El passat 6 de gener estava jo, entre badall i badall, tot avorrit practicant un dels esports nacionals més freqüents com és fer zapping, quan de sobte en fer un colp d'ull a la TVE-1, m'hi vaig ensopegar amb una connexió en directe al lliurament del Premi Nadal. La meua curiositat cultural m'hi va fer romandre una estona per tal de veure com quedava la cosa. Hi havia el que sol ser habitual en aquests esdeveniments. Un munt de taules amb els invitats menjant o bevent talment com en una boda o una comunió, un exèrcit de fotògrafs i periodistes i un escenari. Per fi es va procedir a la lectura del veredicte del jurat. El finalista va ser Rubén Abella per Libro del amor esquivo, i la guanyadora Maruja Torres per Esperadme en el cielo. Els agraciats van fer els seus respectius discursos i agraïments i, seguidament, hi va venir la inevitable tongada de fotografies, filmacions i somriures. En això, però, vaig caure en un petit detall que em va estranyar una mica. A l'escenari o cadafal on els guanyadors posaven per a la premsa hi havia Maruja Torres, Rubén Abella i una tercera persona totalment desconeguda per a mi. La locutora de televisió no l'havia esmentat per a res, però el cas és que aquest home –un home era, sí– somreia amb cara de guanyador i subjectava amb les mans un guardó igual o semblant al dels altres dos. Així, la pregunta va assaltar immediatament la meua ment: qui era aquest desconegut que gosava deixar-se fotografiar entre els guanyadors d'un premi tan important com el Nadal? Un home llogat per tal d'aguantar el guardó als vencedors de la batussa literària? Un fan dels dos escriptors? El marit, nóvio o parella d'un dels dos? Un familiar? Un guardaespatlles?  Un creditor? Res, per més que ho pensava no aconseguia escatir aquest misteri. En acabat, se li va fer una entrevista televisiva a la Maruja Torres –una escriptora, per cert, a la qual admire i em cau d'allò més bé– i, finalment, ja notant-me la proximitat d'un nou allau de badalls per par meua part, vaig optar per seguir fent zapping. Uns segons després vaig aterrar en un altre canal –Antena 3, em sembla que era– i va coincidir que estaven fent les notícies. A l'hora de parlar de la cosa cultural –perquè en les televisions privades, no sé si per desfici, generositat o bogeria, de tant en tant també parlen de cultura– van comentar allò del Premi Nadal. Ahà, vaig pensar ignorant de mi, ara m'assabentaré del misteri del tercer home. I una guitza! Van informar sobre el primer premi de Maruja Torres i el segon de Rubén Abella i res més. El tercer home no existia per a la premsa. Ho hauria somniat jo? Caldria anar al metge o al psiquiatre? O potser a l'oculista?

 En s'endemà, quan em vaig alçar de bon matí, vaig tornar a posar les notícies de TVE-1 (m'agrada prendre'm la llet i un bescuit entre el plaent brunzir de crisis, míssils, carros de combat i escàndols financers. Ai, és tan tonificant sentir la respiració del món!) i vaig tornar a provar sort. Res, em vaig quedar amb un pam de nas. L'enigma del tercer home seguia tan inescrutable com el dia d'abans. En això, però, m'hi vaig fixar en un detall que m'havia passat desapercebut la nit anterior. En el cartell gran de la paret que hi havia darrere de l'escenari on eren els guanyadors i els jurats s'hi podia llegir: “XLV Premio Nadal” i a sota “Premi Josep Pla”. Era aquesta l'explicació de la presència d'aquell desconegut?

 Vaig comprar el diari i, efectivament, la mateixa nit i en el mateix recinte s'havia efectuat el lliurament del premi Josep Pla concedit –igual que el Nadal– per l'editorial Destino. El que passa, trobe jo, és que un noticieta tan menudeta i anecdòtica com aquesta va passar desapercebuda per als mitjans de comunicació espanyols. El Premi Josep Pla, un dels més importants de la llengua catalana. A qui li importa una bajanada com aquesta? A algú? Al espanyols, en tot cas, no. I ara pregunte jo: i aquesta és l'Espanya multicultural, multilingüe, multidemocràtica i multinosséquè que ens venen tots el dies des de Madrid? ¿Algú segueix pensant que la llengua espanyola està en perill a Catalunya per culpa de la intransigència antidemocràtica dels catalans? Ha!

 La veritat és que jo crec que és normal –fins a cert punt normal– que els espanyols només es preocupen per les seues coses –la seua literatura, el seu esport, la seua política, els seus costums– i ignoren les coses dels altres. I pense que el mateix hauríem de fer nosaltres. Preocupar-nos més per nosaltres i pels nostres problemes... i per la nostra literatura, la nostra llengua, el nostre esport, la nostra política o els nostres costums. Així és o així deuria ser. Espanya per als espanyols... i els Països Catalans per als catalans.

 I per cert, el tercer home tenia un nom i és Gaspar Hernández, i el passat 6 de gener li van donar el primer premi del Josep Pla per la seua novel·la El silenci. I jo me la pense comprar. Au.