Publicat en el diari AVUI (pàgina 4) dissabte 28 de febrer del 2009
http://paper.avui.cat/article/opinio/155918/patues/ja/es/aqui.html
Però la veritat és que, en molts sentits, els gallecs són un mirall més aproximat, més útil per reflexionar. Allà la identitat també està molt vinculada a la llengua i és per aquest flanc que aquella nació ha entrat en decadència. En un article molt recomanable, el periodista Lois Oreiro ens deixa glaçats: "El gallec es va convertint en llengua litúrgica, pròpia d'actes oficials. Els polítics el parlen cada cop pitjor i les subvencions de foment de la llengua s'utilitzen per comprar voluntats, fins i tot de mitjans de comunicació que la repudien".
Ni Galícia ni Catalunya són possibles, com a entitats polítiques reconeixibles, sense el gallec i el català. I el problema és que gran part dels parlants d'ambdues llengües estan lliscant, de forma subtil però constant, cap a un patuès del castellà. De moment, el procés encara és reversible, però no ho serà indefinidament.
Article publicat en el diari AVUI (pàgina 25) dijous 26 de febrer del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/155744/la/llengua/no/sencomana.html
L'ÚLTIMA CAMPANYA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA insisteix, altre cop, en la necessitat que els catalanoparlants parlem sempre en català, sobretot als immigrants. Segons diuen les dades, tenim un mal vici: més d'un 70% ens passem al castellà si ens parlen en castellà. Però també som molts els catalans que, com Luther King, tenim un somni: el somni que parlant sempre en català la gent somriurà i ens ho agrairà. Aquest somni el fa realitat l'espot de la campanya, és un somni amb estètica de Bollywood, tan eufòric i impactant com Slumdog millionaire i, també, igual de fals i trampós. Trampós perquè ignora el conflicte. Ignora que el català només pot avançar fent retrocedir el castellà i que això és dolorós per a la meitat de la població, que sent el castellà com la seva llengua. Ignora que la magnífica convivència lingüística a Catalunya, tan lloada pels progres espanyols, s'ha aconseguit gràcies a l'educació dels catalans, que cedim la llengua al primer signe de mala maror; la mateixa educació que la campanya vol extirpar. Ignora que aquesta llengua que venem com la clau de l'èxit és, sens dubte, un plus en certs casos, però resulta quasi pintoresca en molts dels llocs de treball a què pot accedir un immigrant.
PERÒ IGNORA, SOBRETOT, QUE LES LLENGÜES no avancen a base de bon rotllo sinó quan un marc legal les imposa, les fa necessàries, i ho fa, a més, en detriment de la llengua fins llavors dominant. El castellà no va avançar a Catalunya perquè els castellanoparlants fessin ballarugues i ens seduïssin amb el seu salero, sinó perquè va ser durant 40 anys l'única llengua a l'escola i als mèdia, l'única llengua oficial i l'única que parlaven els milions d'immigrants que vam rebre als anys 60 en les pitjors condicions per poder-los integrar. Aquest va ser el seu salero.
LA IMPOTÈNCIA DELS NOSTRES POLÍTICS per afrontar el conflicte els porta a negar-lo i a esperar que, miraculosament, allò que només poden aconseguir les lleis, ho aconseguim al carrer en el dia a dia els catalans conscienciats. Ens vénen a dir que la feina que ells no gosen fer la fem nosaltres, que si de cas ells ja ens faran els coros.
AQUESTA CANÇÓ DEL "DEPÈN DE TU" fa massa temps que la sentim. Perquè som molts els que, des de sempre, fem l'esforç de parlar tant com podem en català amb tothom. I en tot aquest temps hem après unes quantes coses. Hem après que passar-se al castellà, és, de vegades, una qüestió d'educació -amb el turista passavolant-, de vegades quasi de supervivència -amb el metge argentí saturat de feina al CAP-, de vegades de sensibilitat -amb la dona de fer feines magribina que neteja l'escala-. I també hem après a deixar-nos de sentir culpables si al final d'una dia esgotador cometem el pecat de fer passar la comunicació per davant de la llengua, conscients que aquell taxista expansiu i graciós es tancarà en un mutisme sorrut, quasi hostil, si li anem contestant en català.
PERQUÈ HI HA UN PRINCIPI TÀCIT DE COMUNICACIÓ universal: si tots parlen la llengua A i només alguns parlen la llengua B, els contactes lingüístics impredictibles es faran amb A. I en tot cas fer-los amb B demana temps, seducció i complicitat. Justament el que costa tant d'aconseguir en els contactes apressats i impersonals d'un món cada cop més global i urbà. Sabem, per tant, que si no modulem l'ús del català segons la situació, podem acabar provocant rebuig. I això ens fa tibar i afluixar com bonament podem, conscients que si la corda es trenca tots hi sortim perdent. Per això, quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d'afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.
El País Valencià amplia l'oferta educativa al xinès però bloqueja
la del català
Enric Orts
El conseller d'Educació valencià, Alejandro Font de Mora, va anunciar
ahir que el seu departament incorporarà l'ensenyament del xinès mandarí en els
centres públics de secundària del País Valencià a partir del curs 2010-2011 com
una assignatura optativa.
En el seu parlament el responsable polític va emmarcar la iniciativa dins
de l'«aposta» del seu govern pel plurilingüisme, en què va incloure el castellà,
l'anglès i el xinès, però no el valencià [català]. «Amb el castella i l'anglès
arribem a més de 1.500 milions de persones i ara arribaríem a 3.000 milions de
parlants amb les tres llengües», va assegurar.
L'anunci de Font de Mora es produeix en plena negociació amb la comunitat
escolar, que el passat desembre va convocar una vaga del sector, finalment
ajornada de manera indefinida. La protesta denunciava, entre altres qüestions,
els escassos recursos amb què la conselleria dota els programes multilingües i
la manca de competència en un tercer idioma dels
alumnes.
Una oferta negociadora de Font de Mora va fer tornar sindicats i
associacions de pares i mares a la mesa. Aquesta oferta incloïa una suspensió
temporal de l'ús obligatori de l'anglès com a llengua vehicular en l'assignatura
d'educació per a la ciutadania, tan criticat per la comunitat educativa per la
seua «improvisació».
Immersió paralitzada
L'entusiasme amb què
Vicent Brotons
Mi madre lo preparaba como
nadie. Bueno, como nadie, no, como casi todas las madres. Me encantaba ver las
cajitas de Flan chino Mandarín con aquel señor de ojos rasgados, sombrero cónico
y fina trenza. Disfrutaba oliendo los sobrecitos, el aroma a vainilla. Ayudaba
removiendo la leche mientras mamá echaba con delicadeza el aromático y dulzón
preparado en polvo. Mi padre solía comentar, ante la imagen del chino mandarín,
alguna de las secuencias que recordaba de su cine de juventud, las de las
películas de Fu Manchú. Yo creo haber visto alguna en mi tierna infancia, sería
que la olvidarían en algun trastero del cine de mi pueblo y el cámara, cuando no
tenía nada mejor que pasarnos, nos la proyectaba para regocijo de pequeños y
mayores. Cuántos recuerdos?
Y de repente, el inefable Font de Mora -¿qué
sería de la educación valenciana sin sus ocurrencias?- vuelve a recordarme el
flan de la infancia, las películas futuristas de mi padre, las nebulosas
imágenes de mi cine de pueblo. Harto de dar la vara con Educación para la
Ciudadanía en inglés, nos propone que nuestros estudiantes aprendrán
optativamente chino mandarín en Secundaria. Ese era el gran secreto de su plan
plurilingüe, el chino mandarín.
«Con el inglés y el castellano nos
entenderemos con 1.500 millones de humanos y si a eso añadimos el chino mandarín
pasarames a 3.000 millones», ha dicho, más o menos, don Alejandro. No sé si me
dará tiempo a hablar con todos, lo intentaré. Aunque su argumento de «idiomas de
comunicación masiva» me recuerda -lo confieso, este consejero valenciano dispará
mi capacidad evocativa como nadie- el chiste de Casen: «-¿Sabía usted que cada
vez que respiramos mueren tres chinos? -¿Cada vez tres? ¡Ah, ah, ah! -¿Se puede
saber que hace? -Me acabo de cargar nueve chinos». Ya , ya sé que és
políticamente incorrecto, pero aprender idiomas, según este estrepitoso
consejero, es tambien algo parecido a respirar. Tot ben senzill i ben
alegre!
No dijo nada del valenciano, o casi nada, pero me temo que el día que
lo nombre será para argumentar positivamente a favor del idioma nativo con
alguna frasecita como esta: «Y nuestros escolares tendrán a la semana un minuto
de valenciano en un aula, eso sí, ambientada como si fuese una barraca o un mas,
el profesor o la profesora vestidos de labrador, fallera, de moro o de
cristiano, y enseñandoles a saludar y decir pequeñas obscenidades -"Bon dia",
"Adéu", "Toca´m els collons", "A fer la mà"- para así poder relacionar-se con
los lugareños, es decir, pastores, labradores, artesanos y algún que otro
intelectual universitario. De este modo las niñas y los niños valencianos se
podrán comunicar con 3.000.000.257 ciudadanos del mundo», por
ejemplo.
Efectivamente, después de las declaraciones de Font de Mora he hecho
uso de un método de análisis y crítica distinto al habitual para comentarlas. En
lugar de ponerme riguroso, científico y racional, he optado por el marxismo, el
de Groucho, por supuesto.
*Departament de Filologia Catalana. Facultat
d´Educació. Universitat d´Alacant.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat en el diari AVUI (pàgina 64) dijous, 26 de febrer del 2009
http://paper.avui.cat/article/ultima/155810/mandarins.html
Riu-te'n de les maragallades aplicades a la pedagogia. El conseller valencià del ram, Alejandro Font de Mora, és un autèntic guru de l'enginyeria lingüística. Primer la brillant idea d'ensenyar citizenship en anglès, per allò del yes, we can, tombada per un ordinari no, we can't dels indígenes desagraïts, que prefereixen el patuès provincial a la panacea universal. I ara aquest agermanament tan prometedor entre dues superpotències, la tarongera i la mandarinera, criticat també per la xusma més rústica.
A mi m'encantaria haver anat a l'escola tot xino-xano, i haver-ne sortit amb un bon chop suey cultural. Per això vull trencar una llança -què dic ara, una bateria de totxos, com l'amic Bruce Lee- a favor dels designis multicultis de la Generalitat de baix, poblada de genis incompresos. Caram, és que tenen més raó que els sants: si fóssim trilingües (castellà, anglès i xinès) tindríem catifa de luxe a mitja humanitat, i gaudiríem d'una força comunicativa gairebé planetària.
Els beneficis serien colossals. A tall d'exemple: ara hi ha qui reclama que la població costanera de Calp reculli la denominació de Calpe, molt pròpia i autèntica ella. Doncs escolta, no hi guanyaríem deixant caure l'idioma dels llauradors, posats a fer, i abraçant el trilingüisme globalitzador del PP? La cosa quedaria en el bonic trinomi Calpe / Bald / Me la tallo (la cueta). No us sembla molt més comunicatiu?
Encoratjo el bon Font de Mora que no s'arronsi: que s'esforci a embotir-hi encara una altra llengua. Mira, per l'amistat que ens uneix, li'n proposo una de franc: la dels escarabats piloters. Ei, que n'hi ha un munt, molts més que no pas xinesos, i sempre trobaríem feina, perquè de merda mai no en falta. Que semblaríem animalons? Que perdríem la dignitat? Que trairíem les nostres arrels, la nostra condició? Au va, no ens obsessionem per temes identitaris sense futur.
Joan
Pellicer Bataller, per sempre
Dels dies 5 al 7 de
febrer, i coincidint amb el segon aniversari de la dolguda mort del nostre
irreemplaçable amic i mestre, se celebraren les "Jornades de Medicina Rural i
Cultura Popular al País Valencià. Homenatge a Joan Pellicer i Bataller",
patrocinades per l'Ajuntament de Gandia,
el CEIC Alfons el Vell i
Tret de l'acte inaugural
(a l'Aula Magna de l'Escola Politècnica Superior de Gandia) les altres sessions
es realitzaran a
Però fou el dissabte, 7 de
febrer, després d'una excursió pel matí a
El periodista J. M.
Alcañiz Castells projectà el reportatge muntat amb material del programa "Les
nostres Plantes" ("Medi Ambient", Punt 2) on Joan ens delectava amb el seu verb
i saviesa. Amb els llums apagats, tots ens sentírem commoguts en veure'l viu,
xipollejant com un xiquet en l'aigua d'un abeurador (algú dels presents, m'ho
digué la meua néta, plorava i reia al mateix temps). Perquè ma néta anava amb mi
(corda i poal!). I quan encengueren els llums em va dir: "Iaio, tens els ulls
rojos" (després, xafardejant ella en el decurs de l'acte i durant la
participació del públic, va veure més ulls rojos, veus trencades i algun altre
plor).
I és que hi havia un
esperit que ens unia a tots i que aquell homenot ens havia comunicat, en el
sentit més estricte de comunió amb Gaia i/o Diània.
Daniel Climent i Giner,
Catedràtic de Ciències de
En la taula rodona
participaren el biòleg i Cap de Secció de Protecció dels Recursos Naturals,
CIEF-G.V., Emili Laguna Lumbreras; el biòleg Carles Arnal Ibàñez, professor de
Biologia i Geologia i membre d'Acció Ecologista-Agró, i el metge de
Els llibres de Joan
Pellicer i Bataller estaven allí, a l'abast, a l'entrada de la sala, per
comprar-los. Si bé ja els tinc, dedicats per l'amic, un àlbum de cromos, "Lluors
de Gaia", treball primerenc (1989) de Joan, em retornà a quan el vaig comprar
per a les meues filles menudes. Com que no sé per on para, entre tota la meua
paperassa, i perquè la meua néta gaudira apegant cromos (i puc dir que ho va fer
molt a gust, i va llegir-ne alguna cosa) li'l vaig comprar, quan marxàvem,
acabat l'acte.
I vaig
enyorar Joan, amic i company. I vaig pensar (com sempre) que el seu
llegat seria més gran si no ens hagués deixat. I, dia sí i dia també, em
pregunte qui beurà ara, amorosament, els coneixements i les paraules dels
comptats savis de la ruralia que queden, i que són cada dia
menys.
Els seus coetanis enyorem
la seua presència. He vist generacios joves que també. Mentre jo visca, i com
que sé que
Jesús Escrivà i Garcia, 13 de febrer de 2009
ORDRE d'11 de febrer de 2009, de la Conselleria d'Educació, per la qual es convoquen ajudes econòmiques per a les associacions cíviques sense finalitat lucrativa per a la realització d'activitats de promoció de l'ús del valencià en 2009. DOGV de 26-2-2009). Fins al 16-3-2009.
https://www.docv.gva.es/portal/portal/2009/02/26/pdf/2009_2180.pdf
Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i va dirigir l'arxiu i la biblioteca de l'Ajuntament del cap i casal. Va dirigir la revista mensual «Valencia atracción», de 1945 a 1967. Va col·laborar a «Las Provincias i al «Diario de Barcelona».