Sobre rist i rigut

Eugeni S. Reig

La forma tradicional valenciana del participi del verb riure és rist i així ho hem dit sempre tots els valencians i així continuem dient-ho la immensa majoria de nosaltres amb molt poques excepcions. El participi dèbil rigut, que és el que s'usa a Catalunya, és una forma més recent que pràcticament no ha penetrat en els parlars valencians. Rigut és una forma més regular però, per a la majoria de valencians, és una forma estranya. De riure fer rigut ens sona tan estrambòtic i inversemblant com si d'escriure férem 'escrigut', de descriure 'descrigut' o d'inscriure 'inscrigut', que també són formes regulars però inexistents. En la nostra llengua hi han diversos verbs que tenen participi fort i no dèbil, malgrat que aquest darrer és més regular i, per tant, més lògic. Així de cloure fem clos i no clogut, d'encendre fem encés i no encenut o encengut, de fondre fem fos i no fondut o fongut, de moldre fem mòlt i no molgut –forma aquesta darrera que s'usa en alguns llocs però que la llengua normativa no admet–, de pondre fem post i no pongut, de prometre fem promés i no prometut, de veure fem vist i no vegut, etc. La normativa admet per al verb coure dos participis: cuit (fort) i cogut (dèbil), però tenen significats diferents.

La llengua clàssica usava la forma ris, procedent del llatí risu, que és l'etimològica. La forma moderna rist és l'hereua de la forma clàssica, que porta una t epentètica afegida al final per analogia amb altres participis que la duen. Rigut és una forma regular creada per analogia amb els participis acabats en -ut d'altres verbs, com ara begut, viscut, corregut, vençut, conegut, etc.

Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana diu: «Així mateix riure i somriure tenen un participi fort rist i somrist, i un atre dèbil rigut i somrigut, però aquells són preferibles.»

Josep Giner en La conjugació dels verbs en valencià diu que el participi passiu del verb riure és rist (literari: rigut).

Carles Salvador, en la seua Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics i Enric Valor en els seus llibres Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano i La flexió verbal donen rist i rigut com a participis de riure i tots dos escriuen rist en primer lloc i rigut en segon lloc.

Josep Lacreu en Els verbs valencians diu que el participi del verb riure és rist, rista, rists, ristes, però en nota a peu de pàgina ens aclarix que “també hi ha les formes següents: rigut, riguda, riguts, rigudes, molt utilitzades literàriament.”

Mila Segarra, de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el seu treball «Enric Valor i la llengua normativa» dins Valoriana. Estudis sobre l'obra d'Enric Valor, escriu: «En el cas del verb riure, el participi fort rist és el més usual en la llengua parlada del País Valencià.»

Si obrim el diccionari virtual del SALT3, cliquem damunt el botó “conjugació verbal”, triem el verb riure i cerquem quines formes verbals ens dóna per al participi, trobarem rist, rista, ristos, ristes. Dóna únicament les formes fortes.

La Gramàtica normativa valenciana de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que el participi del verb riure és rist, rista, rists, ristes, encara que en una nota a peu de pàgina diu que “també pot adoptar les formes següents: rigut, riguda, riguts, rigudes”. Això ho diu, evidentment, per respecte a la unitat de la llengua. Però una cosa és admetre i defendre la unitat de la llengua i una altra de ben diferent emprar en el valencià, tant parlat com escrit, formes que no són les nostres pròpies i que ens són totalment alienes. La forma rist –que és la forma tradicional valenciana i que es conserva ben viva en tots els nostres parlars– és l'única que s'hauria d'ensenyar en les escoles valencianes, la que s'hauria d'utilitzar en els mitjans audiovisuals i la que haurien d'usar els nostres escriptors.

Pose tot seguit alguns exemples literaris d'autors valencians.

En el capítol CIX del Tirant lo Blanc titulat Com Tirant posà en llibertat tots los catius que havia comprats en Alexandria, e com tornaren en Sicília e estrengueren lo matrimoni de Felip ab la filla del rei de Sicília trobem la forma clàssica ris:

E Tirant alçà grans rialles mostrant que les raons d'ell e de Felip eren d'alguna burla. Com hagueren passada l'aigua, la Infanta demanà a Tirant de què es reia.

–Per ma fe, senyora –dix Tirant–, jo em só ris d'una demanda que Felip hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara a l'entrant de l'aigua: me demana quina cosa és amor e d'on proceeix.

En l'escena vi de L'escaleta del dimoni d'Eduard Escalante, el personatge anomenat don Jaume diu:

Ací sols una persona

del meu caràcter, podrà

posar orde en l'escaleta.

Segur que no se riuran

de mi com s'han rist del pobre

Benito.

Teodor Llorente, en l'article titulat “Notes valencianes”, escriu:

[...] si hagués estat en Valencia aquells dies, s'haguera rist de la imprevisió.

En la rondalla El patge Saguntí d'Enric Valor trobem:

Quan estareu tots dos allí damunt, li faràs tres preguntes: Primera, per què havia rist ella quan passava per davant l'ermita. Segona, per què ho féu així mateix quan va passar per davant la duquessa i les donzelles. Tercera, per què va riure igualment al ficar-se a la vitrina.

En la rondalla L'amor de les tres taronges, també d'Enric Valor, llegim:

El rei, en el seu setial, tenia el cor a punt d'esclatar-li de goig, i el poble atibacava l'església de gom a gom i comentaven:

–Dalmau sí que és un príncep de veritat...

–Tan minset que semblava!

–Diuen que ha mort un lleó...

–I una serpota...

–I s'ha rist d'un gegant!

–Ara: ella... sí, és bonica, però té cara de geni dessucat!

I altres murmuracions per l'estil.

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà podem llegir:

El rostre del metge s'ennuvolà de sobte. –¡Si sabera quants dies fa que no m'havia rist!– També és veritat que tu eres un xicot prou seriós.

Encarna Sant-Celoni, en la seua novel·la Al cor, la quimereta, reproduïx la cançó:

En ma vida m'he rist més

que una nit collint tomaques:

em vaig girar i em veig

una gallina amb sabates.

I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant, podem llegir:

[...] t'has rist tu a soles de les mil i una dimonieries i barrabassades que et feen quan eren xicotetes –que ara ja no te'n rius tant–...

En Pere, diari d'un xiquet de Maria Mulet trobem:

I m'he rist més... L'Andreu, ¡ai!, és que l'Andreu és del cel, com diu ma mare... Tot, tot lo que dius s'ho creu... I encara com ha resultat com jo m'ho imaginava...

En la narració curta Del mestre sangrador i los teuladins golafres de Josep Pascual Tirado, inclosa en el llibre De la meua garbera, podem llegir:

–Bé, senyors teuladins. No, no vos escaroteu per tan poca cosa. Seguiu, seguiu fartant, que vull veure com vos ompliu lo pap. ¿No en teniu de vergonya de que lo meu oficialet vos haja copat? ¿On és la vostra saviesa i llestetat? ¿No sou de vila i vos heu rist i vos n'heu gatit del tio del sombrero i de les borles? Ara, ara les pagareu totes juntes i bossareu lo forment que li heu robat a mestre Domingo; gentola roïn i de mala llei...

En la novel·la El mut de la campana de Josep Lozano trobem:

Paper que respresentava la bella actriu de cabells daurats, que havia vist en esporret al vestuari, i que s'havia rist de mi.

Jo vaig nàixer a Alcoi l'any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d'Alcoi que els meus avantpassats s'havien passat de pares a fills des de temps immemorials. La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al participi del verb riure va ser rist i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de la meua vida cap valencianoparlant –i n'he sentit milers– que diguera rigut. Per a mi, si algú diu rigut en lloc de rist és com si diguera vegut en lloc de vist, pongut en lloc de post o cobrit en lloc de cobert. Però en aquesta vida no acabem mai d'endur-nos sorpreses i jo, que ja sóc granadet, me n'emportí una el dia que un collistaire de Migjorn –llista de debat sobre llengua catalana en internet– es va estranyar perquè un altre collistaire havia escrit rist en un missatge i preguntava si això era correcte, ja que era una forma que no coneixia, doncs ell sempre havia usat rigut. Alguns collistaires li varen contestar que les dues formes, rist i rigut, són normatives. Un collistaire valencià, tècnic lingüístic, va enviar un missatge en el qual deia que «[...] rist és la forma general, però em fa l'efecte que recula. Vaig traduir no fa molt una obra de teatre i vaig utilitzar aquesta forma: el director, català, la desconeixia, i va preguntar als actors, valencians. Tots els actors joves la desconeixien, i l'actor més major, Enric Benavent, la coneixia però no la utilitzava ja feia temps: li sonava “antiga”.» Ens va explicar que va intentar que en la representació de l'obra s'usara rist, però que no ho va aconseguir: el director i els actors s'hi varen negar. I acabava el seu missatge amb les paraules següents: «No es va utilitzar i, a més, el dia de l'estrena, després de la representació, ens vam fer una foto de record, i la frase que va cantar tota la companyia per a la foto (en comptes de la clàssica patata) va ser “quant s'ham rist”»

Crec que paga la pena que analitzem el cas: ens trobem davant d'un director teatral català i d'un grup d'actors jóvens, tots valencians, que l'única forma que coneixen per al participi del verb riure és rigut. Només un dels actors coneixia l'existència de la forma rist, però la considerava “antiga”. Malgrat els esforços del traductor de l'obra –que és un molt bon coneixedor de la llengua– a que s'use en la representació la forma rist –forma ben viva entre els valencians i molt acostada a la forma clàssica i etimològica–, el director i els actors no fan cas dels suggeriments de qui coneix la llengua millor que ells, no usen rist en la representació, sinó rigut i, damunt, fan xufeta del traductor gastant-li la brometa de dir allò de “quant s'ham rist”.

Totes les llengües naturals del món tenen un bon grapat d'irregularitats. Només les llengües artificials, com ara l'esperanto, són completament regulars perquè han estat elaborades per una única persona o per un equip d'unes poques persones i ja s'ha procurat que no hi haguera cap irregularitat. Però les llengües naturals han estat creades pels seus parlants, per milers de persones a través de segles i segles, i presenten nombroses formes que no són regulars, que no són les “esperables”. Però totes les llengües conserven eixes formes irregulars que són les tradicionals. Els xiquets, en començar a parlar, tendixen a dir formes regulars perquè són més lògiques, però les persones grans els corregixen i els ensenyen a usar les formes heretades encara que no siguen tan lògiques. Això ha sigut sempre així. És natural que un xiquet diga rigut perquè és una forma analògica que s'assembla a altres participis acabats en –ut, però els parlats de més edat que coneixen la llengua tradicional el corregiran i li diran: “no es diu rigut, es diu rist”. I el xiquet, en fer-se gran, usarà les mateixes formes que empren els seus majors. Jo tinc una veïneta, filla de pares castellanoparlants, que en lloc de “yo no sé” diu “yo no sabo” i en lloc de “se ha roto” diu “se ha rompido”. Ens fa molta gràcia perquè la xiquiua té només tres anyets però ¿ens imaginem que en tinguera 23 i continuara dient “yo no sabo” i “se ha rompido”? Segur que no som capaços d'imaginar-nos-ho. Si un castellanoparlant adult diu sabo en lloc de sé, cabo en lloc de quepo, andé en loc d'anduve o rompido en lloc de roto, serà motiu de burles. En el cas que ens va relatar el collisteire de Migjorn va passar exactament al revés, van ser els que deien rigut qui es varen burlar de qui volia que digueren rist. És a dir, que nosaltres ja no ens burlem de qui diu les coses malament, sinó de qui les diu bé. Fóra bo que meditàrem una miqueta sobre açò. No sembla un bon símptoma per a la nostra llengua.