Les rondalles són narracions breus, populars, de transmissió oral, que formen part del patrimoni lingüístic i folklòric de totes les llengües i cultures del món. Les rondalles pertanyien al món de la tradició: per passar les vetlles quan a fora era fosc i no hi havia televisió –que atueix la llengua i la intel·ligència–, la gent explicava rondalles, que contenien un món riquíssim de llengua i d'imaginació. Malauradament, sembla que la rondalla tradicional té mala peça al teler, pel fet que ––a partir de mitjan segle xx, en què la televisió va començar a envair la llar de les famílies– les rondalles van quedar arraconades al món dels records dels qui ja som grans. Les generacions futures ho tenen malament per a poder esdevenir hereus d'aquest ric tresor de cultura popular.

Per sort, encara hi ha persones com ara el professor Rafael Beltran, que acaba de publicar un llibre deliciós: una antologia de 246 versions de rondalles valencianes, que constitueixen un repertori magnífic del gènere rondallístic segons la tradició popular oral de les comarques valencianes.

El recull de Beltran conté contes d'animals (1-39), rondalles meravelloses (40-86), narracions religioses (87-102), contes d'enginy (103-124), rondalles del gegant beneit (125-132), contarelles (133-228), contes formulístics (229-243) i tres rondalles sense catalogar. Els materials provenen de reculls previs que ofereixen totes les garanties de ser relats de la tradició folklòrica genuïna i no pas recreacions d'escriptors individuals.

L'editor recorda que la tradició de recollir i publicar rondalles populars al Principat té una tradició llarga, que va de Manuel Milà i Fontanals (1853) fins a Joan Amades (1950), per fer esment sols dels grans folkloristes clàssics. Entre els autors del Principat que han recollit i editat rondalles hi ha personatges tan significatius com Jacint Verdaguer. Al País Valencià, en canvi, la tradició comença amb la figura de Francesc Martínez (Coses de la meua terra  [la Marina],  1912-1947) i arriba a un punt culminant amb les Rondalles valencianes d'Enric Valor (1950-1958).

En l'obra que presentem, té un gran valor l'«Estudi preliminar» (pp. 35-80) i el «Catàleg» (pp. 541-764), que és l'estudi científic que R. Beltran fa sobre les rondalles que recull en aquest volum, que ha estat editat amb una pulcritud i bellesa de disseny extraordinàries per les prestigioses publicacions de la Universitat de València. L'editor classifica cada rondalla segons el mètode científic adoptat internacionalment i conegut com a ATU (sigles d'Aarne-Thompson-Uther, The Types of International Folktales, 2004), en què cada rondalla rep un número segons un catàleg de motius folklòrics universals, i alhora dóna informació sobre les versions orals i literàries que se'n coneixen, al mateix temps que hi fa altres comentaris pertinents de gran interès.

Apropar-se a aquestes rondalles valencianes és un exercici impagable de recerca del temps perdut, per dir-ho a la manera de Proust: «Puix senyors, en aquells temps antics, quan Elx era una ciutat que encara conservava totes les muralles que formaven la vila murada, diuen que en un dels pobles de la contornada vivia una jove molt bonica i graciosa a qui tot el món deia afectuosament Granereta de pastera...» (rondalla 67 del recull). Entre el començament d'una rondalla i la fi –«Conte contat, conte arrematat!, / per la ximenera se n'ha anat, / cauen ametles i torrat, / i qui no s'alce, s'ha cagat!» (rondalla 171)– s'hi escola tot un món d'imaginació, de bellesa i de llengua, que cal aprofitar.

Vull felicitar el professor Rafael Beltran i els seus editors per aquesta obra tan bella i de tant d'interès folklòric i lingüístic: és un veritable luxe per a tots els qui estimem el patrimoni d'aquests països de parla catalana.

Joan Ferrer

Universitat de Girona