Reproduïm a continuació el text de la
conferència que l'escriptor i periodista Matthew Tree va pronunciar el novembre
del 2008 a la London School of Economics en la qual donava una encertada
informació sobre la situació que es viu a Catalunya. Va posar-li per
títol "Life on the Receiving End"
(La vida a la banda del rebre). El text de
la conferència va ser traduït en català per Lluís Bosch i Sílvia Xicola i ha
estat publicat en la lletra número 54 (de 16 de maig del 2009) de CATALÀ SEMPRE.
Matthew Tree va donar la seva autorització al col·lectiu CATALÀ SEMPRE pel que fa a la traducció del
text i a la seva difusió i va afegir: [...] la traducció és boníssima (sobretot tenint en
compte que l'original és força difícil o, si més no, conté força girs poc
usuals). A veure què li sembla a la gent de Català
Sempre...
LA VIDA A LA BANDA DEL
REBRE
Per Matthew Tree [1]
Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua catalana era
encara en bona part il·legal més enllà de la privacitat de la llar- hi va haver
un incident a l'emissora de ràdio espanyola Cadena SER que encara avui es
recorda a Catalunya. La veu més coneguda de l'època, un presentador anomenat
Bobby Deglané –que, en paraules de l'escriptor Quim Monzó, solia escometre els
seus convidats com un “cavaller almivarat”- va convidar la comediant catalana
Mary Santpere, molt coneguda també arreu d'Espanya, al seu espai de cap de
setmana. Només començar, el locutor va dir “Mary, no és cert que els catalans,
més que no parlar, bordeu com els gossos?” Sorpresa, la Santpere va respondre
després de pensar-s'ho un instant: “Jo no ho diria pas, això, però el que sí que
et puc dir és que, a Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos...”
Els que hem vingut a viure a la Catalunya postfranquista trobàvem i
encara trobem inexplicable que a la resta d'Espanya aquest tipus de befes
bobbydeglanesques –o pitjors- siguin molt més habituals del que seria raonable
esperar després de 30 anys de democràcia. Les anècdotes es succeeixen, any
democràtic rere any democràtic: de l'altra banda dels límits de Catalunya ens
van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l'Espanya monolingüe, i
que tan bon punt són identificats pel seu origen se'ls mira malament, se'ls
tracta malament, se'ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell
d'atencions similars. Per exemple, conec un càmera de TV que em va explicar que
el 2004, ell i el seu equip van entaular-se en un restaurant de Burgos per ser
rebuts per l'encarregat amb un –i són paraules exactes- “Si queréis hablar en
catalán, mejor lo hacéis en otro sitio.” Ara, que la meva anècdota preferida és
la que fa un parell d'anys va descriure per ràdio l'escriptora en llengua
catalana Empar Moliner. Explicava que tan aviat com havia pujat a un taxi a
l'aeroport de Madrid, li va sonar el mòbil. Un amic de Barcelona. Va respondre.
Van començar a xerrar, en català. Al cap de pocs segons, el taxista ja es girava
per etzibar-li: “Aquí a Espanya, parlem espanyol!” La Moliner es va apropar per
mentir-li a cau d'orella: “Ei, que estic parlant italià, val?” Resposta: “Ah bé,
aleshores d'acord. No pasa nada.”
Personalment, trobo incomprensible que els catalans que han passat per
experiències d'aquest estil mai semblen sortir-ne gaire afectats. Jo, si algú em
digués que deixi de parlar anglès a un altre angloparlant, en qualsevol entorn,
m'enfadaria molt. Tal vegada aquestes anècdotes, abundants com són, no deixen de
ser això: anècdotes, episodis, casos aïllats de sparring regional prou habituals
a molts països d'arreu del món. Potser, he pensat alguna vegada, els catalans
fins i tot fan bé de descartar aquests incidents com simples tempestes en un got
d'aigua.
Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer
Estatut d'Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven
molt més enllà d'una mera antipatia interregional. En tots dos casos, jo era al
programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el
que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món
occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos
explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior.
De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els
micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva.
Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana
anterior s'havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un
viatget fins a la capital de l'Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de
treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis
de Barcelona es vegin d'una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan
aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels
cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot
tipus d'insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat,
clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir
arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l'automòbil al
carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d'una peça gaire estona. O
sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l'entrada per un grup
de joves irats que van amenaçar de trencar-li els vidres, aparqués on aparqués.
Després d'això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota
velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana.
El divendres següent, vam rebre una trucada similar, aquest cop d'una
ciutat propera a Barcelona –crec recordar que de Mataró. La trucada era de la
mare d'una noia de setze anys que feia poc havia fet un viatge escolar a Madrid
per veure el Museu del Prado. Al metro madrileny, la noia i les seves companyes
anaven xerrant en català entre elles, quan un home gran assegut al davant els va
comminar que parlessin espanyol. Ella s'hi va negar, dient que parlaria espanyol
amb ell, però no a les seves amigues. El vell va respondre que si fos més jove
-i cito- “Et trencaria la cara”. En aquell moment, un noi assegut al costat que
havia seguit la conversa es va aixecar tot oferint-se per fer-ho. La mare de la
noia ens va explicar que ella i les mares de totes les noies de l'escola ja els
havien donat instruccions ben explícites abans que sortissin cap a Madrid: sota
cap concepte no havien de portar cap símbol català o del Futbol Club Barcelona,
i si els preguntaven la seva opinió sobre qualsevol tema polític havien de
callar, canviar de tema o fer-se fonedisses. Totes aquelles mares consideraven
aquestes precaucions absolutament essencials.
I bé, podria semblar que estem novament davant d'un parell més
d'anècdotes, i que a base d'anar acumulant anècdotes aïllades una rere l'altra
estaríem pretenent confegir-ne una categoria general. Però en aquests casos,
penso que aquí el que compta és la lletra petita, diguem-ne, en el sentit que el
que fa que totes dues històries siguin significatives és que tant els amics
aragonesos del taxista barceloní com les mares de les noies que marxaven de
viatge escolar donaven per fet que hi havia –a Saragossa i a Madrid,
respectivament- una antipatia general (i no anecdòtica o residual) contra els
catalans que podia tornar-se molt lletja, i amb possibilitat de tenir
conseqüències violentes. Això em va sorprendre com a indicatiu d'un fenomen més
ampli que era tan desagradable com –en certes circumstàncies- explosiu en
potència. De fet, quan més endavant vaig fer una mica de recerca sobre els
prejudicis anticatalans a Espanya, em vaig trobar amb aquesta observació de
l'historiador espanyol José Antonio Maravall: “Parlar d'alguna cosa catalana, o
parlar en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat espanyola,
exposa automàticament el parlant a una reacció hostil.” No escrivia sobre
l'Espanya de 2006, sinó la de 1931. I què passava el 1931? Els catalans
negociaven el seu primer Estatut d'Autonomia amb el govern central. I què feien
el 2006, quan el taxista i la mare de l'adolescent ens truquen per explicar
aquestes històries d'anticatalanisme? Doncs com dèiem abans, negociaven el seu
tercer Estatut d'Autonomia. O sigui que això, vaig pensar, és la clau de tot?
Són justament els estatuts d'autonomia el que fomenta l'anticatalanisme a
Espanya en moments concrets de la història? O ja existia abans? Es manifesta
també quan no hi ha cap estatut d'autonomia a l'horitzó?
***
A Espanya, qualsevol controvèrsia relacionada amb Catalunya –o, sigui dit
de passada, amb el País Basc- és camp adobat per a tot tipus de manipulacions
periodístiques i polítiques de la terminologia clau. Es fa difícil abordar el
tema sense trepitjar mines semàntiques ocultes. O sigui que abans de continuar,
caldria clarificar tres termes clau. Primer, Catalunya[2]. “Catalunya”, en
aquesta xerrada, fa referència només al Principat de Catalunya, capital
Barcelona, i no inclou les altres àrees catalanoparlants amb què encara manté
connexions culturals, és a dir València, les Illes Balears, part de l'est
d'Aragó, la Catalunya francesa, la ciutat de l'Alguer o Alghero, l'Estat
d'Andorra i una petita llenca del nord de Múrcia. Avui no parlem de cap
d'aquestes regions. Segon, els catalans. “Els catalans” fa referència aquí a
tots els residents empadronats a Catalunya, sense tenir en compte d'on vénen,
d'on vénen els seus pares, el color de la seva pell o la llengua que s'estimen
més parlar. I per acabar, l'Espanya monolingüe. “Espanya monolingüe” ho usarem
aquí per identificar les àrees del territori espanyol on el castellà o espanyol
és l'únic idioma oficial, que són habitades per uns 25 milions de persones d'un
total de població espanyola de poc més de 40 milions. Els 15 milions restants
viuen en àrees on el basc, el gallec o el català són cooficials amb
l'espanyol... Molt bé, doncs ara que ja hem aclarit tot això, podem
continuar.
***
Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar
adonar-se, tard o d'hora, que la cosmogonia dels catalans –és a dir, la seva
percepció de qui són i d'on vénen- és sensiblement diferent a la dels habitants
de l'Espanya monolingüe. Mentre que els llibres d'història d'aquests posen
Castella i l'hegemonia castellana al centre de la seva història, els dels
catalans expliquen la lenta però continuada pèrdua de l'estat de gràcia
històric. Atès que aquesta òptica catalana és poc coneguda, i atès que sense
conèixer-la és impossible ni tan sols començar a entendre l'existència de
l'anticatalanisme a Espanya, us faré ara una descripció, tan breu com pugui, de
com la majoria de catalans mínimament ben informats veuen la seva pròpia
història.
Pels catalans, la famosa reconquesta cristiana de la Península iniciada
pels volts del segle X, va ser assolida no només pels galaicoportuguesos
obrint-se pas cap al sud per la franja occidental i els castellans fent el
mateix pel centre; també els comtes catalans, més tard comtes-reis, van anar
arrencant el control de la llenca nord-oriental de la Península de les mans dels
àrabs o berbers, fins que el 1245 havien conquerit Tarragona i Lleida, però
també València i les Illes Balears, per al cristianisme i també naturalment per
a ells mateixos. Els successius comtes-reis van usar aquest territori
eminentment costaner com una base per crear al segle XIV un imperi comercial,
amb domini militar directe sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, i un tros d'Anatòlia
i de Grècia, Atenes inclosa... El comte-rei Pere III, commogut en ser el sobirà
del Partenó, va manar el 1380 que una dotzena de ballesters el protegissin de
forma permanent contra els lladres.
Tota aquesta aventura militar va anar de la mà de l'aparició d'un dels
corpus legislatius protodemocràtics més precoços d'Europa, sempre segons la
perspectiva catalana. El codi civil conegut com els Usatges, que es va començar
a crear al segle XII, va obrir el camí de les Corts catalanes, una espècie de
precursor d'un Parlament en què els nobles, els eclesiàstics i fins i tot els
menestrals, la protoburgesia en cert sentit, hi eren inclosos. (La famosa Magna
Carta anglesa, successora històrica dels Usatges, no va aparèixer en l'escena
europea fins un segle més tard[3]). Aquesta protodemocràcia catalana
eventualment va esdevenir un dels punts principals de discòrdia entre castellans
i catalans: el rei d'aquests havia de ser ratificat per les Corts abans de seure
al tron; en canvi, al rei castellà, de tradició reial absolutista, no li calia
això.
Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és
habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de
l'historiador francès Pierre Vilar: “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de
Catalunya és el país d'Europa que seria menys inexacte, menys arriscat,
descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació.” I si el nostre
català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en
l'època a què es refereix l'afirmació de Pierre Vilar, la bandera que
representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que
la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25
de maig de 1785.
Ara bé, després d'això fins i tot el català més gallet no tindrà més
remei que admetre que, a partir d'aquí, tot és ensulsiada. Començant per la unió
dinàstica entre la reina Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, València i
Barcelona. Però, advertirà, això no va significar la unió d'Espanya –com afirma
el mite nacionalista espanyol- perquè el regne català-aragonés va mantenir el
seu sistema legal, d'impostos, moneda, estructura parlamentària i també tarifes
duaneres a les fronteres amb Castella...
Però no hi ha dubte que a partir d'aquest moment el poder es va anar
traslladant a poc a poc de Barcelona cap al centre de la Península. El 1518, als
mercaders catalans se'ls va prohibir comerciar amb l'Amèrica acabada de
descobrir. El 1652, després d'una dècada de revolta popular contra la
interferència castellana en els afers catalans –paral·lela als conflictes entre
parlamentarisme i absolutisme que hi havia a tot Europa, i notablement a
Anglaterra[4]- Catalunya va aconseguir mantenir la seva independència
política, però va perdre una part important del seu territori –Perpinyà inclosa-
a mans dels seus suposats aliats, el francesos.
Ara bé, això no és res comparat amb el que va passar el 1714, data clau
de la història moderna catalana, quan el país va perdre la guerra contra la
dinastia borbònica i va ser incorporada per la força de les armes a un Estat
espanyol embrionari. Que, recordem-ho, encara no tenia ni bandera pròpia, però
sí un monarca absolutista emprenyat, Felip V, que va usar el seu Dret de
Conquesta per justificar la subsegüent eliminació de la independència financera,
la moneda i la legislació pròpies de Catalunya –però no d'entrada el Dret Civil
català, qüestió sobre la qual tornarem després- i totes les institucions
catalanes, incloses les vuit universitats i el dret històric a ratificar el rei,
i la presència de la llengua catalana en alguns contextos. I no es va aturar
aquí: un barri sencer de Barcelona va ser enderrocat per construir una enorme
ciutadella, on avui hi ha el Parc de la Ciutadella, per allotjar una part dels
30.000 soldats castellans que van ser desplegats a Catalunya per assegurar la
seva submissió. Fins i tot els anglesos –aleshores aliats militars dels
catalans, si més no sobre el paper- eren conscients que s'estava demolint un
país independent. Precisament a Londres el 1714 apareix un opuscle que du per
títol Considerant el cas dels catalans, en què l'autor afirma: “Caldria aclarir
que el Principat de Catalunya, abans de caure sota el jou de la Corona
espanyola, [...] sempre ha estat governat per les seves lleis, amb independència
de cap altre regne. Fins avui, aquestes lleis han estat respectades i qualsevol
intent de potinejar-les ha resultat en l'aixecament en armes del
poble.”
Més tard, al segle XIX, hi va haver un ressorgiment de la cultura
catalana que, amb la conjunció d'altres circumstàncies, va propiciar l'aparició
del catalanisme polític que eventualment va portar a la recuperació –després de
218 anys de supressió- de la principal institució de govern, la Generalitat, i
de l'establiment d'un Estatut d'Autonomia (1932) pel qual es va recuperar una
petita part de l'autogovern perdut el 1714. Però és clar, tant la Generalitat
com l'Estatut van ser suprimits set anys després pel conegut dictador feixista
Francisco Franco Bahamonde, que va manar de 1939 a 1975. Quatre anys després de
la mort de Franco, el 1979, es va negociar un nou Estatut d'Autonomia sota
l'atenta supervisió dels militars, i més tard un tercer, dissenyat per millorar
les insuficiències que les circumstàncies havien imposat en el segon, va ser
aprovat de forma gairebé unànime pel Parlament català el 2006, però va ser
impugnat pel conservador Partido Popular i el Defensor del Pueblo espanyol
(socialista) i així ara el tenen guardat al congelador del Tribunal
Constitucional espanyol.
Aquí tenim, doncs, en breu, la versió catalana de la història. Que
agradi, o no, tant és. El fet és que aquesta és la manera de veure el passat
col·lectiu que tenen la majoria dels catalans raonablement ben
informats.
Des del punt de vista castellà, la conquesta militar del Principat de
Catalunya el 1714, i les dotzenes de mesures que es van prendre després per
posar Catalunya a ratlla amb les lleis i l'idioma de Castella, són simplement
part del que es considera un procés de construcció nacional de l'època. Era i
és, sempre des del punt de vista castellà, una cosa absolutament normal, que hom
pren per descomptat. En canvi, el que els catalans de 1714 més ressentien era la
pèrdua del seu sistema legal i de les institucions, ara desaparegudes d'una sola
batzegada. Des del seu punt de vista, això constituïa una pèrdua total de la
independència política que no era legítima i mai no seria legítima. Van
aparèixer pintades als carrers de Barcelona que deien: “Tot Catalunya és
habitacle de presó”. Encara avui per a molts catalans, el que ells entenen com
una forçada pertinença al projecte nacional castellà-espanyol, no és
legítima.
És durant aquest període posterior a 1714, i especialment durant el segle
XIX, que comencen a aparèixer els prejudicis anticatalans moderns que avui
vivim. Fixem-nos en l'idioma, per exemple. Tot i que l'informe preliminar d'un
funcionari castellà anomenat Batio afirmava poc després de 1714 que els catalans
-i cito- “parlen i escriuen només en català, sense usar gaire el castellà”, les
noves lleis imposades pel règim castellà insistien que l'espanyol o el llatí
eren els únics idiomes a usar als jutjats, en lloc del català com havia estat
costum fins aleshores. També es van establir guies per prohibir el català a
l'ensenyament escolar, en l'edició de llibres i en la prèdica, activitat molt
estesa aleshores quan gairebé tothom creia en Déu.
Caldria assenyalar que aquests decrets van resultar de molt difícil
aplicació al principi. I potser per això van caldre mesures vuitcentistes per
limitar l'ús del català, que es van anar multiplicant fins arribar a una a un
extrem gairebé frenètic a finals de segle. El 1881, qualsevol tipus de document
en català –des d'un testament a un bitllet de tramvia- va ser declarat nul de
ple dret. La prohibició del català als jutjats es va fer més estricta, sovint
amb conseqüències desastroses per als demandants monolingües: el 1905 el diputat
per Tarragona Julià Nogués va explicar al Parlament espanyol el cas d'un català
que havia estat engarjolat 14 anys sencers per respondre “sí” en lloc de “no” a
la pregunta d'un jutge castellà que no havia entès bé. El 1896 es va prohibir
parlar català en tot tipus de trobades, tant al carrer com portes endins. El
mateix any es va proscriure l'ús del català en converses telefòniques i en
telegrames. El 1900, va ser prohibit als teatres. Més tard, la dictadura de
Primo de Rivera, que va durar set anys a partir de 1923, va enviar inspectors
per acomiadar de forma fulminant qualsevol professor d'escola a qui enxampessin
parlant català als alumnes. Tots els cartells i rètols de tot tipus havien
d'estar només en castellà. Es va obligar els serenos a cantar les hores en
castellà en lloc de català. A aquestes altures, 1929, ja hi havia unes 150 lleis
dissenyades per augmentar o imposar l'ús del castellà a Catalunya. I al general
Franco encara no li hem vist ni les orelles...
La tossuderia dels catalans a seguir usant la seva llengua malgrat tot
això –conegut és l'episodi protagonitzat per l'arquitecte Antoni Gaudí el 1924
amb un policia irat que el va acabar arrestant perquè, com que el venerable
prohom se li adreçava en català, l'agent va etzibar-li si és que no sabia parlar
castellà: “I és clar que en sé! Però no em ve de gust parlar-lo!” va ser la
resposta de l'arquitecte- doncs aquesta tossuderia, deia, ha portat els
espanyols monolingües a creure, encara avui, que els catalans usen la seva
llengua no només com a senyal de manca de respecte envers els castellanoparlants
i per extensió envers la nació espanyola tota, sinó també com a estratègia per
eliminar l'ús del castellà a Catalunya. Ja el 1916, un diputat castellà de les
Corts espanyoles, Eduardo Ortega y Gasset –germà del famós José- va declarar:
“No es tracta tant de perseguir el català a Catalunya; es tracta més aviat
d'evitar-hi la persecució de l'espanyol.” Aleshores, la immensa majoria dels
catalans o bé eren monolingües catalanoparlants o bé tenien un coneixement molt
imperfecte del castellà. Avui en dia, i ja és ben curiós, malgrat que tots els
catalans saben castellà, de tant en tant sorgeixen grupuscles de polítics i
intel·lectuals espanyols que encara insisteixen a proclamar que a Catalunya es
persegueix el castellà. Un Manifiesto por la lengua común difós aquest mateix
mes de juny, repetia la mateixa acusació. I encara que els seus redactors
pretenien un coneixement íntim, quasi sexual, de l'estat de la qüestió a
Catalunya, només tres dels disset signants hi viuen de fet, mentre que la
majoria s'estan a l'Espanya monolingüe, un altre al País Basc, i encara un
altre, a Londres. O sigui que aquí tenim un dels orígens dels prejudicis
anticatalans: no tant l'idioma en si, com la tossuderia d'un gran nombre de
catalans a usar-lo com a llengua per defecte a Catalunya. Malgrat haver estat
renyats durant tant de temps amb severes admonicions que això està molt mal
fet.
***
La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és
d'economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes
bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l'antipatia
envers Catalunya a Espanya, hem d'abordar el delicat tema dels diners. Al
capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és
clar- no només borda com un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret,
avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d'un article de
Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu (“Tot a Catalunya,” va escriure, “té un
marcat caràcter semític.”). L'estiu passat, cent i un anys més tard, un català
amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l'Instituto Cervantes que
uns espanyols d'entre el públic descrivien els catalans com “una colla de
jueus”. La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit
d'acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l'humor
jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de l'Espanya monolingüe
tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que conec, i que
vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i
dit índex].
Com ja s'ha dit abans la llei civil catalana va poder seguir vigent unes
quantes dècades després de la derrota militar de 1714. El Dret Civil català
afavoria i fomentava la tendència existent a Catalunya cap al minifundi, el
comerç i el principi de la inversió del capital. Quan, el 1778, es va permetre
als catalans comerciar amb les amèriques, aquests s'hi van posar de valent,
comerciant principalment amb licors –l'aiguardent català era un dels productes
principals del país- i amb sucre, cafè i, en bona mesura, també esclaus. La
riquesa que els comerciants reinjectaven a l'economia catalana va obrir el camí
de la primera revolució industrial de la costa mediterrània. A principis del
segle XIX, aquest desenvolupament ja començava a causar friccions entre
Catalunya, amb una economia capitalista basada sobretot en la producció tèxtil,
i l'Espanya central i del sud, amb una economia principalment agrària, els
beneficis de la qual anaven a parar a un grup reduït de terratinents amb força
influència a Madrid, tant a la cort com al Parlament. El lobby dels empresaris
catalans va pressionar el Govern central per la instauració de lleis
proteccionistes que afavorissin la creació d'un mercat intern espanyol. Els
terratinents, els productes agrícoles dels quals ja tenien de fet un mercat
protegit, es van oposar a aquestes iniciatives proteccionistes, tot i que
haurien afavorit els industrials d'arreu d'Espanya, no només els catalans.
Aquest conflicte econòmic –entre les classes propietàries de Catalunya i
les de l'Espanya monolingüe respectivament- va propiciar una tergiversació
sorprenent dels fets: els catalans van començar a ser acusats de ser els
escanyapobres de Castella i Andalusia. Tot i que estudis econòmics de principis
del segle XX mostraven clarament que Catalunya, amb si fa no fa el 10% de la
població, contribuïa fins al 25% del pressupost total espanyol, i en rebia tan
sols el 6% de retorn en inversió pública. Avui –amb un dèficit anual mitjà del
9%- Catalunya és una de les regions més taxades i amb menys inversió pública
d'Europa. I malgrat tot, la sospita que els catalans no només lliguen els gossos
amb llonganisses sinó que a més neguen el suport financer a altres regions s'ha
anat estenent més i més. El 1915, quan els catalans van demanar diners per a
infraestructures locals, el diari El Imparcial, molt llegit a Madrid, va
descriure les autoritats catalanes com “paràsits financers que s'alimenten a
expenses de l'Estat”. I 86 anys després, quan el Govern català pressionava per
aconseguir el traspàs del 15% de l'impost sobre la renda, l'aleshores president
d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va fer-se amb els titulars amb el
comentari: “Només perquè els catalans tinguin dues llengües, no vol dir que
hagin de menjar el doble que els altres!” Encara avui, persisteix el mite que
Catalunya rep més diners de Madrid dels que li pertocarien, i qualsevol intent
d'aconseguir-ne més és vist com un senyal d'avarícia.
***
Amb aquesta combinació d'atacs legals contra la llengua catalana i un
règim impositiu tan dolós, als catalans tard o d'hora se'ls havien d'inflar els
nassos. Ara bé, les primeres reaccions polítiques van ser de fet ben moderades.
Qualsevol que avui excavi dins els textos fundacionals del catalanisme, la
majoria de les darreries del segle XIX, es podria sorprendre en comprovar que no
mostren cap interès per la independència. El teòric republicà Valentí Almirall,
per exemple, optava en el seu escrit de 1886 per un estatus federal en una
Espanya liberal. El bisbe Torras i Bages, en el seu monumental, estabornidor i
altament selectiu compendi d'història i cultura catalana, La tradició catalana
–infligit als lectors el 1892- propugna una regió catalana conservadora, amb una
certa flaire rància de sotanes arnades. Per altra banda, l'assaig més popular
d'Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906), defensava el que avui
en dia té Catalunya: un govern parcialment autònom supervisat per l'Estat
espanyol.
Però de bon començament, els mitjans i polítics espanyols van tractar
tots els catalanistes de separatistes. El 1901, el diputat liberal Luis de
Armiñan va plantejar al Parlament una qüestió: “Podria Polònia ser el model dels
catalanistes?”, en un moment en què la lluita dels polonesos per la
independència era ben coneguda. I encara avui, l'insult més habitual per a un
català és polaco, i si algú en té cap dubte, pot consultar la primera o segona
edició del diccionari Collins Master Spanish-English, en què trobarà que la
segona definició de polaco és Catalan, i entre parèntesis s'aclareix:
“pejoratiu”.
Aquest separatisme percebut va fer saltar les alarmes, més que en cap
altre estament de l'Espanya monolingüe, en l'exèrcit espanyol, la paranoia
catalanofòbica del qual havia comportat, com assenyala l'historiador Jaume
Vicens Vives, que “la llei marcial va ser imposada a Catalunya durant 60 dels 86
anys que van de 1814 a 1900”. Però el pitjor encara havia d'arribar. El 1909,
una banda d'oficials descontrolats va assaltar i destruir les redaccions de dues
publicacions en llengua catalana de Barcelona, poc després que un diari militar
declarés: “Cal castellanitzar Catalunya... cal que allà la gent parli espanyol,
pensi en espanyol i es comporti com a espanyols, tant si ho vol com si
no.”
I parlar de militars ens porta a les dues dictadures feixistes espanyoles
del segle XX. Ja hem comentat els abusos lingüístics del règim de set anys de
Primo de Rivera, que també va prohibir la bandera catalana i una dansa nacional,
la sardana. Ara bé, amb Franco –que va entrar a Barcelona el 1939- es va arribar
a límits absoluts. Fins i tot els catalans que es van passar al seu bàndol
durant la Guerra no ho van tenir fàcil: un feixista català va ser multat el 1938
per parlar català per telèfon en un hotel de Sevilla.
Un cop Franco i els seus camarades van haver entrat a sang i foc a
Catalunya, hi van instal·lar el que es podria anomenar un règim de terror
cultural i lingüístic –així com de terror del tipus més comú- dissenyat per
eliminar fins el darrer vestigi de l'univers cultural català. Totes les
institucions catalanes van ser abolides –novament- seguint el patró borbònic de
1714. Lluís Companys, el president català elegit democràticament i a l'exili a
París, va ser lliurat a Franco per les forces d'ocupació nazis el 1940, i
afusellat. La casa del més famós filòleg català, Pompeu Fabra, va ser saquejada
i la seva biblioteca cremada al carrer. Totes i cadascuna dels milers
d'organitzacions cíviques de tota mena que havien prosperat durant la República,
des de clubs de bàsquet veïnals a l'Associació Catalana de Cecs, van ser
obligades a castellanitzar el nom, els estatuts, els carnets de soci i les
reunions. El català va ser prohibit en totes les publicacions, tots els mitjans
i en tot àmbit públic. El 1955, l'ambaixada espanyola a Londres fins i tot va
aconseguir convèncer la BBC, amb el suport entusiasta del prestigiós exiliat
republicà antifranquista Salvador de Madariaga, que suprimís les seves emissions
quinzenals d'ona curta en català.
I no va ser aquesta, com alguna vegada s'ha adduït, una situació que
durés tan sols durant una primera i més violenta mitja dècada del règim de
Franco, sinó que va es va perllongar fins la darrera esbufegada del general. El
1960, quan un grup de catòlics catalanistes moderats va interrompre un concert
al Palau de la Música de Barcelona amb una cançó patriòtica, van haver de sentir
dels policies que més tard els estomacaven a les cel·les de comissaria els
següents comentaris documentats: “El que Hitler va fer als jueus no va ser res
comparat amb el que nosaltres farem amb els catalans!”; “D'aquí a un any sereu
els nostres esclaus, ens estareu llepant les botes!”; “Vosaltres els catalans
sou menys que la merda!”. I ei, que consti que aquests a qui estaven atonyinant
eren cristians catalanistes moderats! Els detinguts que insistien a parlar
català davant dels jutges, com ara el filòleg Jordi Carbonell, eren reclosos en
institucions psiquiàtriques. Les dones de la clandestina Esquerra Republicana de
Catalunya, els membres de la qual negaven ser espanyols, sovint eren violades
durant l'arrest, com van explicar dues víctimes a un amic comú.
De tot aquest període, però, res em va fer entendre personalment com de
salvatge en va arribar a ser el clima anticatalà del franquisme com la història
verídica que em va explicar un home a qui vaig comprar una taula, ara farà deu
anys al barri de Sant Antoni de Barcelona. El 1966, quan tenia vuit anys i
encara vivia al poble, els pares el van enviar a l'Ajuntament a recollir un
imprès. En entrar al vestíbul, va dir “Bon dia” sense pensar-s'ho, en lloc del
“Buenos días” espanyol. L'home rere el taulell es va aixecar i va sortir, i
sense dir ni paraula li va clavar un plantofada que el va fer caure de cul a
terra. Qualsevol anglès que pugui imaginar un nen de 8 anys bufetejat per un
funcionari públic per dir “Bon dia” a Bristol o Birmingham, posem per cas, podrà
fer-se una idea del que significava ser catalanoparlant a Catalunya durant bona
part de la segona meitat del segle vint...
Amb l'arribada de la democràcia, lluny de guanyar-se la simpatia de
l'opinió pública espanyola per haver patit gairebé una extirpació quirúrgica de
la seva cultura, una enquesta encarregada el 1977 per l'aleshores president
espanyol Adolfo Suárez, indicava que Catalunya era la regió d'Espanya menys
apreciada a Madrid i les dues castelles, a Andalusia, Galícia, Extremadura,
Astúries, Múrcia, Aragó i les Illes Canàries. Només a València, les Illes
Balears, Navarra i el País Basc, els catalans aconseguien escapar del darrer
lloc de la llista. D'aleshores ençà, l'antipatia envers els catalans ha
demostrat estar tan profundament arrelada a l'Espanya monolingüe que
l'historiador català Josep Maria Solé i Sabaté va dir en una entrevista recent,
i cito les seves paraules exactes: “De la mateixa manera que a Àustria, abans de
la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser plenament austríac sense ser una mica
antisemita, també avui a Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser
almenys una mica anticatalà.”
***
Hem vist al principi com el prejudici anticatalà, fomentat obertament en
alguns mitjans espanyols i per alguns polítics espanyols, comporta assetjaments,
abusos verbals, i coses per l'estil. Però de tant en tant pren una forma més
seriosa, i no hi ha millor exemple d'això que l'extraordinari i inversemblant
cas de l'Èric Bertran. El 2004, l'Èric Bertran era un noi de 14 anys que vivia a
Lloret de Mar, un poble turístic de la Costa Brava. Entusiasta de Harry Potter,
l'Èric tenia una pàgina web anomenada “L'Exèrcit del Fènix”, nom inspirat en
l'Ordre del Fènix de J.K. Rowling. El 24 de setembre, l'Èric va enviar un correu
electrònic a dues cadenes de supermercats i a un productor de làctics, exigint
que incloguessin el català en l'etiquetatge dels seus productes i suggerint que
la seva organització del Fènix els faria la vida més difícil si no ho feien. El
que volia dir amb això, com va explicar en un correu posterior, era que ell i
tres altres adolescents que formaven l'Exèrcit del Fènix col·lapsarien el servei
d'atenció al client d'aquestes companyies amb una allau de correus electrònics.
El 30 de setembre, just abans de les 11 de la nit, vint guàrdies civils
en uniforme de combat i amb armes automàtiques van irrompre a la casa de l'Èric,
van escorcollar la seva cambra i es van endur el seu ordinador i el del seu
germà. Es van identificar com a membres d'una brigada antiterrorista que havia
estat enviada des de Madrid aquell mateix dia. Va resultar que una de les
cadenes de supermercats a les quals l'Èric havia enviat correus l'havia
denunciat a la policia pensant-se que l'Exèrcit del Fènix era una organització
de guerrilla urbana, una sospita que aparentment compartia la divisió
d'intel·ligència de la Guàrdia Civil. Quinze dies més tard, durant els quals
l'Èric va patir diversos atacs de pànic i va haver de rebre tractament, va ser
citat a declarar a Madrid davant la fiscalia. El 15 de desembre, en un episodi
gairebé delirant, la fiscal –que en una relliscada va admetre que no havia
llegit el correu original que havia causat tot l'enrenou- va declarar l'Èric
mentalment inestable perquè tenia fotografies de crema de banderes espanyoles al
seu lloc web (l'endemà va ser obligat a veure un psicòleg forense), i després de
discutir amb ell sobre la seva identitat nacional, va amenaçar-lo tot cridant
“Digues que ets espanyol, o t'engarjolo!”
Un any més tard, el març de 2005, la cadena de supermercats va retirar la
denúncia, després de mesos amb el servidor col·lapsat per ciberactivistes
catalans enfurismats. El fons de tota aquesta qüestió és que un episodi com
aquest hauria estat inimaginable a qualsevol altra banda d'Espanya que no fos
Catalunya, amb la molt probable excepció del País Basc. Un noi de 14 anys de
Cantàbria o les Canàries, posem per cas, que enviés un correu electrònic
rondinaire a una companyia per convence'ls d'etiquetar tots els seus productes
en castellà no hauria rebut, podem comptar-hi, una visita d'una unitat
antiterrorista de Madrid.
***
Així doncs, quina situació estem vivint ara, nosaltres els residents a
Catalunya? Bé: el boicot a tots els productes catalans que es va iniciar el 2006
–l'època en què es negociava l'Estatut d'Autonomia- encara és seguit per
una important minoria de l'Espanya monolingüe (a Madrid, un 21% de ciutadans van
confirmar fa poc que seguien sense comprar català). El dèficit públic de 20.000
milions d'euros anuals, combinat amb l'arribada d'un milió dos-cents mil nous
ciutadans els darrers deu anys, afegits a una població original de 6 milions, ha
incrementat de forma notable la pressió sobre escoles i hospitals. Campanyes
mediàtiques generades fora de Catalunya, titllant els catalans d'abusadors
lingüístics i destructors de l'idioma espanyol a Catalunya, continuen fent-nos
la mateixa murga de sempre, malgrat que el setembre d'aquest any un estudi
oficial de la Unió Europea no només va dictaminar que no es persegueix el
castellà a Catalunya, sinó que també va recomanar que el sistema d'immersió
lingüística empleat a les escoles públiques catalanes fos adoptat per altres
comunitats bilingües d'Europa.
Ras i curt, els catalans s'estan cansant d'una situació cansosa que ja ha
durat massa, massa temps. Dels aproximadament sis milions de ciutadans que tenen
dret a vot, més de dos milions ja volen la independència sense embuts, i uns
altres dos milions es declaren indecisos. Fins i tot nosaltres, els estrangers
sense vot, hem estat enquestats. Una majoria de llatinoamericans, sembla,
preferirien quedar-se a Espanya, mentre que el europeus de l'est, per exemple,
estan majoritàriament a favor de la secessió. Com ho està també almenys un
anglès resident de fa temps... Més encara quan menys d'un 40% de la població
espanyola dóna suport a una intervenció armada en cas que Catalunya i el País
Basc alcessin la mà per dir adéu.
I abans que algú pugui dir, “Ei, i tu què n'has de fer? Amb el teu
passaport britànic i la teva llengua anglesa universal, per què t'hauries
d'amoïnar per aquesta trifulga en un raconet costaner del continent?”,
m'agradaria acabar dient que el meu interès en aquest afer és més personal que
no pas polític, ja que una de les àrees en què l'anticatalanisme és més virulent
és el món literari. Mirem aquest llibre, per exemple. L'últim patriarca, de
Najat El Hachmi. Najat El Hachmi va venir del Marroc a viure a Catalunya als
vuit anys. Vint anys més tard, el gener d'enguany, amb aquesta novel·la va
guanyar el premi literari més prestigiós i més ben remunerat en llengua
catalana, el Ramon Llull. Malgrat aquest assoliment únic, quan s'estava
preparant la traducció espanyola, Najat va rebre una enorme pressió perquè la
frase “traducido del catalán” fos eliminada de la portadella, ja que això
perjudicaria de valent les vendes a l'Espanya monolingüe. Efectivament, el món
literari en va ple, del suposat secret que els lectors de l'Espanya monolingüe
tendeixen a menysprear el producte dels escriptors en llengua catalana. A un
dels més exitosos, el valencià Ferran Torrent, li van oferir un contracte ben
sucós per la versió castellana d'un dels seus llibres, però l'editor només va
posar-hi una condició, tan sols una: que el nom de pila de Torrent fos canviat a
Fernando per tal que així la gent es pensés que era un espanyol monolingüe.
Jo mai havia estat conscient de fins a quin punt les coses són així, fins
que jo mateix em vaig trobar en una situació semblant. Vet aquí l'original en
català d'una novel·la publicada el 2001, Privilegiat. La ressenya biogràfica de
la solapa és ben normal: Va aprendre català pel seu compte el 1979, ha publicat
això i allò (títols en català mencionats), ha participat en aquestes antologies,
que si patatim, que si patatam, i col·labora en aquest i l'altre diari i en
aquesta i l'altra ràdio (noms de mitjans catalans mencionats). D'acord. Ara
vegem-ne la versió castellana: Nascut a Londres, escriptor, col·labora en diaris
i emissores de ràdio. Viu a Barcelona des de 1984. Punt. Ni una sola al·lusió al
fet que aleshores ja havia publicat tres llibres en català, contes en unes
altres cinc publicacions, i treballat en els mitjans catalans. Res. Ni una sola
menció de la temuda paraula gruixuda que comença amb “C”.
I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de viure i
formar part de l'univers català, ni que sigui de forma modesta, ja és vist per
si sol com quelcom intranscendent, o indesitjable, o políticament incorrecte, o
de molt mal gust, o fins i tot refotudament horrible, a l'Espanya monolingüe. I
tanmateix, a Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori, sovint
reforçat amb algun comentari foteta, que formem part d'Espanya i que per tant
ens hauríem de comportar d'una forma més espanyola.
I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d'hora
tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món –si més no
per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides. El
que estic segur que tothom desitja –i hi incloc la immensa majoria dels
habitants de l'Espanya monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi
hagi escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers de
Barcelona.
Ara us toca a vosaltres.
========================================================================================
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius
relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.