Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Incúria congressista
David Paloma
L'última trobada d'experts en la lingüística de Pompeu
Fabra va tenir lloc a mitjan desembre a Tarragona. Parlo del III Col·loqui
Internacional, amb figures d'arreu i amb una participació notable, que va doblar
la del II Col·loqui. El marc era solemne, el Palau Firal i de Congressos, i els
títols de ponències i comunicacions, en general molt atractius. Són els
congressos un bon aparador de l'estat de la recerca i són els ponents i els
comunicants qui en visibilitzen, entre altres virtuts, el nivell d'exigència.
Com a assistent al congrés esmentat, amb l'atenció
predisposada a l'escolta de veus competents, m'he sentit decebut per alguns
aspectes que justament giren entorn del nivell d'exigència a l'hora de saber
comunicar tesis diverses. No dubto de la qualitat dels investigadors que hi han
llegit ponències i comunicacions; només dic que m'han decebut algunes
pràctiques, per desgràcia no excepcionals, que exposo a continuació. Són cinc
mostres, a parer meu, d'incúria
congressista.
La primera mostra de deixadesa és no assistir al congrés
on un mateix havia d'assistir amb ponència o comunicació. Si, a més, aquest algú
hi té més d'una intervenció, la falta de respecte cap als qui esperen sentir-hi
el comunicant augmenta. Tot un bloc dedicat a un aspecte i a uns protagonistes
absents. Entenc que causes majors puguin alterar els plans de qui sigui, però no
entenc gaire el costum cada vegada més estès de desatendre compromisos formals.
La lectura del text a càrrec d'altri, el moderador de la sessió o algun company
de taula, és un mal menor. En algun cas es podria recórrer a la
videoconferència. De fet, en el col·loqui de Fabra esmentat, hi ha qui no hi va
assistir i ni es va preocupar que algú altre llegís el text. De videoconferència
ni en parlem. L'assistent arriba a pensar, segons com, que el conferenciant no
ha “tingut temps” de preparar-se res. Per a mi la imatge que en resulta és
decadent.
La segona mostra d'incúria té a veure amb el material
que ensenyen ponents i comunicants. Circulen molt les fotocòpies. Però
calen?
En alguns casos, hi ha altres sistemes eficaços per destacar la informació als
ulls dels oients. Però sobretot: calen en la forma en què circulen? Posat que
calguin, potser no cal que siguin
manuscrites. ¿No han arribat, els
processadors de textos, a
La tercera mostra de poc rigor es continua relacionant
amb el material que es reparteix entre els oients. Hi ha qui presenta quadres
farcits de valors absoluts, amb subtotals i totals quan convenen, i deixa per al
lector la interpretació dels subtotals i totals inexistents; els epígrafs
abstrusos; les files on campen els zeros. L'assistent mira atònit els quadres
complexos i hi troba a faltar, no més nombres ni més llistes, sinó més ordre i
més selecció de dades, més acompanyament i més divulgació, més intenció de
fer-se entendre i menys metalingüística. Pot passar que l'assistent hagi volgut
recollir algunes dades, per exemple, sobre Fabra i els adverbis en –ment i, després d'una hora de ponència,
se'n vagi tan sols amb quadres i repertoris. És com voler mirar un estel amb
telescopi i descobrir que l'astrònom tapa l'objectiu. Quina desil·lusió.
La quarta mostra d'incúria s'ajusta a la imperícia. Hi
ha comunicants que no saben fer anar ordinadors portàtils (com si els portàtils
fossin gaire diferents dels no portàtils) i n'hi ha que projecten documents en
word de manera que pugen i baixen contínuament pel text a la recerca d'exemples,
i a sobre expliciten que se senten insatisfets del tràfec a què sotmeten
l'auditori. Els assistents mouen els ulls amunt i avall, i es miren sorneguers
quan el comunicant ha clicat per error fora del document. Ves si no es podrien
recomanar cursets ràpids d'informàtica, amb garantia de resultats. Ves si algun
assistent no podria demostrar un punt de gosadia aixecant-se per aconsellar el
clàssic power point; miraculós, escolti, per separar relatius i usos de per i per a. La gosadia, llavors, també faria
dir que en general convé vigilar aspectes bàsics d'ortotipografia: de mil
maneres es veuen encapçalaments, claudàtors, subratllats, negretes, partició de
títols
L'assistent no es pot estar
de pensar, aguantant-se la cara amb la mà, que estaria molt bé que se seguissin
les normes de presentació que l'organització fa arribar a ponents i comunicants;
i que se'n donessin també per a la presentació de power points (i que els pèrits
les apliquessin en llurs intervencions).
La cinquena mostra fa picar l'ase. S'imposen les
lectures dels textos entre els experts: lectures feixugues, monòtones. I ni que
fossin lectures extraordinàries, són “només” lectures. Entre els que escolten
n'hi ha que fan ratlles i dibuixos i n'hi ha que pesen figues. Són “lectures”!
Per què ponents i comunicants poden assistir a un congrés sense pretendre
comunicar sinó només llegir? Les versions escrites per ser llegides ja les
llegirà qui vulgui, quan es publiquin. Les versions escrites per ser dites (amb
eficàcia, amb grapa, amb força, amb atracció) són les que haurien de prevaler
entre experts que es troben en congressos, col·loquis, jornades i altres
trobades d'especialistes.
En recordar Tarragona també em vénen al cap les
muralles: construïdes amb blocs de pedra molt grossa
però sense tallar i sense
cap material que els uneixi. Muralles ciclòpies, potser ponents i comunicants
ciclopis (alguns) a
El país de les 250 llengües
En un hipotètic país on es parlessin 250 llengües, l'establiment d'un idioma comú per a tots els conciutadans seria una pura qüestió de seny. Si en aquest hipotètic país de 250 llengües hi hagués una parla que fos la que fa més temps que s'hi sent i, a més, l'única de totes sorgida en el propi país, triar aquest com a idioma de comunicació seria una simple qüestió de seny afegit.
Quan aquest país on hi ha parlants de 250 llengües diferents no és hipotètic sinó que és Catalunya (sí, sí, 250 llengües per a encara no vuit milions de boques!), la qüestió sembla que no és tan clara. De moment, com que són festes i la gent es relaxa, la notícia que el català serà l'idioma d'acollida per als nouvinguts i que aquests hauran de saber-ne les beceroles per tal que els sigui reconegut l'arrelament, ha generat només una remor de fons a la premsa de les Espanyes. Els espanyols troben surrealista que un pakistanès pugui parlar en català quan allò que és realment surrealista, i que passa, és que una senyora nascuda a Torroella de Montgrí no el sàpiga. En canvi, troben la mar de natural un maurità xampurrejant l'idioma de Cervantes a Sant Pere Pescador. M'imagino que quan hagi passat la ressaca de la torronada nadalenca i aquest ben trobat 2009 es vagi desplegant gener amunt amb tota la seva duresa, el pacte nacional per la immigració de la consellera Capdevila, que és el que consagra el català com a idioma de referència, començarà a rebre de totes bandes. Fins que, un cop més, aconsegueixin que nosaltres mateixos ens mosseguem la llengua en benefici d'una suposada pau social que sempre comporta que els catalanoparlants ens la fotem al cul, la llengua. I ho aconseguiran perquè darrere del govern, per una vegada que hi posa coratge, el país respondrà amb la indiferència o la covardia habitual del vençut, de l'esclau, del colonitzat.
Si ens hem deixat fotre amb l'Estatut, el finançament, les seleccions i tota la pesca, al cas que ens ocupa no li auguro pas un futur millor. Tant li fa que a Alemanya, Bèlgica, França Canadà, Dinamarca o Holanda, per citar-ne només alguns, calgui acreditar el coneixement de l'idioma local per obtenir el permís de residència. O que sigui indispensable conèixer l'anglès per nacionalitzar-se als Estats Units, paradigma del multilingüisme.
Tant li fa. En aquest racó de món, on pretenent ser els líders de la multiculturalitat ens hem convertit en campions del provincianisme, no tenim ni la decència de parlar el nostre idioma quan entrem en un bar i el cambrer és més fosc, més clar, o més alt que nosaltres.
No hi ajudem gens, no els ajudem gens.
La millor manera d'impedir que el pacte per la immigració acabi amuntegat al calaix dels projectes fracassats, o dels mutilats, és que l'apliquem en la nostra quotidianitat, al bar, a la feina, al carrer, al bus. El pitjor que pot passar és que als nouvinguts els exigim una llengua que en realitat ningú els vol parlar per mandra, racisme recobert de falsa educació o simple i pura desídia.
Carles Ribera
donar
carabassa
Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un
home.
Tenim la cançoneta tradicional
valenciana:
|
Ja ve Cento de ca la
nóvia, ja ve Cento malhumorat. Ja ve Cento ballant la
trompa, carabassa li han
donat. |
Així com aquesta altra,
també tradicional:
|
Carabassa m'han
donat, jo l'he presa per
meló. Més m'estime
carabassa, que casar-me
amb un pendó. |
O la
variant:
|
Carabassa m'han donat, jo l'he presa per meló. Més m'estime carabassa que casar-me amb qui sé
jo. |
En la narració curta La marsera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra
podem llegir:
|
– I això, Manolet,
fill meu; ¿t'han donat
carabassa? |
Abelard Saragossà, en la
seua Gramàtica valenciana raonada i
popular – Els fonaments – (CEIC Alfons el Vell, Gandia 2003), en l'apartat
1.4.12 . Les frases fetes: salvar
pels pèls i donar carabassa (pàg. 53) ens diu: «...en valencià és
molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu
que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment
d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home
anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la
mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no
l'acceptaven.»
No estic segur que
l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la
idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar
calabazas,
em fa dubtar. Luis Junceda
en el
seu Diccionario
de refranes, dichos y proverbios recull la locució
dar
calabazas i diu: «Echar a uno
calabaça – dice Covarrubias – es no corresponderle a lo que pide, como el galán
que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que
es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual
o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»
José María Irribarren en el
seu llibre El porqué de los dichos
arreplega l'expressió dar, o llevar,
calabazas i ens diu que en l'Alfabeto
tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que
trae calabazas al que le sale la
esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la
calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los
onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso». I afig: «Así lo vi en
el Averiguador Universal, año 4º, núm. 93 (Madrid, 1882).»
Cap la possibilitat que la
locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la
castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els
lingüistes un treball d'investigació molt interessant per
realitzar.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar: donar carabassa
En castellà es diu:
dar
calabazas
Publicat en el diari AVUI (pàgina 20) dissabte 3 de gener del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/150092/ens/hem/obsessionat/massa/amb/lortografia.html
Els alumnes escriuen amb por?
De vegades, sí. Escriuen amb por de no fer-ho prou bé, sobretot els que fan faltes d'ortografia, i això fa que no es deixin anar prou, que no desenvolupin la seva capacitat creativa.
¿També fan faltes d'ortografia els estudiants que són bons escriptors?
Hi ha de tot. És veritat que els bons alumnes no n'acostumen a fer gaires, però n'hi ha d'altres que tenen moltes ganes d'escriure, amb facilitat a l'hora d'explicar històries, i en canvi l'ortografia no la tenen gaire assolida. I a aquests val la pena donar-los una empenta.
S'acostuma a dir que ara els estudiants fan moltes més faltes que abans...
Això no és veritat. Fa 36 anys que faig classes a secundària, i de faltes d'ortografia se n'han fet sempre, sobretot a aquesta edat: n'hi ha que en fan més, n'hi ha que en fan menys i n'hi ha que no en fan. Hem de deixar d'obsessionar-nos amb l'ortografia. L'ortografia és molt important, però és només el vestit: també hi ha d'haver coses a dins, i aquestes de vegades també fallen. Però com que són menys aparents i costen més d'explicar, els professors ens hi hem dedicat menys.
¿És un tòpic que els alumnes que més llegeixen són els que millor escriuen?
En part, sí. Els alumnes que més llegeixen acostumen a escriure bé, però després hi ha alumnes que els agrada molt escriure i no són gaire lectors, i n'hi ha que són devoradors de llibres i no els agrada escriure.
I que les noies escriuen més que els nois...
Aquest és un tòpic que, almenys en aquestes edats de l'adolescència, respon a una realitat bastant corrent. L'explicació és que les noies acostumen a ser més xerradores i els agrada explicar les coses més en detall, mentre que els nois aviat ho tenen enllestit.
Es parla molt de fomentar la lectura. ¿Caldria potenciar molt més, també, l'escriptura?
S'escriu menys que no pas es llegeix. Però l'escriure va després del llegir, i quan hi ha mancances de lectura, l'escriptura es deixa per més endavant. Això d'una banda. I, d'altra banda, a aquells alumnes que tenen facilitat per escriure i que aniria bé potenciar-los més perquè poguessin millorar, no tenim temps per dedicar-nos-hi.
Quan es parla d'atenció a la diversitat ens vénen al cap sempre els alumnes amb dificultats. ¿És una assignatura pendent, l'atenció als alumnes més capacitats?
Jo crec que sí. És un tema que se'ns acostuma a escapar perquè els altres alumnes, els que tenen dificultats, ens ocupen molt de temps.
És partidària de fer grups en funció del nivell?
No, perquè té avantatges i inconvenients. Té avantatges en moments determinats perquè et permet avançar molt, però també és veritat que en un grup de 30 alumnes suposadament bons, només que n'hi hagi dos que destarotin, per molt bons estudiants que siguin, no et serveix de res. I en canvi, en un grup d'alumnes regulars amb ganes de treballar, pots tirar molt més. Per tant, no tot és tan matemàtic.
¿Hi ha prou recursos a les escoles per motivar els alumnes amb facilitat per escriure?
Hi ha recursos però estan infrautilitzats. Per exemple, el concurs literari. En l'estudi he pogut constatar que el 98% dels centres organitzen concursos literaris, des de primària fins a secundària, normalment per Sant Jordi. També hi ha molts centres que editen revistes, tots disposen de pàgina web...
Quin és el problema?
El problema és que moltes vegades aquestes iniciatives funcionen per inèrcia. El mateix concurs literari: de vegades s'acaba planificant a corre-cuita... Ja sabem quins seran els alumnes que s'hi presentaran, però, i els altres? Els altres no els vas a buscar perquè alhora t'has d'ocupar de fer altres coses... I finalment, què passa amb els premiats? Que el seu treball només se'l llegeix el jurat i després queda guardat en un calaix. Això desmotiva molt. Tots escrivim perquè algú ens llegeixi; els alumnes, també.
Què proposa?
És tan fàcil com penjar aquests escrits a la pàgina web del centre, o fer una revista i difondre-la entre els alumnes. Són eines que tenim al nostre abast i que no s'utilitzen. Per què? Potser perquè suposaria un canvi de manera de funcionar, però, sobretot, per falta de temps.
Com ha afectat l'escriptura l'ús de les noves tecnologies? S'escriu pitjor, diferent, menys...?
Penso que és un tòpic això que la pràctica d'escriure missatges de mòbil o en xats fa que els nens escriguin pitjor. Mentalment, sempre ens sabem posar en el registre que toca, encara que no es dominin prou bé tots els registres. Crec més aviat que les noves tecnologies poden contribuir a fomentar l'escriptura.
De quina manera?
Jo animo els alumnes a través del taller d'escriptura a publicar coses a internet. A la xarxa hi ha diverses pàgines on es publiquen relats. I trobo impressionant que alumnes de 13 anys es busquin la vida per publicar els seus escrits a la xarxa, i que els centres, amb webs pròpies, no siguem capaços de penjar-los.
És estrany el dia que no descobreixo una falta d'ortografia a la tele. I no apareix -només- entre els missatges de mòbil que els espectadors envien, no. Apareix en subtítols, rètols, sumaris de notícies i altres espais que, en teoria haurien de ser immaculats. Ja tenia intenció d'escriure aquesta columna -o una de similar- quan abans-d'ahir vaig llegir amb astorament a l'AVUI l'entrevista amb la professora Montserrat Torra. Crec que poques vegades he estat tan en desacord amb algú.
Sosté l'entrevistada, entre altres coses, que es dóna massa importància a l'ortografia. Que l'obsessió per corregir les faltes guillotina la creativitat de l'estudiant. I que abans es feia la mateixa quantitat de faltes que ara. Em disculparan que personalitzi, però jo vaig arribar a la universitat sense fer ni una falta. Sé positivament que els meus companys d'escola i també després els de la facultat tampoc no en feien o en feien ben poques. Era gràcies a l'exigència imposada al cicle superior d'EGB, a BUP i COU. Hi havia mesures estrictes: parts selectives dins els exàmens i es restaven punts a partir d'un nombre concret de faltes. Ara, uns anys després i amb un sistema educatiu diferent, tinc la sort de fer una classe pràctica de periodisme a la UAB (on també vaig estudiar i on per accedir has de vorejar el 7,5 de nota de tall). Bé, doncs és un escàndol la quantitat de faltes que fan ara molts dels alumnes. I jo em pregunto: com han tret aquesta nota? Qui els ha posat un 7,5? Ja li responc jo: els professors d'ESO i Batxillerat. Una autèntica ruïna educativa.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Dit això, em permetran que obviï qualsevol comentari sobre Objectiu: Pastorets i sobre el karaoke infantil que han fet aquestes vacances als matins de TV3. Sort que ha tornat la normalitat i ahir al programa d'en Cuní hi vam descobrir una perla. L'entrevistada era Ana María Matute i van connectar en directe amb l'Hotel Avenida Palace, on Maruja Torres i Gaspar Hernàndez iniciaven la promoció de les seves novel·les guardonades el dia de Reis a la nit. Feliç trobada la de les dues escriptores. Torres no s'ha cansat de celebrar la Primera memoria de Matute (guardonada amb el Nadal ara fa cinquanta anys) i va ser bonica la conversa de totes dues. També va tenir gràcia l'ensabonada mútua de Cuní i Hernàndez: "Tu ets molt bo", "No, tu més", "M'alegro molt del teu premi", "Gràcies, però tu ets el millor". I coses així.
Tot plegat, aquest diàleg a quatre veus, va ser un instant televisiu amb molta força, tenyit de notable emotivitat i -si em permeten l'expressió- carregat de pes cultural, allò que quasi tots els pesats s'entesten a retreure-li a la tele. El final va ser per aplaudir. Cuní va acomiadar Ana María Matute llegint la primera frase del seu nou llibre, Paraíso inhabitado: "Nací cuando mis padres ya no se querían". El llegiré, sens dubte.
a les 21.00 h. en el BAR ES PINZELL