Cinema: seduir, persuadir
Les paraules canvien de significat amb el temps, arrossegades per les realitats i els interessos de qui les usa. No cal pas que ho demostrem: bo, dolent, d'esquerres, de dretes, terrorista, milionari o nacionalista no volen dir el mateix en boca d'aquest o de l'altre, ni avui que ahir. Però sobretot sabem prou bé que molt sovint no és pas el significat exacte d'una paraula allò que compta, sinó el significat que en un cert moment li atribuïm. La setmana passada Salvador Cardús i Ros va escriure en aquest diari un article brillant («Cinema, seducció i coacció») a propòsit del cinema en català, una qüestió que torna a estar present entre nosaltres i ens pot tornar a causar perjudicis importants, com fa uns quants anys.
Deia Cardús que en l'etern i enfadós debat sobre la possible protecció de la nostra llengua plantegem (o ens plantegen) la qüestió partint d'una trampa: que és millor seduir que no pas coaccionar. La trampa es troba en el fet que seduir vol dir (o volia dir) justament 'menar fora de camí, desencaminar'; i «Seduir, en definitiva, és imposar sense que es noti i fins a aconseguir que agradi la coacció», fins que la subtil i dulcificada coacció esdevingui un «argument» que hem interioritzat i al qual ens adherim. L'«argument» acabaria (acaba) dient que no hem d'imposar una quota de pel.lícules en català. Com si tota la secular maquinària estatal no hagués precisament imposat pertot l'altra llengua i la versió de les pel.lícules exclusivament en l'altra llengua... Però això ja ho veiem i ho trobem natural, de tota la vida, i ho defensem com a tal. És cosa primària en sociologia que les violències més brutals i generals (que sempre provenen dels Estats) acaben sentint-se al cap d'un temps com a naturals i que aleshores els tímids intents dels oprimits per conquerir una insignificant parcel.la de presència pública se senten com a coacció contra en un cert o pretès benestar o un cert statu quo. Aquí damunt he parlat de dulcificada coacció. ¿Volen saber que persuadir 'convèncer', també aparentment pacífic i democràtic, deriva de suadir i que aquest (del llatí suavis 'suau, dolç') volia dir 'fer agradable, dulcificar'? I... qui té tot el poder (econòmic, mediàtic, judicial, etc.) per seduir i persuadir és l'Estat; per tant, qui ens enganya amb aquells copets a l'esquena, de fet, i girant el mitjó, ens està dient que qui ens ha de seduir i persuadir és un Estat que sigui nostre de debò.
Però en la qüestió del cine hi ha un altre engany del mateix tipus, provinent dels adversaris i, després, de nosaltres mateixos. L'engany és dir i creure que allò que de debò interessa en el cine és la versió original, no pas la traducció. Es va dir fa uns anys i es torna a repetir ara. La trampa és que la qüestió és una altra de molt diferent. La qüestió és ni més ni menys que la igualtat entre els ciutadans: si els uns tenen cine en castellà, els altres l'hem de tenir en català. La resta és trampa, gairebé sempre malèvola.
Joan Solà
Els
hipocorístics usats en valencià com a nom de
persona
Tradicionalment, els valencians hem format els
hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per
davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico,
Quelo, Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per
darrere com fa el castellà (Trini,
Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa,
Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en
alguns casos, ben poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres
casos l'origen és ben bé un altre (Pepe,
Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes
afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de
noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar
més íntim ens acostem al castellà. Aquest estiu, en el programa d'humor
Socarrats que Canal 9 ens ha oferit cada nit després del telediari,
apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de
Beatriu com de Beatriz. L'hipocorístic que correspon en valencià
al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una
filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin
hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els
responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!
Amb bones paraules
Gabriel Bibiloni
Amb motiu de l'entrada en circulació de la moneda europea, la Secció Filològica va publicar un document (1998) sobre la pronúncia de la paraula euro, on s'estableix que aquest mot va amb e oberta en el català central, però no es diu com l'han de pronunciar els parlants de les altres àrees. Després, altres fonts de referència, com una circular de les Xarxes de Normalització Lingüística de l'antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2002), o l'Optimot, hi afegeixen que la e de euro és oberta a les Balears i tancada per als parlants occidentals (amb coincidència amb l'AVL). Es fa, doncs, una certa equiparació de la e de euro i la de pera o francès (oberta en oriental i tancada en occidental), amb la particularitat que es prescindeix de la neutra tònica i les Illes s'alineen ara amb la vocal oberta del català central. D'un bon principi, abans que fossin preses aquestes decisions, vaig ser un dels lingüistes de les diverses àrees consultats sobre el particular. Crec que em demanaven com es pronunciava a les Illes la paraula euro, però vaig respondre que el mot s'havia de pronunciar amb e oberta, malgrat que en aquell moment això no ho vaig dir, però ningú a les Illes o potser hauria de dir quasi ningú no ho feia d'aquesta manera. No sé si van consultar altres col·legues insulars, ni si, en cas que fos així, quins foren els seus punts de vista. Intuesc també que els lingüistes occidentals, inclosa l'AVL, han preferit partir de la pronúncia real i no anar a cercar res més. No sé fins a quin punt la meva posició en favor de la vocal oberta ha influït en la norma sobre la pronúncia illenca, i, a més, discrep de la norma per a l'occidental, perquè les raons per a la primera també són vàlides per a la segona. La e de euro no és la de pera o francès.
Ja he dit diverses vegades en articles precedents que quan entra a la nostra llengua una paraula nova amb una e o una o tònica, aquestes es pronuncien obertes o tancades la neutra tònica ja hem dit que no sol ser operativa en paraules noves d'acord amb un sistema de normes que associen una o una altra pronúncia a uns contextos fonètics determinats. A Mallorca moltes d'aquestes normes es van perdent de fa algun temps, com a conseqüència de la deturpació que l'espanyol causa en el nostre sistema fonètic i en el nostre sistema lingüístic en general. Però aquesta pèrdua és una cosa que no hem de consentir, sinó que recuperar aquestes regles ha de ser part de la planificació de l'ús lingüístic.
Una d'aquestes normes tradicionals diu que les paraules planes amb e tònica acabades en o constitueix un context fonètic en què la e té tendència a ser oberta. Així ho practicaven bastant sistemàticament els nostres avantpassats. Podríem començar per la paraula credo, mot medieval manllevat al llatí, i continuaríem amb altres paraules antigues, com zero que en altres èpoques es deia amb la variant atzero, conservada avui a Menorca, o clero, totes sempre amb e oberta. O paraules més modernes, com eco, copeo i, fins i tot, el castellanisme horripilant feo. Els meus avis deien cuento castellanisme que deu ser força antic amb una contundent e oberta, i foren la darrera generació que digué aquest mot amb aquesta pronúncia, caiguda després per la imitació dels models castellans (el conte vingué després). I paraules expressives com peteco (petit) o marreco. En el terreny dels noms propis trobam exemples abundants de e oberta en aquest context: noms com Nero, el del sanguinari emperador (estar fet un Nero), cognoms com Dameto, Valero i Boneo, i altres antropònims com Neo i Meco (no fer una cosa ni per Meco). I topònims reals o imaginaris com els de la frase anar de Son Mel·lo a Son Catel·lo, en què la ela també és un element obridor.
Aquesta regla fonètica en temps recent es va debilitar o es va perdre, com tantes altres, i moltes paraules noves (gueto), entre elles castellanismes llampants (boxeo, empleo, feto, folleto o mamotreto), s'han sentit sempre amb e tancada. I també, excepcionalment, algun hispanisme antic, com cego o puesto, que se separen de la línia general.
A la vista d'aquests fets, crec que paraules com euro, metro, gueto i veto s'han de pronunciar a les Illes amb e oberta. Euro ja ha pres per bon camí.
DONCS BÉ: CAL DIR AMB ROTUNDITAT que el debat té trampa, que és un fals debat pensat per derrotar qualsevol intent de protegir el català. I la trampa és fàcil de desemmascarar: la seducció també és una forma de coacció. Seduir és imposar amb astúcia de manera que la part coaccionada se sotmeti voluntàriament -sovint sense consciència- a la voluntat del seductor. Derivat del llatí, seducere, etimològicament significa "menar fora del camí", "desencaminar". I la seducció implica, d'una manera o altra, engany. En termes sociològics, la seducció és una forma de "violència simbòlica", que és la que s'exerceix aconseguint que la part seduïda interioritzi la coacció fins al punt que la consideri expressió de la pròpia voluntat. És allò de voler seguir la moda. Per aquesta mateixa raó, la seducció és una forma de coacció especialment autoritària, perquè amaga la cara del qui imposa la seva voluntat. I en el terreny que ens ocupa, el de la llengua, qui garanteix la "violència simbòlica", les formes de coacció invisibles, és l'Estat.
SEDUIR, EN DEFINITIVA, ÉS IMPOSAR sense que es noti i fins a aconseguir que agradi la coacció. Per això, gent suposadament llesta com algun escriptor de fama d'aquests que essent catalans escriuen en espanyol -ho vaig llegir fa pocs dies en una entrevista- poden dir, sense adonar-se de la barbaritat que sostenen, que ells "mai no escriurien en una llengua imposada per força". Ai las! Com si la llengua primera, abans dita materna, no fos precisament la que s'ha imposat de la manera més autoritària imaginable: sense que se'ns demanés permís ni se'ns deixés triar, abusant de la relació de la indefensió i la dependència afectiva en què ens trobem els primers anys de la nostra vida. Les llengües que aprenem després, poc o molt, són resultat d'altres tipus d'imposicions més visibles però objectivament més lleus. A mi, l'escola em va imposar l'espanyol, a cara descoberta, sense seduccions ni punyetes. I res: ho vaig superar sense grans traumes. I, posteriorment, el francès o l'anglès, ja van ser llengües apreses voluntàriament, per interès o necessitat, que són també formes de coacció suau.
EL DEBAT ENTRE SEDUCCIÓ I COACCIÓ ha tornat a escena per unes inspeccions que es duran a terme al sector de la restauració per veure si als establiments hi ha algú que quan, demanem un cafè amb llet, ens pugui entendre. I encara hi ha qui ho troba massa coactiu, començant pels representants del gremi. Com que tant la intenció inspectora del govern, les conseqüències sobre la realitat lingüística i les protestes del gremi i del PP i Ciutadans formen part d'aquesta cara absurda de la realitat del nostre país, no crec que el fet mereixi cap més comentari. En canvi, el debat de la seducció i la coacció també ha tret el nas en una altra iniciativa governamental, aquesta sí, plena de força i sentit: el projecte de llei del cinema de Catalunya. La part més rellevant de la llei és la que s'orienta a la racionalització en l'assignació de recursos públics a la indústria del cinema i a l'impuls del teixit audiovisual. En alguna ocasió he sostingut que entre els grans pols d'innovació en què Catalunya hauria de fer una aposta estratègica, s'hi hauria d'incloure el sector de la producció cultural, escrita i audiovisual. Es tractaria d'explotar l'enorme potencial d'experiència acumulada a Catalunya precisament pel fet d'haver hagut de superar circumstàncies adverses que, paradoxalment, cada dia són més globals. En molts sentits, anem per davant d'altres cultures, la confortabilitat de les quals tot just ara entra en crisi. Però sí: la llei també es proposa la promoció del català per garantir els drets lingüístics en un sector en què l'abús és, simplement, brutal. I és una molt bona notícia.
NO CAL QUE DIGUI QUE, TAMBÉ EN AQUEST CAS, parlar de seducció com a antítesi de coacció, és fer trampa. A aquells que demanen "seducció", se'ls ha de recordar que això és tant com demanar un Estat, que és qui en té la capacitat. I que si les polítiques lingüístiques de la Generalitat mostren la seva dimensió coactiva, és perquè és un poder feble i ha de treballar a cara descoberta. Però si algú encara no ho veu clar, que provi d'imaginar què es diria d'una llei espanyola o francesa del cinema que es proposés garantir el dret d'espanyols o francesos a disposar, com a mínim, de la meitat de l'exhibició en la llengua del país: simplement, dirien que és una llei patriòtica. Aquesta és la diferència real entre seducció i coacció: la capacitat per dissimular la imposició.
La Universitat de Perpinyà Via Domitia (UPVD) va presentar ahir el 'Pla estratègic pel català al Pirineu Oriental', un projecte per a impulsar la formació i l'ensenyament del català entre els mestres de Catalunya Nord. El projecte serà coordinat per l'Institut Franco-Català Transfronterer de la UPVD, dirigit pel professor Joan Becat. 'Som en un carrer sense sortida', va dit Becat, 'falta gent formada, diners i documents pedagògics.'
'Hem passat d'una fase on hi havia
voluntarisme i on calia convèncer la gent i els ajuntaments, que no hi creien i
s'hi oposaven, a una fase on la demanda s'ha disparat', deia ahir Joan Becat, i
va afegir que no hi havia prou mestres per a respondre tota aquesta demanda.
Entre les finalitats principals del pla hi ha la formació dels mestres,
amb la Llicenciatura de català de l'Institut Franco-Català Transfronterer i el
futur Màster Ensenyament i Formació, menció Ensenyament Bilingüe Català-Francès.
També es vol millorar la formació dels interventors lingüístics a les escoles.
A partir del curs que ve hi ha programades la instal·lació d'un sistema
de validacions amb els diplomes i nivells reconeguts per la Generalitat i una
accentuació de l'adaptació i la producció de material pedagògic amb una atenció
molt especial als recursos digitals.
En l'acte de presentació del pla hi
eren representats la Generalitat de Catalunya, el Consell General dels Pirineus
Orientals, la mancomunitat de municipis Perpinyà Mediterrani, l'Institut
d'Estudis Catalans i el ministeri d'Educació francès. Totes aquestes
institucions formaran part del Consell del pla.
Nou
llibre:
'Introducció a l'etimologia'
Autor: Jordi
Bruguera
Editor: Societat Catalana de Llengua i Literatura, 2008