Les expressions en conill i en
porreta. Maneres negatives de potenciar l'autoestima dels
valencianoparlants
Alexandre X. Ordaz Dengra
Solc estar
prou d'acord amb els escrits d'Eugeni S. Reig, que de més a més sempre donen una
informació ben valuosa sobre el lèxic tradicional valencià. Tanmateix (o per
això mateix), en el cas de l'article "Ni “en pilotes” ni “en boles”, en
conill" (aparegut en el número 30 d'InfoMigjorn, del 28 d'octubre de 2008),
trobe que convé fer unes quantes puntualitzacions.
En primer lloc, no crec que, per a presentar
arguments a favor de les expressions genuïnament valencianes, calga dir que les
corresponents castellanes són "unes bestieses que no tenen cap ni centener". Ni
tampoc que, per a explicar l'evolució conceptual de l'expressió en
pelota fins a en bolas, calga dir que "són tan bèsties..." ni que
eixe canvi "ha sigut ja cap de caps". Hi han altres maneres d'apujar la moral
dels valencianoparlants que atacant la llengua dels castellans... I és que, des
d'eixe punt de vista, en valencià no deuen faltar "bestieses lingüístiques i
grolleries de mal gust". Són
paraules que a mi, com a parlant del castellà
des de xiquet (perquè és la meua única llengua materna), m'ofenen, ja que no em
considere ni un bèstia ni un groller... o no per haver dit una cosa tan normal
com en pelotas, vaja.
Jo, en castellà, sempre he dit en
pelotas, en bolas i en cueros. I, per a mi, les dos
primeres són perfectament compatibles amb el sexe femení, ja que quan les dic
pense també en els pits de les dones. Diria que és una de les moltes evolucions
conceptuals que tenen lloc en les llengües, i que això s'ha d'explicar de la
manera més neutra possible. De fet, si els castellans digueren que una expressió
nostra és una bestiesa, ¿no apel·laríem al geni de la llengua viva i a la
legitimitat de tota evolució lèxica espontània que no tinga conseqüències
negatives greus?
Per un altre costat, m'agradaria saber per què
l'expressió en conill és la millor (segur que Eugeni té alguna raó per
a dir-ho, però en el seu escrit no ho argumenta). El que sé és que jo no l'he
dita mai, ¡de totes les que esmenta només use nuet! La que sí que dic a sovint,
i em pense que és ben comuna, com a mínim en l'Horta, és en porreta. Ho
he
mirat en el DCVB i diu: “desnú, sense roba (Val.)”. També
l'arreplega a Menorca, en un sentit més general: “(fig.) mancat de tot; en plena
misèria (Men.)”. I, en el Pallars, hi ha en porret (“despullat, sense
roba (Rialb)”), i, a Mallorca, deixar en porret (“deixar
algú
sobtadament, sense permetre-li acabar de parlar o de fer una cosa, o
sense donar-li explicacions (Manacor)”).
Sobre el sentit original de l'expressió, fa un
moment em preguntava si eixa porreta no faria referència al penis,
però, segons eixa joia de la lexicografia que és el DCVB, tot això que
he citat remet a esporret; copie tot l'article:
|| 1. Prim de roba, vestit molt lleugerament
(Vall de Boí, Gòsol, Lleida); cast. lígero de ropa. «Li han guanyada l'armilla |
i la jupa que portava | deixant-lo ben esporret, | tant sols amb camisa i
calces» (cançó pop. catalana, ap. Butll. C. Exc. Cat., xxiii, 101).
|| 2.
Espaït; que va a peu i sense càrrega (Vall d'Àneu, Toloriu, Cerdanya, ap.
Coromines Cardós 288).
|| 3. Despullat, broix; mancat d'adherències, com
vegetació, adorns, etc. (Guissona, Plana de Vic); cast. seco. Usen un trajo
verament d'edat mitjana: vestit negrenc i esporret am davantal groc, Verdaguer
Exc. 34.
Fon.: əspurέt (or.); asporét
(occ.).
Etim.: del llatí exporrēctu, ‘estès, allargat'
(cf. Meyer-Lübke REW 3055; Coromines Card. 288).
Vet ací, per tant, com les expressions
lexicalitzades ben a sovint perden el seu sentit literal original en la ment del
parlant, i ell, pobret, no en té gens de culpa. O pot ser, també, que duguem la
grolleria ficada al cos...
Quant a anar en conill, a mi -¿què
voleu que us diga?- em fa pensar en l'òrgan reproductor femení. Afegisc
l'entrada del DCVB:
II. || 1. Conill o en conill:
completament nu, despullat de tota la roba (Ribes, Ripollès, Empordà, Garrotxa,
Vic, Val., Al.); cast. en porreta En el català nord-oriental es diu
anar conill; en valencià es diu anar en conill. a) fig.
Anar conill: estar sense diners (Ripoll).
En la llista de
llengua Migjorn, la germana d'InfoMigjorn, s'està discutint
eixe origen, és a dir, quin procés hem seguit els parlants per a crear, des del
nom conill, l'expressió anar (en) conill. Raimon de P. Paivia
creu que ve de l'aspecte de l'animal després de traure-li
la pell. En canvi,
Roger pensa que conill hauria pres el sentit de pell, car
antigament la pell de conill era molt valorada (hauríem volgut dir anar en
pell). I, finalment, Joan-Carles Martí opina que la meua hipòtesi sobre els
genitals de les dones “té bastant trellat”, i
recorda que la cosa no és només
actual, car “conilh en el sentit de òrgan sexual femení ja apareix en algun
trobador medieval”. Siga com siga, queda clar que mai devem acusar els qui ho
diuen d'ordinaris.
En definitiva, en este article he volgut
expressar una idea fonamental: les expressions castellanes -o les occitanes,
o...- no són mai "bestieses", sinó formes diferents d'expressar les coses, que
hem d'aprendre a valorar i respectar si els valencians volem rebre, al nostre
torn, un tracte respectuós. Per tant, trobe que la valoració de les nostres
formes de dir (que és el que Eugeni S. Reig intenta potenciar en els teus
escrits, i això és encomiable) no deuria implicar (ni tindre com a motor) el
menyspreu de les formes de dir
dels altres. I és que hem de tractar els
altres com nosaltres volem ser tractats: si volem respecte i valoració,
respectem i valorem. De fet, m'he adonat en més d'una ocasió que, de la
valoració de les diferències, deriva la valoració cap a u mateix i les seues
formes de
fer. I, al remat, això és el que volem aconseguir,
¿tat?
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Com que Alexandre Ordaz fa referència al meu
article «Ni
"en pilotes" ni "en boles", en conill», el copie a continuació per si de cas hi ha cap
collistaire que no l'haja llegit.
Ni “en pilotes” ni “en boles”, en conill
Per a expressar la idea de “completament despullat, sense gens
de roba” ¿com hem de dir: en pilotes o en boles? De cap de les
dues maneres. Les dues locucions són calcs servils de dues expressions
castellanes que, damunt, en eixa llengua, són unes bestieses que no tenen cap ni
centener. L'expressió castellana en pelotas és relativament recent. No
deu tindre ni cent anys. En castellà es diu, des del segle xvi, en pelota, en singular. La
paraula pelota deriva pellis, denominació llatina de la pell.
Lògicament, qui no porta gens de roba, porta només “la pell”, no du res més. En
castellà, dir en pelota, és la mateixa cosa que dir en cueros o
en vivas carnes. Actualment diuen en pelotas perquè pensen que,
qui està nu, porta els testicles a l'aire. Però són tan bèsties que la mateixa
locució l'usen també per a les dones, que no en tenen, de testicles. I el fet de
canviar en pelotas per en bolas ha sigut ja cap de caps. Nosaltres
no tenim cap necessitat d'usar eixes expressions que, damunt de ser unes
castellanades impressionats, són bestieses lingüístiques i grolleries de mal
gust. En la nostra llengua, per a expressar la idea definida, podem dir: amb el
vestit d'Adam, conill, de pèl a pèl, en conill, en peixet, en pèl, en pell, nu,
nu de pèl a pèl, nuet, nuetet, tal com Déu el va dur (o portar) al món o tal com Déu l'ha fet. Però, per a mi, la
millor de totes és en conill. Una meravella de
locució.