InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 269 (divendres 18/12/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - desbarat
 
2) Eugeni S. Reig - descansada
 
3) Antoni Llull Martí - Un mot que ens ve de la prehistòria: suro
 
4) Albert Pla Nualart - ‘Alertadors' o ‘connivents', un dilema moral i lingüístic
 
5) Albert Pla Nualart - Vivible i invivible, bevible i imbevible
 
6) Rudolf Ortega - Sabadel, Madrit i la fonètica com a escarni
 
7) Rudolf Ortega - El peatge lingüístic de la ‘marca Barcelona'
 
8) Salvador Pardo - El DNV (XXXI)
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

desbarat

Acció o dita absurda, completament fora de propòsit, contrària a la raó.

Però, dona ¿tu no veus que això que dius és un desbarat que no té ni cap ni peus i que no hi ha per a on agarrar-ho?

En la novel·la Sense la terra promesa d'Enric Valor trobem els fragments següents:

Anava al casino, però ja molt de tard en tard, i s'esforçava per parlar-hi amb una certa lògica i naturalitat de la política del moment o dels menuts esdeveniments de Cassana: i sols quan algú, amb malvolença, treia a col·lació la metempsícosi, és quan s'exaltava i amollava algun pintoresc desbarat.

 

Coses com aquelles que llegia en Kempis: “Benaurat qui pel Teu amor menysprea tota la Creació”, o “No ens hem d'afectar amb amor a cap criatura”, o allò que “Cal menysprear tota criatura per poder parlar amb Déu”, li semblaven uns esborronadors desbarats, a desgrat de la gran bellesa de conjunt que trobava en la notabilíssima “Imitació”.

 

Rabassa se'n va impressionar molt: allò era una suma fora mida per al que ell es pensava.

–És un desbarat, Llorenç. Amb deu duros n'hi ha prou.

–I el senyal que hauràs de donar tu?

–Trobe que me'l deixarà el meu amic Colau.

 

No se sap qui dugué a terme subreptíciament l'organització de la curta vaga de jornalers del camp que esclatà sobtadament a la vila; encara que, tot el fort estament conservador, hauria posat les mans al foc per indicar-hi tres noms; el del teòric de la revolució bakuninista, o siga Nicolau Banyuls, “aquell home que anava corrompent ànimes infantils de mas en mas”; el de l'«home exaltat i ressentit», però que feia respecte per la seua fermesa de caràcter, és a dir, Toni Rabassa, i el de l'«instigador tal vegada inconscient» d'aquells desbarats pel seu destarifament temperamental i ideològic (ara també de conducta privada dubtosa), que es deia Joan Monlió o Garibaldi a les seques.

 

–Que haguessen traballat nit i dia com nosaltres i... –va insinuar el del Mengatxo.

–Xe, no parlem desbarats i no em feu dir el que no vull dir-vos... Que massa sabem tots que treballant honradament i bé no hi ha qui es puga fer ric –va atacar Rabassa.

 

–No digues desbarats! –censurà la mitjana, la Carmelina.

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà trobem:

–Pep, ¡tu saps més que no m'has dit! I t'estàs aixina, deixant-me dir desbarats...

Cordellat alçà els braços imposant calma:

–Asserena't, xiquet, i escolta'm bé.

La forma desbarat la usem els valencians i també els mallorquins, menorquins i eivissencs. Els catalans usen la variant formal disbarat, que és la que empra, de manera preferent, la llengua estàndard. L'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga i Pons (Palma de Mallorca, 1897–1980) va compondre la peça teatral titulada Els Desbarats que va estrenar l'any 1965.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: disbarat
En castellà es diu: disparate
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs. 117, 166, 253, 335, 348, 682)
- Domínguez Barberà, Martí; Els horts (Editorial L'Estel, València, 1972, pàg. 64)
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

descansada

Pausa en allò que cansa o fatiga.

Jo, la costera del castell, he de pujar-la a poquet a poquet, fent descansadetes. Ja m'he fet massa vell per a pujar-la tot seguit, com fea de jove.

Tenim la dita:

Qui no deixa el camp descansar, és que no el sap treballar.

Les millors descansades són les collites alternades.

En la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor podem llegir:

Ell anava en mànegues de camisa, és a dir, sense jaca, sols amb el jupetí de robeta que no abrigava. A mi la jaqueta, com que pujàvem fent descansadetes, no em va destorbar en tota l'excursió i em defensava millor de les picades de les argelagues.

La paraula descansada –substantiu femení– és molt corrent en valencià. En el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig, en l'entrada descansà, diu: «Descanso, por suspensión, reposo ó pausa en el trabajo ó fatiga.» En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l'entrada descansà, diu: «Descanso, suspensión ó pausa en el trabajo o fatiga.» Inexplicablement, el mot descansada, encara ben viu actualment, ha desaparegut dels diccionaris actuals. No la trobem ni en el DCVB ni en el DECat de Coromines ni en el DOPV de l'AVL. Confie que el DNV de l'AVL l'arreplegarà.

 
En valencià també es diu: descans
La llengua estàndard sol emprar: descans
En castellà es diu: descanso
 
NOTA: Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 125)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 182)
 

Un mot que ens ve de la prehistòria: suro

 

Antoni Llull Martí

 

La nostra llengua es va formar, en el transcurs de segles, sobre el llatí vulgar que introduïren els romans en els territoris que amb el temps es coneixerien per Catalunya, però la llengua que es desenvolupà a partir de la llengua imperial conservà restes de la llengua, o de les llengües preexistents en el país, llengües no escrites que s'extingiren deixant només com a testimonis de la seva existència uns quants mots i noms de lloc (i de persona), més o menys transformats. El llatí, base del nostre lèxic general, i el grec, base del nostre lèxic científic i tècnic, tampoc no nasqueren per generació espontània, sinó que es formaren sobre altres llengües més antigues que també acabaren per desaparèixer, deixant només algunes mostres de paraules en la llengua que havia estat causa de la seva extinció.

 

El llatí i el grec, i quasi totes les llengües europees, es formaren sobre llengües més antigues pertanyents a un gran grup de llengües amb característiques similars anomenat indoeuropeu perquè fa més de cinc mil anys es va estendre per l'Índia i altres països asiàtics i per quasi tota Europa, i la pressió d'aquestes llengües fou tan forta que acabaren amb quasi totes les que parlaven la majoria dels habitants del continent eurasiàtic. Només sobrevisqueren l'èuscar a la península Ibèrica i algunes altres, molt poques, a altres llocs del continent.
 
Una paraula molt corrent que ens ha arribat a través del llatí, però que segons els experts no és llatina, ni tan sols indoeuropea, és suro. En llatí l'escorça de l'alzina surera és anomenat suber, i no se sap de quina llengua anterior al llatí l'agafaren els romans. Aquest mot ha produït formes en diverses llengües romàniques, com en la nostra, suro, en la italiana, súghero, en la sarda súaru i suru, en l'occitana, suve i siure, i en la portuguesa, en la qual es troben molts de noms pel suro i per l'alzina surera, moltes vegades el mateix, com sobreiro, sovereiro, sobro, sóvero i sovro, i possiblement encara d'altres. A un bosc de surers o alzines sureres en català se li diu una sureda, en italià, sughereto, i en portuguès sobreira, soveral i sobral. Sureda, Sobreira i Sobral són llinatges prou corrents, però no en conec cap que representi el seu equivalent castellà alcornocal, si bé es troba com a cognom, no gaire corrent, Corcho. Seguirem parlant-ne la setmana que ve, si Déu ho vol.
 
4)
 
Publicat en el diari ARA divendres 30 d'octubre del 2015
 
El Sense ficció de dimarts a TV3 es titulava Alertadors contra la corrupció, i introduïa així hàbilment un neologisme, alertador, molt necessari en un món cada cop més a la mercè dels grans poders opacs. El concepte s'aplica a persones com Edward Snowden i sembla que neix en l'activisme nord-americà dels anys 70 en la forma anglesa whistle-blower, que pretenia alliberar-lo de les connotacions negatives associades a informer o snitch.

Del whistle-blower en francès en diuen lanceur d'alerte; en italià, gola profonda, i en castellà -una mica com nosaltres- vacil·len entre alertador, revelador o lanzador de alertas. En català no és encara clar com n'hem de dir. El Termcat no s'hi ha pronunciat i les propostes de nunciant o revelador (que recull la Viquipèdia) no trobo que siguin tan encertades com alertador.

Per què prefereixo alertador?:

  1. Té connotacions positives, a diferència de delator o el castellanisme xivato.
  2. És una sola paraula, a diferència de llançador d'alertes.
  3. No surt als diccionaris i, per tant, no s'utilitza amb altres sentits, a diferència de denunciant (o fins i tot revelador).

La primera raó té una enorme importància i evidencia fins a quin punt les paraules amb què designemcerts conceptes resulten decisives en la percepció social que se'n té. Quants terroristes podrien ser anomenats resistents o partisans en funció de qui controla el llenguatge? Per això és crucial que l'alertador, que ja té enemics poderosíssims, no tingui en el llenguatge dels mitjans que parlen d'ell un enemic més sinó més aviat un còmplice, cosa que també obliga a ser molt responsable a l'hora de decidir qui ho és.

Deia Roc Casagran a la tertúlia de dimarts de Mònica Terribas que cal trobar un terme per designar la gran majoria que sabent que on treballen, o militen, hi ha corrupció i frau opten per mirar cap a una altra banda. El terme ja existeix: és connivent.Tenir presents els dos mots ens pot fer més responsables davant el dilema que tard o d'hora a molts se'ns planteja: ser alertadors o connivents.

 
5)
 
 
 
És (in)visible el que (no) es pot veure, i (im)menjable el que (no) es pot menjar. En català el sufix - ble és molt productiu i permet formar adjectius partint d'una arrel verbal (de vegades en forma culta). Al diccionari n'hi ha més de mil, entre els quals visible, invisible, menjable i immenjable. Però, com sol passar quan un sufix (o prefix) és tan productiu, és impossible i poc pràctic que un diccionari entri totes les paraules que potencialment pot originar.

Ha de ser, doncs, el sentit comú i no una visió reduccionista del diccionari el que ha de decidir si l'ús d'un adjectiu acabat en -ble és adequat en un determinat context. Per exemple, si menjable és correcte també ho ha de ser bevible, encara que bevible no sigui al DIEC2 (que sí que recull imbevible). I el mateix passa amb batible, per molt que als diccionaris només hi hagi imbatible.

Els lexicògrafs, amb bon criteri, no recullen el que no avala un ús prou ampli, però això no vol dir que els usuaris de la llengua no hi puguin recórrer quan ho necessiten.

Tanmateix, una escassa cultura lexicogràfica i la inseguretat que es deriva d'una precària normalització fan que molts catalans quedin paralitzats quan no troben una paraula al diccionari o el corrector automàtic la subratlla. Passa, per exemple, amb vivible i invivible. ¿Podem dir que, segons què passi a París, el planeta serà invivible d'aquí uns segles?

Fixem-nos que aquí (in)vivible no vol dir “que (no) es pot viure” sinó “on (no) es pot viure”. ¿Suposa això un problema? Diria que no. Encara que la gran majoria d'adjectius acabats en -ble parteixin d'un verb transitiu i “allò que es pot” sigui el seu complement directe, també n'hi ha que regeixen un complement preposicional, que pot ser un locatiu: disponible (de què es pot disposar), accessible (a què es pot accedir).

Així doncs, la Terra pot arribar a ser unlivable (anglès), invivable (francès) i també invivible. I, si bé no és imprescindible, sembla raonable que vivible, invivible o bevible entrin algun dia al DIEC2.

 
6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 18 d'octubre del 2015

Sé de persones, molt bona gent, a qui periòdicament els demanen per què no poden pronunciar Sabadell en condicions. O Vendrell o Maragall. Qui ho demana són catalanoparlants, i lògicament els altres no, els quals pronuncien de manera invariable una ela final que delata la seva imperícia en l'articulació del so. De forma impertinent, els inquiridors solen insistir, “però com pot ser?, bé pots dir llave o castillo, no?”, una pregunta infantil que amaga un judici de valor sobre el nivell de coneixement d'idiomes d'aquestes persones i fins i tot sobre el seu grau d'integració. Si després de tants anys no pots dir Sabadell com déu mana, és que ets un inadaptat.

Vulguem o no, el sistema de sons de la llengua materna condiciona la nostra capacitat d'articular sons en una altra, fins al punt d'incapacitar-nos per a la pronúncia pulcra d'aquells que no tenim. El castellà, sense anar més lluny, pateix per articular alguns sons consonàntics a final de paraula (i no els en demanis dos), els quals tendeixen a l'emmudiment, com passa amb els adaptats debú o carné, que sorprenen els catalanoparlants perquè aquests sí que poden fer debut i carnet. I, és clar, és abusiu exigir un Sabadell diàfan en tant que l'articulació d'aquest so a final de mot és per a aquesta llengua una completa quimera. “Però bé pots dit llave o castillo, no?”, deia el nostre impertinent. Doncs no, a la majoria del domini lingüístic castellà la pronúncia de la doble ela és yeísta, de manera que ni tan sols a inici de mot ho tindríem fàcil. (Consti que aquesta explicació és vàlida per a gent normal, però no per a professionals de la locució. Que un retransmissor de bàsquet s'esforci a pronunciar cognoms polonesos i es conformi amb Yul per Llull és una droperia indigna.)

Però la impertinència va per barris. Qui té el català com a llengua primera també compta amb una sèrie de condicionants que li determinen la pronúncia en altres llengües, també del castellà per molt bilingües que siguem. Així, entre altres fenòmens, la llengua catalana ensordeix les consonants oclusives finals, de manera que tots els mots que per motius etimològics s'escriuen amb consonants sonores de fet es pronuncien amb la consonant sorda corresponent al mateix punt d'articulació: la b de tub sona com una p; la g de pedagog sona com una c; la d de fred sona com una t, i així tantes com vulgueu.

D'aquí arrenca la burla que s'amaga rere la fórmula estrafeta Madrit, com si en ortografia tot valgués, com si escriure fos un carnestoltes. No demaneu a un catalanoparlant que pronunciï Madrid a la castellana (amb d sonora final o fins i tot emmudint-la) perquè no està programat per fer-ho, i tanmateix no hi ha recurs més senzill per riure-se'n. Poseu en boca d'un catalanoparlant la pronúncia Madrit i li estareu dient petit, provincià, estareu donant per fet que és un barretinaire que no ha sortit mai de casa, que no sap d'idiomes, que és impermeable al cosmopolitisme. I, òbviament, en un context polític és aquell que sempre addueix que “la culpa la té Madrit”.

La fonètica ha estat sempre una via ràpida per a l'escarni. Catalans i gallecs solem ser fàcilment ridiculitzats pel nostre accent, i un mateix acudit fa més gràcia si proves d'explicar-lo amb deix andalús. Qualsevol s'atreveix a reproduir la cantarella italiana si vol resultar animós, i sembla que se'ns ompli la boca si provem d'imitar la pompositat francesa. Ja ens hem deixat de riure de coixos, estràbics i manxols, però com feien els romans amb els bàrbars, seguim fent befa de com parlen els altres.

 
 
7)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 25 d'octubre del 2015

Diversos fenòmens han deixat entreveure en els últims anys que l'actual Llei de Política Lingüística és del tot insuficient. Aprovada a principis de 1998, la normativa que havia de rellevar la celebrada Llei de Normalització Lingüística (1983) de seguida va demostrar la seva inoperància, primer per la nosa que va suposar la barroera inclusió de les multes lingüístiques, i segon, i sobretot, per la falta de previsió que la nova llei va tenir respecte d'alguns fets decisius, com ara l'arribada d'una immigració portadora de més de 270 llengües o l'impacte d'internet i de les noves tecnologies. O també, i ja que hi som, l'empremta de l'anomenat turisme de masses.

Comença a sentir-se alguna veu, ni que sigui tímida, advertint del peatge que la famosa marca Barcelona està comportant en el terreny lingüístic. La posada a l'aparador d'extenses àrees de la capital catalana (i una mica més enllà, que el turisme no aterra només a ciutat) per a l'arribada massiva de turistes ha alertat de la reculada que la llengua catalana, per efecte del turisme, té en aquestes zones. No trobo però que hi hagi estudis que hagin aprofundit en aquest tema, més enllà del lament de molts paisans que s'acaben sentint estrangers entre pells nòrdiques enrogides, pilots de japonesos seguint un banderó alçat i rètols en els alfabets més remots. No cal ser una llumenera sociolingüística per percebre que, de plaça Catalunya a Colom, la Rambla de Barcelona ja no pertany a la catalanofonia.

El sector acostuma a treure pit a partir de les dades de pernoctacions. Segons el portal Idescat.cat, l'any 2014 Catalunya va rebre 13 milions de visitants no catalans allotjats en hotels, als quals cal afegir més d'un milió de campistes i 50.000 usuaris del turisme rural. A més, hi hauríem de sumar els residents estrangers que són a Catalunya per motiu d'estudis o negocis (becats d'Erasmus, estudiants de llengua espanyola, directius i professionals de multinacionals) i la cirereta de l'atractiu de Barcelona, això és, els usuaris dels esmunyedissos apartaments turístics il·legals. En total, i amb perdó dels visitants procedents d'altres terres de parla catalana, podem quantificar per sobre dels 15 milions els no catalanòfons que ens visiten cada any, els quals, per si fossin pocs, tendeixen a concentrar-se en àrees precises i a colonitzar sense gaires miraments l'ecosistema lingüístic propi.

Sembla doncs que l'hidra multicèfala en què s'ha convertit el turisme desbocat ha afegit al seguit de caps ja coneguts (gentrificació dels barris, pèrdua de comerç tradicional, problemes de convivència nocturna, deteriorament del patrimoni, etc.) un altre de nou, que no parla en una sola llengua reconeixible, sinó en un aiguabarreig babèlic amb molt poc de llengua pròpia. I, com apuntàvem, l'esmentada Llei de Política Lingüística no incorpora cap mecanisme davant la possibilitat que l'afluència massiva de visitants obligui a importar un seguit de llengües —anglès, francès, alemany, rus, xinès, cap d'elles llengua minoritària, precisament— que, en atenció del client, arrabassin de manera viral una quantitat enorme d'espai públic i et facin sentir un complet estranger.

Ara que es posa a debat el model turístic que volem, és imprescindible valorar també quin és l'impacte sociolingüístic que té l'arribada massiva i contínua de turistes que no saben català i possiblement estan poc predisposats que els parlin en aquesta llengua, i, a la vegada, determinar quina és la presència mínima que volem garantir a la llengua si pretenem evitar que acabi completament alienada. Si molt convé, no seria sobrer establir mecanismes de rescabalament que compensin la tolerància davant de l'hidra a canvi d'inversions en altres àmbits. Em semblaria aquest un destí excel·lent per a la recaptació de la taxa turística.

 
8)
 
 
El DNV (XXXI)
 
Salvador Pardo

 

No hi ha repo: operació borsària  amb pacte de recompra.

 

En l'entrada repom es referix a la segona collita que sol ser de pitjor qualitat, però també ho he sentit dir de les persones poc agraciades.

 

En l'entrada reposador -a, no es fa referència a la persona que s'ocupa de tornar a omplir de productes les prestatgeries d'un supermercat a mesura que es buidan i de vetlar perquè tinguen una presentació adequada.

 

Accepta, amb bon criteri, represaliar com a prendre represàlies.

 

No hi ha repristinar ni repristinació: restablir, recuperar l'estat original d'una obra d'art.

 

No hi inclou resetejar( en informàtica) reiniciar.

 

Accepta  resolt (participi de resoldre) com a adjectiu equivalent a resolut.

 

En l'entrada nas, no arreplega nas arremangat o de reveixí ("respingón").

 

En respirar no hi ha l'accepciò figurada de vore com respira ( algú), en el sentit de saber com pensa.

 

Hi ha acomplexar, però no desacomplexar.

 

Hi ha ressopó, però no restolines, que era una menja lleugera que es feia en tornar de la missa del gall i on es deia que si hi havia disgust era costum la reconciliaciò en el ressopó.

 

No hi ha ressuscitaciò; reanimació després d'una aturada cardíaca.

 

En l'entrada solatge es diu que és el fill menor d'una casa. I així és, però especialment es diu del fill que arriba sense pretendre-ho els pares, accidentalment, i que per això té una diferéncia notable d"edat amb els altres fills.

 

No hi ha resort, encara que sí complex turístic que és equivalent.

 

No hi ha ciberactivisme:  activitat de fer arribar el missatge ràpidament a un gran nombre de destinataris.

 

No hi ha ficcionar, en l'ámbit literari, cinematogràfic o teatral, crear una història de ficció a partir de fets reals.

 

No hi ha retornar, en el sentit de repetir, tornar a la boca el gust d'un aliment o d'una beguda.

 

No hi ha eurovisiu -iva: propi d'Eurovisió.

 

No hi ha retinent:  que resistix a la pressió, que s'hi oposa.

 

No hi ha retroviral: medicament que s'usa per a tractar un retrovirus.

 

En risc, no hi ha la fórmula contractual a risc i ventura,

 

En reverencial, hi afegiria el temor reverencial.

 

No hi ha l'expressió café per a tots (quan es vol acontentar a tots per difícil que això siga).

 

En l'entrada ric, no hi ha el sintagma ric de nou, i en ric home remet a home, on no apareix.

 

Hi ha ricós -osa (bastant ric), però no ricàs -assa.

 

No hi ha ric-rac o ric-i-rac (onomatopeia del so de dues coses que freguen).

 

No hi ha rient rient (tot deixant passar el temps distretament ("jugando jugando").                                                      

 

No  hi ha tarifit (rifeny),  dialecte de l'amazic que es parla al nord-est del Marroc.

 

No hi ha rifar-se,  en el sentit de burlar-se d'algú.

 

No hi ha rigola: vora d'una calçada per on s'escola l'aigua cap els albellons.

 

Accepta rigorositat (rigor) i rimbombant (altisonant).

 

No hi ha ring-ring (en el llenguatge infantil, melic).

 

No hi ha risotto: plat italià d'arròs ric en midó.

 

En ritual no es recull la distinció entre ritual de pas (les salutacions) i ritual d'accés (temes com la família, la salut, la faena, etc.)

 

No hi trobe la loc. de riure (un còmic, una  pel·lícula de riure).

 

Hi ha roba de mudar, encara que em sona també roba de vestir.

 

No hi ha la loc. la roba bruta s'ha de rentar en casa.

 

No hi trobe les Roques (entremesos de la processó del Corpus).

 

Com que arrleplega rock-and-roll, podria mencionar les varietats: rock heavy (o dur) i rockabilly (o rock simfònic). Una curiositat:  Joan Solà escrivia rocanrol.

 

En l'entrada roda, no hi ha roda de reconeixement (corrua de persones que es fa desfilar davant d'algú per veure si reconeix entre ells aquell a qui s'imputa un delicte).

 

No hi ha la loc. xuplar roda: en ciclisme, anar a rebuf (també té sentit figurat).

 

Hi ha fer la roda (a algú), festejar-lo. Però no referit a l'acte en què el paó obri el ventall de les plomes d'un verd iridescent.

 

Accepta pantalà (moll especial de descàrrega), però no el sinònim moll de pilons.

 

No arreplega pantaló de tub ("de pitillo").

 

Hi ha golafre i golut, però no, en el mateix sentit, panxaplé.

 

No hi ha panzer: tanc alemany de la Segona Guerra Mundial.

 

No hi ha pantone (carta de colors).

 

En defensa, no hi ha la tàctica (referida al futbol) de tancar l'equip  molt darrere: defensa de pany i forrellat ("cerrojo").

 

SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):

 

Respostejador -a / resposter -a; replicador -a / replicó -ona, replicaire; reprise / represa (capacitat d'acceleració d'un vehicle); retraure / retreure, reprotxar; repujar / repussar (treballar amb martell el metall per a fer relleus); requadro / requadre; requeridor / requirent; rescabalar-se / resquitar-se; resina / reïna; solucionar / resoldre; raspatler / raspatller; arromangar / arremengar; respiració / respir; ressecar / eixarrir, eixarreir; estanyar / estroncar; regatejar / driblar (en l'esport); aparença / semblança, retirança, aire; retorçó (de ventre) / retorcilló, retortilló; saltironar / saltironejar; retroacciò / retroalimentació; recular / retrocedir; retronar / retrunyir; revalorar / revaloritzar, revaluar; revelat / revelatge; rebentò / rebentada; enreveixinar / reveixinar (enutjar); reviscolar / revivar, revifar; riba / ribera; arrel / raïl; quadrilàter / ring (boxeig o lluita); caragol / ris, rull; riuada / riada; ase / ruc, burro; robaveller -a / robavellaire; reconeixement / reconeiximent; tou de la cama / panxell.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net