InfoMigjorn, revista virtual sobre
llengua catalana
_________________________________________
.........................[8.000
membres].........................
Resum número 3
1) Joan Solà - Corominiada (1)
2) Joan Tudela - La nostra fragmentació
3) Eugeni S. Reig - Una persona cau, no es
cau. Les coses cauen, no es cauen
4) Francesc Esteve - Grisolía contra l'Estatut i la Llei d'ús
5) Vicent Brotons - Trilingüisme: anem amb
compte
==================================================================
1) Joan Solà - Corominiada
(1)
Publicat en el suplement de cultura del diari
AVUI
Corominiada (1)
El dia 2.I.1997 moria a Pineda de Mar Joan
Coromines, el lingüista més important que ha tingut la llengua catalana i un
dels primers d'Europa. Des d'aleshores, i ja des d'una mica abans, se li han
dedicat nombrosos estudis i homenatges, i la Fundació Pere
Coromines continua publicant el seu inacabable epistolari, que de moment ja
consta de tretze volums (d'uns vint-i-cinc de previstos). Els enumero tot seguit
les més importants d'aquestes obres.
Joan Coromines. Premio Nacional de las Letras Españolas 1989
(Anthropos 1990), Joan Coromines, 90 anys (Josep Ferrer i
Joan Pujadas, Curial 1995), Àlbum Joan
Coromines (Ferrer i Pujadas, Curial 1997), Stromboli. Joan Coromines, 90 anys
(vídeo, Televisió de Catalunya 1995), Paraules i fets. Memòria i vigència de Joan
Coromines (vídeo, Massa d'Or 2007). L'obra de Joan Coromines. Cicle d'estudi i
homenatge (Joan Solà, Fundació Caixa de Sabadell 1999), Homenatge de l'IEC a Joan Coromines, en el
centenari de la seva naixença (Antoni M. Badia, IEC 2006), Studia in honorem Joan Coromines, centesimi
anni post eum natum gratia, a sodalibus et discipulis oblata (Emili
Casanova, Xavier Terrado, Pagès 2007), Joan Coromines i la filologia romànica
(Teresa Cabré, Marta Prat, Joan Torruella, UAB 2008), Joan Coromines, vida y obra (A. M.
Badia, J. Solà, Gredos 2008). Joan Coromines, Breve diccionario etimológico de la lengua
castellana (3a ed., revisada, Gredos 2008, pròleg de José Antonio Pascual).
Sergi Sol i Bros, Joan Coromines, una
vida de llegenda (Edicions 62, 2005). Les dues peces més recents de
l'epistolari (a cura de Ferrer i Pujadas) són: Epistolario Joan Coromines & Ramón
Menéndez Pidal (Fundació Pere Coromines 2006), Epistolari Joan Coromines & Lluís
Nicolau d'Olwer (Fundació Pere Coromines 2008). Entre els col.loquis que li
han dedicat atenció preferent hi ha els de la Societat d'Onomàstica (2001 i 2003).
I entre els monogràfics de revistes científiques hi ha el del Zeitschrift für Katalanistik (Tubinga),
núm. 20 (2007).
Si hagués de seleccionar un parell
d'estudis de l'obra corominiana, recomanaria el de Joseph Gulsoy (als llibres de
la UAB i de
Gredos) i del de Pascual (al Breve
del 2008). El primer aclareix, de manera tant pedagògica com estrictament
tècnica, la preparació científica del nostre autor, amb exemples concrets que
fan veure l'estat de la ciència lingüística i etimològica de mitjan segle XX. El
segon fa veure la complexitat de l'estudi de l'etimologia i l'enorme interès que
tenim les persones per saber l'origen de les paraules que usem diàriament. El
conjunt d'obres esmentades ens permet d'afirmar que avui tenim un coneixement
suficient de la vida, de l'obra i del tarannà d'un dels lingüistes més
importants de l'Europa de tots els temps. La darrera obra de Gredos (Joan Coromines, vida y obra) pretén ser
durant molts anys una obra de referència d'aquest lingüista per a tota persona
de cultura que no es vulgui limitar a lloar un món que el sobrepassa.
Joan Solà
NOTA.- El text d'aquest article és l'original que
Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat d'enviar també a
la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita diferència entre
aquest text i el publicat en el diari.
====================================================================
2) Joan Tudela - La
nostra fragmentació
Publicat en el diari AVUI dilluns 30 de juny
del 2008
La nostra fragmentació
Joan Tudela
No
hem d'estar sempre a la defensiva, des del catalanisme lingüístic; no hem de
deixar que els del Manifiesto ens
marquin l'agenda, mentre dels
nostres problemes de debò ni en parlem.
La fragmentació
administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema. Andorra, Catalunya, les Illes, el País
Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja d'Aragó, l'Alguer i el Carxe: vuit
situacions ben diferents, legalment, des de l'òptica sociolingüística i pel que
fa a la consciència de la unitat de la llengua.
Vet aquí el que
hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació,
vertebració. Tenim la sort que Internet, el gran espai virtual de la nostra
època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa
no l'afecta. La instauració, a més, del domini .cat ha representat un
reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que
s'hi expressen en català –webs,
diaris digitals, etcètera– formen
el país català a la xarxa.
El mal, però,
és que hauríem d'haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai complet de comunicació
compartit i no ho hem fet. Els llibres, el teatre, la cançó en català haurien de
tenir com a espai propi tot el nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de
tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a
tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les
llengües minoritzades com la nostra és o substitució o normalització, en
paraules d'Aracil. Hi podríem afegir que en el nostre cas el dilema és també o
fragmentació o vertebració.
===================================================================
3) Eugeni S. Reig - Una persona cau, no es cau. Les coses cauen,
no es cauen.
Publicat en el setmanari EL PUNT (Edició del País
Valencià)
Una persona cau, no es cau. Les coses cauen, no es cauen.
He observat que en Canal 9, si
una persona rellisca o ensopega, no cau sinó que es cau, si un edifici es molt vell i
està molt deteriorat, mai cau, sempre
es cau i si la borsa va malament, no
cau, es cau. En la nostra televisió
autonòmica, el verb caure s'usa, de
manera sistemàtica, com a pronominal, cosa que és una autèntica aberració. I
eixa barbaritat podem sentir-la tant en telenovel·les com L'Alqueria Blanca, en
programes d'humor com Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats com, fins i tot, en
els informatius. En Canal 9, les persones o les coses, sempre “es cauen”, mai
“cauen”.
En la nostra llengua, verb caure no és pronominal i no ho ha sigut
mai des de l'any 1400, data en què el tenim documentat per primera
vegada.
Jo, fins ara, aquest ús incorrecte del verb caure, l'atribuïa a una qüestió
d'ignorància. Pensava: “saben tan poc valencià, pobrets, que s'enganyen
contínuament”. Però comence a sospitar que tanta ignorància no és possible. No
pot ser que durant tant de temps s'usen de manera incorrecta unes determinades
formes verbals i que ningú els haja fet veure l'error. Em tem que el fet d'usar
sistemàticament el verb caure com a
pronominal, com ho fa el castellà, obeïx a una decisió premeditada d'anar
acostant la nostra llengua a la castellana d'una manera subtil i subreptícia,
dissimuladament i amb obrepció, “de manera que se consiga el efecto sin que se
note el cuidado”. ¡Ull al qüè, que és cristí!
===================================================================
4) Francesc Esteve - Grisolía contra l'Estatut i la Llei
d'ús
Publicat el número 498 d'EL PUNT (Edició del país Valencià)
diumenge 20 de juliol del 2008
Grisolía contra l'Estatut i la Llei d'ús
Francesc Esteve
Tècnic lingüístic
Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge,
Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el
més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el "Manifiesto por la lengua
común", una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar
l'oficialitat i l'ús públic de les llengües diferents del castellà.
Grisolía és responsable d'una institució de la Generalitat
Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les
lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l'única manera
conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. No pot proposar la
restricció dels nostres drets en l'Estatut valencià i la Llei d'ús i ensenyament
i mantenir-se alhora en el paper d'àrbitre neutral d'una institució de la
Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o respecta
escrupolosament l'article 2.3 de la Llei del Consell que presideix i que
prescriu que el CVC ha de "garantir l'objectivitat i la independència que li són
pròpies". Pitjor encara: segons l'article 3 i 4 d'aquesta llei, Grisolía hauria
de "vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals
valencians"i d'actuar d'acord amb els "principis inspiradors de l'activitat del
Consell Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la
Constitució i l'Estatut d'Autonomia" i [...] d) El respecte al pluralisme
cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana".
Passant-se aquests preceptes per l'arc de triomf, Grisolía es
permet promoure una restricció d'una llei (d'altra banda, tan moderada) com la
d'ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra llengua
pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l'ensenyament ni en la retolació ni
en l'ús de les administracions: "las lenguas no tienen el derecho de conseguir
coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación,
información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y
mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización
lingüística»".
Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un "atropello"
la tímida normalització lingüística disposada en l'article 6.2 de l'Estatut
d'autonomia: "La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dues
llengües". No sols això, sinó que també es permet decretar que ja s'han
aconseguit tots els objectius de normalitat lingüística i, per tant, caldria
abolir l'article 6.5 de l'Estatut ("S'atorgarà especial protecció i respecte a
la recuperació del valencià") i tota la Llei d'ús. Ell pontifica: "Ciertamente,
el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas
modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de
especial respeto y protección»" però ja "[se ha] cumplido sobradamente hoy tal
objetivo".
Finalment, també eliminaria l'article 6.7 de l'Estatut i quasi
tota la Llei d'ús: "Es delimitaran per llei els territoris en els quals
predomine l'ús d'una llengua o de l'altra". L'argumentació és que, mentre que el
castellà pot imposar-se arreu, res "no justifica decretar la lengua autonómica
como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la
Administración pública". Demana, doncs, que el català, el basc i el gallec no
puguen utilitzar-se oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan
sols els noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes
llengües sense la corresponent traducció castellana: "La rotulación de los
edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas,
la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas
calificadas de bilingües) [...] nunca podrán expresarse únicamente en la lengua
autonómica".
Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens
atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix "manifiesto" altres
càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia,
director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno,
director del Centre d'Investigació "Príncipe Felipe" i Carlos Simón, responsable
de les línies cel·lulars del mateix centre.
Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen
cauteles com les de la "Carta del Rey [Felip V] a los corregidores", de 1717, en
aplicació del Decret de Nova Planta: "Pondrá el corregidor el mayor cuidado en
introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y
disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja no
tenen cap problema que se'ls note el "cuidado".
===================================================================
5) Vicent Brotons - Trilingüisme: anem amb compte
Publicat en el diari Levante-EMT dissabte 30 d'agost del 2008
Trilingüisme: anem amb
compte
Vicent
Brotons
Les vacances no han estat un obstacle perquè la
Conselleria d´Educació haja tret la resolució per la qual s´establixen els
requisits bàsics, criteris i procediments per aplicar en els centres educatius
un programa d´educació plurilingüe que permitisca fomentar una primera
aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l´educació infantil (DOGV
de 21 d´agost de 2008). Començarem per saludar la iniciativa legal d´aquesta
resolució de programa d´educació plurilingüe a l´educació infantil (PEPEI, d´ara
en avant).
Tot i això, des de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de
la Universitat d´Alacant (UEM-UA), que com es veu tampoc no fem vacances quan es
tracta d´opinar ponderadament sobre una iniciativa educativolingüística
d´aquesta importància, hem d´aportar algunes consideracions pedagògiques,
sociolingüístiques i psicolingüístiques que posen en qüestió la bondat d´alguns
aspectes de la iniciativa legal que prendrà cos al llarg del curs
2008-09.
A més de les crítiques que els partits de la oposició i els
sindicats democràtics de l´ensenyament han explicat -una norma que fa que tot el
pes del programa caiga sobre el voluntarisme de mestres i escoles, absència de
finançament, dubtes seriosos sobre la formació del professorat, no
generalització a tot el segon cicle de primària, un cert aire d´ocurrència poc
meditada del Govern, etc.-, en què coincidim, cal explicar algunes altres
més.
1.ª No s´entén com un programa com el PEPEI no haja vingut precedit
per una experimentació prèvia (25 o 30 col·legis) o no s´haja definit
inicialment com programa experimental, amb tot el que comporta de seguiment,
control, avaluacions externes (des de l´àmbit universitari, per exemple),
comparacions de resultat amb altres grups, etc. Educativament ens juguem molt
per a llançar un programa que genèricament és bo, però que caldria perfilar en
molts aspectes.
2.ª El mateix podem dir pel que fa a un programa de
formació seriós pels mestres que hi vagen a participar-hi. L'èxit real del PEPEI
rau en mestres que sàpien molt d´anglés, molta didàctic de l´anglés en
situacions d´ensenyament precoç i un alt nivell de compromís. Tot, per cert,
hauria d´estar perfectament finançat i compensat salarialment. Un programa fet
des de l´esforç de la professionalitat i no des de l'aventurisme del
voluntarisme, vaja.
3.ª Puc entendre perfectament, encara que caldria
discutir afinadament, la distribució horària per a l´alumnat d´infantil 4 i 5
anys pel que als programes bilingües actualment vigents: Programa d´Immersió (23
hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Ensenyament en Valencià
(entre 19 i 23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa
d´Incorporació Progressiva (15 hores en castellà, 8,5 en valencià i 1,5 en
anglés). Em costa entendre, però, que no es diga res de quins són els mínims per
acceptar la implantació d´un PEPEI als col·legis dels municipis de predomini
lingüístic castellà. Si realment parlem d´un programa trilingüe, hauria de
contemplar com a mínim una estructura horària semblant a la del Programa
d´Incorporació Progressiva citat adés. No té cap sentit introduir l´anglés en
infantil si el valencià, com a llengua oficial i de necessari coneixement, no té
un tractament significatiu. És més, als col·legis de predomini lingüístic
castellà no se´ls hauria d´autoritzar cap PEPEI si valencià i castellà no
tingueren un tractament horari igualitari -o superior per al valencià- ja que
estaríem davant d´un fals trilingüisme que relega a una situació de perpètua
desigualtat competencial a l´altra llengua oficial, el valencià.
4.ª
Aquest programa hauria d´haver contemplat la possibilitat de ser desenvolupat
des d´altres llengües europees. La indiscutible prevalença de l´anglés té ben
poc a veure amb les directrius que ha establit el Consell d´Europa, que planteja
un multilingüisme divers i transversal i no una supeditació de facto a l´anglés
com a llengua internacional. Sabem que és discutible, però cal discutir-ho
asserenadament.
5.ª Els últims estudis sobre adquisició de llengües
estrangeres no avalen precisament que aquest aprenentatge siga més eficient en
edats primerenques (entre 3 i 8 anys). Més aïnes apunten cap a un ajornament de
l´aprenentatge als últims cursos de primària i a secundària. Això sí, amb un
increment de les hores d´ús vehicular de la llengua estrangera en els nivells
esmentats. És a dir, introduir inicialment la llengua minoritzada amb una forta
presència quantitativa -en el nostre cas el valencià-, incrementar
progressivament, segons el programa bilingüe, la presència de la llengua forta
-el castellà- i plantejar de manera intensiva i extensiva l´ensenyament de (i
en) la llengua estrangera a partir de 5é de primària, començant amb un mínim de
cinc hores setmanals fins arribar a unes deu, aproximadament. Cal, per tant,
prendre en consideració tot el que aportem les noves investigacions si aspirem,
de veres, a un sistema educatiu plurilingüe realment eficient pel que fa als
resultats competencials.
Comptat i debatut, a més de les raonables i
raonades crítiques de partits opositors i sindicats de l´ensenyant sobre
finançament i excés de voluntarisme, el PEPEI ha de prendre en consideració les
sis qüestions que plantegem des de la UEM-UA. El nostre sistema educatiu no està
per a experiments ni frivolitats. El 30% d´escoles que funcionen des de fa molts
cursos amb programes bilingües tenen molt a dir i a aportar en aquest procés cap
el plurilingüisme educatiu. Els ensenyants del centres amb PIL i PEV (i de PIP,
quan funciona) són el principal aval del futur trilingüe, o quadrilingüe, de
l´educació. Treballem, posem recursos, debatem amb arguments resultat de les
investigacions més serioses: és l´espai d´encontre de la comunitat educativa per
aconseguir un plurilingüisme educatiu de qualitat. No s´hi pot construir sobre
el buit de la improvisació i el cafè per a tots i totes si no es partix
d´ampliar i considerar com a punt de partida els programes que ja funcionen, i
molt bé, prenent com a eix vertebrador la llengua pròpia i minoritzada: el
valencià.
===================================================================
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als
vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.
====================================================================