Tots els que mirem la televisió
valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als
presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l'artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en
redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons? El llatí de fa dos mil
anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant
perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a
hores d'ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els
ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca
cosa més. De casos com el que sempre es cita de «pobre home / home pobre», en el
qual l'adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si
està posposat, n'hi han ben pocs, si és que n'hi ha cap
altre.
Ens trobem, en el cas que tractem,
davant d'un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l'adjectiu
al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l'anglés
introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme
sintàctic.
Amb relació a la tercera hora de castellà imposada pel departament d'Educació, Esquerra Republicana, a través de la seva portaveu al Parlament, Anna Simó, va anunciar el passat 3 de juny que mentre el seu partit fos al govern el decret no s'aplicaria. I un mes després, el 4 de juliol, el secretari general republicà, Joan Ridao, va reblar el clau dient que "mentre Esquerra sigui al govern no hi haurà tercera hora de castellà". Doncs bé, malgrat l'ajornament anunciat, la tercera hora de castellà ja s'està aplicant. El passat 16 d'octubre, Ràdio Sant Cugat ho anunciava amb aquest titular: "Totes les escoles públiques de Sant Cugat del Vallès fan tres o més hores de castellà". Totes.
La pregunta, per tant, es formula sola: què pensa fer Esquerra Republicana? Ho dic, perquè la claredat expositiva d'Anna Simó i de Joan Ridao no ofereix dubtes: "Mentre Esquerra sigui al govern no hi haurà tercera hora de castellà". Ja sabem que aquestes declaracions van ser fetes en un moment en què la pressió sobre ERC era molt forta i molta gent es preguntava com podien els republicans mantenir-se impassibles mentre el PSC-PSOE materialitzava el seu projecte de convertir el català en una llengua residual a Catalunya, però s'agrairia una mica de responsabilitat davant els compromisos adquirits. Ara, si ERC vol ser conseqüent i no trair la confiança de la ciutadania, només té dues alternatives: o fer que les escoles aturin l'aplicació del decret o abandonar el govern. La situació, en tot cas, és escandalosa, ja que és lògic pensar que si el decret s'està aplicant a tots els centres públics de Sant Cugat és que està passant el mateix arreu de Catalunya. I el mes greu és que els pares dels alumnes que han demanat explicacions per aquesta imposició no n'han obtingut cap resposta formal. Cap ni una. Ara, per tant, cal preguntar a ERC què pensa fer després que una de les línies vermelles que havia declarat infranquejables per justificar el seu pacte de govern amb el PSC-PSOE hagi estat burlada descaradament. Segons el que faci, sabrem si ERC és al govern per defensar Catalunya o per defensar el PSC-PSOE.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
Caldria que ens hi miréssim una mica per no sortir de fogó emprant aquesta paraula, esdevinguda gairebé un menyspreu per com la fan servir els d'enllà sobretot en els llargs anys de garrot i sabre. La paraula sona tan bé que només podia ser grega, i tenia un sentit ben just. Dialecte volia dir la manera de parlar de cada racó de Grècia. Als dies del Partenó ho deien de la parla de cada ciutat. No hi havia menyspreu perquè cap d'elles no es creia que la pròpia variant del grec fos el mirall de les altres. Amb la decadència, l'àtic era el grec finolis d'Atenes, el laconi verolava a Esparta.
POTSER, DIRIA QUE SENSE POTSER, això de dialecte fou un malnom per primer cop a la França. Els del nord s'havien engolit els del sud, i ja em teniu el beneït provençal dels trobadors titllat de patuès. Patuès parlaven al Rosselló, patuès a Bretanya o al País Basc. Tot per a més glòria de l'Acadèmia de la Llengua Francesa. Ep. Patuès no volia dir dialecte, el patuès del Llenguadoc no era cap branca del francès. Em deixo els anglesos, on la llengua, gairebé més que els comtats, marca més aviat el nivell social.
ACÍ, PER CASA I ELS VOLTANTS, ENCARA no ens hem adonat de com els de Navalcarnero voldrien emular París. Aquesta picor ja feia frisar Carles III i va fer el ple a les Corts de Cadis, amb la Pepa per Constitució. Més endavant, els liberals eren afrancesats de mena i menjacapellans com a la França, mentre els carlins somniaven vells règims. I ja som on anava. El sargento dels moros que acabaven de fer-me presoner, sentint-ne dos que parlaven català, va ventar-nos a crits: "De una vez por todas vamos a terminar con este maldito dialecto". Per dir-ne una altra, i ni més ni menys que a Salamanca, deien que el mot adrede venia del dialecto aragonés catalán. El mot era adret. No continuo.
PER A AQUELLA GENT UN DIALECTE no és una mala branca del castellà, és una xerrera que va contra la intocable unitat de la pàtria. El dialecte no és més que un problema polític, que cal esbandir. Anant per casa i deixant-nos-en d'altres, diria que estem a punt de caure del saltador. M'explico. Mestre Pompeu Fabra, com no hi havia més remei, va normalitzar el català, prenent per model el de Barcelona, que aleshores sonava amb una fonètica més fina. I ja em teniu l'Institut d'Estudis Catalans convertit en l'Acadèmia Francesa o en la Real Academia de la Lengua. El català fabrià convertia en dialecte pejoratiu qualsevol mena de parla de la família comuna. Se les van tenir amb mossèn Alcover, tant se val.
DEIXANT-NOS DE CAP MENA DE CATALÀ normatiu, han passat anys i vet ací que el bell català de Barcelona i Gràcia dels dies de Dom Enric Prat de la Riba se'ns ha convertit en el més tronat de tots. He de confessar que, sentint el català d'alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m'ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà. Amb el pa de cada dia, el català del breviari que resem els capellans, se m'escanyussa talment que m'he tornat a arrapar al llatí.
DEIXANT-ME DE QÜESTIONS PERSONALS. Si hem de creure algun dels que hi entenen, el català acolorit dels de ponent, amb les seves vocals cantarelles i el lo per article, és un dialecte, com ho és el de Girona, com ho és el dels segarretes i com ho és el de Gósol. Aquests rai. Però vés a dir a valencians i balears, amb la seva llengua ja ben travada, que parlen un dialecte del Fabra. S'enfilen per les parets, tant se val.
HAURÍEM DE TORNAR ALS GRECS, però esmunyint-nos d'això del dialecte esdevingut paraulota. Tots parlem la mateixa llengua, però amb variants molt pròpies. I tant de bo l'IEC sabés que una al·lota, una fornera de Calpesa, lo sinyor Pepito i el Pep de Ca la Joana tenen un sac de mots i una manera de fer-los cantar que no té el més refistolat dels filòlegs.
La setmana passada va tenir lloc a Barcelona el seminari sobre multilingüisme a l'empresa, coordinat pel lingüista Isidor Marí. Vaig sortir del seminari amb la sensació que la relació de les empreses amb les llengües és més problemàtica del que caldria. No és només que les empreses catalanes tinguin dificultats per treballar i mantenir entrevistes de negocis amb terceres llengües en les seves relacions comercials internacionals. Tinc la sensació que les dificultats vénen dels hàbits assumits. Malgrat que el nostre país és ple de persones que són bilingües i trilingües, que parlen xinès, àrab, anglès, italià, etc., i que hi ha empreses de traducció molt compentents, moltes petites empreses catalanes continuen esperant que l'administració els resolgui la gestió lingüística. Les empreses catalanes sempre han fet com si això de la llengua no tingués a veure amb elles, perquè tenien problemes per utilitzar el català. I quan feien servir el català, era amb el suport de l'administració, amb correccions i traduccions des del castellà. Ara sembla que tenen dificultats per incorporar la gestió interna del multilingüisme, i de recórrer al mercat per trobar solucions adequades a cada negoci. Per això sospito que aquelles empreses que han sabut desenvolupar una bona política de gestió lingüística respecte del català i del castellà seran les ben preparades per incorporar altres llengües. I al revés, aquelles que fan una bona gestió del multilingüisme, poden incorporar més fàcilment el català en el tracte amb els clients.
L´obra investigadora i literària del professor Mira es defineix, en conjunt, precisament com una demostració de la necessitat de convivència de les diverses disciplines d´estudi, i també, com una aposta per implicar els sabers --la sapientia-- heretats de la història europea en la definició de la complexitat social i cultural --la libertas-- del territori ciutadà: el País Valencià, els països de parla catalana, el Mediterrani.
Aquestes són, per això, les notes comunes a dues publicacions ara mateix aparegudes sobre l´autor i sobre els seus temes: l´antropologia, la història cultural, la llengua, la literatura. D´una banda, la Miscel.lània en honor a Joan Francesc Mira, bellament editada per Publicacions de la Universitat Jaume I, i oferida pel seu Departament, el de Filologia i Cultures Europees, sota la coordinació dels Drs. Bermúdez, Meseguer, Montanyés, i Salvador. Sens dubte, encara és lícit d´afegir al ventall temàtic i acadèmic del llibre, la nota d´un fet rellevant: el fet que la Jaume I treballa per la cultura i la recerca en xarxa. En particular, amb la Universitat de València; ciutat d´on han provingut alguns dels intel.lectuals rellevants dels estudis literaris castellonencs, com el professor Mira, i també José Luis Aguirre, recentment homenatjat amb una altra miscel.lània. I no debades, el compromís cívic d´aquests autors, s´ha manifestat no solament amb l´evidència biogràfica d´escriure l´obra des de Castelló, sinó acarant profundes anàlisis de la vida contemporània del seu hinterland territorial: baste llegir les novel.les de Mira El bou de foc o Viatge al final del fred.
El volum acadèmic --que posa èmfasi, per tant, en la vocació social i cultural oberta de la Universitat Jaume I-- ha coincidit en el temps amb un llibre, El món i l´obra de Joan Francesc Mira (València, Ed. Denes, 2008), producte d´unes Jornades d´estudi interdisciplinar sobre l´autor, celebrades a la Biblioteca Valenciana l´any 2005. Siga com siga, l´itinerari i les vicissituds de l´obra de Mira, observades amb la perspectiva viva del temps, es vinculen, és clar, als esdeveniments biogràfics del ciutadà valencià format en estades a Roma, París o Princeton; del professor de Grec i cultura clàssica professant les assignatures del ram a l´Institut de Batxillerat Francesc Ribalta i la Universitat Jaume I; de l´investigador en el camp de l´antropologia, la sociologia, i les ciències socials, aplicades al País Valencià o a la circulació contemporània de la cultura universal; i, és clar, del novel.lista d´el El desig dels dies o Borja papa, i el traductor de la Divina Comèdia o els Evangelis. I, com que la vida continua, s´anuncia ja, per cert, la imminent aparició del tercer volum de la seua trilogia valenciana, iniciada amb Els treballs perduts i continuada amb Purgatori.
Així, l´obra sencera de Joan Francesc Mira, sota l´aparent diversitat de temes i estils, no constitueix sinó el resultat dels autèntics --potser únics, i en tot cas prioritaris-- compromisos de la recerca humanística i científica: els de la racionalitat, la crítica, i la valoració dels factors històrics i socials de la cultura. És per això que l´activitat del professor Mira i les seues ramificacions literàries, han impregnat, lluny de tot academicisme però amb respecte a les dignitats de l´activitat acadèmica, les generacions de col.legues i estudiosos d´aquest temps i d´aquest país. I per tant, constitueix un testimoni excel.lent, no solament de si mateix, sinó a l´entorn dels "seus" temes, és a dir, els camps de debat o d´especialització dels estudis clàssics, les ciències socials, la literatura i la qüestió nacional, la llengua i els seus usos públics i personals, la literatura en quasi totes les seues manifestacions.
Lluny de tot localisme o autocomplaença corporativa, el dinamisme inherent a l´autèntic treball intel.lectual, universitari o literari, no es queda ancorat, per això, en l´iniciàtic In principio erat Verbum, sinó que aposta per considerar l´Acció com a prioritària i decisiva en la configuració de cada societat concreta. No és, tanmateix, l´agraïment a una exitosa trajectòria acadèmica i professional l´única motivació de la valoració de l´obra de Joan Francesc Mira, sinó, en el fons, com s´ha dit al principi, la reafirmació del valor del coneixement, atenent, precisament el lema senequista de la seua Universitat: Sapientia sola libertas est.
Catedràtic del departament de Filologia i Cultures Europees
Entitats catalanes i internacionals preocupades pels drets de les llengües minoritzades -com el CIEMEN, el PEN Club i Linguamón-Casa de les Llengües, entre altres- van presentar el juny passat en un acte públic a la seu de les Nacions Unides de Ginebra un esborrany de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, com a complement de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta proposta ambiciosa ha fet un pas més i fa uns dies el president del CIEMEN i delegat de l'Agència Europea per les Llengües Minoritzades (EBLUL), Aureli Argemí, va intervenir al plenari de la 9a Assemblea del Consell de Drets Humans de l'ONU -en l'espai d'intervenció reservat per a les ONG- per sol·licitar als Estats que aprofitin la celebració, el 2008, de l'Any Internacional de les Llengües per elaborar un document sobre el dret de cada parlant a utilitzar la seva pròpia llengua. Argemí va insistir que és en el camp dels drets humans i no en el de la cultura que cal treballar per protegir la diversitat lingüística. "Les llengües no tenen drets, són les persones qui tenen drets lingüístics. Per això habitualment distingim bé les llengües de les cultures", els va dir. Alguns Estats, liderats per l'ambaixador de Mèxic, estan interessats a fer una resolució en aquest sentit, que es podria aprovar el març vinent. Bolívia i Armènia són dels altres aliats. "Fent de lobby, anem avançant", conclou Argemí.