Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Valencians i
valencianes
En la nostra llengua –i en moltes altres llengües també– el gènere gramatical masculí és el gènere no marcat, és a dir, és el gènere que s'usa per a denominar persones o animals, independentment que el seu sexe siga masculí o femení. Si dic “he menjat arròs amb conill”, l'arròs igual pot haver estat guisat amb un conill que amb una conilla. Si dic “a mi m'agraden més els gossos que els gats” vull dir que m'agraden més els animals de l'espècie Canis familiaris que els de l'espècie Felis catus, independentment que siguen mascles o femelles. El gènere gramatical femení, quan s'aplica a persones o animals, sí que s'empra només per als individus de sexe femení. Si dic “a mi m'agraden més les gosses que les gates” queda claríssim que parle només d'animals de sexe femení
Actualment s'ha posat de moda dir coses com ara “valencians i valencianes”, “treballadors i treballadores”, etc. Diuen que això és “políticament correcte”, expressió que no sé què significa. El que sí que sé és que això és “gramaticalment incorrecte”. La gent associa “gènere gramatical masculí” amb “sexe masculí”, cosa que és totalment falsa. Una cosa són els gèneres gramaticals i una altra cosa ben diferent el sexe de les persones o dels animals. La gent confon els dos conceptes i per això parlen de “violència de gènere” quan haurien de parlar de “violència de sexe” per a expressar la idea que els hòmens actuen violentament contra les dones. Jo, quan sent això de “violència de gènere” sempre se m'acut que el gènere epicé ataca de manera bestial el gènere ambigu.
En fi, espere que puguem continuar dient tothom per a referir-nos a totes les persones, siguen mascles o femelles, i no aparega cap il·luminat que ens diga que cal dir tothom i totadon.
Publicat en el diari AVUI (pàgina 20) dissabte 10 de gener del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/150792/previsions/sense/gracia.html
ARA BÉ, DES DEL PUNT DE VISTA NACIONAL, estarem pitjor. Al País Valencià, sense cap dubte: un procés d'espanyolització tranquil·la i assumida, que ja ve de molt antic i que la gent viu amb comoditat. Malgrat tot, el nacionalisme polític valencià continuarà tenint una presència activa. Serà minoritari, però no desapareixerà. Fins i tot potser que puge una mica, o bastant. Per això, tant el PP com el PSOE han intentat ofegar sempre l'existència d'una força política estrictament valenciana: perquè això marca i defineix un territori, i ells no volen que aquest territori tinga cap definició pròpia no estrictament nacional espanyola.Veig que continuarà una espanyolitat que ja està feta, ja existeix, i és estable, però també que les bases d'una especificitat més o menys nacional continuaran existint. I una clara lleialtat al país per part d'una minoria important i significativa de gent en el camp intel·lectual, educatiu i creatiu.
ÉS A DIR: QUE D'ACÍ A VINT ANYS, EL PAÍS VALENCIÀ serà igual d'espanyol que és ara, però no serà Extremadura ni Múrcia ni Castella - la Manxa. Mantindrà un factor de diferència. El que més em preocupa és la minorització de la llengua. De la llengua efectiva, com a vehicle social real. Veig un procés de minorització progressiva, i és imparable, perquè no hi ha interès que deixe de ser-ho. A més, la nova immigració també ho accelera: la majoria dels que han arribat, que s'hi quedaran, ja parlen castellà, i això és molt difícil canviar-ho. D'ací a vint o trenta anys, tindrem una estructura lingüística amb dibuix de pell de lleopard. Hi haurà taques valenciano-parlants sòlides i nombroses tot al llarg del territori, però seran taques sobre un fons de predomini del castellà.
I LLAVORS L'ENTREVISTADOR EM PREGUNTA si a Catalunya sabran persuadir nacionalment una part important de la nova immigració. I jo dic que una part sí, però una part majoritària, no. Com la transmissió de la llengua a les escoles, que funciona però que no produeix una consciència nacional i identitària de la llengua. Per als nanos, el català és la llengua de l'escola, però no és la llengua del país. Això és el que no s'ha sabut transmetre. El que diu la premsa espanyolista sobre l'endoctrinament nacional a les escoles catalanes és del tot fals, però jo crec que hauria de ser cert. A totes les escoles de tots els països del món es fa endoctrinament nacional. A Catalunya, no. Ni al govern, ni a la majoria de professors, no els interessa. I si ho hagueren de fer els faria vergonya, perquè estan contínuament acollonits pel que puguen dir des d'Espanya. Estranyament, una de les línies de defensa dels catalans, inclosos molts de nacionalistes, quan els acusen d'imposar la llengua, és que a Catalunya tothom parla molt bé el castellà. Això és insòlit! No hi ha cap altre país del món on passe el mateix. Aquesta defensa del castellà des de l'òptica del catalanisme és impressionant. Diuen que s'ha de fer així, que no queda més remei...
DESPRÉS FA UNA PREGUNTA CURIOSA: si en un hipotètic procés d'independència, diu, Catalunya hauria de mantenir el castellà com a idioma més o menys propi. I jo responc que no caldria fer-hi un esforç especial. Encara que tampoc no se li podria donar un estatus de llengua estrangera, perquè, en realitat, ja no ho és. Però que allò que no es pot fer és afirmar la catalanitat dient que tothom parla molt bé en castellà. Que el problema dels catalans ja és prou gros, i és aconseguir que la seua llengua siga tan normal com ho és qualsevol altra en el seu territori propi. Això passa? No. S'està intentant aconseguir aquesta normalitat? No. És normal entrar a una farmàcia del teu país i no trobar-hi cap medicament en el teu idioma? No. És normal que no trobes a penes premsa i llibres en català als quioscos de l'aeroport o de la Rambla? No. O es pensa en termes de normalitat real, o les coses seguiran com sempre. I dic que la catalanitat no recularà gaire, però no avançarà. Que aquesta situació inestable és molt més estable del que sembla. I que si repassem la premsa de fa vint o trenta anys, el que es deia i el que es pensava i el que es discutia, no trobarem tanta diferència amb el que ara hi surt. Són respostes sense gràcia, evidentment, però tampoc el futur no en té gens, de gràcia. O això és el que vaig respondre.
Publicat en el diari AVUI (pàgina 20) dissabte 10 de gener del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/150794/la/llengua/ben/llaurada.html
Sóc un lector devot de Felip Vendrell. A Històries de l'amor pagès, Històries del mas pagès i Històries del calendari a pagès s'afegeix ara Camí d'anada, que porta aquesta explicació a tall de subtítol: "El relat de tretze dones que recorden la seva infància a pagès" (ed. Grata Lectura). Camí d'anada són vivències reals que Vendrell recrea amb el seu tremp narratiu habitual, lluny de la beatitud que tan sovint s'atribueix al món pagès. Les seves històries no tenen res a veure amb les ensucrades Pàgines viscudes de Folch i Torres, més aviat s'adiuen amb el món aspre, atàvic i elemental dels Drames rurals de Caterina Albert.
El cas de Felip Vendrell és ben curiós. Escriu amb la voluntat expressa d'explicar una vida de feines, de tradicions seculars i d'una rígida estructura social que avui ja no existeixen. Vendrell fa veure que pinta quadres de costums, però fa literatura de la bona. Té un sentit admirable de la contenció i de la mesura que es reflecteix en el tempo narratiu i en el llenguatge. Jo no comparteixo el criteri editorial de marcar algun passatge amb una mena de transcripció fonètica, però això no resta mèrits a Camí d'anada. La llengua no és un adorn, sinó que forma part d'una dimensió superior. Pertany a una manera complexa i nítida d'entendre el món en què les paraules són avares i estan escairades per l'entorn i pel silenci.
És freqüent que la recordança del món rural del passat faci olor de naftalina i que els autors no sàpiguen sostreure's a la temptació de l'etnografia i de l'arqueologia lingüística. No és aquest el cas. Els llibres de Felip Vendrell són aplecs de relats en què predomina sempre la història i el batec dels personatges, generalment eixuts, poc donats a l'expansió verbal. En tot, la mida justa.
Publicat en el diari AVUI dimarts 6 de gener del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/150353/aviciar/una/flor.html
http://www.avui.cat/article/opinio/50508/aviciar/una/flor.html
Cada vegada compro menys novel·les traduïdes al català. Només ho faig quan sé qui és el traductor o en tinc una referència fiable. Sempre hi ha, però, un amic de bona fe que et regala l'últim bestseller “en català, com a tu t'agrada”, ignorant el mal que pot fer la feina de corrector al pur plaer de llegir.
Carregant, doncs, la creu d'aquesta deformació professional l'altre dia vaig obrir Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson, un dels grans èxits del 2008. Llegeixo la primera frase: “Hi tenia lloc cada any, pràcticament era un ritual”. I penso: no pot ser que la primer paraula d'un dels llibres més llegits ja sigui un despropòsit. Si no hi ha cap locatiu en el context, per què “Hi tenia lloc” i no “Tenia lloc”? Faig la meva hipòtesi. Com que en castellà el pronom hi no existeix, molts parlants han perdut la intuïció sobre el seu ús. I el traductor, que tem que hi hagi d'anar, l'hi posa. En el pitjor dels casos, deu pensar, ningú podrà dir que ha comès un castellanisme tot just començar.
Segueixo llegint. El que tenia lloc cada any és que li envien una flor, una flor que costa molt que arreli a Suècia. I ho subratlla –i som només al tercer full– amb una frase contundent: “Calia aviciar-la”. Aviciar-la? Una flor? No és pas que en parli com d'una persona, com el Petit Príncep. No, en parla com d'una planta i prou. Per què diu aviciar-la i no mimar-la? Nova hipòtesi. Ha vist al diccionari que en català mimar s'ha de dir aviciar. No s'adona que només hi ha coincidència parcial de significats i que se'n podria sortir traduint, com fa la versió castellana: “Exigía muchas atenciones”.
Què és, doncs, el que falla i fa que
tantes traduccions al català ens caiguin de les mans? Una cosa bàsica:
el traductor (o qui després l'ha corregit) ja no es fia de la seva intuïció i,
per tant, ja no es planteja si el que escriu sona bé. Només l'obsessiona que
sigui correcte. Canvia un mimar familiar per un aviciar que no diria mai,
oblidant que les paraules, com les persones, només les coneixem per acumulació
d'experiències.
Però fallen moltes més coses. Falla que
la traducció literària en català, com que “és una feina molt maca”, està
pèssimament pagada, i els que s'hi dediquen, quan en comencen a saber, pleguen,
tips de demanar un preu digne a un editor que té sempre a mà noves fornades
d'inexperts disposats a deixar-se explotar per iniciar-se “en aquesta feina tan
maca”. Falla que el llibre, com que és cultura, rep tantes subvencions que el
fracàs comercial no expulsa del mercat la incompetència. Però falla, sobretot,
la sensibilitat dels lectors, que es resignen a anar trobant coses estranyes,
quasi incomprensibles, perquè ja se sap que “no en sabem prou i en català potser
es diu així”.
Sembla, doncs, que en aquest cas la feina mal feta té futur. Però realment en té? La nostra cultura encara viu d'una generació militant que tot ho disculpa si és en català. Però el jovent que puja, més pragmàtic i menys ideològic, serà un jutge implacable si no reaccionem a temps.
El traductor, com l'àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d'innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.
De traductors així, encara n'hi ha. Potser cobren més però són imprescindibles per aturar aquest gota a gota que va calant entre els lectors i pren cos en el prejudici que el català literari és estrany, difícil, poc creïble. Cada any surten centenars de nois i noies de les facultats de traducció. Molts s'orientarien cap a la literatura si la protecció d'un col·legi professional donés dignitat al seu ofici. Un ofici que s'ha de tornar a entendre com a creació, en la brillant traducció noucentista, i que és el millor planter de futurs escriptors. El castellà és tan potent que pot deixar la traducció en mans del mercat; nosaltres l'hem de mimar, com a la flor del llibre. Per a la nostra cultura el prestigi no és cap caprici: és una qüestió de supervivència.
10
anys del Diccionari
de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans.
1995-2005
(Albert Aragonés, ed.)
Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les
comarques centrals dels PPCC,
Alcancar
2007
L'any 2005, amb motiu del desè aniversari del
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans
(DIEC1), es va fer a Tortosa una jornada d'estudi i reflexió sobre aquesta obra.
L'acte va ser organitzat pel Centre d'Estudis Lingüístics i Literaris de les
comarques centrals dels Països Catalans. La majoria d'intervencions d'aquella
jornada s'han recollit en un llibre (que conté, a més, una introducció de Carles
Castellà) que pot servir per a conèixer amb més detall com és i com hauria de
ser, si més no en alguns aspectes el diccionari normatiu. La primera aportació
és una anàlisi tècnica del DIEC1 feta per Jordi Ginebra (Universitat Rovira i
Virgili). L'estudi abraça dos àmbits: la planificació del corpus i la tècnica
lexicogràfica. En aquesta aproximació, Ginebra no tan sols analitza el DIEC1
sinó que també, ocasionalment, el compara amb el Diccionari general de la
llengua catalana (DGLC) de Pompeu Fabra referent immediat i el
Diccionari manual de la llengua catalana (Institut d'Estudis Catalans,
2001), ja que incorpora novetats respecte del DIEC1. Àngela Buj i Lluís Gimeno
(Universitat Jaume I) fan dues aproximacions a l'aportació de les Terres de
l'Ebre, el Maestrat i
Xavier
Rull