la lluna, la
pruna
Títol i començament d'una cançó popular. La lletra més
coneguda és la següent:
|
La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no
vol. |
¿Quin significat té aquesta
cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que “la lluna, la pruna” és
una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir relacions sexuals amb
ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga aquestes relacions
incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera que aquestes
cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral antiquíssima, que es
pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a establir-se el tabú
de l'incest que sempre s'ha considerat causa de degeneració de l'espècie humana.
Aquesta explicació freudiana la trobe complexa, entravessada, rebuscada i
estranya. Crec, francament, que aquesta no és l'explicació, encara que té
lògica.
L'explicació verdadera podem
trobar-la en boca d'alguns vells camperols mallorquins que encara, quan canten
la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense cap mena de dubte, la versió
original era aquesta. La paraula bru
s'aplica al color que és fosc, obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la bruna és la lluna fosca, la
que no es veu, és a dir, la lluna
nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la
qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de la
Terra i, per tant, la lluna no es veu, està fosca. ¿Què vol dir son pare la crida, sa mare no vol? ¿Qui
són el pare i la mare de la lluna? Metafòricament, el pare és el Sol i la mare
la Terra. Son pare, el Sol, la crida, és a dir vol il·luminar la cara visible de
la lluna, vol que entre en la fase de lluna creixent i que, a poc a poc,
avance cap a la fase de lluna plena
en la qual, el pare Sol, la dominarà totalment. I sa mare, la Terra, no vol que
això passe, vol continuar projectant la seua ombra sobre la cara visible de la
lluna, que aquesta continue fosca i que no es veja. Considere que aquesta és
l'explicació i que, per consegüent, la versió correcta de la cançó
és:
|
La lluna, la bruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no
vol. |
Cançoneta que,
originàriament, es cantaria quan hi havia lluna nova.
Altres versions són: «La
lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son pare no ho vol»,
«La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, / sa mare també»,
«La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son pare no vol» i
moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la
pruna...».
Considere que els valencians
faríem molt ben fet si ens esforçàrem a recuperar l'ús, tant en la llengua culta
com en la parla quotidiana, del nostre vocable ancestral bru i, a poc a poc, deixàrem d'usar la
paraula castellana moreno. Sobre la
variant moré m'estime més no fer cap
comentari.
Alta Ribagorça
I és que «Pont de Suert» és, també, un topònim amb el seu origen en mots èuscars. Segons el filòleg Joan Coromines, «Suert» deriva de les paraules zubi, que significa «pont», i iri, «poble». Així doncs, «Pont de Suert» vol dir, literalment, «el pont del poble del pont».
Al terme municipal del Pont de Suert abunden els topònims bascos, entre els quals Montiberri (més o menys, «lloc sota la muntanya» o Irgo de Tor. Aquesta zona del Pirineu, fins a Andorra, era de llengua basca quan els romans van arribar a la península Ibèrica. I, segons Coromines, es van conservar illots d'idioma basc a diversos punts del Pirineu català fins als voltants de l'any 1000.
Escartí guanya el Premi ciutat de Xàtiva de narrativa i Esperança Camps el Lector de l'Odissea
«L'abellerol mort» és el títol de la novel·la amb la qual Vicent Josep Escartí (a la foto) ha guanyat el Premi Blai Bellver de narrativa, dotat amb 10.000 euros, dins de la XXVIII edició dels Premis literaris ciutat de Xàtiva. El jurat, format per M. José Pla, Enric Salom, Josep Franco i el guanyador de l'any anterior, Josep Martínez, ha elegit aquesta obra, que al seu parer destaca per l'expressivitat i la riquesa del llenguatge emprat, i per una acurada ambientació històrica que denoten una tasca de documentació molt important i el bagatge de coneixements excepcional sobre l'època de l'autor. La novel·la està ambientada en el segle XVIII i recrea el viatge que fa un noble xipriota per a esbrinar qui va ordenar l'assassinat del seu pare, que el portarà primer a Gènova i després a València i altres ciutats de la península. Escartí és natural d'Algemesí i es va donar a conéixer amb «Barroca mort», publicada per Bromera. Amb la seua primera novel·la, «Dies d'ira», guanyà el Premi ciutat d'Alzira en 1991, i posteriorment va publicar «Els cabells d'Absalom», amb el que va guanyar el Premi ciutat d'Elx en 1994, «Espècies perdudes», Premi Andròmina de 1996, i «Nomdedéu», distingida amb el Premi Joanot Martorell 2001. Més recentment ha publicat «Naumàquia».
El Premi Ibn Hazm de poesia, que enguany ha augmentat la seua dotació a 4.000 euros, ha estat per a «El cant d'Odisseu», de Vicent Penya, elegit per un jurat format pel guanyador de l'any passat, Elies Barberà, així com per Josep Félix Escudero i Josep Ballester. Es tracta d'un poemari que es recrea en el mite d'Ulisses, que ens parla, amb un estil irònic i alhora reflexiu, de la memòria i de l'oblit, de la mort i de l'angoixa vital, de les relacions de l'home amb l'univers que l'envolta, del problema de la identitat humana i de la inevitable feixuguesa del pas del temps. Penya és de Rafelbunyol i enginyer tècnic, encara que treballa de tècnic lingüístic. Ha publicat els poemaris «Desig de terra», «Sense un punt de record», «De la casa estant», «El joc» i «El buit». Pel que fa a narrativa, és autor d'«Helena», «Els somnis possibles», «La perseverança» i «Rama» A més, és director de la revista L'Aljamia. Finalment els guanyadors del Premi Carlos Sathou d'assaig i investigació, dotat amb 5.000 euros, han estat Josep Lluís Cebrian i Beatriu Navarro, amb l'obra «Pintura ceràmica a Xàtiva». L'acte de lliurament ha tingut lloc a l'antic convent de Sant Domènec de Xàtiva, on també s'han presentat les obres guanyadores de l'edició anterior: «Intercanvi», de Josep Martínez, i «Aixàtiva, Aixàtiva», d'Elies Barberà.
D'altra banda, i parlant de premis literaris, l'escriptora i periodista menorquina Esperança Camps ha guanyat el X Premi el lector de l'Odissea, amb la novel·la «Podridura». Es tracta d'un premi dotat amb 13.000 euros, convocat per la llibreria l'Odissea, Edicions Proa i l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, i amb un jurat format per Jordi Llavina, Ricard Ruiz, Neus Canyelles, Isidor Cònsul, Anna Ruiz i Alba Flórez. La guanyadora és escriptora i periodista, natural de Ciutadella, a Menorca, i resident actualment a València. És llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i des de molt jove s'ha dedicat al periodisme radiofònic, de primer a l'emissora Ràdio Sant Cugat i a Ràdio Popular de Menorca, i posteriorment, una vegada instal·lada a València, com a redactora de Ràdio 9. Actualment, Camps és redactora de Canal 9 i compagina aquesta feina amb l'escriptura d'obres literàries. Entre les seues obres cal destacar: «Enllà de la mar», Premi Joanot Martorell de narrativa 2003, i Premi de la Crítica dels escriptors valencians 2004; així com també «Quan la lluna escampa els morts», Premi ciutat d'Alzira de novel·la 2004, i «Eclipsi», Premi de narrativa Bancaixa Vicent Andrés Estellés 2006.
«Podridura», la quarta novel·la d'Esperança Camps i guanyadora del premi, narra la història de Joan Carles Rosselló, un professor d'institut amb vocació d'escriptor, que mor en un accident de trànsit poc després d'aconseguir un dels premis literaris més importants del país. Tot el relat és conduït per dos narradors: el mateix Joan Carles Rosselló, que parla des de la mort, i la seua viuda, Margarida Sans, una alta funcionària a l'Ajuntament de Ciutadella. Són dos subjectes perplexos, ja que mentres Joan Carles repassa la seva vida, Margarida ens obre les portes de sa casa i ens permet conéixer com transcorren les primeres hores del seu nou estat de viudetat. Tots dos ens conten la mateixa història, encara que des de punts de vista divergents. A partir dels dos monòlegs, els protagonistes reflexionen, a vegades de manera molt descarnada, sobre les mentides de la seua vida. Al mateix temps, els monòlegs permeten el lector reconstruir el món d'aquests dos éssers que són dos illes, que no arriben a relacionar-se entre ells. L'obra ens introdueix en un món d'impostures on res no és el que sembla i on la calma pròpia de la vida a una illa com Menorca pot amagar passions desfermades, equívocs i relacions perilloses.
Sempre recordo una paraula que em va cridar l'atenció: Barça. La pronunciava com en castellà barca. Han passat 7 anys des que vaig arribar a Catalunya i a poc a poc el català ha sigut la meva segona llengua, fins i tot he sigut voluntari per la llengua, i estimo molt el català. El motiu d'aquesta carta és per fer una crida a tots els catalanoparlants perquè li doneu corda al català, que parleu a tothom en la vostra llengua i que defenseu la vostra cultura. Jo sóc un immigrant que treballo al taxi i la meva experiència al carrer no és tan bona perquè de cada 10 passatgers que agafen el taxi, només 3 em parlen i volen establir una conversa en català. Si us plau, feu servir la llengua de Pompeu Fabra, la de Mercè Rodoreda; crec que si tots ens hi posem, tots hi guanyem. Més encara en aquests temps que volen retallar encara més l'Estatut. Som-hi catalans i catalanes.
Mario G. Mosquera
La presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Maria Eugènia Alegret, considera que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries -amb rang de llei a l'Estat- no és garantia legal suficient que empari l'ús normalitzat del català en l'àmbit de l'administració de justícia i reclama una reforma legal per tal de "reconèixer aquest dret de forma definitiva". Alegret proposa "modificar l'article 231 de la llei orgànica del poder judicial" en el sentit que quedi clar l'ús de les llengües en la tramitació de procediments judicials.
La primera autoritat judicial del país va exposar aquesta proposta divendres en el marc d'unes jornades on es va analitzar l'estat de salut del català a les sales de vista i el marc legal que l'empara. Alegret, després de constatar que el català és una llengua "infrautilitzada" als jutjats va discrepar dels que consideren que la Carta dóna cobertura suficient als drets lingüístics i per això va proposar una modificació legal per esvair dubtes. Segons Alegret, tal com està redactada avui en dia la llei del poder judicial "fa que els jutges no vegin la necessitat d'utilitzar el català".
L'advocat Jordi Nieva, vocal de l'Associació de Juristes en defensa de la llengua pròpia, organitzadora de les jornades, va presentar un informe on sosté que la Carta és una norma assimilada per l'ordenament jurídic de l'Estat i que té "primacia sobre l'ordenament jurídic intern", per tant sobre la llei orgànica del poder judicial. Nieva va assegurar que la Carta no és contrària