Dubtes de professionals
De tant en tant, algun professional dels més
competents em fa una consulta i se m'excusa si
Em preguntava també per la raresa d'haver d'escriure
amb ss les paraules acabades en -missió, -pressió
i -gressió (i derivats), que
ordinàriament pronunciem amb s sonora
(misió, compresor, progresió), i jo
li vaig respondre el 14.VI.2008. Finalment em preguntava quin criteri havia
seguit el diccionari normatiu respecte a les opinions que Coromines expressa al
DECat. Per exemple, em deia, «sobta
no trobar encara al diccionari normatiu mots com ara despiadat, flema o gassa (i d'altres com pendre), pels quals m'haig de barallar
dia sí dia no amb els correctors perquè tenen l'estigma de no aparèixer-hi. I en
canvi bé que s'ha corregut a introduir neologismes de moda!». I jo li vaig
respondre el següent.
Coromines ha sigut persona non grata per a una part dels qui tallen el bacallà (segurament ajudant-hi l'enveja i algun etc. com ara el seu caràcter agressiu i de superioritat), i la seva obra no s'ha aprofitat com calia a les obres de l'IEC (en canvi, el Gran Larousse català va tenir en compte molt material seu). Però aquí hi ha més d'un aspecte. Primerament, una llengua de cultura pot suportar perfectament algun «error» històric (gràfic o lèxic o...): a totes les llengües hi ha coses que estrictament caldria «corregir», però això només ho saben els grans especialistes, i a la llengua tant se li'n dóna... L'important és que la llengua tingui recursos per expressar el que vulgui sense violentar-se. Segonament, en el cas del català, qui tingui més coneixements i més autoritat pot intentar eixamplar el marc normatiu, un marc que sempre té algun contorn poc clar: el fet que un mot sigui al DIEC és una raó per afirmar que és lícit; però el cas contrari no sempre permet la deducció contrària. Així és que, en un cas com el teu jo diria: si un mot o forma defensats per una persona sòlida et fan falta, defensa'ls davant el corrector o l'editorial, però procura no abusar del recurs. Dels termes que avui em dius, flema no queda al DECat tan clar com els altres dos; pendre no va ser acceptat per Fabra, perquè si Coromines té arguments per defensar-lo, també n'hi ha per rebutjar-lo (i potser són més convincents); i gasa pot perfectament «suportar-se» (com a «error» històric): a mi gairebé m'és igual...
Regles d'esquivar castellanades
El 7 de juliol del 2008 es va
emetre per Punt 2, doblada en valencià, la pel·lícula italiana titulada El signe de Venus. No la vaig veure
tota, només un fragment, però en vaig tindre prou per a trobar-me un parell de
perles pròpies del valencià que usa la nostra televisió autonòmica. La primera
va ser quan un personatge parla de “donar un bes”, calc evident del castellà
“dar un beso”. Els valencians, les besades no les “donem”, les “peguem”. La
segona perla la vaig trobar quan un altre personatge diu que algú havia
“trencat” el “permís de circulació” d'un automòbil. Supose que tots els
valencianoparlants que ho sentirien pensarien que a Itàlia, en aquella època,
els permisos de circulació els farien de vidre o de porcellana i per això varen
poder trencar-lo. Un paper és impossible trencar-lo per molt que el reballem a
terra amb tota la força del món, només podem
esgarrar-lo.
Feia temps que urgia la publicació d'un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX que arreplegués els mots, les locucions i accepcions col·loquials, allò que també s'anomena argot comú i que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. En definitiva, el registre propi de les situacions quotidianes, de l'espontaneïtat, de l'expressivitat i del to informal. El malaguanyat crític Ricard Blasco ja ens va reivindicar, l'any 1984, dins La insolent sàtira antiga, la literatura de col·loquis i romanços, perquè en destacava el fet d'haver representat la continuïtat de la llengua pròpia en un moment de forta pressió del castellà.
Al segle XVII, a diferència d'altres literatures com la castellana, en la qual es conserva una rica producció picaresca i germanesca, al País Valencià i en català no abunden tant aquestes fonts, tot i que comptem amb les valuoses aportacions del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, d'alguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies. A partir de tots aquests textos, a més dels castellanismes, calia estudiar i classificar d'altres elements valuosos de la llengua que presenten un gran interès per conèixer la varietat valenciana de la llengua.
El Diccionari històric del valencià col·loquial, de Joaquim Martí Mestre, reflecteix sobretot el valencià popular, a través dels testimonis documentals que, a més de les fonts esmentades del s. XVII, proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX: teatre, col·loquis, premsa satírica, llibrets de falla, poesia i prosa popular i festiva, amb abundància de textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característics de la modalitat col·loquial. Al costat de les formes dialectals, aquests textos presenten encara algunes formes comunes tradicionals, prova de la continuïtat d'un patró de llengua escrita comuna durant l'època moderna. Per exemple, continuïtat dels demostratius reforçats, imperfets de subjuntiu en -s (-às, -és, -ís), en convivència amb les formes en -ra; manteniment de l'ordre clàssic en la combinació del pronom de CI singular amb els pronoms de CD: lo hi ("lo hi portaren"), la hi ("la hi provaven"); alguns casos dels possessius femenins etimològics (tua, sua); l'ús de preposicions tradicionals i genuïnes: ab, cap a, devés, fins a, sense; igualment respecte als adverbis: davall, darrere, abans, ans, enans, després, enjorn, de seguida, així, arreu, menys, sols, quasi, etcètera.
L'autor del present Diccionari justifica l'interès pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diversos motius:
a) Perquè existeixen pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, d'aquests segles.
b) Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic popular actual, el qual en la seua major part es forma o es consolida en aquest període.
c) Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interès lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.
Segurament la motivació del Diccionari s'encabeix en el context de l'interès desvelat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. Ara bé, com confessa el mateix autor, amb la seua obra mira d'omplir una llacuna de la nostra lexicografia, en què els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, talment com havien reconegut diversos lexicògrafs com ara Joan Coromines i Emili Casanova. I la veritat és que ho aconsegueix força, perquè amb l'estudi de la documentació literària dels segles XVIII i XIX Martí Mestre ens confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre són tan desencertats com sovint suposaven el DCVB, el DECat i especialistes com Colon/Soberanas. I així, el present diccionari documenta l'existència històrica de veus com ara tiramànegues, corfoll, parot, mancurro i la locució fer el mondiu. A més d'això, caldrà afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que avancen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.
Voldríem, així mateix, destacar les nombroses afinitats lèxiques que es detecten en el diccionari amb l'aragonès i amb altres parlars hispànics orientals com ara el murcià, l'andalús oriental, parlar de Conca, Albacete, Navarra, la Rioja, amb exemples com ara: patxo, pilma, pito, ras, tana, mangarro, manyo (o manyet), etcètera.
Finalment, cal esmentar les entrades del diccionari que fan referència als mecanismes i procediments de creació lèxica. Es tracta dels mecanismes, de caràcter semàntic i formal, propis del registre col·loquial, que tendeixen a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquen per la seua freqüència la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos d'homonimització i d'homosemització, i la derivació. A això cal afegir-hi els manlleus d'altres llengües, especialment del castellà.
En definitiva, ha estat un gran encert la publicació d'aquest Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) a càrrec del professor Joaquim Martí Mestre i en tot el seu desenvolupament: planificació, metodologia, recerca, fonts i resultats. A més, amb un doble abast: la informació és ben útil no tan sols per als especialistes, sinó també, pel seu caràcter col·loquial, per als curiosos i el públic en general.
Trenta-vuit anys més tard, torno a l'Audiència per comprovar què ha canviat a la justícia catalana. Les togues casposes i les corbates negres són iguals. De novetats, en constato tres. 1. Hi ha moltíssimes dones. 2. La retolació dels jutjats és tota en català. 3. Com a les pel·lícules americanes, ara hi ha judicis amb jurat.
Decideixo treure'm l'espina de quan tenia deu anys i vaig a un judici amb jurat. Arribo davant la "Sala de vistes nº 1 del jurat". Davant la porta, veig una jutge, una fiscal i un advocat. Dos mossos d'esquadra porten un home emmanillat. A la fi, un bidell anuncia: "Audiència pública!".
És una sala gran, de sostre alt rematat amb guix i motllures i, al fons, una pintura al fresc amb una escena de l'Imperi Romà: uns senadors amb túniques blanques i un pedestal amb l'SPQR. Sota el fresc, hi ha la jutge. A la dreta, els bancs del jurat: 9 membres més 2 suplents. A l'esquerra, el banc de l'acusat i, al seu costat, un intèrpret (perquè l'acusat és britànic). Rere l'acusat, seuen l'advocat defensor i la fiscal.
Comença la vista. En castellà, of course. Criden en primer testimoni, que queda dret davant del micròfon. La jutge li fa algunes preguntes de rigor i es passa a l'interrogatori. Primer, la fiscal, que diu: "Con la venia de su ilustrísima señora". Després, el defensor, que comença amb la mateixa frase. Sembla que hagi entrat en el túnel del temps: tot igual que el 1970!
El judici va del presumpte assassinat d'un danès en un càmping de Gavà, el juny del 2002. Sis anys ha trigat la justícia. Es nota que en aquest país només hi ha diners per a Hisenda i Trànsit: quan es tracta de recaptar, els sistemes informàtics són de darrera generació, i les diligències, rapidíssimes. L'acusat és un anglès. Assisteix al judici en silenci: és de mitjana edat, porta ulleres, pantalons de cuiro, camisa marró i corbata blanca.
Als primers testimonis, la jutge els atabala amb la seva vèrbola legalista i barroca, i no entenen què els demana. A mesura que van passant testimonis, simplifica i l'entenen. Per què no parla clar des del començament? Clar i castellà. Perquè la vista segueix i comprovo que té lloc íntegrament en la llengua de Cervantes.
Es van succeint els testimonis, tots bastant ensopits, que donen tombs entorn a una hipotètica relació homosexual entre l'acusat i la víctima, i al fet que l'acusat vivia de gorra: la víctima li pagava les cerveses. També es fa esment d'un personatge enigmàtic: un tercer home, un espanyol amb la cama embenada. Jo començo a avorrir-me, però els nou membres dels jurat prenen nota de tot, atentíssims, com nou Perry Masons.
Només al testimoni número 10 s'anima la cosa. És un anglès, conegut de l'acusat. La fiscal fa les preguntes en castellà, i un intèrpret les tradueix. Arriba el morbo. Pregunta: "¿Recuerda si el acusado le dijo que le había matado estrangulándole?". Resposta de l'anglès: "Sí". Nova pregunta: "Recuerda si le dijo que después de estrangularlo lo había dejado en una tienda de campaña?". Resposta: "No". No puc evitar un pensament: si el pare m'hagués dut a un judici com aquest, potser ara seria advocat, i no gratapapers.
Després d'aquesta descàrrega d'adrenalina, el judici s'atura i passa a una altra sala. Motiu? Cal aportar testimonis des de Dinamarca i la Gran Bretanya, per videoconferència. L'acusat, els magistrats, els jurats, els funcionaris i els xafarders com jo recorrem passadissos i entrem en una habitació amb una tele. Es fan més interrogatoris, amb l'ajut d'una intèrpret de danès.
Després, torno a la sala de vistes i el judici continua. Faig investigacions: l'endemà han de declarar els forenses i n'hi ha encara per a uns dies. En sortir de la sala, miro de recapitular. Què ha canviat a la justícia catalana des del 1970 ençà? Que avui sembla habitual que hi hagi judicis trilingües castellà-anglès-danès. Què roman inamovible des del 1970? Que el que no hi ha (per descomptat!) són judicis en català.
================================================================================