25 anys de
La conferència de Pasqual
Maragall del cicle dels 25 anys de
Pujol partia del convenciment que «l'eix central, el fil conductor» de la personalitat de Catalunya era la llengua, però alhora havia interioritzat d'altres convenciments: que una pàtria (i una llengua i...) és «un plebiscit diari» (vaja: que no són fets eterns i inamovibles, no te'ls regala ni assegura ningú); que Catalunya és terra d'immigració i que calia integrar socialment i lingüísticament les allaus de nouvinguts; que el país no seria mai més aquell mite o ideal de l'any 1900 o del 1930; que la pressió sobre nosaltres de la llengua castellana i dels sentiments espanyolistes tornaria a ser potentíssima; i que la recuperació de la llengua no s'havia de fer «a punta d'espasa» sinó evitant absolutament la «fractura interna» de la comunitat. (És tan difícil de trobar peròs a aquesta filosofia a priori com fàcil de trobar-n'hi a posteriori: això que no hi ha hagut fractura és prou discutible, i en canvi el resultat lingüístic no sembla tan feliç com el president el presentava.) ¿Què calia fer, doncs?
Primera base: l'ensenyament. Els mestres havien de saber català i aquesta
llengua havia de ser la vehicular de l'escola (fet anomenat immersió col.loquialment i sovint
malèvolament). Pujol se sent del tot satisfet d'aquesta política, i l'any 1994
«va passar por» quan va ser impugnada... fins que el Tribunal Constitucional va
donar la raó a
Conclusions. Va ser un «fracàs total» la batalla pel cine o pel
bilingüisme al passaport (però es va guanyar la del DNI) o pels DVDs, pels jocs
i pel lleure. (Aviat és dit!: són terrenys de primera importància!) «Seguim
estant amenaçats», però «estem contents» perquè ¿com ens trobaríem sense tots
aquests esforços reeixits?
Joan Solà
Amb bones paraules
El tràfic i el trànsit
Gabiel Bibiloni
Tràfic és una paraula que tenen un munt de llengües, que significa originàriament 'moviment o comerç de mercaderies'. Aquesta paraula es va escampar a partir de l'italià traffico, un mot que es documenta en aquesta llengua en el segle XIV i d'etimologia dubtosa segons els diccionaris. Amb tot, en català medieval tenim trafegar i el seu deverbal tràfec, paraules paral·leles a les italianes i de la mateixa etimologia, que es van usar amb el significat ple de 'tràfic' sembla que fins al segle XVI. I paral·leles també a les portugueses trafegar o trasfegar i tráfego i a les castellanes trafagar i tráfago. Tots aquests mots van acabar essent suplantats en les llengües esmentades pels italianismes trafficare i traffico, que van entrar al francès en el segle XV, a l'anglès en el XVI i a l'espanyol en el XVII. Pel que fa al català, traficar i tràfic van entrar per via de l'espanyol traficar es documenta en el mateix segle XVII, però tràfic consta com a documentat per primer cop el 1803, i trafegar i tràfec romangueren amb els significats restringits que ara els donen els diccionaris. Els codificadors del català consideraren que unes paraules presents en totes les llengües romàniques traficar i tràfic no podien mancar en la nostra llengua, encara que hi hagin arribat a través de l'espanyol.
També pareix que és l'italià la llengua difusora de la paraula trànsit (transito, del llatí transitus, relacionat amb transire 'anar a través d'alguna cosa"). Trànsit és el pas d'un lloc a un altre o d'un estat a un altre: "el trànsit de la frontera s'ha interromput", "passatgers en trànsit", "ocells de trànsit", "el trànsit de l'Edat Mitjana al Renaixement", etc. També el trànsit és la mort, el pas de la vida al no se sap què.
Fins aquí tot és molt simple. La cosa és que en temps recent la paraula tràfic ha agafat en moltes llengües un altre significat: la circulació de vehicles per les vies públiques. Sembla que aquesta novetat semàntica té relació amb el ferrocarril (s. XIX), el primer mitjà de transport modern, que era alhora un mitjà per al moviment de mercaderies i de persones. És comprensible que aquest sigui el nexe d'unió entre el sentit clàssic del mot tràfic i el sentit modern circulatori. I així un bon nombre de llengües europees anglès, francès, italià, danès, suec, etc., amb la mediació de l'anglès, han donat al vell mot tràfic el sentit de 'circulació de vehicles i altres mitjans de transport per les vies o xarxes de comunicació". A més d'altres sentits, com poden ser els de tràfic postal o tràfic d'Internet (flux de bits a través de la xarxa).
El nou significat de la paraula tràfic, forjat en anglès en el segle XIX, tot d'una va passar espontàniament a les diverses llengües europees. El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana mostra exemples del seu ús en català a partir dels primers anys del segle XX i fins a temps posteriors al diccionari Fabra. Fins i tot en la ploma d'una persona com Cèsar August Jordana, director de l'Oficina de Correcció de la Generalitat durant la República. És clar que també mostra usos de trànsit, una paraula que del significat de 'pas d'un lloc a un altre' fàcilment podia "transitar" al nou significat. I segurament tant un ús com l'altre estaven condicionats pel que feia l'espanyol.
La codificació del lèxic modern (1932) d'un bon principi rebutjà la paraula tràfic per a la circulació de vehicles i va prescriure en aquest sentit trànsit. 'Acció de traficar' és la definició del Fabra, lleugerament modificada en el DIEC, de tràfic, que contrasta un poc amb una accepció que li dóna Alcover-Moll ('transport de gent o de coses en vehicles' i consigna l'exemple de López Picó "amb el soroll del tràfic, no pots sentir-la, la remor de l'aigua"). Llevat d'alguna petita rebel·lia isolada com una de l'estudiós de l'onomàstica E. Moreu-Rey la norma oficial no ha estat discutida, sinó repetida i practicada per tothom. Ara bé, si tràfic és la paraula que usen la majoria de llengües del nostre entorn, per què els codificadors implantaren la norma vigent? Crec que haurem d'admetre que tal decisió va ser deguda, encara que sigui en part, a un acte reflex d'imitació de la normativa espanyola. En efecte, l'Acadèmia espanyola, amb la seva tradicional prevenció contra les paraules angleses, es negà a reconèixer a la paraula tráfico la nova accepció que les altres llengües li donaven i va prescriure per a aquest significat únicament el mot tránsito. En el moment de la redacció del diccionari Fabra la normativa espanyola era plenament vigent, si bé en l'espanyol real segurament ja s'usava tráfico de manera abundant. Després l'Acadèmia espanyola va rectificar, i el català va quedar amb el trànsit, en contrast amb les llengües veïnes, inclosa la castellana (només el portuguès i part de l'espanyol americà diuen ara trânsito o tránsito). Fins a l'edició de 1947 el diccionari de l'Acadèmia espanyola definia tráfico com "acción de traficar". La rectificació es produeix a l'edició de 1950, en què a l'accepció esmentada s'hi afegeix, precedida d'un asterisc, aquesta altra: "tránsito, acción de transitar". I a partir de l'edició de 1956 tráfico ja és també el "tránsito de vehículos por calles, carreteras, caminos, etc.". Automàticament hi ha la Jefatura Nacional de Tráfico i la Guàrdia Civil de Tráfico.
Tant si es diu trànsit com tràfic amb el significat de circulació de vehicles per les vies públiques, es tracta d'una ampliació del camp semàntic inicial d'aquestes paraules. Totes dues tenen avantatges i inconvenients. Tràfic queda un poc dissociat del verb traficar, que només significa comerciar legalment o il·legalment, però trànsit tampoc no s'adequa al significat originari, que no és 'circulació' sinó 'pas' (pas d'un lloc a un altre traspassant alguna mena de frontera). Sense invalidar trànsit, ni pretendre de canviar el nom de cap servei ni direcció general, crec que el rebuig de tràfic és avui injustificat. No és cap castellanisme, sinó el terme més universal, i això sempre és llum que ens orienta.
[article ampliat respecte de la versió del Diari de Balears]
EL CENTRE ALCOIÀ
D'ESTUDIS HISTÒRICS I ARQUEOLÒGICS PUBLICA UNA EDICIÓ FACSÍMIL DEL DOCUMENT
JUDICIAL MÉS ANTIC DEL PAÍS VALENCIÀ
L'Arxiu Municipal d'Alcoi compta amb un
autèntic monument, fràgil i perible, com és el document en paper valencià més
antic que es conserva de l'antic Regne de València. Es referim a l'Esborrany
de la Cort del Justícia d'Alcoi dels anys 1263-64. Es tracta d'un quadern de 32 fulls,
en el qual, a manera d'esborrany i exercint el justícia la seua funció i
aplicant el fur de València, es prenen notes de les reclamacions i fets
litigiosos que li presentaven, amb l'evident finalitat de passar-les després en
net. No és per tant un llibre principal, però té la importància de mostrar-nos
un retall de la vida i dels
xicotets fets que enterbolien la convivència de les persones, els quals es
remunten a només set anys de la fundació d'Alcoi. Són les primeres notícies que
tenim dels pobladors cristians de la nostra vila.
No hi cap dubte que és un registre
judicial i que és un esborrany, el seu desenvolupament és poc acurat, amb
ratlladures i esmenes, i al foli 7 v. hi ha anotacions cap per avall. El seu
estat de conservació és relativament bo i més ara que està restaurat. Sols el
darrer foli, el 32, està esguerrat en gran part. La major part dels folis tenen
l'extrem dret de les rectes incomplet, encara que també hi existeixen una sèrie
de forats que alhora dificulten la seua lectura. Està redactat en tres llengües:
llatí, majoritari, aragonès, sobretot als folis 26 al 29, i català, encara que
hi ha documents escrits en mes d'una llengua, com per exemple al foli 6 r.,
començat en aragonès i acabat en català. L'escriptura és la gòtica cursiva
catalana i he pogut distingir-hi tres escrivans, un que redactaria els documents
en llatí i català, altre els d'aragonès i un tercer que va escriure molts pocs
registres, com per exemple els tres darrers del foli 24 r. Sobre la personalitat
dels escrivans res en sabem. Al foli 31 v. tenim un Guillem Sabater que es
escrivà, scribtor, i alhora notari, i
com que l'Esborrany té alguns assentaments
notariats es fàcil pensar que l'autor de la major part de les anotacions, les
escrites en català i llatí són obra d'aquest Guillem Sabater. El suport
escriptori és un tipus de paper acartonat i de procedència més que probable de
Xàtiva. Una anàlisi química del paper ens podria donar més
dades.
El registre està incomplet ja que al
darrer foli hi ha una llista del repartiment del blat, furtat als musulmans
d'Ibi, pels veïns d'Alcoi, i acaba amb Jacme Agat que rep una barcella, però sense que estiga
anotada aquesta darrera paraula. L'Esborrany és, doncs, un registre
que aniria solt per l'Arxiu Municipal d'Alcoi i que algú, en una època
determinada, va decidir reunir-los tots en un volum que ja hem vist que
s'anomena Extravagants.
Amb motiu de l'Any Jaume I, la nostra
entitat volia col·laborar-hi donant a conèixer als nostres socis, als
investigadors i als amants en general de la nostra història aquest document
singular del nostre passat. De la mateixa manera cal agrair la col·laboració de
la Conselleria de Cultura qui ha finançat en bona part aquesta
edició.
José María Soriano
Bellver
President del CAEHA
Ofensiva criminal contra el català a les Balears
Mirau per on, na Rosita Estarás diu que
vol "bilingüismo" i resulta que, precisament perquè hi hagi bilingüisme a la
Sanitat, cal que tots els metges i totes les infermeres siguin capaces
d'entendre i d'expressar-se amb tota naturalitat tant en mallorquí com en
foraster. És la condició mínima perquè qualsevol de Mallorca tengui la llibertat
individual de triar la llengua en què es comunicarà amb els metges. Però, és
clar, per a na Rosita, la caparrudesa de deu o dotze metges que no volen
entendre el mallorquí pesa molt més que la llibertat individual de cinc-cents
mil mallorquins de triar la llengua amb què es comunicaran amb el metge. Això és
el "bilingüismo" de na Rosita! Colonialisme foraster total! Racisme
pur!
Reparau com va ben alerta a demanar aquesta llibertat individual de
triar allà on hi impera el forater: als jutjats, a les sales de cine, als
comerços, als restaurants. Als restaurants mateixos, un fumador té dret a triar
seure a una clapa on hi fumin i un que no té fumera pot triar seure a una clapa
neta de fum. Un mallorquinoparlant no pot triar que el cambrer l'entengui i s'hi
comuniqui en mallorquí. No remuga gens, no, na Rosita!
Per què no demana que
a les escoles de Madrid, els 25.000 catalanoparlants que hi resideixen, els
araboparlants i els qui parlen galaicoportuguès i viuen a la capital espanyola,
puguin triar la llengua en què escolaritzaran els seus fills? A Madrid resulta
que sí que la llengua és del territori. Per això van ben alerta a
oficialitzar-ni cap, de llengua, més que la històrica de sempre d'aquell
territori, el castellà, per molts de cents de milers de parlants d'altres
idiomes que s'hi mudin. Ho tenen clar: l'única llengua oficial de Madrid és la
territorial, la històrica de sempre. Madrid és una ciutat lliure, no una
colònia.
A un imaginari país bilingüe, hi hauria dualitat d'escoles, dualitat
de sales de projecció de cine, cambrers, dependents, metges, jutges obligats a
entendre i a parlar les dues llengües perquè cada client o pacient pogués triar
la llengua amb què es pogués expressar i amb què volgués ser atès. Tots els
canals de ràdio i de televisió que volguessin emetre en aquell territori,
estarien obligats a oferir dues versions, una en cada llengua. Tots els
productes haurien de dur obligatòriament les dues llegües a les etiquetes. Tots
els cossos policials haurien de dominar a la perfecció les dues llengües. Això
seria bilingüisme. Què espera na Rosita a posar fil a l'agulla?
A na Rosita
només li pica l'escola i el requisit de català a l'administració. Com que ells
no cerquen altra cosa més que la desaparició de tot idioma que no sigui
l'espanyol, tenen ben clar que cal exterminar tot estímul que doni utilitat a
l'aprenentatge del català. La manera més bona de matar el català sense
prohibir-lo de manera explícita (les ganes hi són, però han de fer veure que són
“demócratas”) és fer-lo inútil i innecessari en el seu propi territori històric.
No dubtem ni per un moment que tenen entre mans un autèntic programa d'extermini
lingüístic.
És ben hora que tots els mallorquinistes enviem a pastar fang
això de dretes i esquerres i ens uniguem per enviar el colonialisme foraster a
porgar fum.
Per acabar, reparau com na Rosita, per allò de “divide et
impera”, ja torna remolcar allò de “mallorquín, menorquín, ibicenco i
formenterenco peró no catalàn”. Ben alerta va, emperò a qüestionar per res que
els llibres de les escoles siguin en espanyol estàndard i no en andalús ni en
argentí que sí que es parlen al carrer en lloc del foraster estàndard.
Quina
barra!
Us informam que el mes de març de 2009 tindrà lloc
la XXII Jornada d'Antroponímia i Toponímia. Enguany, la trobada es durà a terme
a Pollença el dia 28 de març. Així mateix, us fem avinent que el termini de
presentació de ponències i comunicacions serà obert fins al dia 27 de febrer. Si
estau interessats a presentar-ne cap, podeu adreçar-vos al Gabinet d'Onomàstica.
Ho podeu fer per correu electrònic a l'adreça següent: sl.ono@uib.cat
O per correu ordinari, a:
Gabinet d'Onomàstica
Edifici
Ramon Llull Campus universitari
Carretera de Valldemossa, km 7.5
07122
Palma
Si us voleu posar en contacte amb nosaltres, per a qualsevol
consulta podeu telefonar al 971 17 27 17, de 8 a 11.30 h.
Per agilitar
l'organització d'aquest acte agrairem a tothom qui vulgui presentar-hi
comunicacions o ponències que s'atingui al termini indicat més amunt i que, si
està interessat, indiqui el títol de la comunicació.
Programa definitiu (pdf)
Tot esperant
poder-vos veure a la Jornada, rebeu una salutació cordial.
Atentament,
Gabinet d'Onomàstica