Benvolguts amics i
amigues, us comuniquem que, en breu lliurarem els XI Premis Jaume I del Casal
d'Elx, cal que feu la reserva del sopar, places limitades, en breu us informarem
del preu del sopar i del
menú
XI ANIVERSARI DEL CASAL D'ELX
I
LLIURAMENT DELS PREMIS JAUME I
dissabte, 13 de juny 2009, a les 21:00
Restaurant del Parc Esportiu Municipal
(Dàtil d'Or)
Enguany, la Junta Gestora del Casal Jaume I d'Elx, ha decidit atorgar el
Premi Jaume I -Casal d'Elx a:
Joan-Carles Martí i Casanova (Elx)
(Assagista, conferenciant i activista en llengua catalana. Actualment és vicepresident d'El Tempir d'Elx i Tècnic Superior de Turisme de l'Ajuntament de Guardamar del Segura)
Alfons López i Tena (Sagunt)
(Exvocal del Consell General del Poder Judicial i President del Cercle d'Estudis Sobiranistes )
Softcatalà (Barcelona)
(Compromís amb la Llengua Catalana, en l'àmbit de la informàtica, les noves tecnologies i internet. )
Dintre de la gala hi haurà l'actuació musical del grup Batà
================================================================================================
"Cuando mi hermanita María Sol iba a la escuela, le hablaban en catalán, lloraba y no le gustaba", deia Leo Messi aquesta setmana a un diari argentí. I això no és res: el president provincial del PP de Barcelona, Antoni Bosch, explica al seu blog que uns amics seus tenen "servint" a casa una família d'equatorians que han enviat el nen, de vuit anys, a l'escola. Al cap d'uns mesos de contacte amb el català, el menor ha començat a fer coses terribles: "Se tira del pelo, y se lo arranca. Hoy tiene placas de calvicie". Caram, tu.
De tots aquests testimoniatges es desprèn que el més sa per als nens és que no tinguin contacte amb el català, un idioma al qual s'acusa d'efectes tan greus com és la calvície infantil, a més de plors i disgustos diaris a quarts de nou del matí.
Però és que és més greu. La major part dels immigrants arribats a l'Estat espanyol són fora de Catalunya, i no consta cap cas en què l'aprenentatge en castellà hagi provocat traumes infantils.
Més encara. Puc afirmar, de primera mà, que la immersió en la llengua de Cervantes mai no va provocar que els nens s'estiressin els cabells. De fet, totes les alopècies dels meus excompanys van ser bastant més tardanes.
¿No devia ser que havien anat a cursos de
català?
Ressenya publicada en el número 1942 de la revista Presència (del 15 al 21 de maig del 2009) (pàg. 34)
«Diccionari del
català col·loquial»
Redacció: Jaume
Salvanyà
Editorial: Enciclopèdia
Catalana
Pàgines: 398
PVP: 16 euros
El diccionari obre les portes a una llengua
col·loquial, genuïna i no necessàriament
oral
El que havia de ser un compendi d'estil del Grup
Flaix s'ha convertit, gràcies a l'esforç del seu corrector i assessor
lingüístic, Jaume Salvanyà, en un diccionari de més de 2.400 paraules i
expressions col·loquials.
Col·loquial com
cal
Un dels mèrits d'aquesta obra, redactada per Jaume
Salvanyà i revisada per Carles Riera i Josep Ruaix, és la claredat de
presentació: sense necessitat de recórrer a indicacions específiques, el lector
distingeix de seguida les entrades correctes de les incorrectes i no l'atabalen
remissions ni feixugues ni excessives. Tot és agraït i els exemples, sempre
aclaridors. Un altre mèrit, potser encara més valuós, és pròpiament el
contingut: Salvanyà ha sabut actualitzar un repertori de lèxic col·loquial amb
moltíssimes solucions vives, genuïnes i adequades que s'aparten de calcs
inconvenients però habituals, ai!, en la llengua d'alguns professionals de la
paraula. Hi ha alternatives per a emportar-se per endavant, posar a flote, gustillo, pàjara, pillat
i tantes altres formes o
expressions sobre les quals hi ha remarques ben diverses, també de pronunciació.
Destaquen les locucions i la fraseologia, amb solucions prou atractives. Aquesta
actualització porta a admetre nous usos fins ara desatesos (escaquejar-se, cantada ‘pífia', empanada mental
) i velles formes
sancionades en diccionaris de barbarismes (papanates, desenfadat, guinda, mopa
). És ben cert, tanmateix, que la
base d'aquesta obra descansa només en el català central (potser en reedicions
futures es podria pensar a incloure altres formes de tot el territori) i que,
curiosament, no s'accepten algunes formes avalades pels llibres d'estil dels
principals mitjans de comunicació (decepcionar, èlit o èlite, barri xino i fins seguro ‘seguretat social', com veiem
escrit en determinada premsa). Alguns exemples, a la fi, són poc respectuosos i
deixen mal parats els polítics, els bancs, els dirigents de la FIFA, els
representants de jugadors i també algun personatge, amb nom i cognoms.
David Paloma
Hi ha una relació entre la xiulada al rei i el sentiment de
molts catalans vers el castellà. Igual que hi ha una relació entre l'amor al
català de Gaudí, de Pla, de Cambó o de Pau Casals, i la gesta de Laporta i
Guardiola. Què vol dir que la tercera hora de castellà no cal perquè ja es parla
al carrer? Si no es parlés, tampoc caldria. A Catalunya es parla molt en
castellà. Aquí vivim i deixem viure i si haguessin vingut milions de xinesos
coneixeríem el xinès. Ara bé: que per ventura els millors homes de la història
del país li deuen alguna cosa, al castellà? Que per ventura Núñez o Cercas o
Montilla haurien fet res de profit en una Catalunya tan castellanitzada com el
País Valencià? Que es recorda algun moviment constructiu parlant en castellà a
Catalunya? És cínic apel·lar a la llibertat amb l'exèrcit a favor teu. És cínic
dir que el castellà és una llengua del país, amb el paper que ha jugat. És
baratet apel·lar a la llengua materna dels que no vas poder alimentar, després
d'atemptar contra aquest principi durant segles. El castellà no donarà mai res
excepcional a Catalunya perquè treballa per a un altre centre de poder, com
l'anglès o el francès. Debilitar el català és un error. Vagin a Perpinyà, vagin
a Gènova. És lògic que els moments més baixos de la història del país
coincideixin amb els de més castellanització. Els castellanoparlants haurien de
ser els primers a voler que el català s'ensenyés bé a les escoles. Sense l'amor
al català, això ja seria com Andalusia, però amb autopistes de
peatge.
Ja el tenim. Finalment tenim Robert Graves en català. Es tracta d'una antologia panoràmica bilingüe, anglès-català, titulada El país que he escollit, de 160 poemes dels 1.202 que va escriure el gran poeta anglès al llarg de la seva dilatada carrera entre Over the brazier (Sobre el braser, 1916) i Complete poems (Obra poètica completa, 2000). La tria i la versió catalana han anat a cura de Josep M. Jaumà, un gravesià de soca-rel i reincident, sota l'atenta i exigent mirada de Lucía Graves, filla del poeta i escriptora i traductora ella mateixa. I el volum ha estat bellament i rigorosament editada per Edicions del Salobre de Mallorca.
AQUESTA EDICIÓ MARCA UNA AUTÈNTICA fita històrica. I no exagero ni faig broma. És una fita històrica perquè finalment posa a disposició dels lectors catalans la producció lírica d'un dels grans genis poètics del segle XX. Subratllo l'adverbi finalment perquè feia literalment anys que es parlava de la importància poètica de la figura de Graves sense que aquest discurs es traduís en fets d'una manera definitiva. De fet, en termes generals, a Catalunya es té una idea excessivament nebulosa de l'extraordinària contribució de Graves a la literatura universal. És cert que existia el ja llegendari comentari de Gabriel Ferrater del 1960: "He provat de fer-me un racó a l'ombra de la branca de poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s'allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden". Era igualment cert que existien antecedents insòlits com Sis poemes (1980), publicats a la revista Cairell en versió d'Àngel Terron; els 17 poemes de Símptomes d'amor (1986) del "padrí" de Lucía, Josep M. Palau i Camps; i D'amor. Trenta poemes (1991), del mateix Jaumà. Però Graves continuava sent, en definitiva, l'autor de la novel·la històrica Jo, Claudi i, a tot estirar, el gran pensador literari i cultural darrera La deessa blanca. I poca cosa més.
LA REALITAT DE LA QÜESTIÓ és molt diferent. Sense Robert Graves no podem entendre una de les parcel·les artístiques més importants del segle XX i del desplegament de la modernitat: la poesia. Robert Graves és una baula indispensable en la cadena de la gran poesia moderna del realisme líric que arrenca amb Hardy i passa per Yeats, Frost, Auden, Larkin, Heaney i arriba, ampliada, fins als nostres dies. Per una altra banda, cal constatar que Graves ha influït directament en poetes catalans moderns i contemporanis com Gabriel Ferrater, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Ponç Pons, Àlex Susanna, Jordi Llavina i Jordi Julià. No sempre s'ha entès la modernitat de l'obra de Graves ni s'ha vist la seva extraordinària esfera d'influència. Ara sí que podem.
EN UN LLIBRE DE CRÍTICA LITERÀRIA de l'any 1929 Graves explicava la seva teoria de la modernitat. La modernitat arribaria en dues fases diferenciades. La primera seria una onada de reaccions més aviat extravagants contra el baix to de la poesia de l'època. Aquestes reaccions extravagants incloïen autors com T.S. Eliot i E.E. Cummings, i moviments com l'alta modernitat i les avantguardes. La segona fase seria la recuperació de la tradició poètica central, això sí, sanejada completament per les propostes iconoclastes. Les propostes iconoclastes s'esgotarien, perquè només servien un propòsit terapèutic. Es reprendria la tradició "refrescada", amb més exigència intel·lectual i artística, amb més capacitat creativa i imaginativa. Aquesta era la proposta de Graves: la tradició enriquida i renovada, però una tradició moderna. És molt possible que estiguem entrant, ara mateix, en la segona fase que anunciava Graves. I, en aquest sentit, com va passar al seu moment amb les famoses traduccions de Kavafis de Riba, Ferraté i Solà, aquestes versions de Graves poden servir de gran impuls creatiu en el marc de la literatura catalana actual.
AQUESTA MAGNA ANTOLOGIA DE GRAVES ens permetrà, a més, entendre d'una vegada el paper que Mallorca i Catalunya van jugar en el desenvolupament de la seva obra. Recordem que hi va viure un total de 46 anys entre el 1929 i el 1985, anys absolutament crucials per a la seva obra, anys crucials per a la seva vida personal al costat de Laura Riding i, més tard, el gran amor de la seva vida, Beryl Pritchard. L'entorn humà i físic de Deià va ser un dels estímuls més importants que van permetre que Graves portés a terme una de les revolucions culturals més ambicioses de l'era moderna. Graves, completament sol, va rearticular la tradició judeocristiana i grecollatina, perquè necessitava un substrat cultural renovat. Com Friedrich Nietzsche, Graves va necessitar reiniciar la cultura occidental. I això ho va poder fer perquè Mallorca li ho permetia. Deià va ser fonamental en el creixement de l'obra del gran poeta amorós del segle XX. Els títols de poemes com La platja i Sota les oliveres són només petits indicadors. Quantes vegades Catalunya no ha influït decisivament en les carreres de grans artistes de fora? Però massa fàcilment Catalunya renuncia a aquest patrimoni internacional i universal i, per això, per citar només dos exemples, no disposem de traduccions dels decisius escrits mallorquins de Gertude Stein ni dels barcelonins de Pinkhas Sadé.
EN AQUEST SENTIT, aquest llibre de Graves es pot considerar un acte de desgreuge. L'obra de Graves va ensopegar amb molts problemes de recepció, que van de les exigències morals de Marià Manent a les acusacions d'assassinat de Carles Riba llançades per Blai Bonet, passant per l'enveja mal dissimulada de Josep M. Llompart i el seu comparsa Vicent Andrés Estellés. Sortosament ara superem tota aquesta barrera d'incomprensió amb un bon "adéu a tot això" en el més pur estil gravesià. I que el llibre sigui publicat precisament a Mallorca és un gest ben significatiu i modèlic de superació de feixugues càrregues o llegats del passat.
I TAMBÉ HEM DE RECORDAR QUE L'EDICIÓ del llibre té un altre element molt significatiu i modèlic: el fet que estigui publicat per una petita editorial de Pollença, a Mallorca. Amb aquest llibre especialment Edicions del Salobre ha fet una aposta radical i contundent a favor de la gran literatura, la literatura que molts i molts lectors volen llegir en lloc de la infinitat de llibres mig cuits que circulen pel mercat inflats per un aparell empresarial i mediàtic. Edicions del Salobre sap que el futur del món de l'edició passa per estar molt més a prop del bon lector i mimar-lo. En això s'anticipa al seu temps i tenen tota la raó del món.
TENIM ROBERT GRAVES. PER SEMPRE. I tothom hi ha sortit guanyant. A veure si ara serem capaços de fer-ne un bon ús.