Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Llibre
blanc de l'ús del valencià-II
L'Acadèmia Valenciana
de la Llengua, en el context de la celebració del 25 Aniversari de la Llei
d'Ús i Ensenyament del Valencià, ha editat el Llibre blanc de l'ús del
valencià-II. Iniciatives per al foment del valencià. Este llibre inclou
estudis i articles de 63 col·laboradors, que avaluen els objectius aconseguits i
les mancances que s'han verificat en relació amb les previsions de la LUEV, i
planteja noves iniciatives. La Secció de Foment de l'Ús del Valencià recapitula
les aportacions més importants en un total de 260, com un recull sintètic de
valoracions que plantegen la urgència de noves actuacions. S'adjunten documents
de referència.
Publicació en línia:
http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/Publicacions/LBII.pdf
Si la llengua catalana encara no es pot fer servir a les institucions europees és perquè el govern espanyol no vol. El 90% dels acords que José Luis Rodríguez Zapatero va signar a Brussel·les el 2005, que havien de permetre l'ús del català, del basc i del gallec tot i que no siguin llengües oficials de la Unió Europea, no s'estan aplicant perquè Madrid els incompleix. Així ho revela un informe del think tank Horitzó Europa, al qual ha tingut accés l'AVUI i que el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, presentarà aquest migdia.
"Tres anys després, els catalanoparlants encara no es poden relacionar per escrit amb els òrgans de la UE en la seva llengua i no s'ha traduït al català ni publicat en cap web oficial de la Unió o del govern espanyol ni una sola directiva o reglament adoptat per codecisió", denuncia l'estudi. Intervenir en català al ple del Parlament Europeu segueix estant prohibit i "només" s'hi pot parlar en el Comitè de les Regions, institució buida de poder, i en les reunions del Consell de Ministres, tot i que amb comptagotes: el cafè per a tothom que se serveix a la Moncloa obliga els consellers catalans a esperar que la resta de comunitats hagin desfilat per Brussel·les -uns dos anys- per poder tornar-hi.
"Quatre dels cinc acords signats no es poden considerar en aplicació, a causa, principalment, de l'incompliment de la part espanyola", sentencia l'informe en les seves conclusions.
El govern espanyol havia de decidir qui faria les traduccions del català, del basc i del gallec al castellà i viceversa i informar-ne Brussel·les, així com fer-se càrrec de les despeses, d'un milió i mig d'euros anuals. Però Zapatero encara no ha complert aquest "requisit indispensable", i això explica que "només s'estigui aplicant, aproximadament, el 10% de les clàusules acordades" i "situa el català en una posició de pràctica inexistència davant les institucions de la UE".
Menys publicacions
Firmar els acords però no aplicar-los està sent molt contraproduent, i l'ús del català fins i tot ha fet "un pas enrere": quan no hi havia cap normativa, els Tractats es traduïen i s'editaven publicacions en català -a càrrec de l'erari comunitari, a més- i la bona voluntat dels traductors i intèrprets catalanoparlants permetia rebre i respondre cartes en català, una pràctica que encara és habitual a la Comissió, tot i estar fora de la llei. L'associació Horitzó Europa, constituïda el 2007, es declara transversal, apartidista, catalanista i europeista, i vol promoure la contribució de Catalunya al procés de construcció europeu.
Elena Pineda
La creació de la Secretaria de
Cultura de la UGT del País Valencià va coincidir pràcticament en el temps amb el
dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre la Llengua i la Llei de Creació
de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Durant tot aquell procés, des de la
Secretaria vam declarar que la UGT-PV, davant del buit legal existent al voltant
d´un organisme que regulara l´ús de la llengua, fins aquell moment havia
acceptat l´autoritat lingüística de l´Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana; que les Normes de Castelló havien de ser un punt de partida
inqüestionable; i que la UGT sempre havia reconegut la unitat de la llengua i
que el valencià és la mateixa llengua que es parla a les Illes Balears, a les
valls d´Andorra, al marge oriental d´Aragó, al Principat de Catalunya, a la
ciutat de l´Alguer de l´illa de Sardenya i al Departament dels Pirineus
Orientals del sud de França.
Qualsevol persona informada sobre temes
lingüístics pot reconéixer la mà perfectament visible de Manuel Sanchis Guarner.
L´IIFV és aquell Institut Universitari de Filologia que va nàixer en 1978 a
iniciativa del professor Sanchis Guarner, i del qual va ser primer director; un
jove Manuel Sanchis Guarner va ser signant de les Normes de Castelló; i el text
que utilitzaven per concretar el nostre reconeixement a la unitat de la llengua
estava estret directament del llibre La llengua dels Valencians. Hui, 75 anys
després de la seua publicació, a la UGT del País Valencià hem decidit recordar
el seu autor, el professor Sanchis Guarner, en un acte que tindrà lloc el 16 de
gener a Alzira, i que comptarà amb la presencia d´experts de tanta vàlua com
Jesús Huguet (Consell Valencià de Cultura), Josep Lluís Doménech, (Acadèmia
Valenciana de la Llengua), i Josep Antoni Fluixà (Fundació Bromera per al foment
de la lectura).
Des de la seua publicació en 1933, moltes coses han passat en
la història del País Valencià. I en moltes d´elles ha estat present la figura
emblemàtica de Manuel Sanchis Guarner. De tal magnitud han sigut les seues
aportacions, que podem afirmar que hui en dia la nostra llengua no seria la que
és sense la seua monumental tasca, tant de filòleg, com de professor i
divulgador.
Però el professor Sanchis Guarner va morir abans de conéixer com
l´Estatut d´Autonomia tornava a donar oficialitat al valencià, i com uns mesos
després s´aprovava la Llei d´Ús i Ensenyament amb l´objectiu d´impulsar la
recuperació de la nostra llengua. Per això, setanta-cinc anys després de la
publicació de la Llengua dels Valencians, vint-i-set després de la mort del seu
autor, i a més de vint-i-cinc anys de l´aprovació del primer Estatut d´Autonomia
i de la Llei d´Ús i Ensenyament, on ens trobem hui en el procés de recuperació
del valencià? Podem afirmar, sent positius, que:
En l´àmbit de l´educació,
per primera vegada, el valencià s´ha incorporat als plans d´estudis dels nivells
obligatoris. Si bé tots no estudien en valencià, almenys tots han d´estudiar
valencià.
Gràcies al treball de tota una generació de mestres i professorat,
mentre en 1991 només en sabia escriure un 17%, en 2004 era el 27%. I si només un
42% sabien llegir, en 2004 era un 51%.
La baixada de la competència oral
sembla ser, segons els experts, conseqüència del fort procés d´immigració.
El
nivell de competència lingüística entre la població entre els 15 i 24 anys és
major que la d´edats superiors.
Però sent i tot positius, és evident
que:
Encara hui menys d´un terç dels alumnes d´ensenyaments no universitaris
estudien en valencià.
Que tots aquells que estudien la primària en valencià,
no tenen assegurat estudiar la secundària, i molt menys el batxiller o la
universitat en valencià.
Que no existeix un pla global de l'Administració per
fer front a la baixada de la competència oral produïda pel fort procés
d´immigració.
Que l´ús social del valencià mostra perceptibles símptomes
d´estancament. Si les enquestes afirmen que cada vegada més gent sap parlar
valencià, no vol dir, per desgràcia, que cada vegada la gent l´utilitze
més.
És obvi que encara queda molt de camí per recórrer en la normalització
lingüística del valencià, fins que siga la llengua habitual en tots els àmbits i
funcions de la vida social (als mitjans de comunicació, a les diferents
administracions, en la vida econòmica, etc.). Cal el nostre treball, és cert. I
en eixa tasca tindrem sempre l´exemple del professor Manuel Sanchis Guarner.
Però també són necessàries, i molt, la voluntat política i les inversions.
Perquè en política les coses no s´arreglen només amb l´aprovació de lleis i
magnes declaracions institucionals. Fan falta, en definitiva, diners i ganes. I
per desgràcia, en el Govern de la Generalitat no se´n veuen de
moltes.
*Secretaria de cultura de la
UGT-PV.
LES SOCIETATS MULTICULTURALS SÓN dinàmiques, estimulants i creatives, fins al punt que la diversitat és un dels valors que puntuen en l'avaluació de les perspectives econòmiques d'un lloc concret. Tot això que hem guanyat. El problema és que a Catalunya l'hegemonia cultural està en disputa. No pas amb les cultures aportades per les comunitats migrants, sinó amb la cultura hegemònica d'un Estat que té en marxa una potent maquinària homogeneïtzadora per tal de reduir a posicions regionals, si pot ser folklòriques, les realitats que li fan nosa. En qualsevol societat multicultural hi ha una cultura que ocupa la posició dominant, que fa de paraigua i que serveix de pont. Una cultura a la qual s'integren, sense ni adonar-se'n, els immigrants que van arribant. A Catalunya, aquest paper de moment el fa la cultura espanyola. La pregunta, adreçada a polítics i ciutadania, és què fem amb la cultura catalana. ¿Serà en el futur la cultura paraigua o serà la cultura formatget? El famós manifest de la "lengua común" predica que la catalana sigui una, potser la més gran o potser no, de les cultures minoritàries. Heribert Barrera, per contra, afirma que aquesta minorització és la mort de la nostra cultura (ho afirma amb to erròniament ètnic, volent dir comunitat). Si Catalunya fos un país normal, existiria en la societat un cert consens sobre què significa ser català, més enllà de la ciutadania (que no neguem a ningú), amb el benentès que enlloc el gentilici no és gratuït, ni molt menys estrictament geogràfic.
LLAVORS SABRÍEM QUÈ ENTENEM PER INTEGRAR. És un procés social? Lingüístic? Cultural? Laboral? Estan relacionats, aquests factors? Jerarquitzats? Quan es parla amb els immigrants, i jo ho faig sovint, es constaten dues coses. L'una, que Catalunya aboca més esforços que ningú a donar suport als immigrants, i ho agraeixen. I dues, que aquells que han començat a parlar català han vist que el seu món s'eixampla. Tan senzill com això. El castellà, en el seu cas, connota un determinat estatus i, precisament per això, els proletaritza. Poca qualificació, barris marginals, capacitat reproductiva, en definitiva guetos. ¿És aquest el rol que atorguem als immigrants? Jo crec que Catalunya aspira a obrir horitzons. Però per escapar del tòpic, cal parlar català. No pas en relacions privades, on ningú s'hi ha de posar, sinó en les relacions amb la comunitat. En la nostra societat hi ha dos imaginaris bàsics: el de la Catalunya nacional i el de la Catalunya regional espanyola. Molta gent salta alegrement de l'un a l'altre. Ara bé, resulta que els immigrants, per pes numèric, trenquen el fràgil equilibri entre els dos projectes i seran, a la llarga, els qui decantaran la balança. Quants immigrants haurem aleshores integrat? I a què? No estem parlant de política, sinó d'imaginaris, de projectes i complicitats. O no ho volem compartir, això?
ENCARA NO SABEM DE QUÈ PARLEM quan parlem d'integrar. Les polítiques d'acollida funcionen, les polítiques d'integració no pas tant (i que em perdoni el Pacte Nacional). Bastaria l'aplicació severa de la llei de protecció lingüística vigent per normalitzar el mercat laboral en aquest àmbit. Cal? La societat ni ho sap ni respon. Gosaríem? La gran campanya que va anunciar el vicepresident perquè els catalans no canviïn estúpidament de llengua s'ha quedat al calaix. Catalunya sent que la seva identitat és una nosa afegida que val més estalviar als immigrants. Amb la qual cosa se'ls perpetua com a immigrants: una operació genial!
LA COMUNITAT CATALANA HAURIA DE sentir-se legitimada per conquerir l'hegemonia cultural en la seva societat multicultural. Les actituds, polítiques i personals, demostren que no s'hi sent. Ens cal un projecte col.lectiu a compartir, i això inclou una llengua, una cultura, una manera d'estar en el món. I una manera de cohabitar en la societat que fem entre tots, que fem multicultural. No veig per què hem de donar per fet que això s'ha de compartir en castellà. Excepte que donem per fet que definitivament anem deixant de ser aquesta anomalia que tanta nosa fa a l'univers polític, cultural i social espanyol (que també habita entre nosaltres).
POSTDATA: QUANT A FER 'BARCELONISME', l'Ajuntament se supera. Ara fa anuncis que proclamen (en anglès) la "Nació Barcelona", una "Nation of Fashion". Visc/a la frivolitat!