Fa poc hem celebrat el que aquí es diu Dia Mundial del Medi Ambient. I la resta de l'any parlam profusament del medi ambient, i fins i tot tenim departaments i conselleries del Medi Ambient. Caldria parlar-ne.

Medio ambiente és un ús pràcticament exclusiu de l'espanyol, que contrasta amb les solucions de les altres llengües (anglès environment, francès environnement, italià i portuguès ambiente, alemany Umwelt 'món circumdant'). I nosaltres, com sempre, hem fet el calc ulls clucs i panxa contenta. Però com s'ha format en espanyol l'expressió medio ambiente? Diuen que es tracta d'una forma redundant, amb la juxtaposició de dues paraules que signifiquen més o menys el mateix, però la cosa és més profunda. Ambient, en les diverses llengües, és inicialment un adjectiu (del llatí ambiens ambientis 'que circumda', derivat de ambire, ço és amb i ire 'anar entorn'). Avui en francès ambiant —amb grafia errònia— es manté rígidament com a adjectiu (el substantiu és ambiance, derivat de ambiant, com si en català diguéssim ambiança, cf. versemblant, versemblança), però en les altres llengües el mot s'ha substantivat. En el segle XVI veiem l'adjectiu aplicat a aire, per exemple: air ambiant en francès i aire ambiente en espanyol, és a dir, l'aire que ens envolta. Newton parla de ambient medium (el medi que ens envolta) i la traducció de la seva obra al francès, al segle XVIII,  hi llança l'expressió milieu ambiant. Posteriorment, en espanyol apareix medio ambiente (segle XIX, segons el corpus diacrònic de l'Acadèmia espanyola). El fet és que medio ambiente —o medioambiente, segons prefereix l'Acadèmia— s'ha refermat en espanyol per al concepte modern del camp de l'ecologia, mentre que totes les altres llengües ho diuen d'una altra manera.

Bé, doncs els qui no acceptam la subordinació sistemàtica del català tenim diverses opcions possibles. Una seria environament, que farà pegar a més d'un amable lector un bot de la cadira. És la solució anglesa (environment), francesa (environnement) i occitana (environament). Si el català hagués tingut una trajectòria històrica de llengua no dependent, és possible que ens haguéssim afegit a aquesta solució. Res més lògic que agafar un neologisme de la llengua més internacional i de la llengua de pes cultural que tenim just al costat. Però, a més, cal dir que aquest mot entroncaria amb arrels de la nostra llengua medieval. Enviró o environ, amb valor de preposició i adverbi (de en i viró, i aquest darrer relacionat amb el verb virar 'girar') i el derivat environar són ben normals en la nostra llengua antiga. "Pres una verga e féu un cercle environ de Fèlix" (Llull), "esdevengueren en un bell prat environat de bells arbres (Llull). Enviró, environar i environament són paraules catalanes que figuren en el DIEC i altres diccionaris, amb el sentit de circuir, envoltar. Contra aquesta opció es pot alçar l'argument que no ho diu ningú i que medi ambient ja és consagrat per l'ús i els diccionaris. El raonament habitual i esporuguit de molts que fa que el català no pugui sortir del seu estat de llengua còpia. Pensem que en francès environnement es va introduir de cop (abans es deia milieu) al voltant de 1970. Sense cap mania s'agafà el mot de l'anglès, que, al seu torn, l'havia agafat molt abans del mateix francès. És una solució difícil, és clar, però no hi hauríem de renunciar definitivament sense que haguéssim tingut l'ocasió de fer-ne algun assaig.

Una altra opció perfectament vàlida, més assumible pels temerosos del risc i l'aventura, seria dir-ne només ambient, com fan l'italià i el portuguès. Tot i que en italià ambiente té tots els valors del nostre ambient i potser algun més —per exemple, ambiente Windows, que aquí diríem entorn Windows—, els italians no tenen cap problema per a parlar de la Giornata Mondiale dell'Ambiente ni per a tenir un Ministero dell'Ambiente. I els portuguesos ben igual (Ministério do Ambiente). Potser els nostres governs ho podrien pensar.