Publicat en el diari digital Pàgina26 dilluns 1 de juny del
2009
Fa unes quantes setmanes la terminòloga
Josepa Melià va publicar en estes pàgines un article,
«Ideologia disfressada de lexicografia», molt representatiu d'eixa
minoria «selecta» de valencians i valencianes que considera que al País Valencià
l'última bona notícia possible es va produir el 24 d'abril de 1707, és a dir, el
dia abans de la desfeta d'Almansa. Des d'eixa data, ací sembla que no ha succeït
cap fet remarcable ni digne de menció, ja siga d'índole econòmica o cultural,
segons el parer de l'esmentat grup «selecte». Actitud i «credo» que ja han sigut
comentats per algun lúcid observador de la realitat valenciana, com ara Josep
Vicent Boira, des de les pàgines de «La Vanguardia» en un reportatge molt
aclaridor. L'article mencionat era una rèplica a un d'anterior meu en què feia
una «gosada» alabança del «Diccionari de sinònims, antònims i idees afins»,
dirigit per Josep Lacreu i editat per Bromera. Rèplica en forma d'il·lustració
magistral, i sobretot «pontifical», de terminologia del recte camí, amb un
tarannà de sentinella de l'ortodòxia lingüística i un començament molt
castrense, quan aclarix què és una ressenya: "Fins a nova ordre
".
La bona veritat és que encara no sé
exactament el sentit últim de la seua rèplica. El meu comentari el vaig fer
després de comprovar la utilitat i funcionalitat del diccionari que ressenyava,
tot coneixent i tenint en compte els que Josepa Melià menciona en la seua aïrada
rèplica, llevat del Mainat, que no el tenia al davant. No em dedique
habitualment a fer ressenyes, però ho vaig fer pensant que podia contribuir a
difondre una obra que a mi personalment, com a usuari de diccionaris de
sinònims, m'havia resultat molt útil, a banda de les altres bondats que ja vaig
esmentar en la ressenya; de la mateixa manera que, allà per l'any 1990, vaig fer
un comentari laudatori, en el diari «Levante-EMV», del «Manual d'ús de
l'estàndard oral», també de Josep Lacreu, i una frase de la meua ressenya va
figurar en la faixa dels exemplars de les edicions següents.
Però, potser, el que més em va impel·lir
a fer una recensió del «Diccionari de sinònims, antònims i idees afins» va ser
un comentari de l'article «Carta als reis del català» d'Albert Pla Nualart, cap
d'edició del diari «Avui», publicat en eixe mateix diari el 23 de novembre de
2008, que transcric: "I cal que, finalment, ens traguem la son de les orelles
per igualar des d'aquí la brillant aportació del valencià Josep Lacreu: el seu
«Manual d'ús de l'estàndard oral», que amb 8 edicions és encara el millor
antídot contra la ingerència gramatical; i el «Diccionari de sinònims, antònims
i idees afins», publicat l'any passat per Bromera. És trist que aquí els
creadors de llengua, quan busquen el mot just, s'alimentin encara de refregits
del vell Franquesa
". I més trist encara, hi afegiria jo, que des de fora siguen
capaços de reconéixer el mèrit de certes obres fetes a València i, des de dins,
alguns es dediquen a llançar pedres a iniciatives valuoses. No sé si és miopia o
autoodi. Però, siga el que siga, em pareix igualment lamentable.
Supose que no deu considerar el senyor
Pla Nualart cap meritori en pràctiques, ni l'«Avui» l'òrgan d'un suposat
«neoblaverisme». Alguna base deu tindre el seu comentari, i per tant també la
meua recensió. Amb tot, el meu comentari no deixa de ser una opinió, que no
lleva res a ningú, ni menys encara als diccionaris que la senyora Melià esmenta.
Puc estar equivocat en les meues apreciacions. Naturalment! I admet, sense cap
problema, que he pogut cometre alguna imprecisió terminològica i fins i tot que,
endut pel meu entusiasme, haja expressat alguna alegria innecessària. Però res
més. Em reafirme en la meua opinió que és el diccionari de sinònims més complet,
útil i funcional de la nostra llengua. Entre altres coses, perquè alguns dels
diccionaris de sinònims que cita la senyora Melià tenen més de trenta anys. I la
llengua, afortunadament, està viva: és una convenció dialèctica en què
interactuen els parlants, els escriptors, els mitjans de comunicació, el sistema
educatiu, els lexicògrafs i, en última instància, les institucions
normativitzadores. Partint d'este fet, un dels valors més importants que ha de
tindre, al meu parer, un diccionari de sinònims és la varietat de recursos
lingüístics per a atendre situacions comunicatives diverses. I, precisament, el
diccionari dirigit per Lacreu no sols té en compte les novetats del diccionari
de l'Institut d'Estudis Catalans, sinó també les aportacions de Coromines, Enric
Valor, Ferrer Pastor, el «Gran Larousse català», el «Gran diccionari 62 de la
llengua catalana», els llibres d'estil de l'«Avui», d'«El Periódico de
Catalunya», de TV3, de Canal 9
; en definitiva, les principals instàncies a
partir de les quals es conforma la llengua culta. Fa la impressió que a la
senyora Melià algunes d'estes innovacions, que jo esmentava en la meua ressenya,
no li agraden. I em pareix molt bé. Ara bé, titlar displicentment totes estes
innovacions de “castellanismes” i prou, sense més matisos, tampoc (no) em sembla
una actitud molt rigorosa des d'un punt de vista terminològic.
Em fa la impressió que, en el fons, la
seua reacció té a vore amb l'ambient crispat en què, des de fa algun temps,
vivim els valencians, que fa que qualsevol cosa que es diu sobre la qüestió
lingüística és interpretada en termes estratègics, en un suposat reviscolament
de l'antiga «Batalla de València». I així cal entendre, probablement, la seua
l'apel·lació al «neoblaverisme». La senyora Melià, amb afany desqualificador, em
refregava en el títol del seu article una presumpta intencionalitat ideològica.
En el meu article, en eixe i en qualsevol altre, es pot trobar sens dubte un
rerefons ideològic que no pretenc amagar. En llengua, evidentment, tots tenim
una ideologia: els que estem a favor de promoure l'ús del valencià i el que hi
estan en contra; els que pensem que l'estàndard s'ha d'aproximar al valencià viu
i els que opinen que s'ha d'acostar a la parla de Barcelona; els que som
favorables d'obrir les portes de la normativa a les innovacions consolidades en
els últims segles i els partidaris de preservar amb naftalina la llengua
d'Ausiàs March
I, evidentment, tan «ideologitzada» estava la meua ressenya com
la seua rèplica, per molt que es volguera camuflar de «rigor científic».
No pretenc ara entrar en cap debat
ideològic, ni menys encara atribuir presumptivament a la senyora Melià tal o tal
ideologia lingüística. Siga quina siga, em mereix tot el respecte del món.
Perquè, més enllà de les discrepàncies, estic segur que també té, com jo, una
gran estima per la llengua i que, en el seu àmbit, fa el que bonament pot per
augmentar els recursos del valencià. Només em permetria demanar-li de bona fe,
per a acabar este debat estèril i innecessari, que, en compte de centrar les
seues valuoses energies a qüestionar si el «Diccionari de sinònims, antònims i
idees afins» de Josep Lacreu és tan bo com a mi i al senyor Albert Pla Nualart
ens ha paregut, es dedicara a elogiar i donar a conéixer els diccionaris que
ella crega que són útils i interessants. Estic convençut que la societat
valenciana n'eixirà beneficiada.
J. Leonardo Giménez és tècnic lingüístic
d'Administració Local i va ser alcalde d'Antella pel PSPV-PSOE.