L'AVUI no és només un diari en català, sinó que és també un diari catalanista. És natural, per tant, que tots els articles sobre el fet lingüístic comparteixin, en el fons, la mateixa voluntat de plenitud idiomàtica per a la nostra llengua. Això no exclou, però, la discrepància. Com ara la meva amb l'article que ahir va publicar Lluís-Anton Baulenas sobre el català a l'Ajuntament de Barcelona, en què parlava dels drets dels castellanoparlants.
A veure. A Catalunya, jurídicament, els castellanoparlants no existeixen i els catalanoparlants tampoc. Ni la Constitució, ni cap dels dos Estatuts, ni cap de les dues lleis de política lingüística no la fan, aquesta divisió. Des de l'òptica sociolingüística, de castellanoparlant n'és tothom i la relació que tenim la gent de Catalunya amb el català, el castellà i altres llengües és tan variada que no es pot reduir a una classificació simple en grups lingüístics. Pel que fa a la trajectòria de cada persona, és cert que n'hi ha sobretot de llengua inicial castellana i de llengua inicial catalana, però tothom ha de tenir la llibertat de construir la seva pròpia biografia lingüística, que no ha d'estar determinada per la idea anacrònica de llengua materna. Parlar dels castellanoparlants només serveix per mantenir al nostre país una identitat etnolingüística espanyola i anticatalana. No ens ha d'estranyar, doncs, que la paraula castellanoparlant formi part del vocabulari habitual de la COPE, El Mundo, l'Abc i La Razón.
Però a l'AVUI l'hauríem de desterrar del nostre llenguatge. El nom sí que fa la cosa: les paraules funden la realitat. No val a badar.
Contraure una malaltia,
emmalaltir.
|
Em vaig fer
malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt, ¿eh? Em pensava que
no ho contava. |
|
No, això no
m'ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses. M'estime més no
saber-ho, de veritat. |
|
Però ¿com
vols ser metge si només de vore la sang et fas
malalt? |
|
La pobra
gosseta s'ha fet malalteta i em pense que es
morirà. |
L'escriptor i gramàtic
Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. En la
novel·
|
–Ets al meu càrrec –va explicar ella–. Descansa,
compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a
fer malalt? |
En la novel·
|
–Diu que tingué anys de sort –explicà Monlió–,
però que després es féu malalt i s'hi gastà molt, i per fi sembla que en
un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus miserables
estalvis. Desastres, que n'hi ha molts! |
En la novel·
|
–Es farà malalt –se'n preocupava la mare al
saber-ho. |
En la rondalla Els guants de la felicitat d'Enric Valor
podem llegir:
|
–Ja el
trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt, per l'amor de
Déu! |
En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també
d'Enric Valor, diu:
|
–Viure junts i en
llibertat... si tu, Bernadet, vas a l'infern i em portes els tres cabells
d'or del dimoni. La reina, que li
estava al costat, va saltar tota despectiva: –Una altra te'n
contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells
d'or? –Diuen que qui els
tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt
mai. |
I en la rondalla El castell d'Entorn i no Entorn d'Enric
Valor, llegim:
|
Allí es va fer
malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes de
dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de
forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i
de les viandes més saboroses i menys
imaginables. |
Enric Valor també empra
l'expressió fer-se malaltós. En la
rondalla Abella
trobem:
|
Però la tristor de
Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits en clar i es
va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder
alçar. |
La locució fer-se malalt per a expressar el
concepte d'agafar una malaltia, és d'ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i em
fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l'esquena a
aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa
el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a
Mallorca. La locució caure malalt ja
la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada
per l'enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i
ben nostra.
En valencià també es diu:
caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
La llengua estàndard sol
emprar: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
En castellà es diu:
caer (o
ponerse) enfermo, enfermar
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; L'ambició d'Aleix (Tàndem Edicions,
València, 2000, 3a edició redactada de nou per l'autor el 8 de gener de 1994,
pàg. 72)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa
(Editorial Prometeo, València,
1980, pàg. 264)
- Valor i Vives, Enric; Temps de
batuda (Tàndem Edicions, València,
1991, pàg. 25)
- Valor i Vives, Enric; Els
guants de la felicitat
dins Rondalles valencianes (2on
volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg.
108)
- Valor i Vives, Enric; El
xiquet que va nàixer de peus
dins Rondalles valencianes (3er
volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg.
92)
- Valor i Vives, Enric; El
castell d'Entorn i no Entorn
dins Rondalles valencianes (4art
volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg.
74)
- Valor i Vives, Enric; Abella dins
Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg.
102)
El Servei de
Política Lingüística d'Andorra necessita un tècnic lingüístic.
Es tracta de cobrir
una baixa de maternitat (4 mesos).
Més informació a Joan
Sans:
Joan_Sans@govern.ad