Una qüestió de temperatura
Exemple d'Ús: «Nota aquell fred i l'erecció li minva al moment.»
Ús correcte: «
li minva instantàniament/immediatament/en un
moment, en un no
res.»
(Publicat al diari Avui el 22 de setembre del 2008)
El vent de migjorn ve del sud i InfoMigjorn ve d'un equip encapçalat per un home del sud, Eugeni S. Reig, que és fill d'Alcoi i viu a València. Tal com sabem els vuit mil subscriptors que rebem i llegim amb molt de gust –i de franc– aquesta revista sobre l'actualitat lingüística als nostres ordinadors, InfoMigjorn és un recull de notícies, entrevistes i articles publicats a la premsa de tota la nostra àrea idiomàtica.
Després d'un temps de silenci, potser per allò que deia Joan Salvat-Papasseit: “perquè per tornar a néixer necessiteu morir”, InfoMigjorn ha començat una segona vida, ara de bracet amb Drac telemàtic i amb quatre edicions cada setmana: els dilluns, els dimarts, els dimecres i els dijous. Donar-se d'alta és ben fàcil i val molt la pena, si és que us interesseu per les qüestions lingüístiques: només cal adreçar-se a http://infomigjorn.drac.com/alta i anotar-hi el nom i el correu electrònic on voleu rebre aquesta revista virtual.
Però l'amic Eugeni S. Reig també és actualitat per dues coses més. D'una banda, acaba de publicar el llibre Les nostres paraules, editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en què prossegueix la seva tasca per salvar el patrimoni lèxic del poble valencià. D'altra banda, ha esdevingut articulista permanent sobre temes lingüístics al setmanari El Punt del País Valencià. La veritat és que Eugeni S. Reig fa una síntesi admirable entre la lucidesa clara sobre la situació real de la nostra llengua i l'acció sense desànim a favor de la vitalitat del català, a través de tot d'iniciatives com InfoMigjorn, els seus llibres i els seus articles.
Vet aquí un article meu del 2008, que reedito amb molt de gust. D'una banda, perquè l'amic Eugeni S. Reig ha publicat fa poc a Edicions Bromera la que segurament és la seva obra magna com a lexicòleg, que és el llibre El valencià de sempre. D'altra banda, perquè precisament ara InfoMigjorn és a punt de començar una nova vida, que coincidirà amb el canvi d'any per allò que diem d'any nou, vida nova.
Quan a Catalunya hi hagué dos
ortografies (1913-1934)
Vicent Baydal
La unificació ortogràfica a Catalunya no caigué del cel.
Després d'un període de gran diversitat, la reforma feta per Pompeu Fabra en
1913-1917 trencà motles. D'una banda, serví per a sumar la major part de la
societat, però, d'una altra banda, també provocà un important conflicte amb un
determinat sector literari, que s'allargà durant un parell de dècades.
«L'ortografia d'En Fabra venía a
contrastar la nostra historia literaria, a violentar el procés evolutiu del
llenguatge y a crear irreductibles conflictes entre la paraula escrita y la
paraula parlada... Jo crech que may
Catalunya no havía estat víctima d'una tiranía tan odiosa com la que avuy
exercexen els nostres gramatícols posats al servey d'En Fabra». No són, no,
les paraules de cap valencià contrari a la unitat de la llengua en plena Batalla
de València, sinó del barceloní Francesc Matheu en 1918, un destacat membre de
la Renaixença catalana i editor de l'obra de Jacint Verdaguer.
Com ha afirmat recentment el monjo benedictí Josep Massot, director de
les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, «contràriament al que és costum de dir, les
“Normes ortogràfiques” de l'Institut d'Estudis Catalans van resultar molt
conflictives i van topar a tot arreu amb reticències o amb oposicions
declarades». Així ho palesa el poc conegut moviment dels «antinormistes»,
fidels a l'ortografia tradicional, agrupats en unes institucions pròpies i
contraris a la ruptura que comportaren les normes de Pompeu Fabra: «un frissós llenyater qui, ab la deria de
simplificar-ne la ortografía, la ha dexada del tót desfigurada, enlletgida y
adulterada».
Una llengua sense codificació unitària
Sense pistes externes, és difícil establir la procedència territorial
d'un document o manuscrit qualsevol escrit en valencià/català durant els segles
baixmedievals. Probablement es podrà dir si l'escriptor pertanyia al bloc
occidental o oriental del domini lingüístic, però poc més. La unitat entre allò
que s'escrivia a la Ribagorça, Gandia, Manresa o Palma era notòria, de les més
grans existents en els conjunts lingüístics europeus de l'època. Amb tot, en
aquell període no hi hagué cap codificació ortogràfica, ni ací ni enlloc.
Les primeres Reglas de
orthographia en la lengua castellana, per exemple, són posteriors,
publicades per Antonio de Nebrija en
Ben al contrari, el castellà desplaçà el valencià/català com a principal
llengua de cultura en Catalunya, València i les Balears durant el Cinc-cents.
Fins i tot, a més a més, aparegué llavors el nou concepte de «llemosí» per a
diferenciar aquella unitat medieval de la diversitat entre el «català»,
«valencià» i «mallorquí» que anà consolidant-se amb el pas del temps. Afeblida i
subalterna davant d'un castellà que disposava d'una Real Academia Española
pròpia des de 1713, la llengua arribà a considerar-se a punt d'extingir-se
literàriament: «un idioma antiguo
provincial, muerto hoy para la República de las Letras», en diria el
principal il·lustrat català, Antoni de Campany, a finals d'aquella
centúria.
Una Renaixença a espentes i redolons
No fou fins a l'inici del període renaixencista a Catalunya a partir de
1859, amb la celebració d'uns Jocs Florals cada any, l'arribada de les primeres
publicacions periòdiques com el Calendari
Català o La Renaxensa, i
l'aparició d'escriptors de primera línia com Narcís Oller, Jacint Verdaguer o
Àngel Guimerà, que la preocupació per la normativa esdevingué una qüestió
crucial.
Entre els catalans, com succeiria paral·lelament entre els valencians,
coexistien diverses tendències, unes partidàries de mirar cap al passat medieval
per a restaurar la llengua, unes altres que consideraven que el millor català
era posterior, dels segles moderns, i encara unes altres defensores del «català que ara's parla», conformades amb
la representació de la llengua col·loquial. De fet, aquelles divergències
quedaren molt prompte reflectides en el Consistori dels Jocs Florals, amb la
disputa entre Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, impulsors de la primera
tendència, i Antoni de Bofarull, promotor de la segona. Així, l'Ensaig de ortografia catalana publicat
en 1863 per Terenci Thos, davall l'auspici d'aquella institució, tractava de
conjugar les dos postures, tot i que sense èxit.
En conseqüència, les polèmiques lingüístiques es repetiren constantment,
amb especial virulència entorn de la desinència plural dels noms femenins. Si bé
els primers eren partidaris de la «tendència valenciana», segons la qual s'havia
de reimplantar la desinència clàssica –es («dones», «paraules»), els segons eren
defensors de mantindre el final –as («donas», «paraulas»), totalment consolidat
en el català oriental des de feia segles. La disputa s'allargà durant dècades i,
per exemple, l'Ortografía de la lengua
catalana publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en
1884 evitava entrar en la qüestió. Així les coses, cada escriptor triava les
seues pròpies solucions i encara a començaments del segle XX imperava una
amplíssima diversitat.
La reforma de Fabra: un èxit amb oposicions
Ja en 1891, un joveníssim Pompeu Fabra de 23 anys, amb el suport de
l'editorial L'Avenç, proposà una sèrie de canvis basats en el català de
Barcelona, que, segons deia, era «el
parlat, am petites modificacions, en tot Catalunya». La seua influència,
tanmateix, fou nul·la. Els temps no corrien al seu favor. No seria, doncs, fins
a la fundació de la Lliga Regionalista de Catalunya en 1901 i els èxits polítics
del nacionalisme català liderat per Enric Prat de la Riba que les seues idees
filològiques adquiririen l'immens valor atorgat per l'oficialitat pública. En
1907 Prat de la Riba fundava des de la Diputació de Barcelona l'Institut
d'Estudis Catalans, en 1911 s'hi creava una càtedra de català per a Pompeu
Fabra, que havia continuat desenvolupant els seus estudis, en 1913 ell mateix
preparava les Normes ortogràfiques de
l'IEC i en 1917 publicava el Diccionari
ortogràfic, que les retocava i passaven a ser adoptades per les institucions
governades pel catalanisme, incloent la Mancomunitat nascuda en
1914.
Els canvis eren notables respecte a tota la tradició anterior, bevent de
diverses tendències i de les consideracions pròpies de Fabra, amb l'objectiu de
modernitzar la llengua i, en principi, simplificar-la. S'hi creava la preposició
«amb», al·legant que era «l'única
empleada en la pronunciació normal de Barcelona»; se suprimia l'ús de la «y»
excepte en el dígraf «ny», amb una concatenació de raonaments realment
rebuscada; s'eliminaven pràcticament totes les «h» intervocàliques i finals, com
en «rahó», «crech» o «blanch»; s'introduïa la «ele geminada», tot i que
evidentment no facilitava les coses, o s'introduïa també la terminació «–itzar»
en els verbs freqüentatius, seguint la pronuncia exclusiva dels
barcelonins.
Tot amb tot, la reforma esdevingué un èxit importantíssim. No només les
institucions la promogueren, sinó que també els escriptors, universitaris,
mestres i periodistes s'hi sumaren amb fermesa i promptitud. Tanmateix,
precisament alguns dels que més temps havien dedicat al món de la literatura i
el catalanisme s'hi mostraren contraris, com ara els mateixos Àngel Guimerà i
Narcís Oller, l'eclesiàstic Jaume Collell, l'economista Frederic Rahola,
l'artista Apel·les Mestres, l'editor Francesc Matheu, el traductor Alfons Par,
els historiadors Joaquim Miret i Francesc Carreras o els
bibliòfils Antoni Bulbena i Ramon Miquel. Ells, i encara molts altres, fundaren
en 1915 l'Acadèmia de la Llengua Catalana, a l'any següent publicaren unes Regles ortogràfiques pròpies, que
actualitzaven les de 1884 de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona,
controlaren esta institució i també els Jocs Florals –que s'atengueren a
aquelles regles–, publicaren els seus propis llibres, tingueren les seues
editorials i revistes, com Catalana,
i, en definitiva, mantingueren durant molt de temps la diversitat ortogràfica en
l'àmbit cultural.
La unificació (quasi) definitiva
L'acceptació de les normes fabrianes per part del sector apegat a la
tradició arribà en els anys 30 per una conjunció de motius. Per un costat, el
factor generacional, ja que la gran majoria era gent nascuda a mitjan segle XIX.
Per un altre costat, la nova situació política derivada de la instauració de la
Segona República i d'una Generalitat de Catalunya amb notables competències
afavoria encara més la normativa oficial. Finalment, les persones i institucions
que mantenien la dualitat ortogràfica foren convidades a abandonar la seua
dissidència en benefici de tots, per «responsabilitat nacional», a canvi
d'incorporar-se amb normalitat a la nova situació d'avanç cultural que
s'albirava. Així, en 1931 la Reial Acadèmia de Bones Lletres adoptà el canvi i
en 1934 Francesc Matheu oferí la presidència dels Jocs Florals a Pompeu Fabra,
qui pronuncià un memorable discurs en el qual reivindicà que al remat tots
podien sentir-se guanyadors per haver arribat a una «unitat ortogràfica tan necessària per a la
difusió de la llengua escrita».
Paral·lelament, Francesc de Borja Moll, el principal deixeble de mossén
Alcover –que havia acabat rebutjant les normes de Fabra–, publicà en 1931 una Ortografia mallorquina que les adequava
al cas balear, mentre que els principals filòlegs, escriptors, periodistes i
institucions culturals valencianes feren el mateix a través de les Normes de Castelló de 1932. En el cas
valencià l'estroncament que comportà el franquisme no suposà canvis en la
qüestió, sinó que els treballs de Carles Salvador i la tasca de difusió de Lo
Rat Penat estengueren aquella unificació ortogràfica que, malgrat ser millorable
–com totes–, permetia encabir les diverses formes de parlar dels valencians,
catalans, balears, aragonesos, rossellonesos i algueresos en una única
normativa.
Malauradament, fa ja trenta-sis anys, en 1979, hi hagué qui volgué acabar amb aquella situació i creà una nova normativa, la del Puig, creada per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i adoptada pel mateix Lo Rat Penat i determinats grups polítics i culturals. Ni la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en 2001 serví perquè acabaren desistint de la seua voluntat particularitzadora que no fa una altra cosa, en definitiva, que redundar en perjuí del valencià. Potser seria hora que ho feren, per «responsabilitat nacional», si és que en volen tindre, i davant l'avanç cultural que s'albira. Per a tots els que ens estimem la llengua seria una excel·lent notícia gràcies a la qual tots, absolutament tots, eixiríem guanyant. Només cal donar el pas.
Com
sabem, “mig/mitja” és ‘la mitat d'un tot', “M'he gastat mig jornal comprant
loteria”, “Mitja ciutat quedà a
fosques”; “Compra mig meló; és també ‘una part igual, o aproximadament igual, a
la mitat', “El got està mig buit”. Però l'‘hàbitat o conjunt de circumstàcies
culturals, econòmiques, socials o condicions ambientals en què ens desenvolupem
o vivim' és, normativament, “medi” i no “mig”. De manera que, tenint en compte
la norma, en valencià direm i escriurem “medi ambient”, “medi natural”, “medi
físic”, “medi cultural”, etc. En algun text i en converses hem pogut llegir i
sentir parlar del “mig ambient”, però no, això seria ‘la mitat de l'ambient',
concepte no divisible per dos. I “mitjana” i no “mitja”, quan ens referim a
‘quantitat
obtinguda sumant diverses quantitats i dividint el total pel seu nombre',
“La
mitjana de les notes li permet estudiar medicina”, “Mitjana de punts”, “La
mitjana dels salaris ha baixat molt en els últims anys”, “La temperatura
mitjana”. També pot voler dir, com el seu masculí, “mitjà”, ‘que
està igualment lluny dels dos extrems en situació, magnitud, qualitat o grau, o
entre dos altres parts o coses determinades dins d'una successió',
“Talla
mitjana”, “És d'una qualitat mitjana”, “Hem de buscar un terme mitjà”, “Dels
tres germans, és el mitjà”. També pot significar
‘les característiques més generals d'un grup', “El
ciutadà mitjà”. Els termes “mig/mitja” quan no es referixen a la mitat d'un tot,
d'alguna cosa, semblen un calc innecessari del castellà “medio/media”. Clar que
una “mitja”, com diuen a gran part de Catalunya i altres indrets, també és una
calça, però per ací les dones amb calces ja van bé, i mitjà, en eixe sentit, no
deixa de paréixer un préstec prescindible, almenys per a valencians (i
especialment per a valencianes). I d'eixa família tenim la “mitgera”, ‘paret
comúna a dos edificis contigus', i el seu masculí “marge mitger”. I qui conrea
terres i es partix els fruits a mitges amb el propietari és un
“mitger”.
La
família de “mig/mitja/mitjà” i derivacions dóna per a molt, com en ‘mitjans de
transport, de comunicació, de vida', etc. I l'esmentada locució “a mitges”, que
pot significar ‘dos, a
parts iguals guanys i pèrdues' o ‘parcialment,
incompletament'.
I acabe amb un acudit sobre
l'última accepció. Una senyora diu a una altra que li molesta molt que li
conten un xiste i que la deixen a mitges. L'altra li contesta que encara li sap
més greu que la deixen a mitges i que damunt li conten un
xiste.
Les
penques són tires amples i gruixudes que treiem d'una substància. Es poden fer
penques de cansalada i de pebrot. Tenir penques o moltes penques és tenir una
certa barra i quan ens trobem davant d'una persona desvergonyida que se salta
una cua és probable que reaccionem dient “quines penques!” Penso en tot això a
tres graus sota zero mentre sento algunes expressions alpenques a la Baixa
Cerdanya. A Alp descobreixo que les cases que tenen golfes diuen que tenen
falsa. En d'altres indrets he sentit a parlar del perxe (al Priorat) o del dalt
més alt (a Osona), però aquí parlen de la falsa per reducció de la “falsa
cambra”. També em sorprenen amb un verb extraordinari: esquitnar. Demano els més
menuts si saben què vol dir i es posen a xisclar, no pas d'espant, sinó per
demostrar-me que sí, que esquitnen com les fans de qualsevol estrella del rock,
perquè un esquitnet és un xiscle estrident i l'expressió és ben viva encara
avui. D'entre les expressions que ja no són tan fàcilment reconegudes pels
alpencs més joves, n'hi ha dues de singulars: les marmanyeres i els
tartallotges. Un tartallotja és algú que xerra pels descosits sobre coses sense
solta ni volta, de manera que es fa més pesat que un plom. Una persona
marmanyera també xerra molt, però és més amant de les xafarderies. La marmanya
és la verdura que porten els pagesos de fora per vendre a les places de les
viles, de manera que una marmanyera és una verdulaire o verdulera. La relació
amb les tafaneries no costa gaire de veure. És l'escenari de transmissió
d'informacions el que acaba donant nom a l'acció que s'hi duu a terme, en una
operació verbal molt similar a la de “fer safareig”.
Els diccionaris de dubtes del català, i també els compendis o assajos
que tenen la intenció de resoldre dubtes, solen incloure algun punt dedicat a
l'accentuació: tals mots són aguts, tals són plans i tals són esdrúixols. Les
llistes hi són, però els arguments escassegen. Es considera prioritària la
solució davant del motiu que l'explica, si és que l'explica.
Un d'aquests motius assenyala que en català preval el respecte per
l'accentuació aguda, plana o esdrúixola de la forma original. Per això hem de
fer agudes les paraules elit, pivot i xassís, del francès; plana la paraula rèptil, del llatí, i planes també omòplat i monòlit, del llatí i aquest, del grec;
esdrúixoles les paraules aurèola, diòptria, període... i una colla més. N'hi ha
gairebé un centenar que generen dubtes, entre cultismes, tecnicismes, topònims i
antropònims. L'accentuació de cada paraula s'ajusta, en principi, a
l'accentuació de la llengua original o, en el cas del llatí i del grec, a la
quantitat vocàlica. És ben cert que hi ha paraules admeses amb doble accent: saxofon i saxòfon, xofer i xòfer, perit i pèrit, etc.
Arribats aquí, la llengua estàndard es manté fidel a la normativa, però
amb tres matisos. El primer és que si una paraula té doble accent, l'estàndard
opta per la forma més habitual (xòfer, per exemple). El segon és que en
alguns casos fa prevaler un criteri inestable, el del suposat èxit oral
d'algunes paraules amb accent dislocat. Per això es defensa viking (aguda), misàntrop (plana) i sòviet (esdrúixola), però s'acata radar i tiquet (agudes), o Marràqueix (plana), potser sense motiu.
El tercer matís és el de la prevenció injustificada. Fixem-nos en el que
diu el portal lingüístic de la Corporació sobre Múnic (plana). La paraula és plana en la
llengua d'origen, l'alemany, i es manté plana en altres llengües. Però el llibre
d'estil recomana Munic (aguda). Passa
el mateix a Zúric: la raó l'avala,
però es prefereix la forma aguda.
Destacat
Algunes pronunciacions recomanades tradicionalment no segueixen el
criteri del respecte per l'accentuació original.