secularització, encara que incipient, de la societat valenciana.
·
Aquesta setmana, a més de la secció en que escriuen els
lectors i lectores, trobem els espais de: Albert Ferrer i Orts, Pau Ribera, Pep
Ferrer, Vicent Luna i Sirera,
Eugeni S. Reig (Clar i en valencià), Joan Ventura (De set en set), Ferran Santonja (Davall la trona),
Marca Adell i Cueva (El brollador), Mònica Baixauli (La claqueta) i Josep Lluís
Pitarch (El repunt).
·
GLÒRIA MARCOS, s'acomiada com a diputada amb satisfacció
per la faena feta a pesar del trencament de Compromís i la preocupació per la
dificultat de trobar fórmules que eviten unes futures Corts
bipartidistes.
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
La
difícil reconstrucció del Born.
§
Reportatge:
Andorra, verda.
§
Entrevista:
Sebastià Badia.
§
Llibres:
L'últim Larsson.