editorial
La tossuderia
sociolingüística
Col·laboració en política lingüística. Joan Martí i Castell
Els gossos borden. Quim Gibert
Dards enverinats. Quim Gibert
Lliga el teu carro a un estel. Fraga 2009. Marc A. Poveda
De Catalunya i del terme nació. Andreu Salom i Mir
Diversitat cultural i «égalité» a l'Estat francès. Marc Orozco
L'hora d'assolir l'hegemonia. Ramon Monton
pedagogia
La traducció: una clau per a aprendre l'anglès. Martín Louis Hevly
Reflexions al voltant del «lied» a Catalunya. Olga Miracle / Jordi Tomàs
lèxic
La dictadura dels ignorants. Albert Jané
«Per molts anys!» Pere Ortís
Per una llengua genuïna i castissa. Pere Ortís
Canvis de significat per confusions lèxiques. Roser Latorre
«Fregar» i «vorejar». Albert Jané
Sobre els gentilicis en -eny. Lluís Marquet
Sobre el nom de Sant Pol. Lluís Cabruja Garriga
Equívocs de la senyalització viària. Carles Domingo
sintaxi
El «de» regit. Josep Ruaix i Vinyet
Els pronoms adverbials. Albert Jané
fonètica
Vocals en contacte... (II). Montserrat Badia i Cardús
amics i mestres
Joan Bastardas. Cosme Aguiló
bibliografia
Sons de Mallorca. Gabriel Barceló
Conquesta de Mallorca. Gabriel Barceló
Diccionari del català col·loquial. Carles Riera
Memòries i aventures d'un temps i un país. Carles Riera
Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord. Jordi Dorca
Gramàtica del text. Maria Cucurull
Llibre d'estil per a escrits de teologia i filosofia. Josep Ruaix i Vinyet
Alió, Morera, Toldrà: de la Renaixença al Noucentisme. Jordi Voltas
Article publicat en el setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (del 7 al 13 de juny del 2009)
Una deshonrosa excepció
En som la deshonrosa
excepció. La vergonya –per mèrits nostres– i els darrers de la cua. Parle de
l'exigència del coneixement oral i escrit de la llengua pròpia d'aquest país per
a accedir a l'administració pública. L'exigeixen Catalunya i les Illes per al
català, el País Basc per a l'èuscar i Galícia per al gallec. I, sobretot,
Espanya l'exigeix des de fa segles a tots els funcionaris i empleats públics. I,
amb
I fixeu-vos-hi: no és sols que la llengua –la castellana, l'única que s'hi esmenta–, hi figura tot just al principi, amb els grans valors que ordenen l'estat (forma democràtica, monarquia i “indissoluble unitat de la nació espanyola”), sinó que fins i tot “el deure de conèixer-la” va per davant del “dret d'usar-la”, ben al contrari del que seria lògic. Perquè, en rigor, primer s'enuncien els drets i, després, els deures corresponents. Però ací la posició i la prelació no són casuals ni gratuïtes: és fonamental –un “deure fonamental”– exigir el requisit lingüístic castellà a tots i cadascun dels ciutadans.
Doncs bé, mentre que sí
que hi ha un requisit lingüístic castellà i, a més, per a tot déu, després de 25
anys de
I ací entrem en una altra
de les vergonyes i fariseismes legals més cínics.
Les xifres reals parlen
clar d'aquesta poca vergonya: només un 1,2% de personal de
Ara, però, tenim l'oportunitat històrica de canviar aquesta situació i d'introduir un mínim d'equitat amb el castellà i, sobretot, un mínim de respecte envers els ciutadans que volem exercir lingüísticament com a valencians, també davant les administracions. El Govern valencià està tramitant la reforma de la llei de la funció pública valenciana, on podria fixar-se aquest requisit lingüístic valencià, que ara només existeix per al castellà.
En la negociació tècnica
d'aquesta llei, dos dels sindicats majoritaris, STAS-Intersindical Valenciana i
Comissions Obreres del País Valencià– han presentat una esmena formal de
demostració de la competència lingüística en valencià per a accedir a empleat
públic. Avui dia això només es demana als ensenyants no universitaris, que són
igualment funcionaris de
Els sindicats majoritaris, que són els representants dels treballadors sobre els qui recau el requisit, no han tingut cap problema a demanar-ho. Ara, en la negociació política, serà l'hora dels partits polítics. Aquests tenen la clau d'eliminar aquesta discriminació històrica i d'introduir aquesta garantia de qualitat en l'atenció, de competència professional i de respecte envers els administrats. A les Illes Balears, ho va implantar el govern del PP, amb Gabriel Cañellas, i a Galícia, el govern de l'ex-franquista Manuel Fraga Iribarne, ja fa 17 anys. Com que els partits valencianistes i d'esquerra s'hi han manifestat a favor, ara només cal esperar que don Francisco Camps i don Jorge Alarte no vulguen que Manuel Fraga els guanye en respecte democràtic.
Francesc
Esteve
Dijous,
18 de juny. 19,30 h
Llibreria
La Central del Raval
C/
Elisabets, 6 - Barcelona
Presentació
del llibre
Idees i
paraules
Una
filosofia de la vida quotidiana
Hi
intervindran
Enric
Sòria,
escriptor
Tobies
Grimaltos,
autor
del llibre
Stefano
M. Cingolani,
Publicacions
de la Universitat de
València
Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se'ns vol
classificar sempre com a membres d'un grup? Per què se'ns neguen drets culturals
bàsics? Qüestions com aquestes i d'altres més abstractes, com ara per què ens fa
por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens
limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l'autor esperons per posar-se
a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns
textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la
reflexió, intents de mostrar el caràcter de la nostra època. Des de la pròpia
experiència, aquestes «càpsules de pensament» aborden situacions i personatges
que el lector pot reconèixer fàcilment. Un assaig que vol il·luminar aspectes no
sempre suficientment considerats i, per això, sovint
sorprenents.
Gabriel Bibiloni
És curiós que un dels castellanismes tradicionals a Mallorca, que és una illa, és o era la paraula isla, pronunciada, a més, il·la. És a dir que illa ha estat un mot inusitat en el parlar corrent dels mallorquins, fins que l'escola o vés a saber qui ens feren avinent que vivíem en una il·la. I és que els mallorquins només tenim una sola i única manera de referir-nos a la nostra terra: Mallorca i res més que Mallorca. Mai no se sentí en llengua popular la nostra illa o aquesta illa o l'illa. Amb Mallorca estava dit tot, el nom de la terra i amb ell l'expressió de l'emoció de fer-ne part. Poc importava si era una illa o un continent: era la terra dels mallorquins, amb un sol nom, Mallorca.
El mateix podem dir de les altres illes de l'arxipèlag, que en temps de normalitat nacional tenien cada una d'elles les seves institucions de govern i la seva vida pròpia. Fins que el Govern espanyol, després d'arrasar aquella normalitat, ens ficà a tots dins la província de Balears, una freda entitat administrativa que molt poc tenia a veure amb els sentiments identitaris dels illencs. Aquests van continuar dient al seu petit país Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. En el parlar corrent de la majoria de la gent no hi havia necessitat de referir-se al conjunt. Baleares, sempre en castellà i sense article, era el nom oficialesc i escrit de la província, de manera que fins a les darreres fornades d'illencs, quan hom s'ha hagut de referir a la "província", ho ha fet emprant el nom en castellà (i sense article): "ha quedat campeón de Baleares" diuen encara alguns, referint-se a un esportista o a un concurs de races canines. Més inaudit encara en la parla normal de la gent era l'adjectiu o gentilici balear, exclusiu dels registres oficinescos. És clar que la província, encara que lluny dels sentiments, era una realitat, i en èpoques pre-autonòmiques no era estrany sentir a dir la nostra província, en boca d'algun provincià pretesament més versat en geografia que els altres. Avui seria sorprenent aquesta expressió, tot i que no fa gaire encara he tingut l'avinentesa de ser sorprès sentint-la, i tot i que no hem cessat encara de ser una província, com ens ho recorden els nombrosos formularis que emplenam contínuament.
Ara alguns mitjans de comunicació ens bombarden com és que aquest verb no és al DIEC? amb l'expressió la nostra comunitat, o simplement la comunitat, un bombardament que en alguns moments arriba a ser realment enutjós. Que si hi ha un pla per a millorar les carreteres de la comunitat, que si es va penjar no sé on la bandera de la comunitat, que si s'han declarat tants de casos de grip a la comunitat, i així. El nou context político-administratiu ha generat aquest subproducte, substitut del més antic la (nostra) província. Parlar de la comunitat no és dir res que no sigui ver, perquè ho som, una comunitat autònoma (i una província), però si aspiram a ser alguna cosa més, no estaria malament que no ens rabejàssim tant en la poquesa.
A Catalunya i al País Basc no sentireu tal rebaixament, almenys en els mitjans de comunicació públics i entre la classe política, potser amb alguna excepció que cau de tant en tant. Aquí hauríem de fer igual i emprar el nom propi amb tota regularitat i amb tota dignitat. Cal tenir cura de l'estil i dels llibres d'estil. Les Illes Balears són les Illes Balears i sempre s'han de dir així, o les Illes en els contextos escaients. I cada illa pel seu nom. No sigui cosa que un dia d'aquests algun placer de Campos o de la Pobla es trobi amb un client que li demani si les cebes que té a la parada són de la comunitat.
VI Col·loqui d'Estudis
Transpirinencs
Els Pirineus: Frontera i Connexió?
Santuari de Núria (el Ripollès), 2-4
d'octubre de
2009
Divendres tarda
17.00 h - Recollida de la
documentació
19.00 h -
Inauguració
19.30 h - Conferència
inaugural
“Els Pirineus: frontera i
connexió a l'època moderna (s. XVI-XIX)"
Dr. Patrici
PUJADA (Universitat de Toulouse-Le Mirail).
22.30 h - Poetes
de ma terra,
recital
poètic per Dolors VILAPLANA
Espigolant
poemes:
intervenció
dels assistents que ho desitgin, amb un poema propi o de l'autor que
hagin volgut escollir.
Dissabte
9.45 h – Ponència Àmbit
1
“Perspectives econòmiques de les
comarques pirinenques: una mirada
retrospectiva i
prospectiva”.
A càrrec del Dr.
Modest FLUVIÀ (professor de Fonaments de l'Anàlisi
Econòmica de la Universitat
de Girona)
10.30 h – Comunicacions. Àmbit 1
12.00 h –
Pausa
12.20 h – Comunicacions. Àmbit
1
13.00 Ponència Àmbit 2
“Els cerdans i la
ralla, tres-cents cinquanta anys després: societat(s), cultura(es) i identitats”.
A càrrec d'Albert
MONCUSÍ ( professor de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València);
14.00 h – Dinar
16.00 h – Comunicacions. Àmbit 2
18.00 h –
Pausa
18.30 h – Taula rodona : “Present i
futur dels Pirineus... entre tres estats”
Amb la
participació de:
- Un representant del
Departament d'Acció Exterior del Govern d'Aragó
-Antoni Pol (coordinador de
Trobades de
- Tünde Mikes (Universitat de
Girona, projecte RESOPYR)
- Martina Camiade
(Eurodistricte)
Modera: Antoni Llagostera
(president del Centre d'Estudis del Ripollès)
19.30 h –
Cloenda
Diumenge
De
Les comunicacions:
Els interessats en participar en
aquest col·loqui mitjançant la presentació d'una comunicació poden enviar les
seves propostes en forma de resum, amb una extensió màxima d'entre mil
cinc-cents i dos mil caràcters. El termini per a presentar aquests resums és el
15 de juliol de 2009. Cal trametre el resum a
l'adreça de correu electrònic pineda@irmu.org.
El termini per a lliurar el text
definitiu, que haurà de tenir una extensió d'entre 21.000 i 25.000 caràcters, és
el 31 d'agost de 2009.
Per a facilitar l'assistència al
col·loqui, l'organització oferirà opcions d'allotjament i de
restaurant.
El preu de la inscripció general
serà de 50 euros i el de la inscripció reduïda –per a membres de centres
d'estudis i estudiants - serà de 30 euros. El preu dóna dret a les actes, al
dinar de dissabte i de diumenge i a l'actuació.
La butlleta d'inscripció haurà
de ser enviada per correu, fax o correu electrònic a: pineda@irmu.org abans del 25 de setembre de
2009.
L'organització està estudiant la
possibilitat d'oferir beques als participants.
Secretaria del Col·loqui:
Institut Ramon Muntaner. Fundació
Privada
dels centres d'estudis de Parla
Catalana
Tel. 977 401757/Fax 977
414053
Adreça electrònica: pineda@irmu.org
Informació: www.irmu.org
Organització:
Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès
Diputació de
Girona
Patronat Francesc
Eiximenis
Centre d'Estudis
Ribagorçans
Diputació de
Girona
Patronat Francesc
Eiximenis
Institut Ramon
Muntaner
Coordinadora de Centres d'Estudis de
Parla Catalana
Amb el suport
de:
El Punt
Presència
Fundació Josep Irla
Agència Catalana de
Notícies
Fundació Nous
Horitzons
Catalunya
Ràdio
José Miguel Cuesta (Veu Pròpia)
No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són, al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context sociopolític en què es van donar, alhora que s'obvia el fet històric que en altres èpoques van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.
En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.
Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.
Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.
Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.
La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.
Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.
La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.
Per
finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums
d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de
gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat
a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en
una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a
veure amb la immigració. En són unes
altres.