Ara ve Nadal i tornen les nadales; però no pas totes. Un cop més, tornarem a sentir cantades paraules com ara "A Betlem me'n vull anar", "Allà dalt de la muntanya", "El 25 de desembre", "Les dotze van tocant" i altres per l'estil.
Però ja no llegirem les nadales dels oficis, aquelles postals que servien com a afirmació del gremi i com a felicitació de Nadal. Ara els oficis ja no truquen a la porta de casa per lliurar-nos la nadala i endur-se unes monedes. A l'època d'internet això ja no s'estila.
A més, alguns dels oficis que ens desitjaven bon Nadal i feliç any nou ja han passat a la història. Penso, per exemple, en el vigilant. La seva nadala feia així: "Si em passo totes les nits / per vosaltres fent la vetlla, / avui, que amb torró d'ametlla, / i que amb galldindis farcits / celebreu grans i petits / el Naixement de l'Infant, / el meu afecte constant / aprofita llum de dia / per dir-vos l'alegria / que us desitja el vigilant". Tampoc han sobreviscut entre nosaltres altres oficis protagonistes de les nadales d'abans, com ara l'aprenent o el carboner. O el més literari de tots els oficis, el fanaler: recordem que Antoine de Saint-Exupéry, a El petit príncep, fa servir els fanalers per explicar com és de gran el nostre planeta.
És clar que, a hores d'ara, el nostre món més que gran ens sembla accelerat. Tot un univers lingüístic de la nostra vida quotidiana lligat al mes de desembre -les nadales dels oficis- ens ha deixat i, com que tots plegats vivim tan de pressa, amb prou feines ens n'hem adonat. Les nadales dels oficis: testimonis d'una època sense pressa, que era la nostra i que ja no és la nostra.
Devers, diners,
socors, dimarts i llavors
En la pronúncia tradicional valenciana de les paraules devers, diners, socors, dimarts i llavors (= en aquell moment) no sona la r. Cal pronunciar-les 'devés', 'dinés', 'socós', 'dimats' i 'llavòs'.
La paraula devers, que significa 'en direcció a, cap a', l'emprem des del segle xii. Els nostres clàssics l'usaven a bondó i actualment és encara ben viva en els parlars de les comarques valencianes més meridionals i es fàcil sentir-la a Crevillent, Monòver i la zona rural d'Elx. En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquim Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle xx, aquest mot apareix moltes voltes, sempre escrit 'devés' o 'de ves', grafies que demostren molt clarament quina era la seua pronúncia popular.
Pel que fa a la paraula socors, tots els valencians que tenen
alguna ermita, santuari, convent o església dedicats a
Abelard Saragossà - De Llull a les paraules dels sentits
Publicat en el número 4 (hivern 2006) de la revista Viajero@s por
Fa molts segles que tenim la convicció que les persones podem conéixer el món en què vivim gràcies a cinc sentits: la vista, l'oïda, el gust, l'olfacte i el tacte. Però, un dia, Ramon Llull va rectificar el saber heretat d'Aristòtil: a més d'eixos sentits, en teníem un altre. Un altre que, per a acabar-ho d'adobar, pesa més que els altres cinc junts. ¿Quin és eixe sentit sisé? Segur que, a pesar de la importància tan crucial que té, no el trobareu, i això per molt que busqueu. De fet, no hi havia caigut ningú durant segles i segles, fins que el Doctor Il·luminat de Mallorca ens ho va explicar en el llibre Lo sisé seny. I el cas és que no podem fer res sense el sentit (o «seny») de Llull: si volem relacionar-nos amb algú, l'usem sense parar; si, en la intimitat, volem entendre qualsevol cosa, no parem d'usar-lo i usar-lo i usar-lo. I, això no obstant, no es gasta mai, diversament dels altres sentits. Encara més: com més l'usem, més madur i més vigorós esdevé.
És probable que, ara, ja sapieu quina és l'aportació sensorial de Llull: «lo sisé seny» és ¡la meravella del llenguatge! A primera vista, no hi ha cap relació entres els sentits i les llengües. Per a sospitar que anem errats, hem de tindre en compte que el llenguatge i l'intel·lecte són inseparables. Els pobres sentits no fan res per ells mateixos: necessiten que l'enteniment interprete o entenga les sensacions que ens aporten els sentits d'Aristòtil.: que els «done sentit». I això, lectors, és cada llengua humana: el resultat d'haver anat interpretant, molt a poc a poc, dia a dia, any a any, segle a segle, el món que ens envolta.
Ara, ja hem arribat al cap del carrer. El llenguatge és un sentit decisiu, crucial, indispensable. No debades complementa els altres sentits: és una creació social que, amb el seu germà (l'enteniment de cada u), ens permet interpretar les sensacions que ens aporten els sentits primaris. Llengua, cultura i vida humana (la individual i la col·lectiva) són nocions íntimament imbricades.
He volgut començar la col·laboració amb Viajer@s fent un homenatge a Ramon Llull perquè els sentits permeten parlar de moltes paraules valencianes, com ara tastar; o la substitució de oir per sentir; o la diferència entre sentir i escoltar. Des de les mans d'aquell home sabut i apassionat, davallarem a paraules que els valencians hem dit durant segles i, ara, tenen alguna tremolor com a conseqüència dels canvis precipitats en què vivim.
Francesc-Xavier Llorca - Ressenya del llibre "Jordi Valor i Serra, el mestre que estimava les paraules"
Publicada en el número 21 de la revista La Rella que es publica a la ciutat d'Elx
Jordi Valor i Serra, el mestre
que estimava les paraules: Aportació lingüística, literària i
llegendària, edició a cura de Joan Maria
Perujo Melgar, Universitat d'Alacant, Departament de Filologia Catalana,
Alacant, 2008.
És
aquest llibre un aplec de les diverses ponències presentades en el curs
«L'aportació lingüística literària i llegendària de Jordi Valor i Serra
(1908-1984): el mestre que estimava les paraules», celebrat a
Jordi Valor i Serra nasqué a
Alcoi el 12 d'octubre de 1908. Alcoià de soca-rel va fer estudis de Magisteri en
l'Escola Normal d'Alacant. Començà a escriure amb setze anys en publicacions
alcoianes, i en el període 1926-1931 col·laborà en l'Almanaque Hispanoamericano, fet que el
portà a relacionar-se amb escriptors i poetes americans. La lectura, en una edat primerenca, de les
Poesies valencianes de Teodor
Llorente l'endinsà al conreu literari en català, i fou l'empenta que el menà a
escriure en la nostra llengua a
diversos periòdics alcoians i de València. L'any 1929 és una altra fita
remarcable ja que la visita a l'Exposició Universal de Barcelona li féu conéixer
la literatura catalana de
Pel que fa al llibre que
ressenyem, el recull de ponències constitueix un passeig minuciós i ordenat per
l'obra de Valor. Encertadament i pedagògica s'han dividit els treballs en
apartats que agrupen la diversitat d'aspectes humans, literaris, culturals i
lingüístics, aixoplugats sota els subtítols corresponents: “L'aportació humana,
“L'aportació literària”, “L'aportació llegendària” i “L'aportació lingüística”.
Aquesta diversitat temàtica no implica un volum desestructurat com podríem
pensar; ans al contrari, la bona organització del llibre i la perícia dels
autors facilita la consulta a lectors amb interessos diversos dins una
coherència textual necessària. No hi trobareu escrits de franctiradors
universitaris a la recerca d'un mèrit més per al currículum, sinó parts d'un tot
que conformen un teixit ben ordit: S'inicia la lectura presentant l'home, el
mestre i el literat; continua amb l'anàlisi literària de les obres de Valor i
Serra; després es mostren els referents literaris i mítics que féu servir; i,
finalment, s'ofereixen les
aportacions lingüístiques de “l'home que estimava les paraules”. Un descobriment
ordenat, coherent i complet de la persona que desitjava “volar alt com les
àligues d'Alcoi”.
Si
entrem en la visió de cada aportació, veiem que la primera part comença amb Nota biogràfica de Jordi Valor i Serra
presentada per l'eminent estudiós del lèxic valencià Eugeni S. Reig, que és
alhora gendre de l'escriptor. Un treball on sura l'admiració i estima per l'home
i l'actitud vital que el conduïren a la creació d'uns textos singulars. Després
Bernat Capó, deixeble del mestre alcoià i gran narrador benissenc, en Semblança del meu mestre mostra la tasca
pedagògica que desenvolupà “Don Jorge”, la qual influí de manera força positiva
en les orientacions dels seus alumnes. En tercer lloc Jordi Valor Abad, nét de
l'autor, aporta el text Jordi Valor i
Serra: recordar el que hem viscut, escriure el que hem sentit on -a partir
de reflexions sobre el record, l'escriptura i la transmissió literària- analitza
diversos aspectes que apareixen als escrits valorians: Alcoi, salut, amor,
concòrdia... amb una ponderació assenyada del resultat literari ateses les
circumstàncies en què es crearen.
Seguidament arriba l'apartat dedicat a l'aportació literària. L'enceta Vicent Simbor en Una veu singular en la literatura de postguerra on fa una contextualització de l'obra dins el període de postguerra i el paper positiu que tingué en la consolidació de la novel·lística valenciana. Va seguit d'un article de Jordi Botella titulat Jordi Valor i Serra: un autor fundacional? on s'estableix un paral·lelisme amb Joan Valls, altre escriptor alcoià il·lustre. Tant Valls com Valor hi són qualificats com els