Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.
Sobre com
hem d'escriure els signes d'interrogació, tenim tres
possibilitats:
1) Escriure
sempre únicament els caràcters d'interrogació al final, mai al
començament.
2)
Escriure'ls sempre al final i fer-ho únicament al començament en les frases
llargues, quan puga haver possibilitat de confusió.
3)
Escriure'ls sempre al començament i al final.
És veritat que algunes llengües com ara l'anglés només usen aquest signe al final. En anglés seria absurd usar-lo al començament perquè les frases interrogatives són completament diferents de les frases afirmatives. En veure una frase interrogativa en anglés, immediatament ens n'adonem que ho és. Això no passa en valencià. En valencià la major part de les frases interrogatives són exactament igual que les afirmatives. Si no hi poses els signes d'interrogació no saps que són interrogatives i, en molts casos, quan t'adones que la frase és interrogativa has de tornar arrere i tornar-la a llegir. Açò és especialment greu quan es tracta de llegir en veu alta, de llegir en públic. És veritat que si la frase és curta, d'un sol colp d'ull veus el final i veus el signe d'interrogació, però açò no passa si la frase és molt llarga. ¿Com de llarga? ¿Nou paraules, dotze paraules, quaranta-vuit paraules? ¿Quan una frase és llarga? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quina regla tan absurda és eixa de "si una frase és llarga" si no sabem quan és llarga? ¿Quina regla tan arbitrària és la que diu "si por haver-hi confusió" si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no? L'única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga.
On ets, nen d'Olot?
Fa poc, una personeta que volta per casa va explicar un acudit. Ho va fer
en castellà, un idioma que domina així així. Interrogada sobre aquella tria
lingüística, va respondre: “En català no quedaria bé”. Qualsevol diria que ja fa
un quart de segle del famós “Sue Ellen, ets un pendó”. Som on érem, després de
tant caminar. Però ens fan mal els peus, i ens hem carregat unes quantes
xiruques, iupi-ià.
“Què li he de dir al meu fill? Què li dic quan ell i els veïns decideixen
mirar la versió en castellà d'un DVD perquè la versió catalana diuen que no
s'entén prou, no lliga amb l'acció, hi surten paraules estranyes i, en
definitiva, veig que els entrebanca la diversió? Què li he de dir quan manifesta
que el català és avorrit i l'anglès és divertit?”. S'ho pregunta
Si això passa a
ESPANYA, UN CAMP DE CONCENTRACIÓ
LINGÜÍSTIC?
Jaume Fàbrega
Aquests dies
–i fa temps– per Catalunya Ràdio i altres emissores que emeten en català hi
podem sentir diversos anuncis del “Gobierno de España” (per la llengua, ja veiem
que no hauria de ser el govern dels catalans) sobre compres de les diades de
Nadal i d'altres –també governamentals– sobre loteries, “Tesoro público” (que,
pel que es veu, és només par als castellans). La novetats d'alguns d'aquests
anuncis és que, suposo que interpretant un mandat constitucional que obliga al
Gobierno de España a respectar i promoure les altres “llengües espanyoles” (se
suposa que el català, el gallec i l'eusquera), es fan, efectivament en
trilingüe: en “cheli” madrileny, en andalús i fins en argentí. Són, sens dubte,
llengües espanyoles, és a dir, dialectes de al llengua espanyola. Un altre cas
que creix exponencialment: els anuncis bilingües català-espanyol d'organismes de
l'estat a Catalunya (Renfe, Adif, Aena, etc.; estacions, obres, carreteres,
aeroports, etc.) han passat a ser espanyol-andorrà o, encara més sovint, només
en espanyol. El PSOE, amb aquest cop d'estat lingüístic –que ni el PP va gosar
d' executar– interpreta, doncs, la seva Constitució (no votada pels bascos i més
votada per un país tita-fluixa com Catalunya) de la forma més espanyola
possible: afavorint i imposant una llengua i discriminant les altres. Tot un
rei, pel qual els social-peperos bavegen, és clar, ja va dir que el castellà mai
s'havia imposat –ni a Amèrica ni aquí, és clar–. El que sorprèn de tot això és
la presència –inútil i contaminant– de l'andorrà: en efecte, si qualsevol text
informatiu, a Catalunya, és primer en castellà –com que és una llengua imposada
que tothom coneix–, ja no cal molestar-se a llegir res en l'altra llengua que,
per tant, ja no és la llengua pròpia de Catalunya sinó que és forana –és a dir,
andorrana–. Per això AENA va justificar la supressió d'informacions en català a
l'aeroport de Barcelona dient que aquesta llengua “contaminava”, cosa que,
d'acord amb les premisses esmentades, és certa. Però no és solament l'estat i el
PSOE-PSC que s'apunten a aquesta desaparició efectiva del català, sinó que també
ho fan tota mena d'entitats, i raons comercials (això quan etiqueten en
bilingües espanyol-català!), com