Tècnicament no és complicat: no es requereixen grans infraestructures, sinó només un servidor -que tinc a casa meva-, que és un ordinador de rebuig, donat per la UPC, amb una connexió ADSL normal i corrent. El que va dur més feina va ser fer la traducció i el més difícil va ser dissenyar l'estratègia del projecte El català, la següent llengua a la Unió Europea.
I com enginya el projecte?
Calia desenvolupar-lo amb temps abans que Zapatero presidís el Consell de la UE durant la primera meitat del 2010. Primer, calia socialitzar el debat; sabia que el tema no era nou i que els polítics en parlaven, però calia llançar una sonda per veure com respirava la ciutadania.
Què li va semblar la resposta?
Va ser molt encoratjadora. La xifra de visitants és molt important. La web (www.europarl.cat) va tenir 155.000 visitants únics el 2008, que hi van consultar 650.000 pàgines i les xifres no han parat de créixer. La sort va ser que la iniciativa es va propagar a través de correus electrònics i a través de dos grups creats al Facebook.
Vostè mateix va moure la campanya a internet?
No. El projecte i jo érem anònims del tot. En publicar-la vaig escriure a tots els eurodiputats del nostre territori lingüístic perquè ho sabessin i ho donessin a conèixer a Brussel·les. Llavors vaig quedar a l'expectativa de què passava.
Així la web la van fer córrer els eurodiputats...
Ells la van fer córrer institucionalment i el 16 d'abril del 2008 em citen a l'oficina del Parlament Europeu de Barcelona i em demanen que la tanqui per temes legals: per apropiació d'imatge -perquè vaig haver de retocar el logotip per traduir-lo- i per fer ús de les fotos sobre la Cambra. Això va sortir als mitjans i així és com la iniciativa va començar a ser coneguda.
Es va complicar la vida, el van acusar de pirata...
Sí, em van tractar com si fes coses il·legals i em van advertir que els seus advocats s'hi posarien si no tancava la web. La situació es va mantenir incerta fins que el novembre del 2008 vam fer una roda de premsa amb Òmnim Cultural i la Plataforma per la Llengua, que van donar-me suport i van dir que si calia anar als tribunals em defensarien. Arran d'això l'Oficina del Parlament Europeu em va dir que em despreocupés del tema i que la web podia continuar activa.
No es van veure amb cor de denunciar un fet tan obvi i inofensiu, que respon a un dret elemental...
Quan em van citar, vaig enviar-los una carta per al portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch. Hi deia que jo no tancaria la web però que els lliuraria les contrasenyes necessàries perquè ho fessin ells, sempre a canvi d'una entrevista per parlar-ne. No em van respondre.
Què pretenia amb l'entrevista?
Parlar del projecte per veure com aprofitaven la feina feta per la web de la Cambra. Jo no volia ser qui la tanqués... Però no va caldre perquè van canviar de parer en veure el suport de la gent, d'Òmnium i la Plataforma per la Llengua.
¿Aquest cas demostra que compten més l'audàcia i els fets consumats que gaires discursos?
No, demostra que tots som necessaris. Els eurodiputats han defensat molt la qüestió políticament i jo ho faig en l'àmbit ciutadà, i demostro que la demanda té suport, més enllà dels discursos dels polítics a Brussel·les. Som ciutadans europeus que demanem que la nostra llengua sigui oficial, com ho són 23 llengües més.
Fa un mes i mig va presentar la segona part del projecte... Com funciona?
Un cop socialitzat el debat i amb Europarl.cat salvada, proposo que la ciutadania europea pugui donar suport a l'oficialitat del català i que les parts implicades -Brussel·les, l'Estat espanyol, els partits i institucions catalans...- es moguin. Guardans primer i ara en Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV), Maria Badia (PSC) i també Oriol Junqueras (ERC) donen suport a la iniciativa de la web www.oficialitat.cat. El PP, coherent amb els seus plantejaments, és l'únic que n'ha restat al marge. També Jordi Pujol i personalitats d'institucions culturals s'hi han sumat. Ara ja són desenes de milers les adhesions rebudes i ens plantegem amb Òmnium com promoure més la campanya, sobretot en l'àmbit internacional.
D'on treu la fermesa per a una gesta que sembla una missió impossible?
Sembla una missió impossible perquè aquesta UE és l'Europa dels
Estats, que han imposat una lògica: només ells es consideren ens amb criteri
propi i llibertat d'acció. Així, l'oficialitat sols s'aconseguiria quan algun
Estat catalanoparlant accedís a la UE. Fins ara s'ha defensat des de faristols
argumentant el nombre de catalanoparlants; que reconèixer la nostra llengua ens
acostaria a Europa, etc. Cal, però, també que la gent s'hi impliqui. És l'única
manera de vèncer la voluntat política desplegada en contra. Les traves reals són
al govern espanyol... Sí, només a Madrid. L'oficialitat d'una llengua l'ha de
sol·licitar un Estat i l'espanyol ho ha de demanar en la propera reforma del
Tractat. Val la pena votar el 7-J pel català a la UE? Sí, hi ha 4 grups que
defensen l'oficialitat i com més catalans hi hagi pels diferents grups del
Parlament, més influència tindran.
Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni
Aquest és l'article que fa cinquanta de la secció Amb bones paraules. Són cinquanta setmanes de trobament puntual amb els lectors del Diari de Balears i de L'Espira. Tenint en compte que durant el mes d'agost no surt el suplement cultural del diari, les cinquanta setmanes rodones corresponen al primer aniversari de la revista i de la nostra secció. I en aquest aniversari vull expressar la meva satisfacció per haver pogut transmetre als lectors no sols un munt d'informació sobre diferents aspectes de la llengua sinó també per haver tingut l'oportunitat d'exposar la meva visió d'un grapat de qüestions de normativa lingüística i de fer així una minúscula i modesta aportació a la tasca de construir el català del segle XXI. Una aportació si fa falta repetir-ho que descansa sobre el fonament de les idees de genuïnitat i convergència dialectal i es proposa la recerca d'una llengua independent i equiparable a qualsevol llengua europea moderna. I la meva gratitud al Diari de Balears per donar-me aquesta oportunitat.
M'he de manifestar satisfet de la difusió que han tingut aquests articles. No sols els lectors del diari els han tinguts disponibles en paper i a la versió digital, sinó que moltes persones hi han pogut accedir per altres vies. També són penjats a la web personal de l'autor i al seu blog, on se susciten debats que arriben a ser apassionats i apassionants. A més, els nostres escrits se solen reproduir en els butlletins dels dos fòrums dels professionals de la llengua més importants del país: Infozèfir (1.672 subscriptors) i InfoMigjorn (10.000 subscriptors). El meu agraïment també als gestors d'aquestes dues importants eines de normalització lingüística pel seu interès i la seva amabilitat.
Coses de la globalització. Amb la tecnologia arribes a l'altra punta del món en un moment, tot i que de vegades el missatge no arriba a la persona que tens just al costat. La segona part cal assumir-la amb paciència. El món no es va fer en un dia i la llengua tampoc. El món i la llengua es van fent, malgrat els qui no tenen gaire interès a participar-hi.
Hem tractat cinquanta temes molt diversos; uns que podríem qualificar d'interès general de tota la comunitat lingüística (hem denunciat castellanismes amagats i calcs perversos com informe, assumpte, espoli, botellot, condó, cinturó, atur o aturat), i uns altres que concerneixen especialment els usos insulars i que només es poden tractar en llocs com aquest, ja siguin qüestions de lèxic (vermellencs o vermells, aixeta o grifó, advocat o misser), qüestions onomàstiques (Palma o Palma de Mallorca, Parc de Mar o Parc de la Mar, Son Santjoan o Son Santjoan) o temes de pronunciació, en què els parlants han tingut fins ara molt poques referències (hem denunciat pronúncies aberrants, com el famós interès amb vocal neutra tònica, o invents estrafolaris com el punt es o el punt net també amb vocal neutra).
Un tret d'identitat d'aquesta columna és la voluntat de no ser merament divulgativa de regles i nocions ja exposades a altres bandes prèviament tot i que la repetició i l'efecte gota d'aigua poden ser molt necessaris, sinó aportar idees noves i punts de vista originals, que, per això mateix, de vegades poden sorprendre més d'un. Són propostes d'ús lingüístic molt meditades i calculades, i sempre en la línia bàsica que ha marcat la codificació i l'elaboració del català modern. Si alguns altres se n'aparten, serà responsabilitat seva.
Continuarem amb aquesta tasca i en aquesta línia. Gràcies a tots els qui ens han seguit, i especialment als qui han col·laborat en la vehiculació de les propostes.
XLI UNIVERSITAT CATALANA
D'ESTIU
Del 16
al 25 d'agost del 2009
Com tots
els anys a l'agost se celebra
Les beques
són del 50%, com
què són limitades, el que heu de fer és enviar un correu explicant el motiu
pel qual esteu interessats en assistir-hi. Les beques únicament són per als socis de Joves d'Acció-Casals Jaume I i per
als socis d'ACPV -Casals Jaume I, menors de 30
anys.
Telèfon: 96
315 77 99 ext 209 (9h a 14h)
Correu: joves@acpv.cat
Més informació
sobre
Joves d'Acció
96 315
77 99
En llegir en Levante-EMV
alguns articles atenents a l'oficialment reconegut com a Himne Regional per
cert i per raons òbvies l´únic himne autoritzat a la dictadura de Primo de
Rivera, he entropessat amb alguna que altra consideració referent a la lletra
d´aquell primitiu Himne de l´Exposició, obra de Maximilià Thous Orts, les quals
i sense cap ànim de polèmica m´agradaria matisar.
Fent així una mica de
recordatori d´aquesta història, contada pels seus propis familiars, direm que en
ocasió de trobar-se treballant a Madrid Serrano i Thous a la composició de
sarsueles, els organitzadors d´aquella Exposició Regional de 1909 volgueren que
el mestre Serrano fera una partitura ad hoc amb un gran aparat de veus i
instrumentalització, atés que a més a més acudia a la inauguració el propi rei,
Alfons XIII.
Cal dir a més que els versos d´aquest himne anaven en un
principi a càrrec del patriarca jocfloralesc, Teodor Llorente, i Maximilià Thous
es va encarregar momentàniament de la seua lletra en castellà per a que més tard
i sobre ella poguera Llorente escriure els seus versos. És a dir, fent allò que
en termes literaris es coneix com a monstre, atenent les manifestacions
recollides en el seu moment pel seu nét, Albert Thous.
En acabant, però,
seguint amb les susdites manifestacions i per causes no suficientment
contrastades, Teodor Llorente no faria els versos, i l´esbós de Thous, que sabia
molt bé per a qui escrivia i com devia de fer-ho, acomplint simplement un
treball d´encàrrec com feia a les sarsueles, quedà com a l´oficial de
l´Himne.
Ateses, doncs, aquestes circumstàncies, sí diré que resulta de tot
punt imposible saber com haguera sigut la lletra de l´actual Himne Regional, en
el cas d´haver-se-li encarregat per aquest fi. Personalment tinc la creença de
què en absolut hagueren sigut uns versos submisos.
Maximilià Thous i Orts,
el mateix que la major part dels seus descendents fills, néts i besnéts, a
alguns dels quals tinc el plaer d´haver conegut i conéixer era un home
d´esquerres i nacionalista, injustament tractat arran de l´adjudicació de la
lletra de l´Himne per una bona part de la progresia valenciana, desconeixidora
del seu ferm compromís amb el país i de la seua ideologia
d´esquerres.
Candidat en dues ocasions per les Joventuts Valencianistes, va
fundar amb Francesc Bosch Morata, creador com a conseller de Cultura que fou
dels Premis Literaris País Valencià i fill adoptiu de València arran precisament
d´una moció del sotasignant d´aquest article, el Partit Valencianista
d´Esquerres, éssent jutjat i empresonat a l´acabament de la guerra pel Tribunal
de Responsabilitats Polítiques, el qual a més, i en eixir de la presó ja molt
malalt, el va prohibir que exercira el seu treball.
Tanmateix i
estranyament, la ciutat de València en acabant supose que l´Ajuntament
d´aleshores el recorda a una làpida al cementiri amb la seua efigie, com autor
d´un himne que mai no hagués sospitat anara a convertir-se un dia en l´Himne del
seu país.
Seua i ben diferent, és la poesia que transcrivim a continuació i
que fa uns anys encara cantava el grup Cadafal d´Elx:
M´agradaria per tant poder trencar els criteris erronis existents sobre aquest personatge, crec que deguts a possibles malentesos i a determinades apropiacions indegudes.
I
LLIURAMENT DELS PREMIS JAUME I
dissabte, 13 de juny 2009, a les 21:00
Restaurant del Parc Esportiu Municipal
(Dàtil d'Or)
Enguany, la Junta Gestora del Casal Jaume I d'Elx, ha decidit atorgar el
Premi Jaume I -Casal d'Elx a:
Joan-Carles Martí i Casanova (Elx)
(Assagista, conferenciant i activista en llengua catalana. Actualment és vicepresident d'El Tempir d'Elx i Tècnic Superior de Turisme de l'Ajuntament de Guardamar del Segura)
Alfons López i Tena (Sagunt)
(Exvocal del Consell General del Poder Judicial i President del Cercle d'Estudis Sobiranistes )
Softcatalà (Barcelona)
(Compromís amb la Llengua Catalana, en l'àmbit de la informàtica, les noves tecnologies i internet. )
Dintre de la gala hi haurà l'actuació musical del grup Batà
El
lliurament d'aquests premis tindrà lloc durant el transcurs d'un sopar que farà
el Casal el proper dissabte, 13 de juny, a les 21.00 hores al Restaurant del
Parc Esportiu Municipal d'Elx (Dàtil d'Or)
Preu: 33
euros
Nota: Confirmeu i Retireu els tiquets del
Casal abans del dijous, 11 de juny.
(Per a més informació
no dubteu a posar-vos en contacte amb el Coordinador del Casal Jaume I d'Elx,
Agustí Agulló i Marcos al 965426480/645192121)
MENÚ
ENTRADES:
Pa casolà torrat amb oli i tomaca
Rostit de verdures
amb parmesano
Lacón a la llima i pebre
Assortiment d'ibèrics: Formatge
manxec, salsitxó, xoriç
Delicies
d'Elx
Calamars
1r PLAT:
Podeu triar... Llomello Primaveral o Bacallà
gratinat
POSTRES:
Tortada d'Elx i café
BEGUDES:
Cervesa, Refrescos, Aigua Mineral, Vi Blanc i Negre
Canals Nubiola, Sidra o Cava.
ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del
teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i
aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i
tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la
nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu
estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a
vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la
paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint
la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les
síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble,
caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una
enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula
justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb
voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense
pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et
maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són
banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és
poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci
estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés
Estellés
CASAL JAUME I
D'ELX
SANT JORDI,2
ELX-03203
(BAIX
VINALOPÓ)
TELÈFON
965426480
elx@acpv.c
La llei del 1983 era una llei de despenalització del català. Perquè, tot i que l'Estatut del 1979 ja reconeixia el català com a llengua oficial, el cert és que ningú no n'havia pres nota. Per tant, va ser una llei pedagògica nascuda del consens. Calia tenir un lloc d'on agafar-se, encara que fos mínimament. Gràcies a aquesta llei, vam assolir grans avenços en el terreny de l'administració pròpia, l'ensenyament i els mitjans de comunicació.
Què opina de la campanya del PP contra la nova llei educativa (LEC) en l'aspecte lingüístic?
És execrable i immoral. El PP sap perfectament que des del 1983 a les escoles de Catalunya el català és la llengua de l'ensenyament, que no es pot practicar la segregació lingüística i que al final de l'educació obligatòria tots els alumnes han d'acreditar el ple domini de les dues llengües oficials. Aquesta política educativa, ara recollida per la LEC, està avalada pel Tribunal Constitucional, i això també ho saben.
I a vostè què li sembla?
De fet, la lamentable croada del PP i del nacionalisme espanyol contra l'Estatut i ara la LEC és profundament retrògrada, contrària a l'Estat de les autonomies plurilingüístic. Malgrat ser un engany molt barroer, atia perillosament els prejudicis anticatalans que hi ha a l'Espanya profunda.
En quina situació ens trobem quant a l'ús social del català?
A Catalunya, prop del 50% dels parlants tenen el castellà com a llengua habitual. Dubto molt que la situació canviés si declaréssim el català com a llengua oficial única. En tot cas, hi hauria més conflictes. Alguns pensaran que sóc conformista, i no és això. Sóc realista. Us asseguro que no conec cap altre país del món on hi hagi un nombre tan important d'al·lòfons -de gent que no parla la llengua pròpia habitualment- i, en canvi, institucionalment, la llengua pròpia tingui tant de pes. Potser a Israel, però em sembla que ja hi predominen els parlants d'hebreu.
Quina valoració fa del programa d'immersió lingüística: ha donat els fruits que s'esperaven?
La paraula immersió no m'ha acabat de convèncer mai. La nostra no és pròpiament una immersió. És una immersió mixta, que garanteix l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola pública i concertada. Malgrat tot, la realitat sociolingüística pesa avui més que l'escola.
Alguns han arribat a l'extrem de comparar les polítiques de normalització del català amb la repressió franquista de la llengua.
Cert! I és una aberració. Un despropòsit. Un enverinament diari que dóna a entendre que a Catalunya s'està perseguint el castellà. Amb tot, crec que no se'n surten. No han aconseguit crear entre nosaltres un seriós estat d'opinió contrari a la normalització del català. Val a dir que aquesta campanya ja fa temps que dura: recordeu l'Abc amb allò de "Igual que Franco pero al revés". Jo he conegut l'escola franquista. I allò sí que era l'arraconament total d'una llengua.
Digui'm: com va viure aquells anys de resistència cultural?
A la Facultat de Dret, on vaig coincidir amb Jordi Solé Tura, Salvador Giner, J.A. González Casanova, em vaig trobar enmig d'una aventura literària gràcies al company penalista August Gil Matamala. Va ser ell qui em va animar a publicar uns poemes en una antologia poètica universitària. És així com vaig entrar en contacte amb els nuclis literaris del país i vaig conèixer Albert Manent, Joan Triadú, Josep Pedreira. Ja fora de la universitat, l'any 1959, en Solé Tura em va proposar d'ingressar al PSUC.
I organitzen el Primer Congrés de Cultura Catalana en clandestinitat el 1964.
La iniciativa d'una important mobilització cultural havia nascut del PSUC, però aviat li donaren forma molts intel·lectuals antifranquistes i catalanistes, com Oriol Bohigas, J.M. Castellet, J. Carbonell, J. Molas, J. Fontana, J. Triadú, Joan Fuster i J.M. Llompart. Jo, com que era el més jove, vaig fer de secretari. Va ser tot un èxit. En ple franquisme, vam aconseguir reunir prop de 500 persones en un cap de setmana al Centre d'Influència Catòlica Femenina, que dirigia en Triadú a Barcelona. Gràcies a aquesta temptativa, en part frustrada, el rodatge del Congrés de Cultura Catalana de 1975-1977 fou més fàcil. En aquest segon congrés, vam elaborar uns documents sobre política, ordenació territorial, economia, llengua, que serien el punt de partida dels primers ajuntaments democràtics.
Quin futur pronostica al català?
Hi ha una llei, de moment inexorable, que ens recorda que cada dia desapareixen noves llengües. Cal lluitar contra aquest atemptat a la varietat i la integritat del medi lingüístic i, a més, crec que la humanitat té capacitat i energia suficient per fer sostenible el multilingüisme. Per resumir el meu estat d'ànim, podria dir que el meu català morirà amb mi, però la llengua perviurà.