Erasmus
Tudi
Torró
Quan creus que ja s'acaba torna a començar... Això canta Raimon i
continua sent així. Malauradament, en aquest país nostre, encara no s'ha acabat
un conflicte i comença un altre que no és nou. És la faena del matalafer: fer i
desfer. Que si s'ha de considerar o no la titulació en filologia catalana, que
si el valencià és idioma propi diferent del català com diu l'Estatut
d'Autonomia... És tan lamentable patir uns governants tan ignorants que ens fa
vergonya acceptar que els tenim. Ens cansa molt haver de contraargumentar
contínuament, però clar, ja no és el que diu la premsa que diuen. Ara també
podem veure'ls en la seua salsa. ¿Heu
vist i escoltat la secretària autonòmica d'Educació, Concha Gómez Ocaña
recomane que visiteu el video en youtube, dir que parla en català perquè
no sap parlar en valencià? Amb una barbaritat acadèmica com aquesta, què més
podem esperar de la número dos de la
Conselleria d'Educació?
No passaria gran cosa si només fóra cosa d'ella i de la gent del seu
equip. Però el problema està al carrer, a l'escola, a les universitats... Per
il·lustrar-ho us contaré una anècdota real. Un dia, el fill d'una amiga meua, un
estudiant universitari, va arribar tard a classe. En entrar-hi es va disculpar
en valencià per la seua tardança. El seu professor, tot comprensiu, li va
contestar amb un somriure: “Estos
Erasmus...”. Des d'aleshores els companys del fill de la meua amiga han
optat per rebatejar-lo com “Erasmus”. Tot un avís per a navegants. El professor,
que no havia entès les paraules en valencià que li havia dirigit el jove
estava
convençut que es tractava d'un alumne estranger! Forasters vindran que de casa
ens trauran.
Però bé, no sigam tan negatius que no tot està tan malament, les coses
difícilment poden empitjorar. Per això, ara que hem començat un nou any us
confesse el que he demanat als reis mags, perquè són mags, poden fer màgia i
dur-nos una mica de seny: que l'educació valenciana comence a surar, que en la
primera fila estiga l'alumnat, el professorat, les famílies i totes les persones
que fan possible que cada dia, quan s'obrin les portes de l'escola, comence l'espectacle de l'educació. Per a
aprendre coses noves, conviure amb els companys i les companyes, ser capaços de
crear en les escoles espais de convivència i d'aprenentatge
I per a que els
polítics, els que ens governen, facen el paper que els pertoca.
ET NECESSITEM COM A FEDERATARI, PER A LA RECOLLIDA DE FIRMES :
"APUNTA'T"
AQUEST-Dijous, 26 de febrer a les 20:30 hores al
Casal Jaume I d'Elx:
PRESENTACIÓ DE LA
CAMPANYA “PER UNA TELEVISIÓ SENSE FRONTERES" PER TV3 AL PAÍS
VALENCIÀ.
Recentment, el Congrés dels Diputats
(12/02/2009) ha aprovat, amb el vot en contra del
PP, una moció perquè TV3 i Canal Nou puguen veure's
recíprocament al País Valencià i a Catalunya abans que finalitze aquest any.
Aquest gest per part del Congrés dels Diputats, que des
d'ACPV valorem molt positivament,
no fa més que encoratjar-nos per tal d'aconseguir
les 500.000 signatures que es
requereixen per tal que la nostra proposta de llei arribe al Parlament espanyol.
I parlem de gest perquè aquesta
moció no té
cap efecte jurídic ni és vinculant
per al govern
espanyol, però sí que és una bona senyal, ja que hem pogut
comprovar la bona predisposició de tots els partits representats a la Cambra
Baixa, tret del PP, per tal de regularitzar les respectives emissions dels
canals públics de televisió al nostre país. Per tant, tenim el
camí preparat perquè, ara més que mai, siga viable l'aprovació d'aquest
projecte.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El conflicte de TV3 al País Valencià arriba al Parlament europeu
L'eurodiputat 'Ignasi Guardans va intervindre al plenari del Parlament europeu, com a membre de la Comissió de Cultura i ponent del grup ALDE de la Directiva de serveis àudiovisuals (antiga Directiva de televisió sense fronteres), per denunciar que, malgrat el principi essencial de lliure circulació entre els països de la UE d'informació i de productes àudiovisuals de la Directiva de serveis àudiovisuals, actualment a l'interior d'un Estat membre de la UE com és l'estat espanyol es posen traves a la circulació dels continguts àudiovisuals d'un canal de televisió públic (TV3) i fins i tot s'arriba a prohibir aquesta circulació per la via dels tribunals al País Valencià.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Benvolgut amic / Benvolguda amiga:
El tema és important. Molt important. Al meu entendre -i estic segur que també al vostre-, decisiu per al nostre futur. Es tracta de TV3. Com sabeu, el govern de la Generalitat valenciana ha decidit tancar definitivament TV3 (malgrat que el de la Generalitat catalana ja ha posat Canal 9 a Catalunya): de moment, ja ha tancat els repetidors de la Carrasqueta, Llosa de Ranes i Alginet (que donen cobertura a l'Alacantí, la Costera i la Ribera Alta, respectivament) i, a més, han multat Acció Cultural amb 700.000 euros. Evidentment, la voluntat del Govern valencià és tancar també la resta de repetidors i incrementar la multa a Acció Cultural. Però el tema va més enllà de TV3, molt més enllà. Com sabeu, en el món globalitzat que ens toca viure, només les comunitats amb una cohesió interna potent podrem sobreviure En aquest sentit, la nostra llengua ("el nostre valencià, el català de tots", que deia Enric Valor), si no té instruments de comunicació, i malgrat els esforços que fem tots dia a dia, tindrà un futur més que dubtós. Mirem si no quina llengua hi ha en la majoria de quioscos o de televisions. El Govern valencià hauria de tenir com a prioritat salvar les nostres senyes d'identitat. Però no ho fa. I tenim un exemple recent i significatiu de la seua actitud: el president Camps acaba d'explicitar que mai més no se l'anomene "Francesc": diu que és "Francisco" només. Ja no accepta ni tan sols el bilingüisme! És obvi que per salvar la llengua cal una major cohesió comunicativa i cultural (i també econòmica) entre els territoris de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. I això també hauria de ser una altra prioritat del Govern valencià. Però el president Camps, mentre que ja s'ha reunit més de cinquanta vegades amb el president murcià, no ho ha fet ni una sola amb els presidents català o balear.
Com deia Joan Fuster, no volen que mirem al nord. No volen que mirem cap a Europa. Però és justament d'Europa, d'on pot eixir la solució a aquest trist atemptat a la llibertat d'informació i a la llengua. Per què d'Europa? Doncs perquè el Congrés espanyol va aprovar l'any 2000 la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la qual afirma que “Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d'emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d'expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària” (article 11.2). Es tracta senzillament d'aplicar aquest text aprovat pel Congrés espanyol, de reclamar directament al Congrés de Diputats de Madrid que s'intercanvien totes les televisions en llengua catalana, fetes 2 des de Catalunya, València i Balears (les que hi ha i les que vindran). Per tant, que una persona d'Alcoi, Vinaròs o Castelló puga veure no només TV3, Canal 9.. sinó també IB3, la televisió de Mallorca... I com? Doncs mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, una possibilitat contemplada per la llei espanyola. Aquesta Iniciativa permet presentar propostes de llei sempre que tinguen el suport d'un mínim de 500.000 signatures de tot l'estat. L'objectiu és, òbviament, difícil, però el pas que podem fer és històric. Deixeu-me que us diga que la vida només té sentit viure-la per a projectes importants.
El nostre poble, la nostra gent, els postres avantpassats sempre han dit i diuen “voler és poder”: és, en definitiva, el “we can” d'Obama, l'inimaginable i, per sort, actual president dels EUA. Us anime a deixar el pessimisme i treballar tots junts per a aconseguir un objectiu importantíssim. Malgrat el que va dir el comte-duc d'Olivares -“los valencianos son gente muelle”-, hem de trencar aquest mite, com l'han trencat tanta gent de la nostra història, des de Vicent Peris (que encapçalà les Germanies), passant per Joan Baptista Basset (el nostre general maulet) o Joan Baptista Peset (rector de la Universitat de València, víctima de la dictadura). Gràcies a la pressió popular hem liquidat entre tots l'absurd projecte de fer l'assignatura de Ciutadania en anglès i ara, amb la nostra pressió popular, guanyarem també un espai de llibertat i una major normalitat de la nostra llengua.
Tots tenim un lloc en aquest projecte, tots som necessaris per fer-lo realitat. Per això us convoque, a vós i als vostres amics, a una reunió per tal de tractar aquests temes amb els representants d'Acció Cultural que hi acudiran.
Endavant.
Eliseu
Climent
Article publicat en el número 520 de setmanari El Punt (edició del País Valencià)
El passat 6 de
gener estava jo, entre badall i badall, tot avorrit practicant un dels esports
nacionals més freqüents com és fer zapping, quan de sobte en fer un colp
d'ull a
En s'endemà, quan em vaig alçar de bon matí, vaig tornar a posar les notícies de TVE-1 (m'agrada prendre'm la llet i un bescuit entre el plaent brunzir de crisis, míssils, carros de combat i escàndols financers. Ai, és tan tonificant sentir la respiració del món!) i vaig tornar a provar sort. Res, em vaig quedar amb un pam de nas. L'enigma del tercer home seguia tan inescrutable com el dia d'abans. En això, però, m'hi vaig fixar en un detall que m'havia passat desapercebut la nit anterior. En el cartell gran de la paret que hi havia darrere de l'escenari on eren els guanyadors i els jurats s'hi podia llegir: “XLV Premio Nadal” i a sota “Premi Josep Pla”. Era aquesta l'explicació de la presència d'aquell desconegut?
Vaig comprar el diari i, efectivament, la mateixa nit i en el mateix recinte s'havia efectuat el lliurament del premi Josep Pla concedit –igual que el Nadal– per l'editorial Destino. El que passa, trobe jo, és que un noticieta tan menudeta i anecdòtica com aquesta va passar desapercebuda per als mitjans de comunicació espanyols. El Premi Josep Pla, un dels més importants de la llengua catalana. A qui li importa una bajanada com aquesta? A algú? Al espanyols, en tot cas, no. I ara pregunte jo: i aquesta és l'Espanya multicultural, multilingüe, multidemocràtica i multinosséquè que ens venen tots el dies des de Madrid? ¿Algú segueix pensant que la llengua espanyola està en perill a Catalunya per culpa de la intransigència antidemocràtica dels catalans? Ha!
La veritat és que jo crec que és normal –fins a cert punt normal– que els espanyols només es preocupen per les seues coses –la seua literatura, el seu esport, la seua política, els seus costums– i ignoren les coses dels altres. I pense que el mateix hauríem de fer nosaltres. Preocupar-nos més per nosaltres i pels nostres problemes... i per la nostra literatura, la nostra llengua, el nostre esport, la nostra política o els nostres costums. Així és o així deuria ser. Espanya per als espanyols... i els Països Catalans per als catalans.
I per cert, el tercer home
tenia un nom i és Gaspar Hernández, i el passat 6 de gener li van donar el
primer premi del Josep Pla per la seua novel·
=============================================================================================================
Amb bones paraules
L'atur no atura de créixer
Gabriel Bibiloni
Sempre hi ha hagut persones sense feina, però el tractament d'aquest fet com a problema social i associat a una determinada política en els temps actuals ha determinat l'aparició d'uns termes estandarditzats al voltant del fet de no tenir una ocupació laboral. L'espanyol és l'única llengua que ha instituït aquestes paraules a partir del verb parar i ha creat els termes parado i paro, si bé hi ha també alguns sinònims com desempleo i desempleado. Paro inicialment és 'acción de parar' (en català aturada), després l'acció d'aturar la feina (paro laboral) i finalment el fet de no tenir feina, el col·lectiu de gent sense feina i el subsidi per no tenir feina. El francès ha habilitat chômage, derivat de chômer, que inicialment vol dir 'suspendre la feina un dia de festa' (del llatí caumare, 'reposar durant la calor', i aquest del llatí cauma 'calor grossa'), i chômeur per a la persona sense feina. L'occità, satèl·lit del francès, ha fet el calc caumatge. Chômage i paro són dues solucions idiosincràtiques del francès i de l'espanyol que contrasten amb les adoptades per les altres llengües veïnes. Aquestes ho han resolt a partir de les paraules pròpies que designen feina o ocupació i els prefixos que signifiquen manca o absència (des– o dis– en les llengües romàniques o un– en anglès). Així, l'anglès diu unemployment i unemployed, l'italià disoccupazione i disoccupato, i el portuguès desemprego o desocupaçao i desempregado o desocupado. En alemany (Arbeitslosigkeit), neerlandès (werkloosheid), danès (arbejdsløshed) o noruec (arbeidsløyse, arbeidsledighet) el terme significa 'manca de feina'.
Com en algunes llengües just ara esmentades, en català podem fer, i hem fet, els termes ocupació, desocupació i desocupat, amb els quals podem resoldre amb tota suficiència la necessitat de tenir els mots adequats per a aquests conceptes. Però, tot i tenir el problema resolt, no sabem estar sense mostrar la nostra sistemàtica subordinació al veí i hem hagut de fer els calcs dels mots espanyols parado i paro (aturat i atur). La inclusió d'aquests mots en els diccionaris amb aquest valor (DIEC, EC) no els lleva la condició de castellanismes deplorables, sinó que, més aviat, ens hauria de fer sentir una certa vergonya per la manera com s'està fent l'estandardització del català contemporani.
Atur, al marge del sentit laboral que ara ens ocupa, és un deverbal discutible. Convé no deixar-se desorientar pel fet que en català medieval hi hagi alguna aparició del mot atur, com a derivat de aturar. El català medieval és ple de paraules "experimentals" (derivats, per exemple) sense continuïtat històrica, alguna de les quals coincideix amb castellanismes recents de rigor. Atur (acció d'aturar o d'aturar-se) és un mot que no figura en els diccionaris del XIX (Labèrnia), ni en el Diccionari ortogràfic (1917) ni en el diccionari Fabra. És ver, tanmateix, que algun bon escriptor va assajar-ne l'ús a començament del segle XX, com Riba o Carner, però això no pot ser un argument decisiu a favor del mot, com degué pensar el mateix Fabra. Tornant a la desocupació, hauríem pogut "inventar" el terme par, derivat de parar, que encara s'assemblaria més a l'original. Si algú el troba horrible i ho és, que pensi que no és molt més horrible que atur, i que el seu simple escarransiment monosil·làbic no el faria menys viable que el nom de la parella girar/gir.
I què direm de la paraula aturat? En català genuí un aturat és algú que té poca iniciativa o poca energia, i en el món del treball un aturat no és un qui està a casa seva sense feina, sinó un qui tenint feina i essent al tall està momentàniament inactiu. "No vull ningú aturat" diu el mestre o el capatàs als seus treballadors, vetllant de manera eficient per la bona marxa de la feina. O "si qualcú està aturat que m'ho digui i li donaré tasca". Aturat i atur, en els sentits de 'desocupat' i 'desocupació' són dos d'aquests trists castellanismes que els correctors farien bé de suprimir de manera fulminant dels mitjans de comunicació.
PUTXERO,
RELLENO, PLATILLO
Jaume Fàbrega
Que sàpiga (si no és així
que algú em corregeixi) la primera vegada es va escriure el mot putxero
ortografiat així va ser en la meva enciclopèdia La cuina catalana (2006). Ho justificava
pel fet que ja estava tan introduït en valencià (de l'Horta a
Presentació de la revista Marxa Popular Fallera
El Club A la Nostra Marxa ha editat el número 8 de la revista Marxa Popular Fallera, publicació que tracta de ser una plataforma d'opinió i de debat al voltant del món de les falles i que eixirà a la venda pròximament en tots els quioscos.
La presentació de la revista tindrà lloc el pròxim dia 1 de març, diumenge, a les 19 hores a la Sala Fòrum de la FNAC de València, carrer Guillem de Castro, núm. 2.
En el número d'enguany cal destacar la col·laboració d'alguns escriptors i escriptores com ara Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Xavier Aliaga, Vicent Penya, Gemma Pasqual, Manel Alonso, Dolors Jimeno, Eduard Ramírez i Antoni Prats.
La revista fa un repàs dels temes d'actualitat i d'altres qüestions que formen part de la història de les falles: la figura de Regino Mas i Marí, la crisi i els excessos desmesurats, l'evolució dels llibrets, la passió per la traca, entrevistes a Enric Tàrrega i a la comissió de Lepant-Guillem de Castro, els quatre pecats capitals de les falles, la dolçaina com a “llengua” nacional.
Altres signatures del número d'enguany són: Josep Vicent Bergon, Ferran Navarro, Rafel Sena, Carles Enguix, Pau Alabajos, Pau Sif, Maluy Benet, Ruben Tello, Manuel Sanchis, Maluy Benet, Hipòlit Serra, Juan Picazo, Arena Garcia, Remei Miralles i Josep Francés.