" Hoquei "

Em pregunta un lector com ha de grafiar, en un escrit en català, un cognom com ara López. O certs topònims. I com els ha de pronunciar. Pregunta més fàcil de formular que de respondre.

Comencem per la grafia. Pel que fa als topònims podríem dir, com a resum, que això rai: cal atenir-se a la tradició, recollida prou bé als diccionaris i les enciclopèdies. Per exemple, el nom de la ciutat de Chicago s'escriu amb ch magrat que es pronuncia com la x del català oriental: no ha tingut eco, crec que amb raó, la provatura d'escriure'l amb x. Pel que fa als noms i els cognoms, avui comença a quedar clar que aquestes paraules són simplement noms «propis», «propietat» de qui els té, i per tant no els podem tocar. Ja és molt: durant el franquisme tot això era confús, confusionari. Ara bé: resulta que trobem aquestes paraules escrites de manera variable: Pedro, Pere; Corominas, Coromines; Colón, Colon. La guia més segura és atenir-se a la voluntat del propietari, si ens consta. En principi, els cognoms no tenen variació, però en la nostra cultura això és poc segur, perquè arrosseguem una tradició de disbarats polítics i lingüístics. L'ideal fóra que cada «propietari», si és escriptor, fos coherent: sempre així, sempre aixà o bé diferentment segons la llengua en què escriu. Així, la col.lega d'aquest suplement Patrícia Gabancho accentua el seu nom de pila: ergo, ella vol catalanitzar-lo (almenys quan escriu en català). Si aquesta coherència no consta, aleshores no hi ha solució i el millor remei és atenir-se a la llengua del propietari, si la sabem. Una altra cosa: ara ja és possible de normalitzar els noms i els cognoms, i això és el que hauríem de fer per evitar més confusions.

Per a la pronunciació, l'ideal fóra saber la voluntat del propietari i/o la seva llengua d'origen. Avui als territoris catalanoparlants això és simplement una urgència i no m'estranyaria que demà passat hi hagués alguna proposta més o menys oficial per a una multitud de noms i cognoms (i topònims) que fins ara ens eren desconeguts. És el cas, per exemple, de Rijkaard. Pel que fa a Sánchez/Sànchez, Lòpez/López, etc., grafia i pronunciació, la guia és la voluntat del propietari o bé l'origen.

Els noms comuns tampoc no estan estabilitzats del tot, però ara la «culpa» ja no és de ningú: és només cosa de l'evolució de la llengua. ¿Com s'han de pronunciar paraules amb h com ara haima, haiku, handbol, handicap, hegelià, hàmster, halar 'menjar', hawaià, hoquei? Tant pel que fa a l'accent (si hoquei és pla o agut, etc.) com pel que fa a la h (aspirada o muda), no hi ha resposta unívoca: crec que no passa res si durant uns anys els uns pronuncien aquestes paraules d'una manera i els altres d'una altra, i el temps dirà. El mateix diccionari oficial mostra aquest estat de llengua diguem «vacil.lant» o inacabat. Així, a les definicions de hanseàtic, halític, haploïdia, hawaià hi ha grafies com «la hansa», «l'halita», «d'haploide», «al hawaià», amb h aspirada o muda.

Joan Solà