Amb un any de retard, l'Institut d'Estudis Catalans i la Societat Catalana de Sociolingüística que presideix Joaquim Torres organitzen una sèrie d'actes en ocasió del 25è aniversari de la llei de normalització lingüística del 1983. En aquests cinc lustres, la política lingüística catalana ha conegut èxits notables i també ha tingut fracassos rotunds. Precisament aquests dies estan d'actualitat diferents iniciatives que tenen en comú il.lustrar certs fracassos.

  
En primer lloc, la política lingüística catalana no ha aconseguit contrarestar una norma d'ús molt arrelada entre els catalans, l'anomenada "norma d'adaptació" o "de convergència", que els sociolingüistes més militants anomenen "de subordinació". A l'Enquesta d'Usos Lingüístics del 2003, el 70,6% de les persones entrevistades van manifestar que si es dirigeixen a algú en català i els respon en castellà, llavors prossegueixen la conversa en aquesta llengua. I sembla que a l'enquesta del 2008 (els resultats de la qual encara no són públics) el percentatge ha augmentat.
  
Citant aquestes dades, la Generalitat ha posat en marxa la campanya Encomana el català, que, segons Bernat Joan, secretari de Política Lingüística, té com a principal objectiu "sensibilitzar la població que sap parlar català perquè mantingui la llengua en aquells contextos en què la sol canviar, per exemple, amb persones que l'entenen però que no la parlen". En realitat, aquesta campanya no és res més que la reedició de campanyes anteriors. El 1982 la Generalitat ja va impulsar una campanya que tenia un objectiu calcat: "Fomentar l'ús del català per part dels que el sabien parlar, sempre que els seus interlocutors l'entenguessin encara que no poguessin utilitzar-lo". I totes les campanyes posteriors (des de Depèn de vostè fins a Dóna corda al català) comparteixen la mateixa apel.lació a la responsabilitat dels catalanoparlants.
  
En segon lloc, la política lingüística catalana tampoc ha aconseguit garantir el dret que proclamava la llei del 1983 d'expressar-se en català en tots els àmbits, incloent-hi les relacions amb les empreses privades. Aquesta qüestió va ser regulada explícitament a l'article 27 de l'estatut del consumidor, que estableix que les empreses i els establiments "s'han de trobar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya", reproduït després en la llei de política lingüística del 1998, i elevat a rang estatutari el 2006 (en termes més exigents). Segons Joan Carles Vilalta, director general de Turisme, la Generalitat hauria posat en marxa una campanya d'inspecció en bars i restaurants, per fer complir un precepte que qualsevol consumidor de "tallats" sap que, malgrat tanta legislació en aquest sentit, no es respecta en infinitat d'establiments metropolitans.

  
En tercer lloc, la política lingüística catalana no ha aconseguit elevar el llistó de la presència del català al cinema, que continua arran de terra després de 26 anys d'estimular i fomentar amb "mesures adequades" el doblatge i la subtitulació en català de pel.lícules no catalanes, segons la redacció de la llei del 1983.
El conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, acaba de presentar les bases de la futura llei del cine de Catalunya, que en l'apartat lingüístic no és res més que una actualització (amb un encomiable tendència cap a la subtitulació) del decret aprovat per la Generalitat a l'empara de la llei de 1998 i derogat el 2000 davant de la inexpugnable oposició de les majors.

  
En quart lloc, la política lingüística catalana no ha aconseguit que el català sigui una llengua oficial de les institucions europees (ni de les espanyoles). El 10 de febrer passat es va celebrar el 21è aniversari de l'aprovació pel Parlament de Catalunya d'una petició al Parlament Europeu demanant que declarés el català llengua oficial de les institucions comunitàries (una cosa que, per cert, no ha estat mai compe- tència del Parlament Europeu). En aquell moment, les institucions europees tenien 9 llengües oficials. Avui en tenen 23 i el català no és (ni ha de ser) una d'aquestes, com Hans-Gert Pöttering, el president del Parlament Europeu, es va en- carregar de recordar-nos en la visita que va fer fa poc a Barcelona.

El 2004 els catalans van aconseguir que el ministre espanyol d'Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, fes gestions en aquest sentit al Consell Europeu, però tot va quedar en una espècie de foc d'encenalls simbòlic i el Govern espanyol no té intencions de remoure la qüestió, tot i els 25 diputats d'un partit català agermanat amb el PSOE que a les eleccions europees del 2004 proclamaven que "els i les socialistes catalans proposem que el català sigui reconegut com a llengua oficial de la Unió Europea".
     
¿Per què tant fracàs acumulat? Una resposta fàcil és donar sempre les culpes a l'enemic extern, siguin les pautes diglòssiques heretades del franquisme, els immigrants recalcitrants, les irreductibles majors, el secular uniformisme espanyol o la incomprensió de Brussel.les. Però si no volem estar tota la vida repetint campanyes idèntiques sense aconseguir cap dels seus objectius, valdria la pena que reflexionéssim sobre el que fem malament, per tal que la dosi de rectificació necessària posi terme a la frustració col.lectiva.
           
Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB