Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
En l'article anterior, vàrem explicar que, darrere de la substitució del verb oir per sentir, no hi havia cap empobriment, sinó una generalització que augmenta l'estructuració dels verbs relacionats amb els sentits. Hui, tractarem unes variacions que, a més de ser incipients, no són positives. El valencià tradicional usa d'una manera precisa els verbs escoltar i sentir. De fet, no recorde haver sentit cap vacil·lació en l'ús d'eixes dos paraules. En canvi, des de fa uns quants anys va creixent una actuació inquietant: alhora que podem sentir oracions que recorren a sentir quan caldria haver usat escoltar, també hi ha l'actuació contrària (usar escoltar quan el receptor esperava el verb sentir). Abans de posar exemples d'eixos dos casos, explicarem de què depén l'ús de les paraules sentir i escoltar en el valencià històric.
Si dos excursionistes van per un bosc en silenci perquè volem saber si hi han todons, és possible que l'u diga a l'altre les paraules de (1a):
1. Ús tradicional dels verbs sentir i escoltar
a. ¿Has sentit alguna cosa?A mi, m'ha paregut sentir el cant d'un todó
b. Sabia que en eixa casa hi havien molts grills; però, per molt que escoltara, no sentia res
c. Puix ab silenci escoltant | tothom vos ou, (Somni de Joan Joan, 371; tret del DCVB)
A més, és molt probable que la majoria de parlants hàgem elaborat oracions en què apareixen els dos verbs que estudiem (1b). En (1c), n'hi ha un exemple clàssic (de Jaume Gaçull, escriptor valencià del segle xv). Per a entendre'l bé, hem de recordar que, antigament, usàvem el verb oir (que es conjugava així: jo oig, tu ous, ell ou, nosaltres oïm, vosaltres oïu, ells ouen).
La característica que diferencia els verbs que estudiem és fàcil d'explicar. Quan parem l'orella i estem atents per vore si percebem alguna cosa, usem escoltar. És un verb lligat a la nostra voluntat, i té la finalitat d'intensificar l'activitat del sentit de l'oïda. Apliquem-ho a cada sentit:
2. Intensificació de l'activitat dels sentits. El procés depén de la voluntat
a. Tacte: tocar
b. Olfacte: olorar
c. Gust: tastar
d. Oïda: escoltar
e. Vista: mirar
Quan usem els verbs tocar, olorar, tastar escoltar i mirar, fem una activitat que va de la persona cap a l'exterior. En canvi, quan volem expressar que algun so ha arribat a les nostres orelles usem sentir. Ara, l'activitat va des de l'exterior fins a la persona:
3. Arribada de coses als nostres sentits. La voluntat no és pertinent
a. Si hi ha contacte (el tacte, l'olfacte, el gust i l'oïda): sentir
b. Si no hi ha contacte: vore
Convé que precisem el factor de la voluntat. No podem intensificar l'activitat dels nostres sentits sense la intervenció de la voluntat i, per tant, eixe factor és inherent en l'ús dels cinc verbs de 2. En canvi, la voluntat és opcional quan diem els verbs sentir i vore: tant pot aparéixer (4a) com ser absent (4b):
4. La voluntat i les dos classes de verbs de percepció
a. Josep vol sentir el disc nou de Pau Alabajos
b. Quan anava a esmorzar, sense voler he sentit què li deies a Enric
c. Sabia que hi havien molts grills; però, per molt que escoltara *sense voler, no sentia res
La unió que hi ha entre la voluntat i els verbs del primer grup explica que, si diem algun d'eixos verbs amb la construcció sense voler, obtenim una oració que viola el funcionament de la llengua (4c, cosa que indica el signe «*»).
La conjuminació entre els verbs de 2 i la voluntat també justifica que, en les oracions imperatives (que expressen órdens), recorrem a eixos verbs. En efecte, les órdens expressen la voluntat de qui parla, però l'acció ordenada (escoltar en 5a) no s'acomplix sense la voluntat del subjecte (el receptor en 5a):
5. Les oracions imperatives comporten l'ús dels verbs de 2
a. Ara escolta. Voldria contar-te què ha passat
b. Atén. He vingut perquè necessite que m'ajudes
Recordem que escoltar significa ‘parar l'orella, estar atent'. El valencià tradicional recorre sovint a atén. El pronom que representa l'emissor (escolta'm, atén-me) és opcional. En la llengua popular és corrent no dir-lo. Ben mirat, si tenim en compte que sentir amb l'oïda significa ‘arribar un so a l'oïda' comprendrem que els valencians no hàgem dit al llarg de la nostra història les oracions següents:
6. Oracions imperatives inexistents en el valencià històric
a. Ara *sent(-me). Voldria contar-te què ha passat