InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 270 (divendres 25/12/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - desduir-se
 
2) Eugeni S. Reig - desentabuixar-se
 
3) Antoni Llull Martí - El suro i el corcho
 
4) Albert Pla Nualart - ¿Desconnexió d’Espanya o desconnexió amb Espanya?
 
5) Albert Pla Nualart - ¿Segur que no es poden immolar, els jihadistes?
 
6) Rudolf Ortega - La correcció de textos, ofici de modernitat
 
7) Rudolf Ortega - Fer la buti
 
8) Salvador Pardo - El DNV (XXXII)
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

desduir-se

Distraure el pensament de les preocupacions o maldecaps que ens atabalen o de l’afer que ens absorbix l’atenció.

Ja fa cinc hores que esteu estudiant; eixiu a pegar una volta i desduïu-vos.

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor trobem els fragments següents:

–L’home, so David, necessita saber quina part li pertoca en justícia en la producció; i també necessita temps lliure, adquirir cultura, desduir-se; i un mínim de comoditats: una casa decent, una roba adequada i una alimentació correcta. I sobretot, que no podem demanar al jovent que visquen encara com a esclaus, soterrats en un racó del món.

 

Vaig eixir de la casa i vaig mirar cap a Mascabrer. Per la dreta de la casa vaig veure Tilda i la filla que duien una gaveta de roba. Aní a poc a poc a saludar-les. M’avorria; volia desduir-me. Havia mogut el ventet de la mar, però el sol ens torrava implacablement.

En la narració Sastre, músic, llaurador... i sempre sastre de Josep Pascual Tirado podem llegir els fragments següents:

La sogra, ja farta i asseciada de repuntar bombatxos i gipons, i curtejant-li la vista, el va imbuir, com díem abans, a fer-li gastar tot el cabalet en una poca terra, a fi de desduir-se de tant en tant, i fer les seues hortalissietes i llegums, perquè això de la plaça se posava brut i car, i bo seria tindre de casa més que fora una ajudeta... Raons no li’n faltaven.

 

Això sí, tots els dies de vespradeta eixia la sastreria en pes, armada de cistella i saquet cap a la marjal a fer replega de l’«ajudeta», a regar los planters, o bé a desduir-se, que és lo que les dones reclamaven.

En la Laudatio pronunciada pel doctor Jordi Colomina i Castanyer en el solemne acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant del senyor Enric Valor i Vives el 5 de novembre de 1999 podem llegir:

El Vocabulari Fonamental (1988) escrit amb la col·laboració del seu fill, Enric Valor i Hernàndez, és “especialment dedicat als jóvens valencians” i té el mèrit d’introduir mots i locucions vius en les nostres comarques i que no es trobaven en els diccionaris generals, com ara desduir-se, dessonillar-se, donyet, joguet, reballar o tendur. També considerem un encert d’aquest vocabulari –i de la seua obra narrativa– l’adopció de grafies divergents de les fabrianes, però ben coherents amb la nostra fonètica històrica, en mots com ara bàlsem, Bàrbera, estòmec, màsquera, nàufreg i pèleg.

En la novel·la Els Horts de Martí Domínguez Barberà trobem un exemple del verb desduir com a no pronominal, cosa francament inusual:

Emprengueren en l’autet de l’advocat el retorn a Xàtiva. Joan Feliu callava... S’enfosquia el seu rostre. L’amic gastava bromes per tal d’escampar núvols. Però el mutisme del company era cada volta més ferm i tancat. No l’escoltava. Ni tan sols el sentia, abstret en cavil·lacions que Prats hauria volgut endevinar per tal de desduir-lo millor. Quan Xàtiva aparegué a la vista, tota blanca i recolzada a la muntanya que coronava el castell, Joan Feliu obrí la boca, preguntant per Begonya.

El verb desduir-se el trobem també en l’obra literària de l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez i en la del músic i escriptor Eduard López-Chavarri i Marco, nascut a la ciutat de València. També apareix en l’obra Ensisam de totes herbes, atribuïda a Joaquim Martí i Gadea, natural de Balones (el Comtat).

En l’entrada desduir del DCVB trobem que, en la segona accepció, diu: «refl. Distreure’s, divertir-se, prendre expansió del cos o de l’esperit (Tortosa, Maestr., Cast.); cast. expansionarse, distraerse. Cuant ella tenia faena, yo me'n ixia a desduir-me per el poble i les afores, Navarro PP 130.»

Joan Coromines en el seu DECat (III, 220a53-220b7) diu: «[...] s’ha mantingut viu a Tort. i enllà de l’Ebre en la variant desduir-se (també a les costes de Llevant i de Ponent, segons BDC xiv, 22; xviii, 126), per a 'esbargir-se, distreure’s', “escampar la boira”: “los que com Codina, aneu a desduir-vos per aquells hermosos jardins, atureu-vos un moment a contemplar...” (Vergés Paulí, Espurnes v, 80), “distreure’s al camp”, Mlla. Maestr., Tort. (GaGirona), i més enllà en valencià: “es diu sortir a desduir-se, quan un ha treballat tancat dins casa, el taller, la botiga” (FPastor-GMarch, Dicc. de Rims, 40, i veg. l’ex. de MGadea, Ensisam, desdoir-se); de exductu: oc. ant. esduch, -dui, “fruite” (PDPF), esdui m. 'termini, temps per fer una cosa', VidesR (gloss.); desduit (A. d’Erill 'diversió', com en fr. ant.); desduïda

Jordi Colomina en el seu llibre El valencià de la Marina Baixa diu: «desduir-se 'esplaiar-se, desentabuixar-se, distrure’s' (Alt. Brm.). “Si aquell puesto no fóra tan passejat per els veïns del poble, per als que lo regalat del punt és causa de obligat lloc a on desduir-se tots els dies...” (Martz 27a: 108). En EEscalante: “com demà és festa, yo dic: 'pea que·s desduïxca el chic, anem-se’n allà'”, “mentres, desduïx-te, parla un ratet én ton marit, hasta que posem la taula”, “¿Y es posa a plorar? ¡May que tonta! Desduïxca’s; acompañe’m al mercat” (OC, I, 507; II, 171, 361). També usat per MGadea: “anem-se’n - - - a passejar, a vore si així mos pega l’aire i es desduïm un poc” (Caps, 75).

Segons el DCVB desduïda i desduir només serien propis de Tortosa, Maestrat i CastPn. Em sembla que deuen ser generals en valencià, car de la zona central són exs. d’Escalante i també ho deu ser Navarro i Reig: “yo me’n ixia a desduir-me per el poble y les afores” (Pau poblets, 130). Segons el mateix DCVB, desduyt 'diversió' ja apareix en uns versos d’Arnau d’Erill (s. xiv). També desduy 'plaer, satisfacció' en uns versos de Joan Basset (PBohigas, Lírica trob del s. xv, xvi, 50). Cf. occità antic desduire(‘s) 'déduire; amuser, réjouir; s’amuser, se réjouir' (PDPF); fr. déduire “au moyen âge signifiait 'mener, conduir' - - - e surtout 'divertir' ” (Bloch-Wartburg).»

En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l’entrada desdoirse, duirse, diu: «Distraerse, hacer ejercicio, pasearse

Al veure que Enric Valor empra el verb desduir-se en la seua prosa literària vaig pensar que, molt probablement, l’escriptor de Castella el coneixia del valencià que havia aprés en el seu poble natal. Li vaig preguntar a Ramon Bellot Castelló, natural de Castella, si coneixia el verb desduir-se amb el significat definit, i em va confirmar que sí, que el coneixia del valencià que va dependre de menut a Castalla. Em va dir que per als sues pares i altres persones de la seua família era d’ús habitual en els anys de la seua infància, quan vivia al poble.

La professora Marina Zaragozà em va dir que el verb en qüestió li l’ha sentit dir a sa mare, natural de Silla, com ella mateixa.

Anna Gascó Bailach, de Montcada, en un missatge privat que em va enviar el 10 de març del 2008 em diu: «A ma casa jo sí que he sentit desduir-se. Jo crec, si no m’enganye que ho he sentit sempre amb o, és a dir: 'desdoir-se'. Ara, també he de dir-te que fa molt de temps que no ho sent. A la meua sogra –d’Alfara del Patriarca– també li ho he sentit dir. He preguntat a Torrent i sí que es coneix.» Precisament la forma desdoir-se, que diu Anna Gascó que ha sentit a la seua família de Montcada, és la que usa Eduard López-Chavarri i Marco. Joaquim Martí i Gadea, el capellà de Balones, arreplega en el seu diccionari les dues formes, amb o i amb u. En els seus escrits, unes voltes ho escriu amb o i unes altres amb u.

Jo conec el verb desduir-se del valencià d’Alcoi, el que vaig heretar de la meua família. Per a mi és una paraula totalment normal.

He trobat també viu l’ús del verb desduir-se a Albalat de la Ribera, Benilloba i Benissa.

Considere que, a la vista de tota la informació aportada fins ací, podem afirmar amb total seguretat que el verb desduir-se és (o ha sigut) d’ús general en valencià. Almenys en el valencià que es parla al nord de la línia Biar-Busot ja que, malauradament, no he trobat cap informació que confirme que també s’usa (o s’ha usat) en les comarques més meridionals. Considere que hauríem de fer un esforç per tal de potenciar l’ús d’aquest verb tan nostre, tant en la llengua escrita com en la llengua parlada i, d’eixa manera, evitar que altres verbs sinònims, però completament estranys a la nostra manera de parlar, el desplacen, l’arraconen i el  condemnen a morir d’inanició.

 

En valencià també es diu: desemboirar-se, desentabuixar-se, escampar la boira, esplaiar-se
La llengua estàndard sol emprar: esbargir-se, escampar la boira, esplaiar-se
En castellà es diu: despejarse, distraerse, esparcirse
 
NOTA 1:
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 102 i 138)
- Pascual Tirado, Josep; Sastre, músic, llaurador... i sempre sastre dins del llibre De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana (Edicions Alfons el Magnànim, València, 1996, pàgs. 206, 207 i 211)
- Domínguez Barberà, Martí; Els horts (Editorial L’Estel, València, 1972, pàg. 193)
- Colomina i Castanyer, Jordi; El Valencià de la Marina Baixa (Generalitat Valenciana, València, 1991, pàg. 167)
 
NOTA 2: Done les gràcies per la informació facilitada sobre l’ús del verb desduir-se a:
- Ramon Bellot Castelló, nascut a Castalla el 17 d’octubre del 1921 i que durant molts anys ha sigut el meu metge de capsalera. El dilluns 3 de març del 2008, en una conversa personal, em va informar que coneixia el verb desduir-se del seu parlar de Castalla.
- Marina Zaragozà Pérez, que el divendres 2 de febrer del 2001, dia en el qual va presentar a Silla la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció, em va dir que, precisament aquell mateix dia li havia sentit a sa mare usar el verb desduir-se.
- Anna Gascó Bailach, natural de Montcada i que treballa a Torrent, que em va donar notícia de l’ús del verb desduir-se en diverses poblacions de l’Horta de València.
- Agustí Galbis Córdova, que em va informar que el verb desduir-se es diu a Albalat de la Ribera i em va facilitar el fragment següent d’Ensisam de totes herbes, llibre atribuït a Joaquim Martí i Gadea:
Supost pues, qu´al camp es va a desdoirse com solem dir nosatros, a tirar una cana al aire com diuen els lletrats, a menjar y beure y devertirse sense fer un brot de faena com sol dir la chent chove [...]
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015) 

desentabuixar-se

Distraure el pensament de les preocupacions o maldecaps que ens atabalen o de l’afer que ens absorbix l’atenció.

Estic que no puc més de tants numerets. Me’n vaig a pegar una volteta per la vora de la mar, a vore si em desentabuixe.

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:

Llavors se’ls van acostar un parell de jugadors de dòmino que acabaven de perdre la partida i volien desentabuixar-se. Eren Picó, el de la tenda de robes del carrer del Mig, germanòfil, i el so Pep el de la botiga basar, neutral. Això va tallar sobtadament aquella conversa interessant i de tons objectivament pessimistes de Monfort i Monlió. Amb Picó pel mig, ara calia deixar de banda l’anàlisi de la Guerra Europea; al contrari, podia fer-se malbé la placidesa de la passejada.

Joan Coromines en el seu DECat (VIII, 183b30) diu: «MGadea usa entabuixar 'marejar' (T. del Xè i, 400) i desentabuixar: “tirar mà d’un llibret com este, per a acabar-mos de descarregar y desentabuyxar el cap” (i, p. iv

Entabuixar és molt més corrent en valencià que desentabuixar. Entabuixar significa 'marejar', 'atalbar', 'atabalar', 'carregar el cap de problemes, preocupacions i maldecaps'. Desentabuixar té, com és lògic, el significat oposat.

 

En valencià també es diu: desduir-se, desemboirar-se, escampar la boira, esplaiar-se
La llengua estàndard sol emprar: esbargir-se, escampar la boira, esplaiar-se
En castellà es diu: despejarse, distraerse, esparcirse
 
NOTA: Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 67)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 183)
 
El suro i el corcho
 
Antoni Llull Martí

Deia la setmana passada que el mot suro, i els seus germans, l’italià súghero, el sard súaru, l’occità suve i els portuguesos sobro, sobreiro, sóvero i alguns altres, provenen d’un mot llatí, suber, que prové al seu torn d’una llengua molt més antiga que la dels romans, de la que pràcticament no se’n sap res. De suro, la casta de llenya que per la seva lleugeresa i resistència a la humitat és la que més flota, ha sortit el verb català surar, cosa que no tinc notícia que hagi ocorregut en cap altra llengua.
 
En castellà, el nom equivalent a suro és corcho i el de l’alzina surera, alcornoque, mots que tenen un origen molt distint. El de l’escorça, sembla que ve del llatí cortex (del que també en són derivats corteza i escorça), a través del mossàrab corch o corcho, segons Coromines, i el de l’arbre d’un dialecte mossàrab que hauria transformat el llatí quercus ‘alzina’, en un mot semblant a quernoccus. Una cosa prou notable és que, aparentment, l’anglès, l’alemany i altres idiomes germànics han agafat el seu nom pel suro del castellà corcho o d’una forma més antiga, alcorque, derivada de al-qurq (qurq seria la forma en què s’hauria convertit el llatí quercus). La causa de la introducció de derivats d’aquest mot castellà en els idiomes del nord d’Europa podria esser que els surers o sureres són arbres que només es fan a la Mediterrània i a Portugal, que actualment és el primer productor de suro, i que fa tres o quatre segles el suro que arribava als països germànics procedia d’Espanya. Els holandesos li digueren kurk, els anglesos cork, i els alemanys, kork, com els danesos, els suecs i els noruecs.
 
El nom francès del suro no té res a veure amb el nostre ni amb el dels castellans. Liège, que és com l’anomenen, sembla que prové del llatí levis, ‘lleuger’. I en romanès es diu pluta nom que sembla que prové d’un antic mot indogermànic. En la majoria de llengües europees, per anomenar l’arbre del que es treu el suro han emprat la solució, semblant a una de les nostres, d’ajuntar-lo al nom equivalent a ‘alzina’: chêne-liège en francès; cork-oak en anglès; Korkeiche en alemany. Això ja ve de temps molt antic, perquè en llatí ja li deien quercus suber, que n’és el nom científic actual, i que és tant com dir alzina surera.
 
4)
 
Publicat en el diari ARA divendres 13 de novembre del 2015
 
Els dos sintagmes del títol han alternat aquests mesos en els mitjans (també en versió castellana) amb una total promiscuïtat, i és normal que els lectors i els professionals de la llengua es preguntin (i em preguntin) si tots dos són correctes, si un és preferible o si un és simplement un error.

El primer que se’ns acut als lingüistes, formats i deformats com estem per l’estudi formal de la llengua, és que el sintagma amb amb és un error. Com que diem i hem de dir “la connexió amb X”, per mimetisme anem a parar a “la desconnexió amb X”, obviant que el prefix des- comporta un allunyament que pot expressar de però no amb. És habitual que afegint des- a certs verbs i noms deverbals canviï la preposició que regeixen.

Aquest punt de vista jo el subscric del tot si parlem de verbs. En una frase com “Catalunya ha de desconnectar amb Espanya”, aquest amb en lloc de de l’explica un mimetisme espuri, i és raonable considerar-lo un error. De fet, és una estructura que se sent i escriu poc, que al parlant una mica culte ja li sona malament. Li sona més bé “la desconnexió amb Espanya”. Per què?

Tot verb té un subjecte que no pot ser el complement introduït per de, i això deixa del tot clar qui desconnecta de qui. El subjecte X desconnecta del complement preposicional Y. No passa el mateix amb el nom deverbal desconnexió. “La desconnexió de X” és una estructura ambigua en què X tant pot ser el subjecte com l’objecte de la desconnexió.

Aquesta ambigüitat no existeix a “La desconnexió amb X”, en què l’ús de amb per de és, si voleu, impropi, però deixa més clar el que es vol dir. I és constatant-ho que un lingüista que tingui en compte els aspectes pragmàtics i comunicatius de la llengua pot concloure que aquest ús impropi no és ben bé un error.

Són dubtes que hauria de resoldre un diccionari que, en la línia del que fa el Ginebra-Montserrat amb els verbs, explicités exhaustivament els règims preposicionals dels noms i els adjectius. No el tenim.

 
5)
 
 
La frontera entre correcció política i censura ideològica és prima com una orella de gat i, com més força té una llengua, més fàcil és que hi hagi un organisme que, escudant-se en l’una, exerceixi subtilment l’altra. En el cas de l’espanyol hi ha la Fundéu, que, partint de l’agència Efe i assessorada per la RAE, compta amb un finançament tan establishment com el del BBVA.

La Fundéu vetlla pel bon ús del castellà en els mitjans (i sovint és molt útil i pertinent) però alguns dels seus consells són qüestionable ideologia. Arran dels atemptats de París, desaconsella l’ús d’inmolarse quan un terrorista se suïcida per matar gent. És el típic consell que té la dubtosa virtut de suscitar adhesió irreflexiva i acabar provocant mala consciència en qui no el segueix.

Fer-ne cas et crea dos problemes. El primer, estrictament funcional. Quin verb fem servir? La Fundéu diu suïcidar-se, de sentit més genèric, més gris i tou. I el segon, lingüístic. Per què no és adequat immolar-se?

Immolar-se vol dir sacrificar la vida (l’honor, la fortuna, etc.) per un ideal que és -en el sentit més propi i etimològic- religiós. Potser a algú religiós -i Fundéu no fa pensar pas en ateus- li sembla positiu. Als que tenim al cap tot el mal que han fet les religions ens crea fortes reserves.

El que no veig és que els jihadistes (o gihadistes, un dia en parlaré) no sacrifiquin la vida per un ideal religiós. Què fa, doncs, impropi l’ús d’ immolar-se? Segons la Fundéu, el fet que es matin per matar gent. ¿Des de quan això invalida l’ideal religiós? ¿Han llegit a la Bíblia la fi que va fer Samsó?

“Això no és religiós, és criminal”, pot dir la Fundéu. De debò? ¿Milers d’anys de religió, amb atrocitats i horrors de tota mena, no són religió? Per quins set sous els jihadistes no es poden immolar i Bush pot fer milers de morts a l’Iraq invocant Déu?

Disfressat de correcció política hi veig un altre propòsit: evitar que la pròpia religió es taqui de terrorisme; deixar clar qui es pot immolar i qui no. Seré ben poc correcte políticament: “O tots moros o tots cristians”.

 
6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 1 de novembre del 2015
La persecució de les faltes sempre ha rebut una consideració marginal
 

Els correctors de textos hem estat una mica pesats aquests dies. Dimarts passat, 27 d’octubre, es va celebrar el Dia del Corrector, instaurat en la data del naixement d’Erasme de Rotterdam (1467-1536), escriptor, humanista i contumaç corrector, per provar de dignificar, ni que sigui per un dia, la nostra professió. Davant l’omnipotència de la imatge, continua essent vigent la necessitat de garantir una mínima higiene gràfica, atès que també la pulcritud en el missatge escrit diu molt de nosaltres. Ja pots idear la millor de les campanyes publicitàries, que res pot atorgar més descrèdit que una estupenda falta d’ortografia en l’eslògan central.

Convé dignificar la professió perquè sembla que els correctors som enemics de la filologia. No se’ns perdona que la modernitat, amb la qual vam néixer, infantés una professió que feia baixar l’imperi de la lletra als tallers manuals i servia per democratitzar l’accés al coneixement. Amb anterioritat a la impremta els llibres es copiaven a mà, amb els errors lògics comesos pel copista, els quals es perpetuaven en còpies successives, i fins i tot una disciplina de la filologia medieval, la crítica textual i paleogràfica, rastreja entre aquests errors la manera de determinar quins manuscrits es van reproduir abans que d’altres. Però amb la impremta tot canvia, l’error humà deixa de tenir una disculpa i la persecució de la pífia prèvia al tiratge de milers de còpies passa a ser una necessitat i una obligació. M’imagino Gutenberg renegant davant d’una errata en les proves de la seva Bíblia.

Potser aquest origen tècnic, d’operari embrutit de tinta, va relegar durant molt temps la correcció a un lloc marginal en el món de les lletres, en tant que era vista com una tasca gregària del procés d’impressió, desenvolupada pels mateixos componedors. Una vella llufa que encara ara actua com una rèmora en la consideració del métier dins els àmbits filològics, que la veuen com una mena de formació professional (com aquell que diu “si fas filologia sempre et pots dedicar a corregir textos”), fins al punt que en moltes facultats del ram et pots acabar llicenciant sense saber què és el deleàtur ni haver vist unes galerades.

Aquesta visió de la correcció té testimonis ben jocosos, com aquell del diccionari d’Enciclopèdia Catalana, que a l’entrada estrall no s’està de recordar-se de nosaltres: “El corrector va fer en l’obra un gran estrall”. Amb amics així no és estrany que el desprestigi secular acabés generant una mena d’autoodi, d’acomplexament en la pròpia consideració com a professionals. Especialment a Catalunya —suposo que pel paper transcendent que projectem en la llengua—, els mateixos interessats hem maldat per ser vistos com lingüistes, assessors lingüístics o editors, i no em sorprendria trobar-me la presumptuosa fórmula coach lingüístic. Són al capdavall intents maldestres de dissimular l’estigma que pesa sobre el censor mestretites, el corruptor, el policia de la llengua, quan el que fem no és sinó corregir els errors dels altres, i per tant som això, correctors. I dies com el Dia del Corrector permeten reivindicar-ho amb un cert orgull.

Picar pedra amb la llengua, però, també aporta coneixement. Si són certes les tesis de K. Anders Ericsson, que quantifica en 10.000 les hores necessàries perquè algú arribi a ser expert en alguna cosa, per força el corrector, a base de batallar amb les paraules i rebuscar entre fonts de consulta, acaba adquirint una experiència ben rotunda. El corrector postmodern, digital i multimèdia, és també un lingüista talentós. No és casualitat que, avui dia, calgui trobar el millor debat sobre normativa i ús de la llengua, precisament, al voltant del món de la correcció —en bàndols enfrontats, això sí—, amb lingüistes notoris que són o han estat hereus de Gutenberg i Erasme.

 
7)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 8 de novembre del 2015
El castellanisme ‘peineta’ ha trobat als patis d’escola un substitut prou eficaç en català
 
És habitual trobar-nos, als mitjans de comunicació, havent de parlar d’un gest ben sonor, aquell en què el dit del mig s’alça erecte amb la resta dels dits recollits, tot mostrant el dors de la mà en forma d’improperi. Pot ser que l’hagi fet algun jugador de futbol a l’afició rival, potser ha estat un tresorer corrupte d’un partit polític assetjat per un estol de periodistes, tal vegada l’autor del gest té rampa al dit. En qualsevol cas, com en tot signe gestual, el significat resulta claríssim: aneu a pastar, que us bombin, a prendre pel sac, i d’altres que per pudor ometrem.

L’entrebanc l’hem tingut sempre en català, però, amb la descripció del gest en si, mancats com estem d’una paraula que actuï de significant per a un significat sabut i compartit per tots. Hi ha el recurs matusser de resoldre-ho a base de perífrasis descriptives, com ara dient “el jugador Tal ha alçat el dit del mig als aficionats rivals”, però és clar que aquesta estratègia acaba delmant la força del missatge, perquè de fet ningú parla a base de descripcions. Cal un terme que denoti el gest de manera inequívoca, i deixar que la competència lingüística de cadascú completi l’acte comunicatiu.

En castellà triomfa l’expressió peineta. S’ha d’admetre que gràficament és una solució fantàstica, amb aquesta rigidesa en l’apèndix a la closca, aquesta protuberància que s’erigeix amb vigorosa altivesa just en mig del cap, ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, tal com és inconcebible insultar per mitjà d’un dit que no sigui el del mig. El polze és d’aprovació, l’índex serveix per assenyalar, l’anular amb prou feines pots alçar-lo i el petit fa finolis. Per ofendre de debò només en tens un que faci el fet.

De gestos digitals que serveixen per escarnir ja n’hi ha. El més aproximat és possiblement fer la figa, que recullen tant el diccionari de l’IEC com l’Alcover-Moll, més detallat en la definició: “Acció de cloure el puny i mostrar el dit polze sortint entre l’índex i el dit d’enmig, com a senyal grossera de burla i menyspreu”. Tenim doncs un significat coincident amb el nostre dit ufanós, tot i que aquí ens falla el gest en si, ja que es tracta d’esmunyir el dit gros per entre els altres dos de manera que se’n vegi poc més que el capciró. Mentre escric això provo de fer-lo, i em pregunto: és realment ofensiu, avui dia? Vols dir?

Lingüistes varis han procurat trobar-hi solucions, com ara ampliant l’abast de l’expressió fer la figa, com proposa Magí Camps, i aplicar-la també al dit del mig. Però sembla que tota una novetat circula per patis d’escola, en una mena de generació espontània aliena a les solucions emanades dels mitjans de comunicació. Es tracta de l’expressió fer la buti, simplificació de la fórmula perifràstica fer amb el dit botifarra, la qual, per poc funcional, s’ha enxiquit per guanyar en dinamisme i capacitat descriptiva (admetem-ho, el dit alçat té almenys forma de salsitxa). Avui dia hi ha alumnes de primària que fan servir l’expressió fer la buti amb una normalitat sorprenent, i tot i que a Google i Twitter conviu amb les sortides de diumenge que culminen en una bona botifarra, ja se n’hi poden trobar mostres.

Reconec però que cal més treball de camp. No sé si això de fer la buti és producte del sociolecte de l’escola on duc els fills, o bé si el terme circula amb força per tota la xarxa escolar. Si algú més en té constància, que en doni sisplau notícia al hashtag #ferlabuti. Si se’n demostra l’arrelament, prometo enviar l’expressió a instàncies normatives.

 
8)
 
El DNV (XXXII)
 
Salvador Pardo
 
Hi ha la loc. quedar-se de pedra, o de pasta de moniato, però no l'equivalent quedar-se d' una peça (sorprés).

 

No hi ha el refrany més val pedaç que forat.

 

En l'entrada pedaler, hi ha el teclat de l'orgue que es toca amb els peus, però també en la bicicleta hi ha la caixa del pedaler, el plat i els pedals.

 

En l'entrada pedra, no hi ha el sentit figurat de ser de pedra picada (inamovible, recalcitrant), ni pedra angular (fonament), ni pedra d'escàndol (motiu), ni entropessar dues vegades en la mateixa pedra, ni no posar pedres al fetge (pendre's-ho amb calma).

 

No arreplega sobiranisme.

 

No hi ha en el pecat va la penitència (o el pecat porta la penitència), ni dels pecats dels pares els fills en van geperuts.

 

No hi trobe el peix gros (o gran) es menja el xicotet, ni qui vulga peix que es mulle el cul.

 

No hi ha el nom popular de la pel·lagra: malaltia de Casal o mal de la rosa.

 

Arreplega  pelussa en sentit propi com a borrissol, però no el sentit figurat: gelosia, enveja que tenen els xiquets.

 

Hi ha pelviá -ana, però no el sinònim pèlvic -a.

 

No hi trobe les penes amb pa fan de bon passar

 

No hi trobe ser un penques (barrut, galtes, pocavergonya).

 

No recull pencaire (molt treballador).

 

No hi ha penjar d'un fil: perillar la continuïtat.

 

No hi ha pentinar gats (perdre el temps, garbellar aigua).

 

No hi ha la loc. veges per on (millor que mira per on), però no la forma, també viva, de ves per on, que indica sorpresa.

 

No hi ha pentinada fiscal ni policial (recerca exhaustiva).

 

Recull peonada com a conjunt de peons i faena que fa un peó en un dia, però no el jornal diari del peó: em deuen tres peonades.

 

No hi ha “pepito” (entrepà de carn), ni Pep Consciències, "Pepito Grillo").

 

No hi ha per accidens.

 

No hi ha tindre un perdigò en l'ala (estar ferit, faltar-li un bull).

 

En l'entrada perdiu no hi ha la dita fer com la perdiu, que tan prompte plora com riu.

 

En perdonar, no hi ha la citació bíblica Perdona'ls Pare, que no saben el que es fan.

 

No hi ha perdre el fil: deixar de seguir el sentit d'un discurs o argument, en referència al fil que Ariadna donà a Teseu perquè poguera eixir del laberint de Creta.

 

Fa sinònims pelegrinar i peregrinar, i pelegrí i peregrí.

 

Hi ha perfeccionar,  peró referit a un contracte el verb adient  és perfer, és a dir, completar-ne els requisits perqué tinga plena força jurídica. També es diu formalitzar el contracte.

 

Accepta peridor com a sinònim de perible.

 

En l'entrada permís no es mencionen el de residència i el de treball.

 

No hi ha portapernil ("jamonero o tabla jabonera").

 

Fa sinònims pesant i pesat.

 

No hi ha petar de dents (pel fred).

 

No hi ha el petitum (la peticiò de la demanda).

 

No hi ha peto com a tela que cobrix la part superior del pit (p.e. El pitet que distingix ela bàndols en un entrenament esportiu).

 

No hi ha peu de ferro ( del sabater).

 

Hi ha fer la figuereta (aguantar-se de cap i de mans a terra amb les cames enlaire i obertes), però no el sinònim fer l'arbreforc.

 

No hi ha el col·loquialisme picar-se: injectar-se droga, xutar-se, ni la loc. A qui li pique que es rasque.

 

No hi ha pied-noir (peu negre), nom dels colons europeus a Algèria, majoritàriament francesos.

 

No hi ha piccolo, sinònim de flautí.

 

Hi ha morrut (col·leòpter que ataca les palmeres),  però el nom complet és morrut roig.

 

SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):

 

Entropessar / ensopegar; crin / crinera; penalitzar / penar; xanglot (de raïm) / carràs; pensatiu -iva/ pensarós -osa; pensió vitalícia / violari; precipici / timba; trompa / baldufa; peonada / peonatge (conjunt de peons); nina de drap / pepa; perjuí, dany / damnatge; perseguir / empaitar, encalçar, acaçar; pescater / peixater; betlem / pessebre o pesebre; cosquerelles / pessigolles, cosconelles (Xàtiva), sigolletes (Castelló); picaport / picaporta, balda; pesta / pestilència; bes / petó, besada; jugar a pic i pala / jugar a bòlit; pedrapiquer / picapedrer; obrer de vila / paleta; pesabebés / pesainfants.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net