InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 1209 (dilluns 09/11/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al final d'aquest butlletí
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Al pa pa i al pi pi
 
2) Taula redona sobre El valencià, una llengua viva
 
3) Gabriel Bibiloni - Reformar la normativa? Parlem-ne
 
4) Neus Nogué Serrano - ¿Cal actualitzar la normativa del català?
 
5) Joan-Daniel Bezsonoff Montalat - Plagiant Clemenceau
 
6) Màrius Serra - Adaptar, adoptar, adaptar-se
 
7) J. Leonardo Giménez - Pegar un mosset i no soltar el mos
 
8) Teresa Tort - Núgol
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
Pau Vidal
 

Al pa pa i al pi pi

 

Exemple d'Ús: «Bufa, quina pujada més empinada

Ús correcte: «Bufa, quina pujada més dreta/costeruda

Explicació: El DIEC, això sí, registra el verb empinar per dir ‘posar-se dret o de puntetes', però no sembla un terme gaire viu.

 
2)
 

Taula redona sobre El valencià, una llengua viva

Dijous 12 de novembre, a la Casa de la Cultura d'Alzira, a les 19 hores

«El valencià, una llengua viva»,

a càrrec d'Eugeni S. Reig i Juli Jordà.

Modera: Eugeni Alemany, presentador i còmic.

Tant Eugeni S. Reig com Juli Jordà són rescatadors de paraules. Ambdós saben que les paraules són molt més que el concepte que representen. I és que contenen olors, records, llocs i altres connotacions que poden no tenir un sinònim. Per això, no perdre paraules és important per a l'ecosistema lingüístic valencià. Per tal que la nostra continue sent una llengua viva, amb futur, cal apostar per conservar els mots genuïns, amb gust de passat, però també, per descomptat, incorporar-ne altres de nous. És possible trobar l'equilibri?

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és un estudiós del lèxic tradicional, autor de Valencià en perill d'extinció, llibre del qual ha publicat una versió actualitzada i notablement ampliada amb el títol El valencià de sempre.

Juli Jordà (Albalat de la Ribera, 1977) és professional de l'assessorament lingüístic (www.uidos.net). Treballa des de fa un grapat d'anys com a corrector, traductor i editor. Ha publicat el llibre Paraules en xarxa.

3)
 
Article publicat en el núm. 41 de la revista Llengua i treball (octubre de 2015)

 

Reformar la normativa? Parlem-ne

 

Gabriel Bibiloni

Ara es torna a parlar de reformar la normativa de la llengua catalana. És un flux de pressió constant sobre els responsables d'aquesta normativa, que espera aconseguir (i, de fet, aconsegueix) alguns resultats. Ens diuen que la normativa està desfasada, que la llengua del carrer no la segueix, perquè en alguns punts és difícil, complicada i inoperant. Però aquesta és una manera errònia d'abordar la qüestió.

Quan es va establir aquesta normativa, durant les primeres dècades del segle XX, el català tenia darrere uns quants segles de subordinació a l'espanyol (i al francès, a la part nord del país). Això tenia per conseqüències una llengua fortament interferida per l'espanyol i la manca d'un model formal assumit pel gruix de la població, atès que l'estàndard espanyol havia suplit el corresponent català en tots els àmbits en què un estàndard s'utilitza. El català era bàsicament un col·loquial fragmentat en nombrosos dialectes. Vam tenir la sort que sorgí un projecte clar de construcció d'una llengua nacional, no subordinada a l'espanyol i més en sintonia amb les solucions de les llengües europees —de les quals l'espanyol sovint se separa— i amb un model estàndard referencial al servei de l'expressió clara i de la comunicació funcional. La implantació social d'aquell model, ben diferent de la llengua del carrer, era difícil: era un moment en què no hi havia mitjans de comunicació de masses i l'ensenyament era en espanyol. Però el model va ser molt ben acollit per la societat culta catalana, que hi posà entusiasme i patriotisme, perquè era un model de llengua per a la dignitat del país. Amb aquell entusiasme i patriotisme, si haguéssim tingut escola i mitjans de comunicació com els d'ara, l'estàndard de Fabra i el seu entorn hauria avançat de manera extraordinària.

Interessa dir, i aquesta és una de les claus de la qüestió, que aquell projecte era progressiu, sobretot pel que respecta a la deshispanització. Una empresa tan gran i complexa forçosament s'havia de fer amb molt de temps. Calia avançar en el coneixement de la interferència —Fabra només en pogué desvelar una part—, i a mesura que avançava aquest coneixement, proposar i assajar solucions de genuïnitat, sempre trencadores i revolucionàries.

La dictadura de Franco va desbaratar aquell projecte  i el va ferir greument. Al final de la foscor, la codificació hi era, però la major part de la població la desconeixia. Calia pràcticament començar una altra vegada el procés d'implantació social. I ara hi havia una diferència important respecte del començament de segle XX: ara hi hauria l'oficialitat del català, l'ensenyament del català a l'escola —o simplement l'escola en català— i els grans mitjans de comunicació de masses. Les possibilitats eren immenses per a implantar i socialitzar la llengua —i la progressivitat— concebuda per Fabra. Però, com una desgràcia caiguda damunt el país, sorgí un moviment revisionista que, d'entrada, declarà inservible aquell model de llengua, i sobretot aquells principis, quan era el moment de popularitzar-los. Els revisionistes es feren els amos de pràcticament tots els mitjans de comunicació, i l'Institut d'Estudis Catalans començà a ballar a la corda fluixa fent concessions al «populisme» lingüístic alhora que intentava mostrar que el contenia. Sense aquell episodi, avui el català estàndard podria ser una llengua ben diferent, molt més alliberada de la subordinació, menys espanyola, més europea i més unificada internament.

La xerrameca de la llengua fàcil no té la més mínima base. El problema del català no és de triar entre unes solucions normatives o unes altres, sinó de manca d'ús, de subordinació i de manca de la normalitat social  necessària per a fer de les nostres normes quelcom tan fàcil o difícil com les de qualsevol llengua. Les normes són fàcils si s'ensenyen bé i si es vehiculen models per a imitar, sobretot en els mitjans. Si en aquestes darreres dècades els mitjans haguessin usat amb normalitat —en lloc de prohibir-los— mots genuïns com cercar, batlle i vaccinar, ara tothom diria cercar, batlle i vaccinar, com diem menys  o greuge, i no menos i agravi. Les solucions aparentment més utòpiques, vehiculades pels mitjans, esdevenen generals, naturals i fàcils. No hi hauria res més fàcil que usar les preposicions per i per a segons el significat, ara destruït per la nefasta mutilació de la segona davant infinitiu; i si un s'acostuma a usar les combinacions de pronoms tal com fan els valencians (li'l, li la, li ho, els el, els la, etc.), trobarà una complicació quasi insalvable el caos del col·loquial oriental.

Si s'ha de revisar la normativa, ha de ser per a aprofundir en els principis de genuïnitat i d'unitat. En tot cas, sense reformar res, i només fent una bona gestió de la normativa gramatical i sobretot del DIEC, seleccionant les opcions més genuïnes i convenients, ja es podria avançar enormement.

 

4)
 
Article publicat en el núm. 41 de la revista Llengua i treball (octubre de 2015)
 
 

¿Cal actualitzar la normativa del català?

 

Neus Nogué Serrano

 

El català va ser codificat per Pompeu Fabra per primera vegada entre el 1913 i el 1932, a l'empara de la Secció Filològica de l'IEC, que tenia llavors i té ara l'encàrrec de fer-ho. En aquest temps ha evolucionat, tant per tendències internes com per la influència d'altres llengües, sobretot del castellà.

El 1995 es va publicar el DIEC, i posteriorment s'ha reeditat (2007) i es va actualitzant en línia. La gramàtica, de moment, no s'ha actualitzat. Però ara mateix, al costat de la del 1918, tenim altres obres que també contribueixen a adoptar els criteris i les solucions que la varietat estàndard requereix. Des de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), encapçalada per Joan Solà i que recull una part important de la recerca que s'ha fet en els últims anys a les universitats, fins a llibres d'estil com el portal Ésadir, de la CCMA, que ha d'estar permanentment a l'aguait dels últims fenòmens d'actualitat per fixar-ne la forma i l'ús més adequats per a la ràdio i la televisió públiques (informació que sovint també poden aprofitar altres mitjans i àmbits).

Fa anys que sabem que la Secció Filològica treballa en l'elaboració d'una nova gramàtica normativa. Les versions provisionals penjades a internet, que corresponen bàsicament a la fonètica, l'ortografia i la morfologia, fan preveure que en aquestes àrees no hi haurà canvis de gaire abast. És en la normativa sintàctica on podem esperar que l'aportació de la nova gramàtica serà més important. Podem posar-ne algun exemple:

1. El que sabem ara de la distribució dels verbs ser, estar i haver-hi (a partir d'aportacions com la de Joan-Rafael Ramos a la Gcc) permetrà omplir un buit normatiu important.

2. La concordança del verb haver-hi amb el nom que el segueix quan és plural, tampoc va ser tractada per la gramàtica del 1918; però posteriorment primer Pompeu Fabra i després Joan Solà es van mostrar favorables a acceptar tant la variant amb concordança com la variant sense concordança.

3. Sobre l'ús de les preposicions per i per a, sobretot davant d'un infinitiu, ja tenim prou informació per poder establir un criteri (o més d'un) que actualitzi la proposta que va fer Fabra, que el temps ha mostrat que no era prou adequada ni aplicable.

En definitiva, la resposta a la pregunta inicial és afirmativa: la normativa del català no només s'ha d'actualitzar, sinó que ja està en procés d'actualització. Per Sant Jordi del 2016 tindrem una baula important d'aquest procés: una nova gramàtica normativa. Esperem que pugui respondre a les necessitats existents i a les expectatives creades, i sobretot que el procés d'actualització pugui entrar en una situació de normalitat i no quedi estroncat, com va passar el 1939, per cap altra circumstància política adversa.

 
5)
 
Article publicat en el núm. 41 de la revista Llengua i treball (octubre de 2015)
 
Plagiant Clemenceau
 
Joan-Daniel Bezsonoff Montalat
 
Plagiant Georges Clemenceau, diré que la gramàtica és una cosa massa seriosa perquè la confiïn a gramàtics. Aquesta bona gent necessita actualitzacions, revisions, debats de tota mena per guanyar-se la vida. Des de la meva fortalesa rossellonesa assetjada per totes les hosts del centralisme francès, faré algunes observacions. Al meu entendre, la gramàtica hauria de constituir un dic contra l'erosió, l'evolució massa ràpida de la llengua oral. Si la gramàtica no resisteix i no es troba en lleuger decalatge temporal, les generacions futures no entendran ni els clàssics medievals ni les obres mestres del segle XX. Sense escola i sense acadèmia, una llengua, deixada a l'estat natural, evoluciona per arribar, en pocs segles, a la disgregació dialectal i, al final, a la incomprensió entre locutors d'un antic idioma unificat.
 
La gramàtica fabriana m'apareix com un rellotge suís que, agafant per base el dialecte central, ha sabut inspirar-se en solucions més genuïnes d'altres parlars. Les normes fabrianes són un compromís elegant i honest. Revolucionar-les seria amenaçar l'equilibri, els fonaments del temple. En lloc de revisar la gramàtica, crec que és urgent procedir a un aggornamiento, una actualització del lèxic que ja delejava el 1974 el malaguanyat Lluís Creixell al pròleg del seu extraordinari Diccionari bàsic francès-català. Cal continuar la feina inacabada de depuració encetada per mestre Fabra. Qui, tret del professor Gabriel Bibiloni i d'alguns, es preocupa de la castellanització constant del català? Qui gosa denunciar les interferències que transformen la nostra llengua en castellà mal parlat? Des de la Catalunya Nord, on la llengua dominant és el francès, aquesta castellanització del català salta als ulls.
 
Unes formes com Noruega, noruec, suec, europeu, Dinamarca, Lisboa, quedant-se en l'àmbit de la geografia, fan mal als ulls si les comparem amb altres llengües romàniques com l'italià, el francès o l'occità.
 
Si volem una república catalana lliure, hem de tenir també una llengua independent, adaptada a totes les necessitats de la vida moderna.
 
6)
 
Article publicat en el núm. 41 de la revista Llengua i treball (octubre de 2015)
 
Adaptar, adoptar, adaptar-se

Màrius Serra
La llengua és un sistema de signes regularment codificats que té la perversa virtut de ser usat i transmés per uns intermediaris amants de la irregularitat. Nosaltres. Els usuaris del llenguatge formem comunitats molt canviants en contextos cada cop més inestables. Per això, en qüestió de llengües, la quantitat acaba determinant-ne la qualitat. A primers del segle XXI el gruix de mitjans de comunicació de masses que fan servir una llengua és decisiu per explicar la seva evolució i, doncs, determina la distància que separa la normativa de l'ús. Ara mateix, el cabal lingüístic que circula per l'espai comunicatiu català viu situacions molt diferents si parlem del Principat, el País Valencià, les Illes o els altres territoris del domini lingüístic. En ple 2015 sembla que la situació política valenciana i balear permetrà fer un tomb, però el cert és que aquests últims anys de desconnexió han estat traumàtics per a la salut del català, allà i en general. Per això, qualsevol intent d'adaptació de la normativa als usos lingüístics que el món contemporani propicia passa per una condició prèvia. Abans d'adaptar, cal adoptar. Adoptar la llengua en tots els àmbits d'ús. Sembla una obvietat i resulta llastimós haver d'insistir-hi encara ara, però cal fer-ho.

Més enllà de la imprescindible adopció de la llengua, no hauria de ser cap problema adaptar la normativa en alguns aspectes. El lèxic, per exemple, que és molt vistós però resulta ben superficial. Les incorporacions al diccionari normatiu no haurien de ser cap excepció ni trigar tant, en el benentès que sovint hi ha termes d'ús passatger que no cal introduir al DIEC a corre-cuita, perquè no es consolidaran en l'ús. Qui parla avui de fer escraches o vapejar un cigarrets electrònic? La velocitat d'adaptació ha de ser forçosament lenta, però la normativa no pot ser immutable, com no ho és l'instrument que governa. De fet, la llengua es podria comparar a un cavall que muntem quan escrivim. L'escriptor en seria el genet que aferra les regnes amb les dues mans. Quan es vol cenyir estrictament a la norma l'estira amb la dreta i el cavall tomba cap allà. Quan es deixa anar li clava estrebada amb l'esquerra i el cavall rectifica la trajectòria cap a l'altra banda. Però si només el regís amb una mà el cavall es limitaria a fer cercles sobre ell mateix i no avançaria. Tirar pel dret, aquí, vol dir aferrar les regnes amb les dues mans i fer pressió per les dues bandes. Adaptar-se i adaptar.

7)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 2 d'octubre del 2015
 
Pegar un mosset i no soltar el mos
 
J. Leonardo Giménez
 

Pegar un mos, en sentit literal, és mossegar, és a dir, ‘agarrar i apretar amb les dents', ‘clavar les dents en alguna cosa', però també té el significat de ‘menjar alguna cosa'. En esta última accepció no té traducció exacta al castellà. En la llengua de ponent, l'equivalent seria “tomar (dar) un bocado”. Com que en la nostra llengua, sovint, acostumem a fer diminutius, moltes vegades diem “pegar un mosset” a ‘fer una menjada lleugera fora de les hores habituals de menjar' o com a expressió corrent de l'acte de menjar un poquet. També “fer un mosset”. Encara que, de vegades, veient almorzar alguns que diuen que esmorzen un mosset, més prompte fan/peguen mossots, i en quantitat. Són expressions genuïnes de la nostra parla, que tenen el perill de desaparéixer entre els jóvens, però encara es mantenen bé entre la jovenalla de pobles menuts i mitjans. El mosset és tan identificable que en alguns pobles, Alzira entre estos, eixe terme dóna nom a establiments de venda de menjar per a endur-se.

De la família dels mossos (com a acció de mossegar), entre altres, també tenim “a mos redó”, és a dir, ‘menjar a grans mossos', ‘manera de menjar utilitzant només les dents per a tallar la menja', com la definix Paraules en xarxa, boníssim recull de paraules i expressions populars, d'arreplega col·lectiva, i recopilat, seleccionat i editat per Juli Jordà. També tenim, igualment incorporat a esta publicació, “parar-se el mos”, definida com a ‘ofegar-se amb el menjar que s'està menjant'. En castellà en dirien “atragantarse”. També hi ha “amollar (o soltar) el mos” amb la descripció ‘deixar de fer una cosa; pagar'; però a banda d'eixe sentit, també pot significar ‘accedir, consentir, cedir', com inclouen el Diccionari normatiu valencià, el Diccionari català-valencià-balear, el SALT i també el diccionari de la RACV; però, a més, en alguns indrets,”no soltar el mos” pot voler dir ‘aferrar-se a un privilegi, a un càrrec, a un poder, no abandonar el bovalar”. Això passa en moltes esferes de la vida, i també en la política mala. A alguns càrrecs polítics els costa molt soltar o amollar el mos de les prebendes que representen la seua “responsabilitat”. Entre molts altres, com a “exemple” d'agarrat al mos i no soltar-lo, tenim l'expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Mira que li va costar soltar el mos! Malauradament, hi han hagut, i encara n'hi han, de massa “carlosfabres” que “claven mos”, una altra expressió que ve al cas dels que saben aprofitar ben bé les ocasions per a beneficiar-se'n.

 

8)
 
 
 
Teresa Tort
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací