Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 19 d'octubre del 1987)
caravina
per Eugeni S. Reig
Arma de foc semblant al
fusell però més curta i més lleugera.
|
–¿Te'n
recordes dels caraviners? –Clar que
me'n recorde, portaven gorra de plat i caravina. Per això es deien
caraviners, perquè portaven caravina en lloc de
fusell. |
Enric Valor i Vives usa aquesta paraula en la seua prosa
literària. Així, en la novel·la Sense la
terra promesa trobem:
|
Albert duia la seua
pistonera carregada amb bala, i pólvora, bales, postes, espart picat per a
fer tacs i una capseta de pistons, en una bossa; Roc portava al muscle
|
I en la mateixa novel·la, més avant, podem
llegir:
|
Els treballadors,
allà i ací, estaven sempre desarmats; si de cas, algun de temperament més
exaltat duia una arma curta, però eren comptades excepcions. Els fusells
dels soldats i de la guàrdia civil i les caravines dels guardes rurals
representaven una desproporcionadíssima potència de
tir. |
Joan Coromines en el seu
DECat (II, 585b28) ens diu que la paraula carrabina o
carabina deriva del francés carabine. El DCVB ens diu que
carrabina (o carabina) deriva de l'italià carabina. En tot
cas, tant si l'origen n'és un com si n'és l'altre, és clar que, d'acord amb la
seua etimologia, la paraula s'ha de grafiar amb una sola r i amb
b. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de
La
pronúncia amb so labiodental fricatiu sonor és la pròpia de la zona no betacista
i ho seria de tot el domini lingüístic si la plaga del betacisme no s'haguera
estés tant, empobrint i despersonalitzant la nosta llengua. Els valencians no
betacistes pronunciem amb so labiodental moltes paraules que, d'acord amb la
seua etimologia, hauríem de pronunciar amb so bilabial, sobretot quan la
b
va seguida d'una i.
En valencià no betacista és
habitual pronunciar amb so labiodental paraules com ara bicicleta,
bisturí,
biberó,
bitllet
o billar.
Eixa pronúncia es reflectix en la grafia normativa d'alguns vocables que no
s'escriuen amb la b
que correspondria a la seua etimologia sinó amb la v
de la pronúncia popular. Un exemple és el verb canviar
i els seus derivats, procedent del llatí tardà cambiare. Mentres el castellà i el
portugués escriuen cambiar
i l'italià cambiare
i scambiare,
nosaltres escrivim canviar.
De la mateixa manera grafiem amb v
la paraula llavi
procedent del llatí labĭum,
mentres que el castellà grafia labio
i el portugués lábio
(l'italià usa labbro,
procedent de la forma més clàssica labrum). Quelcom de semblant passa amb
la paraula savi,
derivada del llatí sabius, que el
castellà escriu sabio
i el portugués sábio,
però l'italià savio.
Especialment interessant és el cas de savina
(que acaba en –avina,
com caravina),
paraula derivada del llatí sabīna
que en castellà, italià i portugués s'escriu sabina
i en francés sabine
però que nosaltres grafiem amb v.
Fem
una ullada a veure com escriuen les llengües del nostre entorn la paraula que
estudiem. El francés usa carabine,
l'anglés carbine
i l'italià, el castellà i el portugués carabina.
Però aquesta darrera llengua té, al costat de la forma
etimològica, la variant formal clavina, amb v labiodental, que
reflectix la pronúncia popular portuguesa del mot i que també és normativa i
s'empra en la llengua culta.
¿Què devem fer els
valencians a l'hora de normativitzar el vocable que estudiem? Pense que podem
fer dues coses:
1) Seguir el criteri de
Pompeu Fabra i normativitzar únicament i exclusivament la grafia que reflectix
la nostra forma popular de pronunciar el mot, és a dir, caravina, i, cosa
que l'IEC ha tardat quasi un segle a fer, admetre la variant etimològica
carabina com a forma secundària.
2) Fer com els portuguesos:
normativitzar com a principal la forma etimològica carabina i admetre com
a secundària, però també normativa, la forma popular valenciana
caravina.
Però, tant si prenem una
decisió com si prenem l'altra, considere que, per una qüestió de dignitat, la
paraula caravina, la nostra forma popular i genuïna, ha de ser
imprescindiblement normativa.
El Diccionari
ortogràfic i de pronunciació del valencià de
l'AVL ja ha seguit el criteri de grafiar determinats vocables d'acord amb la
pronúncia genuïna valenciana de la zona no betacista, com és el cas de la
valencianització de la paraula castellana bobo
i el seu derivat bobada,
incloses en el DOPV
com a bovo
i bovada,
respectivament. El mateix criteri obliga a grafiar caravina.
NOTA:
- Casanova i Herrero, Emili, “Aportacions d'Enric
Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castellut de 1948, d'Enric
Valor i Josep Giner” dins Simposi Enric Valor. Actes (Diputació
d'Alacant, 1996, pàg. 160)
-Valor i Vives, Enric, Sense la terra promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs.
160 i 344)
-Valor i Vives, Enric Vocabulari fonamental
(Editorial Plaza & Janes, Esplugues de Llobregat,
1988)
-Valor i Vives, Enric, Vocabulari escolar de la llengua (Carena editors, València, 1989)
Publicat en POSDATA, setmanari cultural del diari Levante-EMV, divendres 5 de juny del 2009
http://medias.levante-emv.com/documentos/2009-06-12_DOC_2009-06-05_00_31_40_posdata.pdf
Valencià
a l'escola, 75 anys de reivindicacions
Josep Daniel Climent
El 1934 fou un any especialment actiu per al moviment valencianista, principalment per la puixança que adquiriren els projectes relacionats amb la introducció de l'ensenyament del valencià a l'escola, tema que preocupava des de feia anys a un important col·lectiu de mestres que vivien cada dia a l'escola una sagnant situació, la castellanització forçosa dels xiquets i xiquetes valencianes.
Efectivament, el 1917 Enric de Vallmanya, des de les pàgines d'El Poble Valencià, proposava seguir l'exemple de Catalunya, on s'havia fundat el 1898 l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC), i crear una “associació que protegixca i ampare l'Ensenyança valenciana”, i Carles Salvador s'afegia immediatament a aquella iniciativa, alhora que plantejava la formació d'una agrupació de mestres valencianistes. Serà el mestre de Benassal qui, al llarg d'aquests anys, durà a terme una significativa tasca propagandística en favor de l'ensenyança valenciana, i que es concretarà tant publicant nombrosos articles a la premsa com impartint conferències, com ara “L'idioma valencià a l'escola” davant dels mestres de Castelló.
No serà, però, fins el 1921 que Carles Salvador publicarà l'opuscle
propagandístic Pro Associació Protectora de l'Ensenyança
Valenciana, i farà una crida
a les principals societats valencianistes, Lo Rat Penat, Societat Castellonenca
de Cultura, Centro de Cultura Valenciana, i partits valencianistes, per
constituir aquesta societat. Malgrat la resposta positiva d'uns i altres, i
d'haver obert una Oficina d'Acció a Benassal dirigida per Carles Salvador, el
projecte no arribarà a quallar, tant per l'allunyament de València de l'actiu
mestre valencianista com per les accions de la Dictadura de Primo de Rivera que
va ofegar les primeres actuacions de la
Protectora.
Anys més tard, en la dècada dels
anys trenta, tant bon punt proclamada la II República que portà nous aires de
llibertat, la idea de constituir una entitat que s'ocupara de fomentar l'ús del
valencià a les escoles va ressorgir amb renovada empenta. Enric Navarro Borràs
proposava el juny de 1932 la constitució d'una entitat, Foment de la Parla
Valenciana, que s'ocupara de “la defensa i la difusió de la llengua valenciana”,
i destacats valencianistes com Carles Salvador o Nicolau Primitiu s'adherien a
ràpidament a la proposta.
Malgrat aquests intents en favor
d'una entitat que treballara per la introducció del valencià a l'escola, encara
haurem d'esperar a principis de 1934 per assistir a la constitució de
l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. El 7 de febrer es va
celebrar l'assemblea constituent on es va elegir el Consell Directiu i es van
aprovar els Estatuts de la societat. Antonio Tarín com a president, Francesc
Caballero Muñoz, com a president segon, Vicent Vilaplana com a secretari,
juntament amb altres valencianistes com Robert Moroder, Carles Salvador, Pascual
Asins o Baldomer Vendrell, encapçalaven l'associació que, immediatament, començà
a organitzar activitats: al mes de març Carles Salvador iniciava un Curs de
Morfologia per correspondència, a principis de maig apareixia el primer exemplar
del Butlletí de l'Associació Protectora
de l'Ensenyança Valenciana o en el més de juliol convocava el I Concurs
Infantil de lectura i escriptura.
La iniciativa va quallar al
llarg de nombroses comarques del País Valencià on es constituïren Delegacions de
l'entitat, impulsades per destacats valencianistes: Enric Valor a Alacant, Josep
Lluís Bausset (l'actual col·laborador de Levante-EMV) a L'Alcudia, Joan
Beneyto a Bocairent, Antoni Porcar a Canet lo Roig o Lambert A. Castelló a
Socovos. Fins i tot, valencians residents a Estats Units o Argentina s'adheriren
a la nova societat.
La flamant entitat proclamava la
necessitat de crear “centres d'ensenyança a base valenciana”, “publicar llibres
docents per facilitar l'ensenyança valenciana”, “convocar concursos per a
fomentar el conreu i coneixement de la nostra llengua, de la nostra literatura,
de la nostra història, de la nostra geografia, del nostre dret o qualsevol atre
ordre de coneixements relacionats amb el cos o amb l'esperit del País Valencià”.
Els objectius eren molt ambiciosos, però els mitjans amb què comptaven i les
possibilitats del moviment valencianista d'aquells anys eren molt limitats. Així
i tot, i a tall d'exemple, un parell de mesos després de la seua constitució, el
maig de 1934, més de 300 persones, la majoria mestres d'escola, estudiaven
valencià gràcies als cursos organitzats per la Protectora, i gràcies també a
l'esforç de Carles Salvador a València, d'Enric Valor a Alacant i de Gaetà
Huguet a Castelló que s'encarregaven
d'impartir-los.
Ara, setanta-cinc anys després
del naixement de la Protectora de l'Ensenyança Valenciana i vint-i-sis de la
introducció de l'ensenyament del valencià a les nostres escoles, als valencians
encara ens cal una associació semblat, i per això tenim des de 1990 un moviment
especialment actiu i ben estructurat com és Escola Valenciana - Federació
d'Associacions per la Llengua (FEV), que té com a objectiu prioritari la
normalització lingüística en tots els àmbits de la llengua, especialment en
l'educatiu, atés que la resposta de les institucions polítiques responsables,
especialment la Conselleria d'Educació, s'allunya cada vegada més de les
demandes de la nostra societat respecte a l'ús del valencià com a mitjà de
comunicació habitual de les nostres escoles. En aquest sentit, Escola Valenciana
denuncia que el proper curs quasi 100.000 xiquets i xiquetes valencianes no
podran estudiar en valencià per manca en l'oferta de places, alhora que reclama
la catalogació lingüística de les places d'educació secundària així com
l'existència del requisit lingüístic valencià en la nova llei de la funció
publica valenciana.
Fidel al seu ideari i recollint
l'herència de la Protectora de l'Ensenyança, Escola Valenciana ens sorprén cada
primavera amb la mobilització milers de persones reivindicant una major
presència del valencià a l'escola i a la societat en general, amb l'organització
de les Festes per la Llengua, les conegudes Trobades d'escoles en valencià, una
de les més significatives activitats de l'entitat, que enguany, amb el lema “El
valencià és teu”, compleixen 24 anys. Per tot açò, no està de més que ara
recordem d'aquests primers valencianistes que lluitaven per uns mateixos
objectius, i que fem d'aquest record un homenatge en reconeixement de la tasca
que van dur a terme. Dissortadament, 75 anys després, els valencians encara hem
de reivindicar en el nostre país l'ús amb normalitat de la llengua
pròpia.
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 19 d'octubre del 1987)
A aquestes altures de la vida, ja he abandonat tot afany proselitista. Faig, però, una excepció. Miro de convèncer els compatriotes (la meva pàtria és la llengua catalana) que parlin sempre i amb tothom en català. Predico amb l'exemple. És més útil per a la causa el bon costum de viure tot el dia en català, que no pas mil discursos sobre la catalanitat. La causa no és altra que mantenir viva la llengua catalana, que és una part valuosa del patrimoni cultural de la humanitat. Un idioma mort és com una naturalesa cremada, com un antic temple enrunat.
Jo subscric plenament un paràgraf de l'article que l'altre dia va publicar l'Aina Moll en aquest diari: "Una enquesta sobre l'ús lingüístic actual per part de la població de Catalunya donarà uns resultats molt desequilibrats en favor del castellà. Però aquests resultats no serien efecte de la mancança real d'ocasions d'ús del català, sinó del desaprofitament d'aquestes ocasions, sovint per culpa dels catalanoparlants que abandonen la llengua pròpia amb els parlants de l'altra, fins i tot contra la voluntat d'aquests."
La veritat és que avui dia els que parlem amb tothom i a tot arreu en català som uns excèntrics, perquè som quatre gats; el que és normal és passar-se cada dos per tres al castellà. És una excentricitat que cada dia té més prestigi, això sí. Però no anirem bé fins que els excèntrics siguem majoria; és a dir, fins que els excèntrics siguin els altres.
Rellegir aquest article meu del 1987 l'any 2009 ens fa adonar que el discurs de l'Aina Moll ha fracassat i el de Joan Solà ha triomfat. I és una llàstima. Joan Solà predica que, per salvar el català, hem de plantar cara als polítics i s'oblida de la responsabilitat personal dels parlants i de la responsabilitat professional de periodistes, escriptors, traductors i actors. D'aquesta manera, Solà rep tot d'aplaudiments, però no ajuda gaire al redreçament del català. Un bon negoci per a ell, un mal negoci per a la nostra llengua.
Nou llibre:
Prenint el demble a les paraules.
Defensa de la llengua, etimologia, història,
curiositats.
d'Antoni Llull Martí
Edicions Documenta Balear, 2009.
Aquesta obra és sobretot una recopilació
d'articles apareguts entre 2004 i 2008 amb un propòsit comú: donar a conèixer al
gran públic algunes peculiaritats de la nostra llengua. L'autor hi explica
diversos aspectes de la llengua que parlam; els drets lingüístics; els les
maneres com podem defensar-la i evitar-ne la desaparició; els avantatges i els
desavantatges del bilingüisme; els diversos sistemes d'escriptura; l'origen, la
formació i l'evolució dels mots; els sinònims i antònims; les llengües franques
i pidgins; els problemes de
traducció; els tecnicismes i mots populars; els noms de les festes i
celebracions anyals; els mesos i els dies de la setmana; els noms de lloc i de
persona, i fins i tot els noms comercials, com les marques de
cotxe.
A més de la divulgació cultural, l'autor pretén despertar en els més joves l'interès i la curiositat per l'estudi de la llengua, una afició que no fa mal a ningú i pot reportar moltes satisfaccions a aquells qui l'emprenen.
Per a més informació: http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=375
Ressenya publicada en el número 1946 de la revista Presència (del 12 al 18 de juny del 2009)
«Escrits
lingüístics mallorquins»
Autor: Joan
Veny
Editorial: Editorial
Moll
Pàgines: 280
PVP: 15 euros
Veny aplega catorze estudis lingüístics centrats
sobretot en la lexicografia i la cultura popular
El llibre conté des de pròlegs d'obres de cultura
popular fins a ponències llegides en reconeguts congressos. El gust per
l'etimologia i per la col·lecció de noms diversos atreu el lector
encuriosit.
El paisatge
favorit
Devem a Joan Veny, lingüista, algunes grans obres de la
llengua catalana dels últims cinquanta anys: Els parlars catalans, Mots d'ahir i d'avui, Onomàstica i dialectologia i, d'una
manera especial, l'Atles lingüístic del domini català. Però Veny
és tan prolífic (i tan docte) que altres obres aparentment menors, com un
article o un pròleg o un petit estudi seus, es converteixen ben aviat en
referències contínues per l'interès lingüístic que desperten. Un bon exemple en
pot ser aquest llibre, aplec de catorze treballs entorn de cinc àmbits habituals
en la producció del lingüista mallorquí: la lexicografia, la dialectologia, la
cultura popular, l'entorn natural i l'onomàstica. Les troballes hi emergeixen
amb precisió, contraposant-se si escau a les teories existents: petó no és “un derivat afectuós de pet”, sinó un postverbal de potonar, del llatí tardà POTT ‘llavi';
diversos noms de peixos, com ara anxova
o jonqueti, són imputables al
genovès; el pop mesquer, dit així per
l'olor de mesc que desprèn, ha passat a anomenar-se pop mesquí
perquè aquella era una forma
opaca des del punt de vista semàntic, etc. Quant a la cultura popular, Veny
recull i estudia 50 cançons mallorquines. Quant a l'onomàstica, el lingüista
aborda els cognoms medievals mallorquins, la toponímia del litoral de Campos i
també un estudi diacrònic de noms de lloc i de persona. El lector no pot sinó
admirar totes aquestes troballes, explicades per un savi el paisatge favorit del
qual el configuren la llengua i la cultura. Un últim apartat el formen sis
semblances que Veny ha escrit al llarg de vint anys sobre personatges baleàrics
d'anomenada: Antoni M. Alcover, Moll (Francesc de Borja i Aina), Jaume Vidal,
Damià Huguet i Josep Massot i Muntaner.
David
Paloma
Jordi Coca ha guanyat el 29è premi Sant Joan Caixa Sabadell amb la novel·la La nit de les papallones, que és un homenatge a l'artista de cabaret Christa Leem: "No és un biopic de la seva vida, només m'hi he inspirat", aclareix l'autor.
El Sant Joan és "el tercer premi més ben dotat en català, amb 60.000 euros lliures d'impostos i que no van a compte de drets d'autor", va recordar ahir Salvador Soley, president de Caixa Sabadell. Aquest any s'hi han presentat 50 obres i el jurat estava format per Pere Gimferrer, Vicenç Villatoro, Baltasar Porcel, Giuseppe Grilli i Fermí Pons, secretari del jurat i director de l'Obra Social Caixa Sabadell. "És el primer cop que algú que ha estat finalista [Coca ho va ser el 1994] aconsegueix guanyar el premi", va comentar Pons, i Coca va afegir: "Estic content pels diners, no ho nego, però també perquè és un premi que fa anys que cobejava".
Jordi Coca, col·laborador de l'AVUI des de fa molts anys, va aprofitar l'ocasió per declarar: "Mentre sigui membre del Consell de les Arts, no em presentaré a cap més premi literari". I la veritat és que n'hi falten ben pocs dels grossos, gràcies a la seva extensa i ben administrada carrera com a novel·lista i home de teatre.
La nit de les papallones, que publicarà Edicions 62, recrea la vida de l'artista Christa Leem (1954-2004), renovadora del gènere de l'estriptis, a través del personatge de Carla. Un periodista especialitzat en la nit barcelonina de l'època del final del franquisme investiga la vida de Carla quan s'assabenta de la seva mort. D'aquesta manera Coca ens ofereix una visió d'aquella Barcelona en què determinats cercles intel·lectuals es movien per la Rambla, el Panam's, el Drugestore del passeig de Gràcia, el Bocaccio, i també pel Paral·lel de la Bodega Apolo, El Molino...
"Treballo com un pintor, en diferents obres alhora, i aquest era un projecte en què treballava fa anys i ha acabat sent una novel·la més meva del que jo pensava, més personal", va explicar Coca, que va rebre l'ajut de l'agitador cultural Joan Estrada pel que fa a la documentació d'una època en què també hi havia un altre mite, Ocaña. "Puc dir que sóc l'home que més cops ha dormit amb l'Ocaña a sobre, perquè vam fer la mili junts, a marina, i ell ocupava la llitera de damunt de la meva", va confessar Coca.
Més seriós es va mostrar Estrada en recordar que cap dels intel·lectuals que van convertir Leem en musa de la Transició, mentre feien cua per veure-la actuar, van anar al seu enterrament. "Només hi havia deu persones, la majoria vedets del Paral·lel", va explicar l'actor i empresari.
Tot i el final amarg de Christa Leem i del personatge de Carla, segur que aquest és un premi especialment dolç per a Coca.