D'un temps ençà, als tallers per a l'ús del català que impartim des de Tallers per la Llengua hem inclòs un bloc on mostrem als assistents que el català és una llengua gran (una comunitat lingüística gran) i de notable rellevància internacional. És a dir, desmentim la idea que som una comunitat lingüística de tercera regional. I hem comprovat que mostrar-nos forts com som sedueix molt més el nostre públic que no la via clàssica de la llàstima i la solidaritat amb una llengua en extinció a qui cal donar corda.

Hi ha diversos prejudicis que diàriament minen l'ús social del català i que, en especial, fan que segueixi semblant una cosa ben raonable el vell costum de passar-nos sistemàticament a l'espanyol quan els nostres interlocutors l'usen (un costum que condiciona críticament l'evolució de l'ús social del català). A grans trets, els principals prejudicis són, d'una banda, la idea que mantenir-se en català davant d'algú que usa l'espanyol és descortès i, d'altra banda, la idea que usant el català sempre hi ha una probabilitat significativa que els altres no m'entenguin. I penso que en el fons aquests dos prejudicis se sostenen gràcies a la noció social que el català és una llengua inferior, una llengüeta petita. I el problema que és que això ens ho creiem tant els que ja usem habitualment el català com els que no, tant els més anti-catalanistes com els més catalanistes.

Només assumint que el català és inferior es pot defensar que per cortesia cal passar-se a l'espanyol davant d'un client que hi parla, però que, en canvi, es vegi com a ben normal que qui atén rere un taulell es mantingui en espanyol encara que el client usi el català. Tal com expliquem al Taller d'Espai Lingüístic Personal, els veritables gestos de cortesia són mutus. I, així mateix, només donant per fet que el català és una llengua inferior, i que ni compta ni cal, pot resultar creïble que una persona que viu als Països Catalans no entén el català o, senzillament, que una persona que sap espanyol, portuguès o italià... no entén el català. És mentida (mentida podrida!) que una persona que sap alguna de les llengües romàniques més properes al català i/o que viu aquí (tant si fa dos anys com trenta) no entengui el català. Això ens ho hem de ficar al cap. El que passa és que nosaltres ens creiem que aquesta persona pot no entendre'l i, el més curiós, aquesta persona pot viure creient-se ella mateixa (i per tant fent creure) que no entén el català. I aquesta mentida és sostenible senzillament perquè es tracta d'una llengua poc prestigiada. No cal parar l'orella perquè és una llengüeta rara i molt difícil d'entendre, una mena de llengua èlfica críptica. En canvi, ningú no es creuria que un espanyol que viu a Itàlia no entengui l'italià, a no ser que tingui un problema neurològic. I, el que és més, cap espanyol que visqués a Itàlia s'atreviria a ostentar que no entén l'italià. Per a comprovar que és mentida que gaire gent no entén el català feu-vos el següent raonament: algú que no entén el català és algú de qui podríem malparlar tranquil•lament en la nostra llengua tenint-lo al costat.

Mentre vivim com si el català fos inferior, el fet que un adult es decideixi a adoptar el català és percebut com una causa caritativa, per solidaritat, i ho valorem amb un “encara gràcies que fa l'esforç...”, de la mateixa manera que “encara gràcies” que als cinemes de Sabadell molt de tant en tant es projecta alguna pel•lícula en català. Em penso que a Itàlia no diuen “per fortuna lui si sforza di parlare italiano”, i ni a Catalunya diem “encara gràcies que fa l'esforç d'aprendre l'espanyol”.

Només assumint que és una llengua inferior poden menysprear-la tants publicistes i comerciants (que també es creuen això que molta gent no l'entén). I també, només així, es pot tolerar que aquest idioma es pugui parlar amb uns nivells mediocres, i accedir a fer de locutor de ràdio o de polític (amb nivells molt inferiors que els requerits per a d'altres llengües en les mateixes feines). I totes aquestes mentides i menysteniments, acceptats socialment, retroalimenten la noció que el català és inferior.

Amb tot això, a Tallers per la Llengua considerem que és urgent engegar projectes públics i civils que divulguin que el català és una llengua de primera. I aclareixo que nosaltres partim de la base que no hi ha llengües superiors ni inferiors, sinó que totes les comunitats lingüístiques es mereixen la mateixa dignitat, per petites que siguin; totes són tresors humanístics, i així ho transmetem al Taller d'Educació per la Llengua que adrecem a estudiants de secundària. Però, malauradament, com que el món encara funciona com si n'hi haguessin de superiors i d'inferiors, ara a nosaltres ens cal comparar la nostra llengua amb la resta de la humanitat i saber on som. Per ara, som com un elefant esporuguit en una gàbia per ocellets.

I és que, com que som ciutadans del món, i el nostre món no és pas el Reino de España, sinó tot el planeta Terra i tota la humanitat, no ens comparem amb l'espanyol (que aquí quasi sempre semblarem menuts) sinó que ens comparem amb els quasi sis mil idiomes del món. I és aleshores, quan sortim de la “bombolla de les autonomies”, que ens adonem que no en tenim res de petits, sinó que som una comunitat lingüística gran i rellevant. Perquè, de fet, la idea que som una llengua petita i inferior sempre va acompanyada de la premissa que “estem a Espanya”.

Quan sortim de la màtrix, veiem que la nostra llengua està pels volts de la vuitantena del món en nombre de parlants (en un regle de sis metres seriem al vuitè centímetre). Per si algú encara creu que hi ha llengües de primera i de segona, a quina divisió jugarà la vuitantena de sis mil? Com això, als tallers expliquem que la nostra és la desena llengua del món en l'àmbit editorial, que s'estudia en vint-i-tres universitats d'Alemanya (moltes més que a l'estado plurinacional de las autonomías), o que es pot aprendre en més de cent universitats de tot el planeta. Als tallers fem un repàs de dades com aquestes i anècdotes, de l'estil que en els darrers anys estan apareixent fulletons d'informació turística en català en països com Holanda, Portugal o Suïssa. El fenomen que de vegades el català és més reconegut a fora que no pas aquí (i a l'estat espanyol) s'ha anomenat efecte Serengueti. Un DVD d'un documental sobre el Desert del Serengueti era comercialitzat al Canadà incloent el català al menú d'idiomes; quan aquest DVD va aparèixer distribuït a Catalunya, el català havia desaparegut de les opcions d'idioma.

Als nostres tallers estem comprovant que és quan expliquem tot aquest tipus de coses que es desperten entre els assistents les actituds més positives cap a l'ús del català. Realment, hi ha reaccions molt emocionants. Per això suggerim que serà molt eficaç engegar campanyes a gran escala, amb anuncis institucionals a televisió, perquè nosaltres mateixos (els que ja el parlem i els que encara no) sapiguem i assumim quin lloc ocupa el català al món. Anteriorment ja s'ha discutit abastament si el català és una llengua prestigiada o no, i diversos intel•lectuals ja han alertat sobre la necessitat que els catalans tinguem més autoestima (vegeu, per exemple, el llibre “L'autoestima dels catalans, un valor per a recuperar”; Pòrtic, 2003). Doncs bé, el diagnòstic està fet; ara cal que les institucions apliquin la cura. Nosaltres no tan sols ens hem d'autoestimar com ho ha de fer qualsevol persona o comunitat lingüística i cultural pel sol fet d'existir i ser única. Nosaltres podem anar molt més enllà, perquè en aquest món competitiu ja estem bastant ben col•locats, i com que podem anar més enllà, anem-hi.

Amb aquest objectiu, a Tallers per la Llengua hem engegat una nova línia de treball de recerca de dades, i anècdotes, que evidencien que si hi haguessin llengües superiors i inferiors, el català hauria d'estar a primera. La Plataforma per la Llengua també ha divulgat informació en aquest sentit, per exemple al llibret “Què faig si...?” Sens dubte, descobrir aquestes coses ens pot generar, a més d'una molt major autoestima, sentiments d'indignació. I aquesta indignació és bon senyal, i és profitosa si la canalitzem com cal: si ens indignem és que tenim dignitat. José Saramago va dir que “una nació és un