25 anys de
Als vint-i-cinc anys de
Fet el repàs de la situació recent (de la resistència passem a l'acció de govern), subratlla les fites anteriors: en temps de Pujol, la immersió i la presència de la llengua als mitjans; en temps de Maragall, el fet que Política Lingüística depengui de Presidència (o de Vicepresidència), perquè els seus efectes siguin transversals (en pla: perquè cap departament del Govern no se n'escapoleixi); i el nou Estatut, amb drets i deures (deures, Montilla, que potser han sigut poc controlats, ¿oi?). Amb un gran «error»: amb el traspàs d'aquestes responsabilitats, l'Estat es desentenia de l'afer i continuava, com sempre, tant al país com internacionalment, reconeixent i defensant una sola llengua. (Prenguem nota d'aquesta primera idea lúcida, valenta i essencial. La cursiva, però, és meva.)
I ara, les idees del govern actual. D'entrada, preocupació pel Constitucional: un atac a la política lingüística seria també un atac a la convivència, aquesta convivència que no s'ha trencat mai, malgrat les duríssimes pressions oficials i mediàtiques per aconseguir-ho. (Primer tòpic, president: no s'ha trencat perquè els «catalans» ens hem ajupit a les «exigències», quin remei.) Tot seguit, una viva desqualificació dels qui lliguen el futur de la llengua a la consecució d'un Estat propi: ara Montilla aixeca i tensa la veu (és a dir, ensenya el llautó del seu espanyolisme, potser malgré lui; perquè ¿no havíem quedat que l'«altre Estat» no ens ha tret ni té la més mínima voluntat de treure'ns les castanyes del foc sinó exactament tot al contrari?). Endavant: el futur del català dependrà del fet que aquesta llengua pugui ser un referent d'identitat i de prestigi i pugui ser necessària en la societat. (Gairebé res: el quid és el mot en cursiva, la gran assignatura pendent. El president ja fa molt no amagant-la: el perill és que el català sigui «un luxe inútil i un esforç injustificat».) I un pas més: la nova immigració i la joventut: «aquí és on ens juguem en bona part aquest futur» (d'acord, tampoc ara no gira la vista cap a altres bandes). ¿Com? Pel que fa a la immigració, cal trobar el mecanisme (i evitar certes posicions resistencialistes: nova punxadeta als mateixos de sempre; potser, president, no hi hauria resistència individual si l'ambient públic i oficial no hi obligués); pel que fa a la joventut, fent la llengua atractiva més que no pas imposant-la (ei, no s'escapi: i fent que el difícil esforç escolar no esdevingui un sarcasme quan topen amb la realitat laboral).
Joan Solà
El fet és que ja seria hora que la
societat catalana sabés que els estudiants de batxillerat del país tenen només 2
hores setmanals d'estudi de la llengua catalana, en comptes de les 3 hores que
tenien fins ara. Aquestes 2 hores setmanals actuals són les mateixes que es
dediquen a l'Educació Física,
Es miri com es miri, per primera vegada
d'ençà del restabliment de l'Autonomia, fa 30 anys, es produeix una escapçada
que el conseller Maragall raona (?)
dient que “en acabar l'ESO tots els ciutadans ja han de saber català”. La idea
seria bona, si fos possible passar dels somnis i desitjos a la realitat, només
dient-ho
Però esdevé terrorífica, si pensem que potser és cert que la màxima
autoritat educativa del país pensa realment això.
Doncs, per quins motius s'ha produït
aquesta retallada? Hi pot haver moltes respostes més serioses que les del
conseller, però tot sembla indicar que es tracta d'adaptar-se a una llei feta en
temes restrictius sense plantejar-se'n les conseqüències.
Tothom qui s'hi interessi coneix la
difícil situació social que viu la llengua catalana. La majoria d'informes i
estudis indiquen que el grau de coneixement de l'idioma dels nois i noies, tant
d'ESO com de Batxillerat, és escàs i deficitari; que les seves habilitats
lingüístiques, necessàries per dominar qualsevol dels camps de l'estudi o del
coneixement actuals, són minses. I que dia a dia s'incorporen al sistema
nouvinguts als quals, si es vol ensenyar l'idioma, cal dedicar-los temps i
esforços. Encara més temps i esforços que als autòctons, aquells que abandonen
el català amb tanta facilitat i que comencen a sentir-se minoria arreu. Escapçar
el temps dedicat a la nostra llengua, privar-ne l'aprofundiment als futurs
universitaris, no donar-los els coneixements històrics que forneixin els
arguments antisecessionistes, convertir-la en un simple instrument d'ús
superficial, sembla apuntar més a una intenció de marginar-la definitivament que
no pas de protegir-la, estimant-la i fent-la estimar i respectar, com hauria de
fer qui legisla des del país i per al bé del país. Més encara si es pensa que
els temaris a preparar per a
Els professors de llengua catalana dels
centres d'ensenyament veiem, doncs, com el desprestigi de la llengua és el
principi del desprestigi de la nostra cultura: els nouvinguts voldran aprendre i
integrar-se en una llengua de segona, que poca gent domina? Interrogants de
resposta evident com aquest, fan que els professors dels instituts ens trobem
sols davant una realitat que a poc a poc ens va deixant sense arguments, fins i
tot davant dels companys de treball, més encara si pensem que s'està creant una
animadversió generalitzada, ja que, amb el dèficit de domini de les llengües
cooficials, hi ha qui ja comença a argumentar que això passa per mantenir el
català i no admetre que en espanyol ens entendríem tots sense tants problemes i
podríem estudiar bé aquell idioma durant les 4 hores setmanals que ara ens
repartim. A tot això s'hi pot afegir el detall gairebé burlesc de pretendre que
alumnes sense coneixements gramaticals ni estructures sintàctiques hagin
d'aprendre l'anglès, considerat, aquest sí, un idioma que mereix ser estudiat 3
hores a la setmana.
Tot
plegat, doncs, és masa greu i massa trist com perquè la societat catalana resti
en silenci veient com els seus futurs universitaris tenen un domini deficient de
la llengua i que acabi admetent, per tant, que l'alta cultura que aquests futurs
científics, tècnics, investigadors, escriptors i professionals de tots els
àmbits no es pugui fer en català, perquè els idiomes importants són els altres,
els que han après bé i els que dominen perquè són en els que han estudiat les
seves especialitats.
La norma
ja s'està duent a terme. Fem tard,
perquè en aquest curs 2008-09 ja hi ha tota una promoció d'estudiants que
pateixen aquesta bàrbara arbitrarietat, que el curs vinent s'imposarà a tothom.
I ningú no diu res; i ningú no sembla adonar-se'n. Nosaltres sols no evitarem el
mal. Volem creure que, els qui poden, hi faran alguna
cosa.
ANTONI DALMASES
Escriptor i professor de secundària
La revista Saó, premi Vicent Ventura
La revista Saó rebrà el X premi Vicent Ventura. Així ho ha decidit per unanimitat la comissió organitzadora del premi, que integren representants de les universitats de València i Jaume I; els sindicats STEPV, CCOO, UGT i Unió de Llauradors i Ramaders, així com la Unió de Periodistes Valencians. En la comissió, coordinada per l'escriptor Alfons Cervera, també s'integren persones que varen conéixer Vicent Ventura, com ara Ramon Lapiedra, Àngel Llàcer, Doro Balaguer, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Josep Iborra, Anna Aguilar o Josep Richart.
El premi anual en memòria i homenatge al periodista Vicent Ventura s'atorga a una persona o col·lectiu que s'haja distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià. El lliurament del guardó (una escultura d'Andreu Alfaro) està programat per a divendres 24 d'abril en el transcurs d'un sopar a la ciutat de València.
La comissió que atorga el premi Vicent Ventura ha valorat la tasca de propagació de la cultura i la llengua que es realitza des de Saó. També ha destacat la supervivència de la publicació enmig d'un ambient prop propici tant pel context social general com per l'actitud de la jerarquia eclesiàstica oficial. En les darreres setmanes, lectors i amics de la revista han iniciat una campanya de suport a la publicació, que ha vist reduïdes les subscripcions d'organismes oficials i la publicitat institucional.
Saó és una revista d'aparició mensual fundada el 1976 a València, i dirigida actualment per Vicent M. Cardona i Emili J. Marín. Fou una de les primeres revistes editades en valencià després de la mort de Franco. La seua inspiració és cristiana, basada en el Concili Vaticà II, i tracta temes d'actualitat, culturals, socials i religiosos.
Fins
ara han estat guardonats amb el Premi Vicent Ventura personalitats i
institucions com ara Josep Lluís Bauset, Ferran Sanchis Cardona, la Societat
Coral El Micalet i Frederic Jordà, Escola Valenciana, el Col·legi Públic Censal
de Castelló, Manuel Safont, Trini Simó, Enric Tàrrega, Bernat Capó i Francesc de
Paula Burguera.
Vicent
Ventura va morir el 24 de desembre del 1998 als setanta-quatre anys. Havia
nascut a Castelló de la Plana i va cofundar el Partit Socialista del País
Valencià i el sindicat CCOO del País Valencià. Socialista i nacionalista, va
participar el 1962 en una reunió de demòcrates a Munic, que li va costar l'exili
i el confinament. En tornar a València va veure les portes tancades per a
exercir el seu treball de periodista i va fundar una empresa de publicitat. La
premsa local el va evitar, però no així alguns mitjans catalans, on va poder
escriure regularment. Un dels temes recurrents de Ventura en els seus articles
fou l'europeisme, un tema rar en la premsa franquista dels anys seixanta. El
1995 Vicent Ventura va rebre la Medalla de la Universitat de València, en un
acte solemne celebrat al Paranimf de La Nau. La institució acadèmica ha editat
un recull d'articles de Ventura amb el títol ‘Un home de
combat'.
En la meva vida d'activista en pro dels drets col·lectius del nostre poble, m'he vist en més de dues i tres ocasions organitzant actes en favor de la possibilitat que a les Illes Balears es pugui veure TV3. També vos he de confessar que, en més d'una ocasió, he tengut una sensació propera al ridícul quan les mobilitzacions i altres accions –sempre exitoses– que hem promogut des de l'OCB o des d'altres entitats en favor d'aquest dret tan evident no han tengut ressò ni a la mateixa TV3. En qualque ocasió, fins i tot, gent que per la feina que desenvolupa hauria de fer pinya per aquesta reivindicació, ens va acusar de "defender una televisión foránea".
Per acabar d'afegir al banyat, cal dir que, per una banda, trob que la reivindicació de poder veure, a les Balears, TV3 i la resta d'emissores generalistes en català és d'una evidència tan palmària que em costa haver de baixar a aquests nivells. D'altra banda, la Llei de Normalització Lingüística (ep! I el pacte de govern que substancia les actuals majories polítiques) diu clarament que s'ha de garantir aquest fet. O sia, que tot plegat fa que cada energia que invertesc en la defensa d'una evidència tan clara, la consideri una energia perduda de manera absurda. Perquè ens entenguem, em fa molta vessa haver de passar per ser un defensor de TV3 a les Illes Balears, quan allò que estic –estam– defensant és una evidència i quan els primers que no mereixen que hi perdem ni un minut més són els dirigents de TV3, que des de sempre han demostrat un interès nul per les Illes Balears.
Ara bé, si defensar TV3 a les Illes Balears pot fregar l'esquizofrènia, el diagnòstic dels que es dediquen a perseguir-la, prohibir-la, cremar-la, retallar-la... és bastant més greu. Perquè, en realitat, si ens veim obligats a defensar evidències, és perquè hi ha gent que les combat. Si a un observador extern li podria resultar curiós que hi hagués gent que hagi de dedicar-se a defensar la presència de TV3 a les Balears, sens dubte li resultaria molt més exòtic que hi hagi gent que maquini per tal que TV3 desaparegui del mapa televisiu de les Balears.
I la llista és llarga.
Recordem els intents d'aturar la implantació de
TV3 a Balears per part del Govern de Gabriel Cañellas i del seu conseller de
Cultura, Francisco Gilet. Recordem que el repetidor propietat de l'associació
Voltor, que possibilitava l'arribada de TV3, va patir un atemptat per part del
grup cutre-terrorista Centro Cultural Mallorquín. Recordem el tracte de favor
que va rebre per part de l'administració de "justícia" l'autor material de
l'atac, Jaime Martorell. Recordem que l'Ajuntament de Calvià, presidit aleshores
per Margarita Nájera, va tapar (vampiritzar en seria una bona definició també)
el senyal de TV3 amb la televisió local del municipi. Recordem que Jaume Matas
va aconseguir el control sobre el senyal de TV3 a través d'un acord inexplicable
amb el Govern de la Generalitat (presidit aleshores per Pasqual Maragall).
I recordem que l'únic objectiu de Matas era el de poder tancar el senyal cada vegada que li fes nosa. Recordem que el mateix Jaume Matas va incomplir l'acord que havia signat i no va reservar cap canal de TDT per a les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Convendreu amb mi que és una llàstima ara haver d'afegir a la llista d'infàmies contra la presència de TV3 a les Balears els acords signats entre els actuals governs de les Illes Balears i de la Generalitat de Catalunya i entre les actuals direccions de TV3. És una llàstima, perquè els actuals gestors de l'espai comunicatiu són amics. En alguns casos, bons amics. I en general, bons i capaços gestors.
Sincerament, no entenc l'animadversió que desperta la possibilitat, absolutament lògica i legal, de poder veure TV3, sense retallades, a les Balears. Una televisió que, malgrat ella mateixa, ha arrelat profundament a Balears. Una televisió de qualitat que ha ajudat a l'aprenentatge i al prestigi de la nostra llengua. Hi ha qui ho explica amb la frase que ha fet famosa el conductor del programa Polònia, Toni Solé: "Talleu! És bona". Encara que conec qualcú que quan està assegut davant la tele per veure una pel·lícula i l'hi tallen, li ve al cap una altra frase popularitzada per un altre programa de TV3. "Ho haveu vist! Ho haveu vist!"
El 1999 una amiga nord-americana del traductor Jordi Palou el va subscriure a A Word A Day, una de les iniciatives més veteranes d'internet (funciona des del 1994) i, alhora, més simples: l'internauta que s'hi subscriu rep, cada dia, una paraula del diccionari a la bústia. 'Això em va donar la idea de brindar un servei semblant en català: la tramesa d'una paraula cada dia per a qui volgués rebre-la', comenta Palou. La primera paraula enviada per RodaMots. Cada dia un mot va ser 'moix', el 2 de març de 1999. La van rebre pocs subscriptors, però al cap de deu anys de trameses diàries (de dilluns a divendres) la xifra d'adeptes s'ha multiplicat exponencialment, gràcies sobretot a la decisió de Palou, el 2004, d'enginyar 'una nova web, emmagatzemar-hi els mots enviats i donar més difusió a l'invent'. Ara mateix són més de tretze mil els subscriptors que reben diàriament un missatge amb mots, frases fetes, locucions o refranys, acompanyats d'una definició del significat i d'un exemple d'ús. Els mots enviats fins ara (amb el d'ahir, 'escolar-se', i el d'avui, en són 2.222) es poden consultar classificats per temes, per ordre alfabètic i per ordre cronològic de tramesa i per autor.
Fonts
Com s'explica a
la secció de preguntes més freqüents, el diccionari de referència de
RodaMots és el d'Enciclopèdia Catalana. Però també consulten el Diccionari
català-valencià-balear d'Alcover-Moll, el de l'Institut d'Estudis
Catalans, el Gran diccionari de la llengua catalana d'Edicions 62 i
el Diccionari valencià de Bromera.
La iniciativa
RodaMots forma part de la Xarxa de Mots, una associació que vehicula propostes
relacionades amb la llengua i la literatura catalanes a internet, com ara les
pàgines dedicades a Josep Pla, Joan F. Mira i Joan Sales, a
més de Minimàlia i el Blog del Quadern
gris, de Josep Pla, premi Lletra 2008.
Article publicat en el diari AVUI (pàgina 25) dimecres 18 de febrer del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/154953/la/diversitat/linguistica.html
Els aniversaris i els anys commemoratius aconsegueixen captar prou bé l'atenció del públic, però què passa quan han vençut? Per tenir present qualsevol cosa, calen recordatoris constants. Amb una qüestió tan àmplia com la diversitat lingüística, els recordatoris han de ser nombrosos i variats. Ja s'ha aconseguit un gran avenç amb els dies commemoratius: s'ha instituït el 26 de setembre com el Dia de les Llengües Europees i el 21 de febrer com el Dia Mundial de la Llengua Materna. Però són només dos dies de 365. Què fem la resta de l'any?
CALEN RECORDATORIS PERMANENTS PER a la diversitat lingüística. Es comencen a veure centres i espais d'exposició dedicats al llenguatge i les llengües en general. El 2008 es va inaugurar el National Museum of Language de Maryland, als EUA. La Casa de les Llengües obrirà ben aviat un complex museogràfic a Barcelona. Ambdós casos serveixen de model per a altres iniciatives. Potser algun dia cada ciutat tindrà un espai propi dedicat a les llengües.
PERÒ, I MENTRESTANT? CREC QUE necessitem copiar la manera de fer d'altres disciplines que aconsegueixen que el públic tingui present un tema en concret, a través de la promoció d'obres artístiques i premis.
COM RECORDEM ALGÚ O ALGUNA COSA? Construïm un monument o una estàtua i recordem Lincoln, per exemple. L'obra de Shakespeare Enric V fa pensar en aquest rei. L'Obertura 1812 de Txaikovski recorda la desfeta napoleònica davant Rússia. El Guernica evoca la Guerra Civil Espanyola. La pel·lícula Amistad, de Spielberg, ens fa pensar en l'esclavisme. Podria repassar totes i cadascuna de les arts i assenyalar les obres artístiques evocadores de temes. Però, on són les obres dedicades a les llengües?
NATURALMENT NO ESTIC PARLANT D'OBRES que commemorin una llengua en concret. Em vénen al cap diversos poemes i cançons tradicionals que celebren el gal·lès, per exemple, i hi ha composicions similars per a moltes altres llengües. Parlo de commemoracions de la llengua en general, les llengües, la diversitat lingüística. Per què no n'hi ha? Si Godfrey Reggio pot rodar tres pel·lícules i Philip Glass compondre tres suites associades perquè ens fixem en la diversitat cultural i maneres de viure alternatives (Koyaanisqatsi, Powaqqatsi, Naqoyqatsi), per què algú no pot fer el mateix en honor de la diversitat lingüística? Hi hauria d'haver una comissió que anualment aportés una obra sobre el llenguatge, amb una modalitat artística diferent cada any -literatura, cinema, pintura, música, dansa?
COM S'HO FA LA LITERATURA PER SER NOTÍCIA de primera plana? O la pintura? O el cinema? O l'economia? Les obres reben premis, guardons, medalles -com ara els famosos premis Nobel, o el prestigiós premi Templeton per al progrés en l'àmbit religiós. Alguns països tenen els seus propis premis. El Regne Unit té el premi Turner dedicat a l'art contemporani. Als Estats Units, hi ha 21 categories de premi Pulitzer. En relació amb la llengua, no hi ha gairebé res: tan sols el modest guardó Linguapax i algun altre en àrees específiques, com ara la traducció. Per què no n'hi ha més, i per què no n'hi ha de realment coneguts?
EL VALOR D'UN GUARDÓ NO ÉS MONETARI, més aviat suposa un reconeixement professional a una persona o institució, una motivació per als seus coetanis i una oportunitat per aconseguir publicitat per a l'especialitat del guardonat. Els premis aconsegueixen captar l'atenció del públic, any rere any. I no només un dia, sinó cada vegada que se n'esmenta el receptor. Als articles no es diu "el director Ang Lee", sinó "el director guanyador d'un Oscar Ang Lee". L'atribut és significatiu: transforma el nom d'algú que potser no coneixem en algú que hauríem de conèixer. A més, identifica qüestions que hauríem de saber. Cal aconseguir que la llengua assoleixi aquest estatus. El 25è aniversari d'Unescocat en brinda una oportunitat perfecta.
·
LES FALLES VIUEN
·
Aquesta setmana, trobem els espais de: Pau Ribera,
Francesc Esteve, Rafa Arnal, Lluís Martínez Benaches, Albert Ferrer i Orts, Eugeni S. Reig (Clar i en valencià),
Dolors Jimeno (De viatge), Ferran Santonja (Fem zàping), Marian Díez (El
monòleg), Mònica Baixauli (La claqueta) i Josep Lluís Pitarch (El
repunt).
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
L'obra
de la seu.
§
Reportatge:
Construint les falles.
§
Entrevista: Fatou
Secka.
§
Cultura:
Pinotxo, més jove que mai.