Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Col·loqui Fabra de Tarragona (2/2)
L'altre dia vam veure, del III
Col.loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra", tingut a
Joan Julià-Muné va estudiar la posició i els fonaments de la doctrina de Fabra sobre la pronunciació, comparant-los amb l'aplicació que en fa Coromines. I Imma Creus va estudiar l'ortoèpia de Fabra en les seves Converses. Les conclusions de tots dos autors concorden i es completen. Diversos ponents (Xavier Rull, Clara Barnada, Sílvia Güell, Roser Llagostera) van resseguir amb gran paciència els ecos que el fabrisme va deixar en la premsa de Barcelona o de certes comarques. Feina dura com poques n'hi ha i que sovint dóna fruits molt escassos; però també imprescindible si volem trobar noves baules de la nostra història lingüística i descobrir nous temes d'interès. Altres ponents van descriure la petja de Fabra en Rovira i Virgili (Jordi Ginebra) o en Puig i Ferrater (Ginebra i M. Teresa Domingo); feina de la qual podríem dir si fa no fa el mateix.
Joan Puig va analitzar el Diccionari ortogràfic abreujat (1926), el diccionari més petit i humil de Fabra, i va demostrar que valia la pena el temps que hi havia esmerçat: entre altres curiositats, hi ha 27 paraules enregistrades aquí per primera vegada. Albert Rico va tractar d'aquest mateix manualet i de tres més dels anys 1925-1926 per fer veure les vicissituds materials i una quantitat sorprenent de detalls interessants d'unes obres que a Tarragona i al volum 4 de les Obres completes s'han focalitzat per primera vegada. Àngela Buj va estudiar la repercussió del Diccionari ortogràfic de Fabra (edició de 1931) en el Vocabulari ortogràfic valencià (1933) de Carles Salvador, al qual també s'havia referit Puig. Kálmán Faluba va estudiar amb lupa el tractament dels geosinònims (birbar/eixarcolar, brossat/mató, toro/bou, mosso/criat...) als diccionaris i les dificultats que les imprecisions creen en els autors de diccionaris bilingües. Josefina Carrera va mostrar les subtilíssimes diferències fonètiques que té la vocal a en castellà i en català. Mònica Montserrat i David Paloma van investigar, entre altres subtileses, si paraules com delta o feltre tenen oberta o tancada la primera e i van descobrir que ni Fabra en els seus erudits i complets treballs de finals del segle XIX hi donava resposta. ¿Veuen com sí que hi ha matèria nova, que ens preguntàvem l'altre dia?
Per a mi, una de les
revelacions del Col.loqui va ser Josep Àngel Mas, que, a més de presentar el seu
llibre El morfema ideològic. Una anàlisi
crítica dels models de llengua valenciana (2008), va comparar les
orientacionsde l'IEC amb les de l'Acadèmia Valenciana de
Joan Solà
Durant quatre números de Viajer@s, hem estat parlant de verbs relacionats amb els sentits. Primer, vàrem mostrar els avantatges enormes que comporta un verb tan popular i tradicional com és tastar. Després, estructuràrem tots els verbs que es relacionen amb els sentits. En concret, quan activem els nostres sentits per vore si captem informació externa, usem tocar, olorar, tastar, escoltar i mirar. En canvi, si volem expressar que alguna cosa ha arribat a un sentit nostre recorrem a vore per a la vista i a sentir per a tots els altres sentits. Hem comprovat que la vista és un sentit molt especial i que, les seues particularitats, justifiquen que tractem els nostres ulls d'una manera diferent als altres sentits. Per una altra banda, la diferència que hi ha entre olorar una colònia i sentir un perfum, entre tastar un menjar i sentir un gust deliciós, entre mirar per un forat i vore una cosa vergonyosa, entre tocar gel i sentir gelor en els dits, en definitiva entre activar un sentit i vivenciar una sensació que ve de fora, eixa diferència ens ha permés explicar per què és tan positiva la distinció tradicional que hi ha entre escoltar i sentir.
Ara, dedicarem un article a aclarir una pregunta: ¿què és preferible olorar o oldre? Una gran part dels valencians diu el verb olorar, però per ací i per allà podem sentir la forma oldre. Les llengües són pràcticament infinites, cosa que explica que tots els idiomes tenen variacions internes. Quan això passa, l'ideal és sempre el mateix: els lingüistes hauríem d'aclarir si és preferible alguna opció o si, per contra, és millor que cada u continue usant la forma que li ix espontàniament.
Per la forma, ja es veu que el verb oldre és típicament valencià. Pertany a una flexió que té pocs verbs (només un centenar: estendre, vindre ), però que són d'ús molt freqüent. Si comparàvem les formes que diem els valencians amb les del castellà o les del portugués, amb les del francés o les de l'italià, arribaríem al resultat que tenen una personalitat molt forta. Ja dedicarem algun article a eixe tema, que prou que s'ho mereix. Ara, ens interessa observar que, el factor de la flexió verbal, podria fer pensar que oldre és preferible a olorar. Ara bé, si preníem eixa decisió incorreríem en l'error que critica la dita valenciana irònica En ser negre, botifarra, que significa: Sigues prudent. No perquè una cosa siga negra, has de deduir, precipitadament, que és una botifarra. Realment, no és adequat que preferim un verb a un altre mirant només a quina flexió pertany.
No és tampoc aconsellable que ens limitem a la forma i a l'antiguitat. Certament, el verb oldre és ben vetust: ja el trobem en la llengua de Ramon Llull (amb la forma olre): Per veer e per menjar e per olre e per tocar. A més, ha tingut una vida molt llarga. Així, apareix en els escriptors valencians del segle xix, com ara en aquesta mostra de l'alcoià Martí Gadea (de cap a 1900): Comencen a palpar-lo i a oldre'l de cap a peus. A més, ja hem comentat que eixe verb arriba als nostres dies.
Al costat de la forma i la cronologia, tenim el significat. Les paraules sempre tenen significat. De fet, eixe és el factor més important per als parlants: quin valor aporta una paraula a la comunicació. En conseqüència, no hauríem de prendre mai decisions sobre les paraules sense haver fet dos coses: en primer lloc, haver mirat quin és el seu significat; en segon lloc, haver estudiat si forma part d'alguna estructura semàntica. En el cas que ara actuem d'eixa manera, serà ben fàcil que recordem que, per a cada sentit, tenim dos verbs segons que activem un sentit i el projectem cap a fora (acte voluntari) o, al revés, segons que ens arribe una sensació a algun sentit i la capte (vivència):
1. En cada sentit, distinció entre activar-lo (en l'olfacte, olorar) i rebre sensacions (sentir)
a. Si olores la flor del taronger, sentiràs un perfum extraordinari.
I bé, si una llengua expressa amb dos verbs diferents els dos aspectes que hi han en el funcionament dels sentits humans (com ara olorar i sentir), és esperable que, quan parlem d'objectes que poden arribar a algun sentit humà, no usem cap dels dos verbs. Amb un exemple, ho comprendrem volant. Imaginem-nos que tenim davant una carn torrada de la qual ix una olor molt bona. Si volem expressar eixa idea, ens eixirà espontàniament la construcció fer olor (2a):
2. Diferenciació entre l'activitat humana (olorar / sentir) i els fets dels objectes. En l'olor: fer olor
a.
¡Quina olor més bona que fa eixa
carn!
b.
*¡Com olora eixa
carn!
c.
*¡Com sent eixa
carn!
En canvi, no podem usar cap dels dos verbs a què recorrem en el funcionament de l'olfacte, com podem comprovar en (2bc; el símbol «*» indica que l'oració viola el funcionament de la llengua i que, de fet, no existix). He posat oracions impossibles (2bc) perquè en acabant trobarem que la de (2b) és factible en castellà.
Si passem de l'olfacte al gust, obtindrem el mateix resultat i, també, el mateix mitjà (fer olor = fer gust):
3. En el gust, actuem com en l'olfacte: fer gust
a.
¡Quin gust més bo que fa eixa
carn!
b.
*¡Com tasta eixa
carn!
c.
*¡Com sent eixa
carn!
En la resta dels sentits, no hi han coses que emeten ni tacte ni vista i, per tant, la possibilitat de fer olor i fer gust no existix en el tacte ni en la vista. Per contra, sí que és factible emetre sons. Ara, el mitjà més habitual no és una construcció (fer so), sinó un verb (sonar, 4a), encara que la construcció també existix quan expressem valors específics (com ara passar de la melodia al so estricte, 4b):
4. En l'oïda, passem d'una construcció (fer so) a un verb (sonar)
a.
¡Que bé que sona, eixa
dolçaina!
b.
¡Quin so que fa eixa
dolçaina!
c.
*¡Com escolta eixa
dolçaina!
d.
*¡Com sent eixa
dolçaina!
Com en el cas de l'olfacte i el gust, no és possible aplicar els verbs de les persones als objectes (4cd).
En haver posat els verbs que estudiem en les estructures semàntiques de la llengua (1-4), ja podem lligar caps. Primer que res, observarem que la construcció valenciana fer olor també es pot sentir en el castellà que parlem els valencians (5a,b). En canvi, el verb que no es pot dir en valencià (2b: *¡Com olora eixa carn!) sí que és factible en castellà (5c,d):
5.
Discrepància entre
el valencià i el castellà
a.
Les cases que fan olor de net són molt relaxants / Las
casas que hacen olor de limpio son muy
relajantes
b.
La pell de la bresquilla fa molta olor / La piel del
melocotón hace mucho olor
c.
*Les cases que oloren a net són molt relaxants / Las casas
que huelen a limpio son muy
relajantes
d.
*La pell de la bresquilla
olora molt bé / La piel del melocotón huele muy
bien
Ací, convé recordar aquells que, sense proves, volen creure que el valencià tradicional estaria ple d'influències del castellà. Diria que és inimaginable que algun valencià diga que *Este menjar olora bé (5c,d). Ara bé, per molt inimaginable que siga ara, la veritat és que els nostres predecessors podien usar el verb oldre exactament com el castellà oler:
6.
Dos exemples
clàssics de oldre com a ‘fer olor'
a.
Ella, qui era bella e blanca e
qui bé olia (de Ramon Llull)
b.
Les dones... si gens se muden,
| olen e puden (de Jaume Roig)
Ara, ja hem arribat al cap del carrer. Inicialment, teníem el mateix verb (oldre) per a expressar les nocions que corresponen a olorar i fer olor. La distinció entre mirar i vore, escoltar i sentir, etc., degué afavorir que els nostres avantpassats volgueren arribar a la mateixa situació en l'olfacte. El mitjà seleccionat per a aconseguir-ho va ser el nom derivat de oldre, olor. Per a expressar la noció ‘desprendre's olor d'un objecte', vàrem recórrer a la construcció fer olor; per a indicar l'activació de l'olfacte, derivàrem un verb a partir del mateix nom, el verb olorar. Sens dubte, podríem haver reduït el verb oldre al valor de ‘olorar': però les llengües no fan mai canvis bruscs; sempre varien molt a poc a poc, de manera que els dos usos del verb oldre havien de potenciar la creació de olorar. Per una altra banda, de la mateixa manera que és un arcaisme innecessari la construcció Ací, ol molt bé (en compte de Ací, fa una olor molt bona), igual passa en el verb pudir, que en (5b) apareix al costat de oldre amb el valor ‘fer mala olor':
7.
El retrocés de oldre (‘fer olor') comporta el de pudir (‘fer pudor')
a.
Abans, en els lavabos públics feia
pudor
b.
Abans, pudia en els lavabos públics
Actualment, els valencians que diuen oldre no tenen per què canviar, ja que és una paraula clàssica i viva en una part del valencià actual. Poden usar eixe verb en qualsevol situació comunicativa, siguen quins siguen els destinataris. Però els usuaris de olorar no haurien de canviar tampoc. Estem en un cas en què és preferible que la normativa lingüística no intervinga. Deuen ser els mateixos parlants els qui decidixquen quin serà el resultat final. Pel que fa als escriptors, tenen tot el dret a usar el verb pudir, però els aconsellaria que ho feren amb dos condicions. En primer lloc, no haurien de creure que eixe verb fa la llengua més culta. En segon lloc, haurien de ser conscients que, en tots els parlars en què no es diu, pudir és un arcaisme negatiu, ja que potencia la construcció Eixa carn olora mal (2b). En conseqüència, el verb pudir no hauria d'anar més enllà d'una variant estilística secundària.
anat
Molt desgastat per l'ús. Sempre fa referència a una peça
de roba.
|
Els llençols de l'aixovar estan ja anats a més no
poder. No hi ha altre remei que comprar-ne de nous perquè si no qualsevol
dia s'esgarraran. |
Aquest mot, en l'accepció
definida, l'usa Enric Valor en la seua prosa literària. En la rondalla L'amor de les tres taronges podem
llegir:
|
Portava un vestit anadíssim i
de color fosc, que devia haver estat elegant altre temps, i al cap una
historiada i deslluïda còfia de
ras. |
I en la rondalla El pollastre de festes
escriu:
|
Davant seu, entrava també a la
plaça, tocant una marxa molt sorollosa, una colla de músics joves i
entusiastes enfundats dins uns uniformes anats i deslluïts, calçats molts
amb democràtiques espardenyes i portadors d'una veterana bandera
desplegada a la vora del
bombo. |
En la novel·la Temps de
batuda podem trobar:
|
La mare, que també ajudava amb
feina de fàbrica feta a casa, feia front bastant bé a la vida i a les
privacions; lluitava nit i dia per donar aparença de nova a la roba ja
anada que usàvem; |
I en la novel·la Enllà
de l'horitzó escriu:
|
– Mira – vaig dir a Xim –, ja
que enguany hem de renovar tota la roba d'hivern, interior i exterior,
perquè ja està molt anadeta i a més no en tenim prou, vendré tot el gra
que em toque de la Casa Gran de l'Almussai, que serà molt poc perquè no
hem tirat sulfat ni nitrat ni tan sols una poca de
potassa. |
L'adjectiu anat, amb el significat definit, és d'us
habitual a Alcoi.
En valencià també es diu:
desgastat
La llengua estàndard sol
emprar: desgastat
Curs: Perspectives sociolingüístiques i llengua
catalana
Organitza: Escola Municipal de Mallorquí
Diversos
ponents
Coordinació a càrrec de Bernat Joan i Marí
Informació
a:
http://www.escolademallorqui.cat
El perpinyanès Lluís Colet intentarà recuperar el Rècord Guinnes del discurs més llarg amb un repte insòlit, un discurs de 124 hores seguides. Colet, conegut defensor de la llengua i la cultura a la Catalunya Nord, ja havia aconseguit el rècord anteriorment, amb discursos de 24 i 48 hores a l'entorn de Dalí. Però ara, després que el record anés a parar a un hindú que va aconseguir xerrar durant 120 hores, el nordcatalà s'ha plantejat recuperar el record amb un discurs de 124 hores.
"Parlaré des del comte Guifrè fins al TGV" ha declarat Colet a l'AVUI.cat, segur que serà capaç d'"arribar fins al final". El discurs, que portarà el títol d'"Els catalans en discursos i poesies" es realitzarà a l'estació de tren de Perpinyà, és a dir, a aquell lloc que Salvador Dalí va definir com "el centre del món". El repte començarà el dilluns, 12 de gener a les 10 del matí, i la intenció es finalitzar-lo el divendres, 17 de gener, a les 14h.
Cent vint-i-quatre hores seguides parlant no seran tasca fàcil, tot i que Colet assegura estar preparat. "Ens situarem al restaurant-bufet de l'estació, just al costat dels lavabos, i mentre mengi parlaré de cuina catalana amb un to més relaxat", ha assegurat. Més difícil serà aguantar les 124 hores, és a dir, cinc dies i quatre hores, sense dormir.
L'objectiu, defensar la
llengua
"El discurs serà en català –ha afegit Colet–, tot i que hi
haurà algunes explicacions en francès". De fet, la intenció de colet amb aquest
discurs és la de "cridar l'atenció sobre la realitat de la llengua catalana i
honorar-la", raó per la qual convida tots els catalans a "assistir-hi i donar-hi
suport".
"Jo sóc català i defenso la llengua dels meus pares i els meus avis", continua un Colet optimista que celebra poder encarar aquest repte "amb la col·laboració de l'ajuntament de Perpinyà". Per a Colet, a la Catalunya Nord s'està produint "un canvi de consciència" segons el qual la població s'apropa a la llengua i el sentiment català. "Tot i això –remarca–, mentre la municipalitat ens ajuda, la República no ens ajuda. El govern francès és l'únic d'Europa que no reconeix les llengües, perquè és un govern molt centralista".
· Aquesta setmana, trobem els espais de: Rafa Arnal, Albert Ferrer i Orts, Tomàs Escuder, Vicent Alvarez, Vicent Luna i Sirera, Eugeni S. Reig (Clar i en valencià), Dolors Jimeno (De viatge), Xavier Aliaga (l'Escriptori), Mònica Baixauli (La claqueta) i Josep Lluís Pitarch (El repunt).
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
Cotxes
elèctrics i ecològics.
§
Reportatge:
Picasso i Horta de Sant Joan.
§
Entrevista:
Zygmunt Bauman.
§ Llibres: Stieg Larsson.