Ressenya publicada en el diari EL MUNDO dijous 11 de juny del 2009
http://www.elmundo.es/papel/2009/06/11/catalunya/16061955.html
UNA EDUCACIÓ FRANCESA
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff.
Editorial: L'Avenç. Pàgines: 160. Preu: 17 euros.
Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff és un llibre feliç, una petita obra mestra del gènere memorialístic modern en català. Clar i senzill. A més, és un llibre on s'ajunten la famosa fam amb les ganes de dinar, la fam de l'editor i les ganes de dinar de l'autor, la fam dels lectors i les ganes de dinar del llibre... Si mai hi ha hagut un llibre per a tots els públics, des del més exigent fins el més general, és aquest indubtablement.
Ara bé, hem de dir les coses tal com són. En primera instància hem de felicitar l'editor Josep Maria Muñoz per la seva pressió sobre l'autor perquè escrivís precisament el llibre que comentem. Muñoz ha exercit d'editor de debò ja que ha demostrat, tal com ha de ser, que sabia més el que convenia a l'autor que ell mateix. Els autors sempre tenen aquest punt de ceguesa i per això necessiten bons editors que els encaminin cap els seus autèntics objectius.
Tot això ho dic davant l'evidència de l'excel·lència del llibre. Sempre que s'ha presentat l'avinentesa, Bezsonoff ha confessat, sense problemes, que no té imaginació com a autor. I Una educació francesa és una clara demostració que l'autor tenia raó, però no cal interpretar aquesta afirmació de manera negativa. Tot el contrari: Bezsonoff no necessita la imaginació perquè treballa millor amb els materials nobles de la seva pròpia vida i la realitat més propera i ens els presenta, reelaborats literàriament, amb una càrrega humana, intel·lectual i artística que supera, amb escreix, la gran majoria de productes de la imaginació.
Originàriament, els 43 textos o capítols de l'obra eren articles publicats a les pàgines de la revista mensual de cultura i història, L'Avenç. Quan els textos eren articles de revista funcionaven perfectament com petites joies per assaborir d'un mes a l'altre i guardar. I ara en format llibre els articles, convertits en capítols, guanyen encara més, que ja és dir!, gràcies a l'impacte acumulatiu del conjunt.
Estructuralment, el llibre és una meravella perquè cada capítol gira a l'entorn d'un eix temàtic central com ara les llengües, els jocs, la música, el cinema, la família, l'escola i els estudis, les lectures i l'escriptura, les vacances, els costums... i paral·lelament molts dels temes concrets van saltant de capítol en capítol per formar efectes i ressons transversals molt ben aconseguits.
I també cal destacar el fet que la lectura del llibre constantment funciona a dos nivells, barrejats de manera molt subtil. El primer nivell és l'extraordinària recreació matisada de l'evocació de l'impacte de la realitat més immediata i anodina sobre la sensibilitat de l'autor. I el segon nivell són les idees universals sobre la vida que es troben en el fons del text, idees sobre el pas del temps, la història, les relacions humanes, les emocions, la identitat, la vida moral, la societat moderna... És un llibre ple de vida i alhora savi i profund. Bezsonoff demostra que realitat i reflexió, vida i pensament no són qüestions excloents. En aquest sentit, Una educació francesa és un llibre agredolç, dolç perquè l'autor és un vitalista nat que s'aferra a la vida i agre perquè l'autor no es mama el dit i ha observat els canvis irreveribles i emprobridors que s'han anat produint en el món contemporani.
La veu més tràgica de Bezsonoff es fa sentir clarament entre celebració i celebració de la immensa bellesa de la vida: «La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d'ortografia, dels enamorats de l'exotisme que no accepten que uns altres ciudatans vulguin parlar una altra llengua.» Sobra cap comentari.
La prosa de Bezsonoff a Una educació francesa és francament extraordinària! Bezsonoff té una prosa d'una gran força i energia, dúctil, vital i detallista, rítmica i seductora, sinuosa i contundent... Llegir la seva prosa és una festa per l'oïda, el sentiment i l'intel·lecte. Bezsonoff, juntament amb el seu company d'armes literari Joan Lluís Lluís, està proposant un nou model de llengua reviscolat. Molts escriptors d'ara farien bé de parar l'orella.
"L'estat espanyol ha de ser plurilingüe d'una vegada"
Premi d`Honor de les Lletres Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes
El catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d'un temps ençà treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció literària d'Òmnium Cultural. Durant l'entrevista, en el seu despatx de la Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.
Existeix un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i la que es parla al carrer?
Sí. Eixe perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.
Fins a quin punt està lligada la pervivència d'una llengua a la qualitat dels seus codis normatius?
El futur d'una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.
La producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem obsessionats amb la llengua?
Probablement, però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l'Estat espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o no, tenim una enorme inseguretat. Som un poble que viu malalt, i d'ací eixa sensació de gran interès per la llengua. Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de diccionaris que tenen.
Aquesta inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà, al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?
El català i el castellà són llengües que s'assemblen i que històricament han conviscut molt, i per això s'han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix sentit, la petita s'assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.
Hi ha un perill real de desaparició per la via de l'assimilació?
No és que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots són en castellà. I l'argot també s'ha perdut. A principis del segle XX hi havia argot en Barcelona, però ara no.
Ha resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l'estàndard?
En el diccionari s'ha corregit l'excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s'havia dit que no hi havia grans diferències i això s'ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d'igualtat fets remarcables siguin de la parla que siguin.
Què opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?
A mi em resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l'exemple que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que han parlat malament de Montilla i la seua llengua s'han equivocat. Criticar-lo és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l'ambient en el que ha viscut, crec que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint sobre això quan tenim problemes molt més importants.
Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
La classe política mai s'ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa, s'adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l'autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l'Estat espanyol ha de ser plurilingüe d'una vegada.
S'ha de continuar exigint l'ús del català en el Congrés?
Jo veig aquest problema des d'un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les arrels de l'assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina per a una fulla quan el que està malalta és l'arrel. És la concepció social de la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos en cursos d'adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles rebent el missatge de que l'única llengua de veritat és el castellà, i l'única pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que tu vegis la fulla sana, si l'arrel està podrida, al final la fulla també ho estarà.
Aleshores l'única solució es tenir un Estat propi?
Jo no dic això. Dic que l'única manera de salvar la llengua és tenir una concepció política d'aquest país no subordinada. Com ha de ser? L'ideal evidentment és la independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació lingüística no està tan podrida como aquí.
Premi d`Honor de les Lletres Catalanes. El catedrático es un lingüista heterodoxo, sin pelos en la lengua y crítico con los puristas
El catedrático Joan Solà (Bell-lloc dUrgell, 1940) siempre ha sido un lingüista heterodoxo, sin pelos en la lengua y crítico con los puristas. Pero de un tiempo a esta parte trabaja en la nueva gramática de la lengua catalana del Institut dEstudis Catalans, que actualizará a la Pompeu Fabra de 1912. No en vano es una de las personas que mejor conoce la lengua, sus interioridades, pero también los peligros que la acechan. Su obra ingente le ha valido la máxima distinción literaria de Òmnium Cultural. Durante la entrevista, en su despacho de la Unversidad de Barcelona, no para de recibir felicitaciones de los colegas.
¿Existe un peligro real de divorcio entre el modelo de lengua que defienden las academias y la que se habla en la calle?
Sí. Ese peligro puede existir. La gente ahora también aplica el concepto de libertad individual a la lengua y te dicen, oiga, yo hablo como quiero. Eso es evidente en el lenguaje de los chats o los SMS, es una invasión de la masa parlante en un terreno que hasta hace bien poco era propiedad de los académicos. Y llegará un día en que los académicos tendrán una función nula, o decorativa.
¿Hasta qué punto está ligada la pervivencia de una lengua a la calidad de sus códigos normativos?
El futuro de una lengua no depende de los códigos normativos. Sin ellos quizá no es posible que lo tenga, pero una buena normativa no garantiza nada. El catalán ha llegado a un punto de conocimiento técnico muy bueno. Tenemos unas obras lexicográficas y gramaticales de primer orden. Pero la gente la utilizará o no, a pesar de que el diccionario Fabra sea muy bueno o muy malo.
La producción de libros que tratan sobre el catalán en todas sus diversas facetas es muy elevada. Sus artículos en Avui son muy comentados. ¿Estamos obsesionados con la lengua?
Probablemente, pero es muy explicable por la situación sociopolítica que vivimos desde hace siglos y que nos toca sufrir. Tenemos una lengua que socialmente no es reconocida en España. Cuando sales de Catalunya siempre estás con la duda de si te mirarán mal. Y después cuando hablas en catalán no sabes si lo que dices es correcto o no, tenemos una enorme inseguridad. Somos un pueblo que vive enfermo, y de ahí esa sensación de gran interés por la lengua Pero si vas a Londres o Nueva York también ves la cantidad inmensa de diccionarios que tienen.
¿Esta inseguridad lingüística que tenemos es atribuible a la interferencia del castellano, al hecho de tener dos lenguas en permanente contacto?
El catalán y el castellano son lenguas que se parecen y que históricamente han convivido mucho, y por eso se han ido aproximando, desafortunadamente siempre en el mismo sentido, la pequeña se asimila a la grande. Eso explica el malestar de los catalanes con la lengua. Llega un momento en que esa asimilación hace que no tengas una lengua autónoma, sino una sublengua, y eso tiene un nombre: patois.
¿Hay un peligro real de desaparición por la vía de la asimilación?
No es que sea un peligro es que es una realidad desde hace siglos. El catalán ha ido adoptando modismos del castellano, y los refranes prácticamente han desaparecido, todos son en castellano. Y el argot también se ha perdido. A principios del siglo XX había argot en Barcelona, pero ahora no.
¿Ha resuelto el catalán la tensión entre sus variantes territoriales y el estándar?
En el diccionario se ha corregido el excesivo peso de la variante barcelonesa y ahora estamos en la Gramática, en la sintaxis, donde siempre se había dicho que no había grandes diferencias y eso se ha revelado absolutamente falso. Hay una cantidad enorme de hechos lingüísticos con fuertes variaciones. Estamos modernizando el código en ese punto para que sea más pancatalán, para poner en plano de igualdad hechos remarcables sean del habla que sean.
¿Qué opina de los que critican el catalán que habla el president Montilla?
A mí me resulta indiferente que no hable una lengua genuina. Es más importante el ejemplo que da al hablar y defender nuestra lengua. Es absurdo pensar que como no pronuncia las s sonoras éstas se van a perder. No hace ningún daño a nadie y los que han hablado mal de Montilla y su lengua se han equivocado. Criticarlo es de cretino. El señor Montilla, dentro del ambiente en el que ha vivido, creo que lo ha hecho muy bien. Y habla una lengua bastante buena. No podemos estar discutiendo sobre eso cuando tenemos problemas mucho más importantes.
Usted culpa a los políticos de la situación de la lengua
La clase política nunca se ha creído que el catalán deba ser considerado tan importante como el castellano, y la situación se degrada cada vez más. Nos dicen que no es para tanto, que las estadísticas dicen que el catalán se recupera, que se hacen tantos cursos para adultos pero la percepción del ciudadano no es esa, se da cuenta de que todo eso es mentira. Pero en vez de decir que estamos viviendo unos años muy difíciles, en un mundo muy complejo, en vez de reconocerlo y poner los medios para superarlo lo niegan porque no se quieren enfrentar al Gobierno central. Sólo recuperando la autoestima como pueblo y como entidad política, del nivel que sea, pero sin estar subordinado a nadie, te sentirás más fuerte para defender también tu lengua. No nos engañan ya con la propaganda televisiva y las estadísticas. Tienen que plantar cara. Y el estado español ser plurilingüe de una vez.
¿Hay que continuar exigiendo el uso del catalán en el Congreso?
Yo veo este problema desde un punto de vista esencialista, en el sentido de ver las raíces del asunto. Por lo tanto no podemos perder el tiempo en buscar una medicina para una hoja cuando lo que está enferma es la raíz. Es la concepción social de la sociedad española la que está enferma. No ganaremos demasiado invirtiendo recursos en cursos de adultos y publicidad. El problema es que en este país llevamos siglos recibiendo el mensaje de que la única lengua de verdad es el castellano, y la única patria de verdad es España. Ese es el problema. Mientras no seamos capaces de hacer retroceder esa idea no avanzaremos, lo contrario son remiendos. Y aunque tu veas la hoja sana, si la raíz está podrida, al final la hoja también lo estará.
¿Entonces la única solución es tener un Estado propio?
Yo no digo eso. Digo que la única manera de salvar la lengua es tener una concepción política de este país no subordinada. ¿Cómo debe ser? El ideal evidentemente es la independencia, pero podría haber una fórmula intermedia tan digna como esa. Como pasa en Suiza, Canadá o Bélgica por ejemplo , que son países donde la situación lingüística no está tan podrida como aquí.
L'orella, per exemple, és per a nosaltres molt més que una part del cos.
Si volem sentir què diuen, parem l'orella; quan ens critiquen, les orelles ens
xiulen; i les confessions les fem a cau d'orella. El castellà, que ja sabem que
fa més fi, ho fa tot amb l'oído. Fem-hi orelles
sordes.
I el
nas? Diuen que tenim nas per als negocis, a diferència d'ells, que tenen
olfato. Més que d'olfacte, doncs, som fins de nas, però l'olfacte va
penetrant i ja no gosem dir que l'Eto'o té nas de gol. Si ser fi de nas permet
distingir olors de pudors, amb l'olfacte no és tan fàcil. El pas de l'olor de
a l'olor a ja feia témer el pitjor, i el pitjor és que a Barcelona,
d'un temps ençà, les coses han començat a olorar. Primer feien pudor, després
mala olor i ara directament oloren. Pareu l'orella i ho sentireu. I aquí no
acaba la cosa, perquè els diaris econòmics s'oloren que el pitjor encara ha
d'arribar, com si el fet que no ho ensumin ja no fos prou
negatiu.
Si
parlem del gust, en canvi, el castellà també s'apunta a l'anatomia, i pot tenir
un paladar exigent. Esclar que si nosaltres l'hi tinguéssim, tastaríem el
menjar, com havíem fet sempre, en lloc de provar-lo. Proveu de tastar i veureu
com tot té més gust. I és que, en el nostre estàndard, les coses tenen gust, i
no pas sabor, per més que els anuncis ens repeteixin que podem renunciar a les
calories sense renunciar al sabor.
I que
sabor sigui al DIEC no pot ser excusa quan la intuïció ens diu que al
darrere només hi ha la pressió del castellà. L'IEC ha de veure que portar
l'estàndard composicional (fet de tots els dialectes) a l'extrem del tutti
frutti -on ja no saps què es diu on- obre la porta a flagrants
castellanismes. Que no se sorprengui, doncs, si d'aquí uns dies el titular
d'algun diari acull l'esperat finançament amb un bàrbar i lacònic "Sap a
poc".
I ara veig que s'acaba l'article i no he parlat de vista ni tacte. Us diré, només, que de tant que ens agrada tocar, de nens tenim la vista als dits. Potser matar-ho així és fer trampa però si heu arribat fins aquí tampoc us costarà gaire fer els ulls grossos.
Per tant que Lafont acabèt divergint
de l'IEO, e mai lo quitèt, laissèt pas mai, çaquelà, de pensar e trabalhar per
aprigondir e consolidar lo nacionalisme occitan dins una vision europeista
conciliable amb l'identitat de las nacions. En 1974 se presentèt candidat a la
presidéncia de la republica francesa, mas sa candidatura foguèt pas autorizada.
Mantunas de sas òbras,
plan influentas dins Occitània e França, son estadas reviradas al
catalan.
Article publicat en el diari LA VANGUARDIA dimecres 17 de juny del 2009
http://picam.info/wp-content/uploads/nacio-valenciana-naturalment.pdf
Nació valenciana,
naturalment
En una data simbòlica paral·lela a la de l'11 de
setembre a Catalunya, el 25 d'abril de fa dos anys es cloïa a la Facultat de
Dret de València un congrés dedicat a “La qüestió nacional valenciana
(1707-2007). Una revisió crítica”, organitzat pel Grup d'Estudis sobre
Personalisme i Cosmopolitisme. Amb el fi de contrarestar un ambient de desencís
envers el procés de retrobament nacional dels valencians, es tractava de
commemorar de manera constructiva la desfeta d'Almansa, causa directa de la
supressió de l'autogovern foral del Regne de València. Les reflexions
corresponents han sigut incorporades recentment a una publicació més àmplia,
Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització
(Universitat de València, 2008) que enclou vint-i-set contribucions, tant en el
camp de les ciències socials com en el de les humanitats, i vol promoure el
debat obert, plural i interdisciplinar sobre la identitat valenciana. La primera
part del llibre i l'apèndix final hi aporten un marc europeu i federalista.
Aquest debat ultrapassa l'àmbit estrictament valencià,
en virtut de la seua imbricació amb una sèrie de punts ben rellevants, com ara
l'equilibri de poders territorials a l'Estat Espanyol o la necessitat de
preservar la unitat lingüística catalano-valenciana per mitjans cívics,
institucionals i mediàtics (reciprocitat en la recepció de les televisions
autonòmiques, col·laboració lleial entre l'IEC i l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, adhesió de la Generalitat Valenciana a l'Institut Ramon Muntaner...), i
encara, per afrontar els reptes de la globalització i la crisi econòmica, la
urgència d'impulsar un gir geoestratègic que faça possible la vertebració de
l'Eix Mediterrani, el qual, des d'Almeria fins a Lió i Milà, ha de connectar la
façana oriental de la península ibèrica amb Europa, lluny de la concepció radial
i centralista espanyola.
En definitiva, la resolució pendent del conflicte
identitari valencià, arrossegat des de la transició a la democràcia, no és un
assumpte menor més enllà dels límits traçats pels rius Sénia i Segura. Encara
que, sense cap mena de dubte, la responsabilitat d'encarrilar-lo positivament
cap a una via de retrobament col·lectiu ens correspon a nosaltres, els
valencians. I, sobretot i en primer lloc, als valencianistes. Ja que no hi estan
interessats, com ben bé ho ha mostrat l'acord sobre el nou Estatut de 2006
–aigualit i poc democratitzador, encara que tímidament neoforalista–, ni el
regionalisme espanyol i folklòric de la dreta governant, ni tampoc el creixent
jacobinisme de les files socialistes, que avança en detriment de plantejaments
més valencianistes o fins i tot federalistes. Cal doncs una reconciliació de les
diferents sensibilitats patriòtiques a l'hora de cercar una síntesi
satisfactòria entre demos (l'element democràtic o contractual, propi de la
modernitat) i ethnos (l'element cultural o comunitari, d'arrel premoderna).
En eixa direcció de superació de la doble dimensió
ideològica i sociològica del conflicte identitari s'inserix el valencianisme
dialògic, altrament anomenat “tercera via”. Es tracta d'un plantejament sorgit a
mitjan de la dècada de 1980 per a enllestir una entesa pacificadora i
constructiva davant dels estralls de la “batalla de València”, provocada pel xoc
entre el “blaverisme” anticatalanista, fortament visceral i atiat per
determinats cercles madrilenys de poder, i el nacionalisme fusterià i
catalanista. Aquest últim, que tant havia aportat a la modernització i
democratització del País, va anar reculant a poc a poc, no sols a resultes dels
embats de violència física i moral dels grupuscles blavers més agressius, sinó
també per la tancada en fals de l'enfrontament civil que va ser l'Estatut de
1982 (confegit en un clima d'escassa legitimitat democràtica) i, sobretot, per
la seua pròpia orientació, molt ben expressada en aquelles dues cèlebres frases
de Fuster, tan taxatives com apriorístiques: “Dir-nos valencians és la nostra
manera de dir-nos catalans” i “el País Valencià serà d'esquerres o no serà”.
Resulta difícil imaginar un model nacionalista més impracticable; i més difícil
encara és entendre com ha esdevingut en alguns ambients un dogma inamovible, més
enllà de les intencions de l'escriptor de Sueca.
Entre la utopia i la tradició.
Mentrestant, el valencianisme dialògic, malgrat el
menysteniment al qual l'ha sotmés el nacionalisme “ortodox” fusterià, no ha
deixat de conrear conceptes de la tradició política valenciana, com el foral de
pacte (Francesc Eiximenis) o l'humanista de concòrdia (Joan Lluís Vives). I ha
fomentat una pedagogia cívica basada en l'esperit de respecte mutu que respirà
el valencianisme de la II República, pel que fa tant a l'àmbit d'adscripció
nacional com a la legitimitat del pluralisme ideològic al seu si. Tot això sense
renunciar gens ni miqueta a la utopia, però recuperant el valor irreemplaçable
de la tradició en la línia postmoderna, per exemple, d'un Gianni Vattimo.
La proposta del valencianisme dialògic conjuga el
republicanisme del contractualisme democràtic amb l'arrelament identitari,
simbòlic i sentimental en la pròpia idiosincràsia històrica. Al remat, d'ací
naix una “geometria variable” o plurifuncional que diria Denis de Rougemont,
d'encuny federal i europeista, com a visió de futur possible i raonable per al
poble valencià, a saber: una nació política valenciana, titular d'uns drets
històrics, a títol de subjecte sobirà del dret d'autodeterminació; una comunitat
de llengua amb Catalunya, Balears i els altres territoris de parla catalana, amb
tot el que això implica; i, en darrer terme, la necessitat de bastir un àrea
econòmica i social euromediterrània o “llatina occidental”, la qual, a través
d'unes infraestructures adequades, convertisca la costa mediterrània occidental
en porta d'entrada europea al comerç intercontinental amb Orient, i encara al
diàleg intercultural, en un horitzó cosmopolita.
Manuel Lanusse Alcover, Joan Alfred Martínez i Seguí, August Monzon i
Arazo (universitat de València)
Una nova sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià
ratificà ahir la validesa del títols de filologia catalana per acreditar el
coneixement de valencià a les oposicions. La sentència, arran d'una denúncia de
CC OO, diu que no hi ha cap raó perquè filologia catalana no sigui un títol
vàlid i condemna el govern valencià a pagar les despeses del procés. Ja hi ha
una quinzena de sentències semblants, desoïdes pel govern valencià.
Per això el tribunal destaca la 'manifesta temeritat a reiterar, incomprensiblement, l'omissió qüestionada sense respectar les decisions jurídiques fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament a l'obligació de respectar i complir les sentències fermes'. Comissions vol demanar al president Camps que, les despeses del procés, les pagui el conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, de la seva butxaca.