Dir la realitat, de Lluís Vicent Aracil

Fa 25 anys, el 1983, Edicions dels Països Catalans va publicar Dir la realitat, del sociòleg valencià Lluís Vicent Aracil. Què és Dir la realitat? Aracil fa l'afirmació següent sobre el seu llibre: “Aquest volum és essencialment un text contra un context”. Efectivament, Dir la realitat, és un text, tot i que està format per tretze papers escrits en moments diferents, per a ocasions diferents i en diferents llengües. Malgrat la varietat estilística i temàtica, Dir la realitat no és una d'aquelles recopilacions d'articles a què ens tenen acostumats les editorials, on l'única font de coherència és el fet d'haver estat escrites per una mateixa persona. Dir la realitat és un text perquè ens parla de moltes coses per dir-nos-en una de sola.

Els contextos són els marcs doctrinals estereotipats que trobem als manuals acadèmics,  dins dels quals els investigadors acumulen les troballes de la recerca empírica: la Revolució francesa, l'Estat, la Religió, la Renaixença són alguns d'aquests contextos socioculturals.  Aracil explica que una doctrina és “una pretensió de saber abans d'indagar res”. Per això els estereotips de què estan formats els contextos “clausuren les qüestions teòriques” i no fan més que consolidar una doctrina que és solidària d'un ordre establert determinat. Dir la realitat és una obra concebuda per explicar quins són els elements pertinents per reconstruir els contextos i on cal anar a buscar-los. I ho fa amb l'ambició de crear una nova manera d'explicar la realitat. Per això al llibre hi trobem, en paraules seves, “esbossos teòrics” i “mostres metodològiques”. 

Per Aracil els contextos no s'han d'extreure de les fonts secundàries, és a dir, dels manuals, sinó que s'han de buscar en les fonts primàries, és a dir, en els documents originals.  Ara bé, com que els textos “no revelen mai els contexts a primera vista”, perquè “la gent no diem mai allò que donem per sabut”, cal desenvolupar un mètode que ens permeti extreure del que diem “allò que va sense dir”. I això és el que fa en uns quants capítols del llibre: exposa algunes pistes que considera que “val la pena de seguir per a treure l'entrellat de la història dels contexts”. Ho fa a l'article “L'Estandardització del català modern en justícia a Josep Calveras” en relació a la Renaixença, o a l'article “La llengua trabucada dels avis al País Valencià, una cronologia trabucada?” en relació a la història sociolingüística del català.  A partir d'aquestes pistes l'autor elabora “esbossos teòrics” o “construccions hipotètiques” que presenta, fonamentalment, als articles “La situació minoritària”  i “El racionalisme oligàrquic”.

Més enllà del caràcter miscel·lani de l'obra, el llibre està recorregut de dalt a baix per una qüestió: d'on prové el sentit de la realitat i com es construeix, és a dir, el que es coneix com la qüestió dels sentits comuns. El sentit comú és un conjunt de creences que ens permet destriar el que és real del que és irreal. És impossible plantejar-se sempre, davant de cada cosa i en cada situació, si se li ha de fer cas o no, si ha de ser presa en consideració o no, si forma part del real o és una impostura, una pretensió de violentar la realitat. Per això necessitem donar algunes –o moltes– coses per sabudes. Ara bé, el sentit comú no està explicat en cap manual. Per copsar-lo el que cal fer és observar el que diuen i fan les persones, perquè “el sentit comú apareix en les pràctiques més habituals, els procediments més rutinaris i els impulsos i tics més espontanis, que són els menys remarcats”. El sentit comú actua com si les coses no poguessin ser d'una altra manera de com són. En realitat, però, la realitat es construeix a base d'opcions successives descartades, que passen a formar part del no real, o del que no és del tot real. Així, per exemple, en la història sociolingüística d'Europa  el català és una d'aquestes opcions descartades.

La tasca de l'investigador és descobrir i mostrar en quins moments hi ha hagut una altra opció, quina és aquesta opció i a qui afavoreix el fet que hagi estat bandejada. La gran majoria dels humans ens sentim segurs i còmodes en l'interior d'un sentit comú, l'acceptem com a natural i ni tan sols el veiem. És quan no ens hi sentim segurs ni còmodes que advertim la seva existència i deixem de considerar-lo natural. Ens adonem, llavors, que hi ha més d'un sentit comú i que tot sentit comú té una raó de ser, està al servei de les necessitats i els interessos d'algú. Els investigadors socials  han de treballar des de fora de tot sentit comú, perquè si no és així la seva tasca es posa al servei d'aquests  interessos. 

Hem pres com a punt de partida d'aquest paper l'afirmació feta per Aracil a l'article inicial del llibre, “És clar –si ja ho sabeu”, que Dir la realitat s'ha d'entendre com un text escrit contra un context. Fins ara hem volgut explicar, sovint amb paraules del mateix Aracil, què és un context. Però també volem explicar quin és el context contra el qual ha estat escrit aquest llibre. En part aquest context és una determinada manera d'abordar l'estudi dels fets socials que ignora l'existència dels sentits comuns i que, per tant, actua des de dins d'aquests. Però aquest context també té a veure amb la biografia d'Aracil, amb la seva condició de membre d'una comunitat lingüística i cultural minoritzada. Les lectures, els viatges i els contactes amb gent de diversos llocs d'Europa porten Aracil a adonar-se que no es tracta d'una situació exclusiva dels catalans i de la llengua catalana, sinó que és un fenomen perfectament tipificable que comparteixen les llengües i les cultures que han quedat relegades a la condició de llengües i cultures regionals en el procés de construcció dels estats nació europeus. La indagació històrica i l'observació directa porten Aracil a identificar el Catalanisme hereu de la Renaixença com a corresponsable d'aquesta situació. La Renaixença i el Catalanisme –anomenats per Aracil “el Cercle Familiar”– són dos d'aquests contextos que trobem a tots els manuals d'història. Quan Aracil va a les fonts descobreix que en comptes de ser, com diu l'estereotip, moviments que persegueixen l'equiparació la llengua i la cultura catalana a les altres llengües i cultures europees, en realitat la Renaixença i el Catalanisme participen del sentit comú que les subordina i les minoritza  i, per tant, contribueixen a mantenir aquesta situació.

Aracil remarca insistentment en el caràcter fundacional, provisional i obert de la seva proposta. Els seus assaigs els qualifica d'exploracions i temptatives, de “xarxa de camins oberta”. A l'article “És clar- si ja ho sabeu” hi podem llegir el següent:

“El sentit del llibre, doncs, depèn de la continuació. És en això, en la continuació que hi ha la intenció. És una invitació a mirar, a cercar, no una transmissió de coneixements closos.”

Aracil és conscient que la tasca que  es proposa és tan gran i ambiciosa que no la pot dur a terme tot sol. D'aquí la invitació als seus coetanis a continuar-la, a mirar endavant, a formular alternatives que trenquin el que ell anomena la “circularitat”:

“Mentre no aparegui cap alternativa, el sentit comú establert encarrilarà l'atenció i la imaginació tan rígidament que clausurarà totes les qüestions  i frustrarà tota alternativa.”

Dir la realitat és, justament, una crida i un full de ruta per començar a formular una alternativa. Ara bé, Aracil ja contempla la possibilitat que la seva temptativa fracassi. I això és el que ha passat.  S'ha produït allò que exactament advertia que no s'havia de produir. La proposta epistemològica ha estat ignorada i les hipòtesis teòriques s'han convertit en dogmes i s'han incorporat al context o marc doctrinal contra el qual havia estat concebut el llibre. El “Cercle Familiar” –és a dir, el Catalanisme d'arrel renaixentista–  ha desactivat l'obra d'Aracil reduint-la a un conjunt de coneixements closos. I els investigadors, molts d'ells al servei del “Cercle Familiar”, en comptes de veure cap on apuntava el dit d'Aracil, s'han dedicat a mirar el dit i l'han convertit en una relíquia venerable i, per tant, innocua.

No pretenem fer d'exegetes de l'obra ni de psicoanalistes de la persona, però ens atrevim a afirmar que el desencís –el gran rifiuto en paraules del seu amic i col·laborador Josep Conill– que va dur Aracil  l'any 1987 a abandonar la plaça de professor de Sociolingüística a la Universitat de Barcelona, i totes les institucions que ell mateix havia creat o que havia utilitzat per fer pública la seva veu, té molt a veure amb això que acabem d'explicar.