Isabel-Clara Simó
Llegeixo al diari Público, no gens sospitós de catalanisme, una informació que diu que l'any passat només 23 pares d'un total de 400.000 de primària van demanar que els seus fills fossin educats al marge de la immersió lingüística. La realitat sovint és inapel·lable i els discursos integristes eludeixen sempre l'argument racional i l'aportació de dades. Just al costat, al mateix diari, hi ha una petita entrevista al prestigiós lingüista J.C. Moreno, madrileny, que, a la pregunta "S'ha imposat el català a Catalunya?", contesta: "Castella educa en castellà i no és una imposició. Apliquem el mateix raonament a la resta, donat que les llengües són iguals. Allò que és una imposició és el castellà a Catalunya, com ho seria el català a Castella, cosa que cap català pretén".
I tanmateix, l'eclosió de la dreta a tot arreu (explicable en època de crisi: la por escora la gent a la dreta, a agafar-se i conservar el que hi ha), i la pujada de la dreta espanyolista és un nou perill per a la malmesa llengua catalana. No hi ha arguments, no hi ha res més que "el derecho de conquista". Ai, mare! No ens ha d'estranyar, doncs, que la gent ens en preocupem. I que alguns s'organitzin per parlar de llengua. Un dels fòrums a què tinc accés més continuat és InfoMigjorn, que dirigeix l'alcoià Eugeni S. Reig i que es rep gratuïtament només demanant-ho. Doncs bé, ara InfoMijorn ha obert una pàgina web on s'apleguen articles, novetats, discussions, etc. L'adreça és www.migjorn.cat i, si hi feu una ullada, hi quedareu enganxats, com m'ha passat a mi.
No és que no hi hagi altres fòrums; per sort, n'hi ha una pila. Si la llengua estigués normalitzada, no caldria res de tot això. Elemental, doctor Watson.
"L'EXPERIÈNCIA DE LA LLENGUA és vital, no cal dir-ho", ens recorda: "Mortal, i doncs, en això no hi ha res d'original." Bé, segurament no hi ha res d'original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren i menyspreen: l'experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per a qui la parla, la llegeix, l'escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la forma de les idees, de les sensacions, de l'art de parlar i d'escriure expressant, si pot ser amb un punt d'estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, "el món". Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa.
DERRIDA, PER CONTINGÈNCIES de la geografia i de la història, era un jueu francès d'Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat complexa, dins de la qual havia d'optar, si és que això era possible. En Le monolinguisme de l'autre, explica la relació gairebé inexpressable d'un jueu algerià amb la llengua francesa: l'única llengua seua, estimada amb passió i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era "la llengua de l'altre", la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua pròpia del país on va nàixer, l'àrab dels carrers i dels pobles, l'idioma dels seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s'identificava, un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria, família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en "francès"?
ELS SEUS BESAVIS, RECORDA, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l'àvia, a finals del segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques -com la major part dels jueus d'Algèria, ja molts d'ells professors, metges, advocats, professionals- hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells jueus algerians de mitjan segle XX ja "eren" i se sentien "francesos", segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se'n pot dir nacional. "I de la mateixa manera que estime la vida -assegura Derrida- i la meua vida, estime allò que m'ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l'única llengua que em van ensenyar a cultivar, l'única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable".
¿I QUÈ HA DE FER ALGÚ QUE TÉ una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure? Doncs l'ha de tractar "d'una manera no diria perversa, però sí una mica violenta." "Per amor," diu Derrida. "L'amor en general passa per l'amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d'alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...". Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són encara més belles: és natural...), i em sembla una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de meditar seriosament: l'amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se'n responsable, que té una càrrega d'ètica personal i compartida.
"JO VISC D'AQUESTA PASSIÓ -conclou Derrida- si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l'estima aquest o aquell francès d'origen, és perquè jo l'estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s'ha apropiat d'aquesta llengua com la seua única possibilitat". ¿Què hauríem de dir o d'afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d'abans i també molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van "ensenyar a cultivar", una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota d'una altra que era l'única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de "monolingüisme de l'altre"? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res.
DISCURS POLÍTIC I
IDENTITATS (TRANS)NACIONALS
I JORNADA SOBRE
COMUNICACIÓ POLÍTICA A LA UPV
Universitat Politècnica de
València
1 de juliol de 2009
MATÍ
8:30 Lliurament de
documentació
9:00h Obertura de la Jornada:
Rafael Blasco,
conseller d'Immigració i Ciutadania de la Generalitat Valenciana;
Juan
Julià, rector de la Universitat Politècnica de València.
9:30h “La
construcció del subjecte transnacional a través del discurs polític”, Margarida
Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona)
10:30 “Un fenómeno a la vez
transcultural y específico: el discurso populista”, Patrick Charaudeau
(Universitat París XIII)
11:30 PAUSA/CAFÈ
12:00h “Eufemisme
i discurs polític”, Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
13:00h
“Discursos efímers instrueixen sobre comunicació institucional”, Xavier Laborda
(Universitat de Barcelona)
VESPRADA
16:00h “El debate
político. Una aproximación crítico-constructiva”, Antonio M. Bañón (Universitat
d'Almeria)
17:00 “Discurso, poder y élites simbólicas”, Teun Van Dijk
(Universitat Pompeu Fabra)
18:00 PAUSA
18:30 Taula Rodona:
“Política, llenguatge i immigració”. Hi participaran tres polítics
valencians:
Carmen Alborch, portaveu del PSPV-PSOE a l'Ajuntament de
València;
Josep M. Felip, Director General d'Immigració i Ciutadania de la
Generalitat Valenciana, del PP;
Amadeu Sanchis,
coordinador d'EUPV a València.
Moderador: Josep Lluís Gómez Mompart
(Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació,
Universitat de València).
20:00h Cloenda
Lloc: Sala d'actes
de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses
Inscripció: Centre
de Formació Permanent de la UPV
On line: 20 de maig – 27 de juny
http://www.cfp.upv.es/cfp-posei2-web/inicio/curso_datos.jsp?idioma=es&cid=20064
Oficines del Centre de Formació Permanent: fins al 30
de juny
Preu: estudiants 10 euros / resta d'assistents 30
euros
Organitza: Àrea de Filologia Catalana de la UPV
Participen: Àrea de
Promoció i Normalització Lingüística de la UPV
Vicerectorat de Cultura de la
UPV
Vicerectorat d'Investigació de la UPV
Departament de Lingüística
Aplicada de la UPV
Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana
Coordina: Maria Josep Marín Jordà (Àrea de Filologia Catalana de
la UPV)
Contacte: mjmarin@idm.upv.es
Emili Manzano entrevista Joan Solà, filòleg, catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu de la publicació del seu assaig "Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra".
Podeu sentir-la ací: http://www.tv3.cat/videos/1270399/Joan-Sola-filoleg
Gabriel Bibiloni
Tractarem avui del nom d'una malaltia de la qual, lamentablement, es parla molt aquests dies. Les llengües europees tenen dues paraules per a aquest mal: la que prové del mot francès grippe i la que prové del mot italià influenza. La més antiga de les dues, en sentit mèdic, és influenza, documentada en italià en el segle XIV, presa del llatí influentia i que recorda la creença de la influència dels astres sobre la salut i la malaltia. Una creença que també es manifesta entre els catalans, i així Coromines ens mostra un document de 1375 que parla d'una persona "malauta de la influència", tot i que no sabem exactament quina mena de malalties eren aquestes influències medievals.
Les dues paraules s'escampen per les llengües europees en temps moderns, normalment arran de grans epidèmies. La paraula italiana influenza va passar a l'anglès a mitjan segle XVIII (primera documentació, 1743; reduïda a flu en el segle XIX) i poc després al francès, amb motiu d'una gran epidèmia apareguda a Itàlia (primera documentació, 1782), si bé en francès va conviure amb grippe, que és la paraula que allà va triomfar. Influenza també va ser adoptada en alemany, danès, noruec, suec, finès, hongarès, etc.
Grippe és una paraula francesa medieval d'origen controvertit (s'ha considerat deverbal de gripper, manllevada al fràncic, al rus, al suís alemany, etc.). En el sentit mèdic comença a usar-se a mitjan segle XVIII i ràpidament es va escampar a un bon grapat de llengües. Es troba usada en anglès durant la segona meitat del XVIII, tot i que en aquesta llengua es va imposar l'italianisme influenza, com hem dit. També existeix Grippe en alemany, si bé hi predomina Influenza. El mot francès ha estat adoptat per l'espanyol i el portuguès (gripe), l'occità (gripa), el romanès (gripă), el neerlandès (griep), el polonès (grypa), el croat (gripa), el turc (grip), l'esperanto (gripo), etc.
Tant en espanyol com en català les dues paraules són usades en els segles XIX i XX, però s'acabà imposant el gal·licisme. En català aquest fet és condicionat pel que feia l'espanyol. En un principi, en les dues llengües alternen, a més, la grafia purament francesa grippe i l'adaptada (gripe en espanyol i grip en català). A principi del segle XX també es deia, més aviat popularment, dengue, paraula presa del castellà dengue, també d'origen controvertit, però en rigor el dengue és una altra malaltia. El 1900 La Veu de Mallorca parlava de "la grippe, equivocadament anomenada dengue".
En català s'imposà grip, una mala adaptació o una adaptació mediatitzada per l'espanyol del mot francès. Una bona adaptació hauria estat gripa, atès que la –e del mot originari és una marca morfològica de femení, que en català ha de ser –a. Els catalans del Nord, que saben francès i perceben correctament la –e final, diuen gripa, com els occitans, igual que diuen crepa i no crep (del francès crêpe). Haurem de dedicar un article a l'adaptació dels gal·licismes al català. Es tracta, doncs, d'un mot originalment femení, i així ha estat tractat sempre majoritàriament en la llengua escrita i culta. Però la seva forma, acabada en consonant, fa que hagi estat concebuda com a masculina en la llengua popular d'algunes àrees, com Mallorca. Pel que fa a l'altra paraula, la italiana, ja he dit que també havia estat usada, igual que feia l'espanyol. "La grippe o influenza" llegim a La Veu de Mallorca el 1900. Per això Pompeu Fabra la inclou com a mot secundari amb la forma influença primer al Diccionari Ortogràfic de 1917 i després al Diccionari General de 1932. De poc serveix, però, perquè no l'usa ningú.
Les diverses formes i episodis de grip tenen denominacions "populars" referides sovint a l'origen, com grip russa (1889) o grip asiàtica (1957). De vegades reben noms inexactes, com la de 1918, que arreu del món es digué grip espanyola. La passa actual va dir-se en un principi grip porcina, una denominació rebutjada ràpidament pels polítics amb la intenció de preservar els interessos de la indústria càrnica del porc. Els mateixos polítics improvisaren el nom de grip nova, terme només usat, de fet, al sud dels Pirineus que per la seva naturalesa absurda va durar un o uns quants dies, segons els mitjans. Ara els qui no continuen amb grip porcina (la premsa en anglès i en alemany continuen parlant de swine flu i Schweinegrippe) en diuen grip A, a partir del nom científic que fa servir l'OMS. Però de grip A n'hi ha moltes, com la de 1918, que és del mateix tipus que l'actual: A(N1H1).
Escola
Valenciana ha fet públic una anàlisi en què es conclou que
l'opció preferent de les famílies, si hi ha l'opció, és que els fills estudiïn
en català. 'Si hi existís l'oferta a tots els centres, 'la demanda potencial se
situaria en un 55%, això és 233.881 alumnes'. Amb tot, aquesta xifra contrasta
amb els 138.223 actuals, i implica que 'amb la planificació i oferta adequada'
la matrícula en valencià augmentaria en més 95.558 alumnes.
L'entitat cívica
denuncia que, durant el curs 2008-2009, dels 445.335 alumnes que estudien als
centres públics d'infantil i primària, només 138.223 ho poden fer en la llengua
pròpia del país perquè la conselleria d'Educació no n'amplia l'oferta. Val a dir
que tot el País Valencià, dels 1.726 centres públics i privats d'infantil i
primari que hi ha, només es pot estudiar en català a 748, és a dir, al 43%.
Segons Diego Gómez, president d'Escola Valenciana, 'l'únic que volem fer
entendre al govern valencià és que tots els pares i mares valencians tenen el
dret a escollir la llengua en què volen que aprenguen els seus fills, i el dret
a estudiar en valencià no està garantit, per això demanem que almenys el 50% de
l'oferta siga en la nostra llengua.'
Una altra de conclusions que ha
extret l'entitat cívica arran d'aquest estudi és que 'els pares i mares
valencians són sabedors que l'ensenyament en valencià és l'únic que garanteix
l'igual domini de valencià i castellà i facilita l'aprenentatge de l'anglès, per
això, allà on poden triar, matriculen en major mesura els seus fills en valencià
perquè és garantia de plurilingüisme.'
Actes
festiu i reivindicatiu
Per tot plegat, Escola Valenciana prepara un
acte festiu i reivindicatiu que es farà el dia 18 de juny a València i que
marcarà el punt i final de la campanya de 70.000 postals que docents, pares,
mares i ciutadans estan enviant al president Camps sota el lema 'Obri la Porta a
les Llengües'.
Escola Valenciana ha fet públic un informe on demostra que l'oferta d'ensenyament en català que fa la Conselleria d'Educació és dotze punts inferior a la demanda dels pares. En aquest sentit calcula que prop de cent mil alumnes optarien per l'ensenyament en la llengua pròpia i no ho poden fer. Segons el president de l'entitat, Diego Gómez, "només volem fer entendre al govern que el dret a estudiar en valencià no està garantit".
L'estudi demostra "que els pares i mares trien en primera opció valencià, lògicament sempre i quan la Conselleria oferta aquesta possibilitat en el seu districte. Això demostra que si existira oferta d'ensenyament en valencià en tots els centres, la demanda potencial se situaria en un 55% del total, això és 233.881 alumnes. Aquesta xifra contrasta amb els 138.223 actuals, i implica que amb la planificació i oferta adequada la matrícula en valencià augmentaria en més 95.558 alumnes".
Publicat en el diari AVUI dimecres 3 de juny del 2009
http://paper.avui.cat/article/societat/165858/cent/mil/nens/sense/catala/valencia.html
Escola Valenciana ha conclòs que la majoria de pares i mares al País Valencià trien en primera opció el valencià com a llengua d'ensenyament per als seus fills, sempre que, esclar, la conselleria oferti aquesta possibilitat en el seu districte, cosa que no passa sempre. L'informe posa de manifest, segons les xifres de l'entitat, que, si hi hagués oferta d'ensenyament en català en tots els centres públics, la demanda potencial se situaria en un 55% del total, cosa que significaria 233.881 alumnes estudiant en la llengua pròpia del territori. Aquesta xifra contrasta amb els 138.223 actuals -el 43% del total- i implica que amb la planificació i l'oferta adequada la matrícula en valencià augmentaria en 95.558 alumnes. Segons Escola Valenciana, el dret d'estudiar en català "no està garantit" i per això des de l'entitat es reclama que almenys el 50% de l'oferta sigui en aquella llengua.
Des que l'entitat va encetar aquest any la campanya Obri la porta a les llengües. Matricula en futur, matricula en valencià, l'Oficina de Drets Lingüístics -pertanyent a la mateixa institució- ha rebut prop de 300 consultes de pares i mares queixant-se pel fet que durant el període de matriculació o bé no s'ofertava ensenyament en valencià als centres on els pertocava matricular els fills de 3 anys o bé perquè, tot i ofertar-se'n places, la demanda d'alumnes superava en molt l'oferta.
Una de les vies que l'ordenament actual preveu per obrir una nova línia en valencià és que el centre educatiu, d'acord amb el consell escolar, ho sol·liciti a la conselleria. Tot i això, hi ha desenes de centres a l'espera d'una resposta. És el cas del CP Raquel Payà de València, on malgrat haver aprovat i tramitat la petició fa tres anys encara és hora que s'atengui la seva demanda. En d'altres, però, com el CP Cervantes també de València, la pressió dels consells ha resultat exitosa i el govern valencià sí que s'ha vist obligat a introduir-hi noves línies.
Diego Gómez, el president d'Escola Valenciana, afirma que "com més autoritària" sigui la resposta d'Alejandro Font de Mora i Concha Gómez -conseller d'Educació i secretària autonòmica d'Educació, respectivament- en el sentit de "desobeir" la llei d'ús i ensenyament del valencià i la normativa vigent així com els acords de consens dels consells escolars, "més pressió rebran de les famílies i els centres". Gómez ha anunciat que es faran demandes "cas per cas" per una lluita que, ha anunciat, "guanyarem tant si ens costa dies, mesos o anys".
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Publicat en el diari digital Pàgina26 diumenge 7 de juny del 2009
http://www.pagina26.com/comunitat-valenciana/8254-educacio-lboicotejar-les-linies-en-valencia.html
Educació «boicoteja» les línies en valencià
Ho denuncia el Sindicat de Treballadors del País Valencià, arran d'un estudi que ha realitzat a partir de la demanda de programes en valencià (PEV o PIL). Segons aquesta entitat, les estratègies de Conselleria són diverses. Per exemple, no s'atenen les demandes dels consells escolars, dels claustres, de les associacions de pares i mares o de les direcicons dels centres. És el que ha succeït a l'IES Ballester Gozalbo de València i a l'IES rei en Jaume d'Alzira (la Ribera Alta), als quals se'ls ha denegat crear un PEV en primer de Batxillerat, malgrat la demanda. En el CEIP Antonio Arnelles de Castelló (la Plana Alta), el CP Emilio Lluch de Nàquera (Camp de Túria), dels CEIPs número 5 i 6 de Catarroja (l'Horta Sud), o el CEIP Amadeo Tortajada de Mislata se'ls ha denegat convertir un PIP en un programa en valencià. Els centres concertats «no s'han lliurat» tampoc d'aquest boicot, com ha denunciat recentment el col·legi Sant Cristòfol Màrtir de Picassent, al qual se li ha denegat transfomar una linia en valencià de les dues que actualment oferta en castellà. Cal recordar que només el 6% de l'alumnat que estudia en valencià ho fa en centres concertats.
Jornades de
(12 i 13 de juny de
2009)