bon dia i bona
ora
Frase que s'empra per a desitjar a l'interlocutor que
tinga un bon dia.
|
–Bon dia i bona ora,
Miquel. –Bon dia tingam,
Vicent. |
|
–Bon dia i bona ora. –I bona mort quan arribe
l'hora. |
Considere que el mot
ora s'ha d'escriure sense hac perquè pense que, en aquesta locució, és un
derivat del vocable llatí aura que
inicialment tenia el significat de ‘vent suau' i que, amb el pas del temps, va
acabar significant ‘temps atmosfèric'. Pense que és així pels motius
següents.
1) La paraula ora té
el significat de ‘temps meteorològic' en una àmplia zona del nostre domini
lingüístic que va des del sud de la Plana de Castelló fins a les Terres de
l'Ebre i el Priorat. En la zona citada és normal sentir frases com ara: “Ahir de
matí feia molt bona ora i vaig aprofitar per anar a fer una passejada pel camp”
o “Caram, quina mala ora que fa. Qualsevol se'n va ara al carrer”. Expressions
d'aquest tipus les va recollir Carles Salvador a Benassal (el
Maestrat).
2) En castellà hi ha el
diminutiu orilla. Si cerquem aquest mot en el Diccionario de la Lengua Española de la
Real Academia Española veurem que ens diu que deriva del llatí aura i ens dona dues accepcions: la
primera, general, diu “viento suave y fresco”, la segona, que especifica que és
pròpia d'Andalusia, diu “estado atmosférico del tiempo” i posa l'exemple
següent: “hace una buena orilla”. El Diccionario del Español Actual de Manuel
Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos arreplega la paraula orilla només en
la segona accepció, que definix així: “Tiempo (estado de la atmósfera)”. Açò
demostra que la paraula orilla és viva i usada amb aquest significat en
una part del domini lingüístic castellà, encara que no és d'ús
general.
3) Hi ha un programa
d'informació meteorològica de la ràdio suïssa en llengua romanx titulat
“l'Aura”. La paraula “aura” és la que s'empra en aquesta llengua retoromànica
parlada en el cantó dels Grisons per a denominar el temps
atmosfèric.
4) En una àmplia zona del
nostre domini lingüístic que va des dels Pirineus fins a les comarques
meridionals valencianes, hi ha la paraula oratge, derivada, com
ora, del llatí aura, que
també inicialment tenia el significat de ‘vent suau', significat que encara
conserva en algunes contrades, però que en la major part dels llocs, entre els
qual s'inclou la ciutat de València, ha pres el de ‘temps meteorològic'. Amb
aquest significat s'usa en l'espai “l'Oratge” de la Televisió
Valenciana.
5) El mot ora té,
doncs, el significat de ‘temps atmosfèric' mentres que la paraula hora té
el significat de ‘temps cronològic', tant quan l'usem per a denominar una unitat
de temps com quan l'emprem en locucions com ara a tota hora, a primera
hora, a darrera hora, a hores d'ara, d'hora, a bona
hora, abans d'hora, etc. La paraula dia també té el significat
de temps cronològic. No té molt de sentit que desitgem al nostre interlocutor
bon dia i bona hora perquè és absurd i redundant. Si ja li desitgem que
passe un bon dia ¿quin sentit té que li desitgem també que passe una
bona hora? En canvi, si diem bon dia i bona ora, a la vegada que
desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia, li desitgem també que
l'estat de l'atmosfera siga bo, cosa molt important en una societat agrícola,
com ha sigut la nostra fins fa molt poc temps. Dir bon dia i bona ora
seria més o menys equivalent a dir allò de bon dia si no
plou.
Així ho veig jo, malgrat que
Joan Coromines, en el seu Diccionari
Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, en l'entrada HORA (vol IV, pàg. 809), es
mostra radicalment contrari a aquesta possibilitat. Paga la pena llegir tot el
que diu Coromines i meditar una miqueta sobre les seues consideracions. Recomane
al lector que ho faça.
En el
llibre Els valencians de
secà de
Gaetà Huguet podem llegir:
|
–Bona nit i bonhora –va dir al brancal de la
porta. –Bona nit,
Jaume. |
Vicent
Pitarch, que ha editat la segona edició d'aquest llibre, ens diu en una nota a
peu de pàgina: «Recuperem la forma original de l'autor, que la primera edició
rectificà per bon hora». És a
dir, que Gaetà Huguet escrigué bonhora,
Manuel Sanchis Guarner, en la primera edició, ho va canviar per bon hora i ara,
en la segona edició, Vicent Pitarch ha recuperat bonhora.
En valencià també es diu:
bon dia si no plou
La llengua estàndard sol
emprar: bon dia i bona hora
En castellà es diu: buenos
días nos dé Dios
"Quan parlar és més que parlar"
Quim Gibert ,psicòleg
El psiquiatre Boris
Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que
es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho,
Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la
mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa
el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus
fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una
estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el
jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la
canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una
mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa
indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te
representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència
anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es
pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen
els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa
tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula
disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional
que es produeix entre la canalla i el pare.
Aquest relat és extrapolable
a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem
sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el
jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del
menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat
sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat
sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que
vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric
Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè
el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap
dada significativa.
Arran de la fragilitat en què es mou el català,
sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que
parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics
interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc
d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.
Sentir el forner
parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner
no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar
converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant
com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas
l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una
filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma
avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així
establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt
més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra
principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor,
amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no
abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català,
sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim
cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la
màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».
*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països
Catalans
Joan Font, director de la cadena de supermercats Bonpreu, fou guardonat ahir al vespre amb el Premi d'Honor Lluís Carulla, que lliura cada any la Fundació Lluís Carulla. El jurat valora que Font hagi desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país, oferint un producte de qualitat i sostenible. 'Mantenir-se ferm en els principis fa que l'empresa sigui més rendible', diu Font en aquesta entrevista amb VilaWeb TV.
De Font, el jurat ha valorat: 'Ha
volgut formar part del dia a dia del ciutadà de Catalunya, creient que la
dimensió del ciutadà, inclosa la seva llengua i cultura, va més enllà del rol
del consumidor. Ha defensat entre el seu equip humà que en el món de l'empresa
no val tot i que l'empresa ha d'actuar de forma responsable en tots els elements
de la seva àrea d'activitat retornant a la societat part del que aquesta
societat li ha donat'.
Els Premis d'Actuació Cívica que també lliura la
Fundació han anat a parar a Maria Teresa Giménez de Barcelona, Josep Lloret de
Torroella de Montgrí, Maria Carme Sureda de Santa Coloma de Queralt, Agustí
Agulló d'Elx, Empar Granell d'Ontinyent i Antoni Martinelli de L'Alguer. En nom
de tots ells, Granell, mestra i fundadora de la Coordinadora per la Defensa i
l'Ús del Valencià de la Vall d'Albaida, ha agraït el premi.
El Saló de
Cent s'ha omplert en la tradicional cerimònia de lliurament dels Premis, en la
qual hi ha intervingut la Coral Sant Jordi i s'ha fet una lectura de textos de
Palau i Fabre.
Ha
sortit el número 2 de la revista "Aïnes Noves", monogràfic sobre "Estudis
Vallespirencs", amb articles de toponímia catalana i història
local.
Sumari:
http://portalcat.univ-perp.fr/ftp/Aines_diptic.pdf
(Al final de l'arxiu hi ha informació sobre com aconseguir aquesta
revista.)
Font:
Propostes de l'INFORME
1.
Llengua pròpia, llengua d'ús normal.
L'Estatut
i la LUEV declaren el valencià la llengua
pròpia.
Això ha de comportar conseqüències: ha de ser la llengua d'ús normal de les
administracions radicades en territori valencià.
2. Tot el personal de les adm