Jo sóc una mica curt, i com que sóc una mica curt, necessite que les coses me les facen ben explicades; perquè anem a vore si m'explique jo ara:

  Jo em pensava que el simple fet de voler evitar que la llengua i la cultura del teu país (o poble, regió, nació, comunitat o tribu; com vulgueu) desapareguen davant la pressió d'altra llengua políticament i militar més forta, era una qüestió de moralitat i honestedat cap als teus; o per dir-ho d'una altra manera més clara: defensar allò que has mamat, treballar per la llengua dels teus pares i avantpassats, la del teu carrer, del teu barri, de la teua infància...

  Això em pensava jo en la meua ingènua ignorància. Però no, ara resulta que vénen ells, els altres, i amb el seu exquisits i madrinyelíssims modals, em comuniquen que si gose fer o pensar tal cosa, és perquè sóc un intolerant inconstitucional antidemòcrata i també un nacionalista (llegiu ací un bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d'indignació) anacrònic.

  Ara vénen ells i em diuen, tot insinuant, burletes, que sóc un aixafaterrossos cava-soques (o “paleto”, segons la seua exquisida llengua), que he de respectar l'ordre vigent i que al capdavall açò és Espanya –Una, Grande y Libre– i que deixe de ser un somiatruites romàntic. Agraït hauria de sentir-me. I content de poder beneficiar-me dels impostos que paguen TOTS els espanyols (sic!). I que d'on em vénen eixes ridícules vel·leïtats si ara som tots europeus i al que hem d'aspirar és a un món més cosmopolita, natural i sense fronteres (i sense el meu idioma?). A mi em sembla, però, que el cosmopolitisme serà tan boniquet com vulguen ells, però que el considere més aviat com un luxe que només es poden permetre els pobles realment lliures. I que realment, l'única pàtria que reconec és el meu idioma.

 I si els esmente que si, deixant a banda el temes de les fronteres, em sent com un estranger en la meua pròpia terra, i que l'únic que desitge, pobre de mi, és poder gaudir d'escoles, televisions, periòdics o llibreries en l'idioma d'ací, ells em repliquen que quins capricis més estranys que tinc i quines ganes de fer la guitza; i que el que haig de fer és deixar-me de frivolitats sentimentals, si no vull que m'acusen de boig nacionalista (torneu a llegir ací un altre bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d'indignació), terrorista subversiu, feixista antiglobalitzador i no sé quantes barbaritats més.

  Així doncs, vet aquí el motiu de la meua perplexitat: per culpa, sens dubte, de la meua estulta badoqueria, jo em pensava que les meues preocupacions i inquietuds em venien d'un cert respecte ètic envers el meu poble, quan ara va i m'assabente, gràcies a ells, que no són ni nacionalistes, ni terroristes ni intolerants ni feixistes, que en realitat tot açò meu em ve donat per ser jo una mica curtet. Ai, com de trist és no tindre tant de cervell com els altres! Ni diners, ni exèrcits, ni poder...

Sico Fons

Amb bones paraules

Rellonejador

Gabriel Bibiloni

Em consulten si la paraula espanyola rejoneador té com a equivalent català rellonejador. La paraula pot semblar una broma, però el fet és que el Termcat l'any 2001 va "normalitzar" aquest terme, igual que rellonejar i relloneig. Costa de dir! El mateix dia la mateixa institució "normalitzava" una altra perla terminològica del mateix domini: noveller. Després d'això, el diccionari d'Enciclopèdia Catalana donava entrada a les dues paraules. Es veu que els termes aprovats pel Termcat són acceptats immediatament a Enciclopèdia Catalana —com el llastimós bloc (és a dir, blog)—, sense esperar ni tan sols un temps prudent per a veure si quallen o no i si la Secció Filològica els confirma.

Em sembla tot un gran error. Crec que tot el lèxic dels toros s'ha de mantenir en tota la seva més pura forma espanyola, com a realitat espanyola que és. Fer-ho així és una manera de marcar distàncies respecte del bàrbar espectacle. En canvi, traduir aquesta terminologia sembla una manera d'integrar la barbaritat en les nostres vides. Per tant, crec que en català hem de dir rejoneador, rejoneo, igual que torero, corrida, banderilla, burladero, novillero i tutti quanti. Ben igual que fan totes les llengües de les societats civilitzades que no es diverteixen de manera incivilitzada.

Dit això, rellonejador i noveller serveixen per a il·lustrar el funcionament del calc amb tota la seva nuesa i quasi diria extravagància. Només faltava traduir banderilla per bandereta. Pel que fa al primer mot, en espanyol la cosa és senzilla: rejoneador (i rejoneo) és un derivat de rejonear, aquest és un derivat de rejón i aquest és un derivat de reja. El calc en sèrie parteix de la creença que rejón en català és relló, i llavors es calca rejonear per rellonejar (i rejoneo per relloneig) i finalment es calca rejoneador per rellonejador.

La paraula relló (que si fos d'ús popular a Mallorca, pronunciaríem reió) la tenim documentada en català medieval. Ramon Muntaner, quan descriu les armes dels almogàvers, parla de les llances, la part inferior de les quals es diu aristol i la part superior, relló. El relló és la punta de ferro de la llança. Deu tractar-se d'un derivat diminutiu (diverses vegades hem parlat dels diminutius en –ó) de rella, atesa la semblança d'aquesta virolla de la llança i la rella de l'arada romana, tot i que podria ser només una continuació del regula llatí (barra de ferro) que trobam en algun significat secundari de rella. O potser un derivat de rell, forma masculinitzada de rella, que també apareix alguna vegada.

En espanyol veig que rejón sembla un derivat de reja, però potser amb camins semàntics diferents. Si és un derivat autòcton (si no és pres d'una altra llengua) hauria de tenir valor augmentatiu, valor que correspon normalment al sufix castellà –ón. La rella de l'arada en castellà també es diu rejón, clarament augmentatiu. I en castellà es diu rejón d'una arma blanca semblant a un punyal o ganivet. El 1713 Felip V promulga una pragmàtica prohibint "el uso e los puñales o cuchillos... llamados rejones". No és gens clar, doncs, que el rejón castellà sigui un equivalent del relló de Muntaner. Cap a final del segle XVI o començament del XVII a les lluites amb els bous (que a l'Edat Mitjana eren a cavall, fetes per cavallers i com a entrenament per a la guerra) se substitueix la llança per una nova peça que es diu rejón, que a l'extrem porta una fulla d'acer tallant. És a dir, el rejón passa de ser un punyal a significar tota una arma formada per una gran asta de fusta que té el punyal a l'extrem. I d'això el Termcat en diu relló.